Notes de Madrid

Nou ministre de Sanitat. Alfonso Alonso ha estat company d’hemicicle en els últims quasi set anys. Ara és el nou ministre de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Ha canviat l’estructura del ministeri. Convé destacar el nom de Rubén Moreno com a nou Secretari General de Sanitat, un científic amb experiència de gestió que ha passat anys a l’acadèmia. El nomenament d’Alfonso Alonso és una nova victòria de la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaria i una nova derrota de Dolores de Cospedal. El proper test és el nomenament del nou portaveu del PP al Congrés. Les dues tenen dos molt bons noms. En hores veurem qui guanya la partida.

Alfonso Guerra se’n va. El diputat més veterà de la cambra, ininterrompudament des de 1977, Alfonso Guerra, literalment li queden dos Plens, els dos que queden d’aquest mes de desembre. Durant aquests onze anys he tractat Alfonso Guerra, cada cop menys perquè teníem menys coses per dir-nos en una forma civilitzada. La seva bel·ligerància contra el sobiranisme a Catalunya l’ha dut a pronunciar sentències apocalíptiques sobre el catalanisme que han recollit més l’aplaudiment de la dreta mediàtica i política que no pas dels seus companys de fila. Alfonso Guerra, entre altres coses, és ben bé un exemple d’obrerista evolucionat a presumpta aristòcrata de la política. Un cop a Roma vaig coincidir amb un diputat socialista italià de llarga durada també i electe per Turí – feu històric dels socialistes italians. Em va explicar que ell era el padrí de la filla del segon matrimoni, que va ser batejada a la capella de la residència de l’ambaixada d’Espanya a Roma, fantàstica mansió amb vistes inigualables, exactament on comença la primera escena de la pel·lícula La grande bellezza. Vaig pensar que aquell panorama perfectament aburgesat que em descrivia el vell diputat torinès era la transició entre Triana i la capella privada de la residència de l’ambaixada a Roma era una invitació al balanç del socialisme de la Transició que tant va fer i tant va treure el ventre de penes.