Josep Maria Calders i Pidemunt

El divendres 5 de novembre, ja tard, va ser quan vaig poder anar a acomiadar-me del meu amic Josep Maria Calders i Pidemunt. Ja no eren hores però em van dir millor ara que dema perquè qui sap... Al final ens vam quedar la seva dona, la Júlia Ramió, en Jami Matamala, el seu millor amic, i jo. Poc abans se n'havien anat a casa els seus fills, en Guillem i la Júlia. Em vaig poder acomiadar aleshores, amb tota la transcendència de saber el que feia, amb tota la contenció i serenitat que ell i la seva família han volgut que acompanyés la seva llarga batalla contra el càncer. Quan vaig sortir de l'Hospital Santa Caterina de Girona i vaig caminar sol cap a un descampat a buscar el cotxe, sota aquella nit d'hivern i aquells llums que perfilaven la terra coneguda, sabia que ja no el tornaria a veure. Els pensaments d'aquell moment me'ls guardo perquè un cert pudor ens ha fet així als catalans de la Catalunya Vella. Des d'aleshores sabia que la notícia arribaria en qualsevol moment. El seu cor valent va resistir molt. La notícia va arribar dijous a la tarda mentre estava treballant. La mirada em va quedar perduda a través de la finestra mirant la pluja que queia sobre Paris. Un cop més, la mort d'un amic m'agafava lluny.

En Josep Maria Calders i jo no érem amics de tota la vida, ens en vam anar fent. Un home de caràcter fort, dur, d'entrada no fàcil. Quan el vaig conèixer bé vaig saber que la seva voluntat persistent de mostrar-se com un home dur no era res més que una protecció per un sentimental amb algunes idees essencials molt clares sobre la vida. Havia viscut la vida en profunditat i tenia un sentit afilat de les raons i les passions que mouen la condició humana. No ha passat per aquest món de puntetes, ho puc ben dir. Va viure intensament i tenia un alt sentit de què era tributari i del que volia deixar als seus fills i al seu país. Els últims cops que vam parlar per missatges, aquest estiu, era molt present en els seus pensaments el record del seu pare i el que la generació del seu pare va viure. Ell sabia que venia d'una família i d'un món que havíem perdut dos cops la Guerra Civil, per antifranquistes republicans i per catalanistes, i ell notava, com qui sent com creix l'herba, que arribava aquest nou moment en el qual el país s'ha tret les penes del passat i vol viure sense complexos un futur de llibertat. Em va sorprendre i desconcertar, durant un temps, la seva assertivitat. Ell veia que el país estava canviant i ens ho feia notar amb la seva manera a vegades provocadora que podia fer perdre fins i tot la temprança al més tranquil.

En Josep Maria Calders nacionalista català des de ben jove, actiu i activista en tots els fronts des dels seus anys 70 d'estudiant a Barcelona, coneixia a tothom i ens tenia a quasi tots apamats. El fatigava la correcció política, no tenia cap motiu per mantenir-la. I aquest fet, a vegades, esvalotava el galliner. En Josep Maria Calders, un burgès sense manies, veia que per primer cop molts dels seus tombaven cap al sobiranisme i alguns trencaven amb les lligadures servils que els hi van permetre progressar en el franquisme i en la suau transició a la qual ja fa temps que se l'hi havia acabat la seva funció i el seu sentit. Els Calders-Ramió, una família amb casa d'estiu a l'Empordanet, arran del mar més preciós, agitaven amb elegància aquelles aigües calmes de la burgesia i amb un somriure i una provocació anaven convencent descreguts. El resultat va ser d'un èxit creixent estiu rere estiu. Per l'11 de setembre de 2012, l'any de la primera gran manifestació sobiranista, van crear un grup de whatsapp anomenat "Majestic 1/4 de 5". El nom venia del fet que s'havien trobat aquella tarda un grup d'amics a l'hotel Majestic a un quart de cinc per prendre un gintònic abans de sortir a manifestar-se per la sobirania de Catalunya. El tomb era evident, el ferrocarril de la Generalitat que fa el trajecte Sant Cugat-Sarrià-Passeig de Gràcia anava ple d'unes classes mitjanes i meritocràtiques que s'havien adherit al moviment sobiranista. Ell el va notar i en vam parlar des del primer moment. He prestat atenció aquests anys, llegint molt i escrivint molt poc, al grup dels "majestics". M'ha ajudat a seguir i entendre el patiment d'una gent de bé impactats pels cops que hem anat rebent. Però que mai han defallit.

Amb en Josep Maria quedàvem molts dies d'agost a la plaça de l'Església de Begur per esmorzar. Era el punt de trobada entre Aiguablava i Pals. Un entrepà de truita i un tallat. La felicitat de l'amistat i una conversa sempre viva. Era ràpid, en Calders, l'havies de seguir perquè no parava de lligar caps. L'havies de seguir i a vegades parar-li els peus. Parlàvem i desfilaven amics coneguts i saludats que s’acostaven i sortien ben parats o no de la ironia d'en Josep Maria. A vegades allargàvem l'esmorzar caminant pels carrers de la vila en ple mes d'agost, aquella llum, aquella joia de viure.

Durant anys he notat que en Josep Maria Calders tenia cura de mi, que patia per mi i que em volia bé. Ho feia d'una manera discreta i a vegades indirecta, ho sabies per tercers. Però l'afecte sempre el vaig notar. Un home que havia viscut en gran li agradava els passos d'un jove que li començava a presentar personatges i projectes que pensàvem i actuàvem en gran. I vam fer-ne, de coses en gran pel país, amb la discreció que ell sempre volia mantenir. Mai em va dir que m'estimava, així literal. Això no feia per un home que es feia el fort com ell. Però fa molts anys que em sentia estimat per l'amic que ens ha deixat.