La desena legislatura

21 de desembre de 2012, investidura del president de la Generalitat de la desena legislatura del Parlament restaurat el 1980. El valor de la continuïtat institucional i de l’atermància. Dels dos dies de debats em quedo amb alguns apunts: PSC i PP, de cop, s’han convertit en partits envellits i desintonitzats amb la dinàmica política dominant a la Cambra. El PP té dos problemes: la seva quasi nul·la capacitat de capitalitzar vot espanyolista davant el creixement de Ciutadans i a això s’hi ha de sumar l’accelerat procés de desgast del govern espanyol amb un primer ministre mancat de nervi i passió política. El PSC té el problema d’estar entre dos focs i no ser entès per les parts: el PSOE s’enfila per les parets amb l’opció del PSC de respectar el dret a decidir i molts dels seus no entenen que totes les votacions de la legislatura sobre el dret a decidir siguin abstenció –ni carn ni peix. ICV té un problema després d’escoltar els primers compassos de la CUP al Parlament. ERC avui està al bell mig de la pista i hem de veure com resisteix el pes de les responsabilitats amb el pas dels mesos. I no vull defugir que CiU no hem tingut prou temps per analitzar la caiguda de diputats i que tenim el repte de mantenir la cohesió entre els partits federats que nodreixen el grup de 50 diputats. Vaig sortir del Palau del Parlament, divendres a quarts de quatre de la tarda, més convençut de les possibilitats de la legislatura. Hi ha objectius programàtics nous i que han de madurar (la campanya electoral va ser massa sobtada per poder fer madurar alguns plantejaments), hi ha aire nou i actituds positives i hi ha una distància grandiosa amb els plantejaments del PP.