Les lleis i la responsabilitat individual

Corre la brama pels cercles parlamentaris de Madrid que el govern està preparant un projecte de llei sobre l’alcohol. Tot i que tinc algunes dades i algunes indicacions que provenen del propi ministeri de sanitat, vull veure el text legislatiu abans de fer un judici més consolidat. En tot cas, vull dir que no es poden fer paral·lelismes, com alguns volen fer, entre la llei del tabac i la futura llei de l’alcohol. Em sembla que fem massa lleis. El consum responsable d’alcohol és una qüestió d’educació – que no s’imparteix per reial decret -, de codi penal – on ja està regulat- i del foment d’hàbits saludables des de l’administració sanitària. I poca cosa més. Al final farem una societat esterilitzada i que s’agafarà els hàbits de les nostres formes de vida amb paper de fumar. Tot depèn, insisteixo, de l’educació i de la responsabilitat individual. Existeixen fumadors passius. D’acord. Existeixen bevedors passius? Tal vegada sí a la carretera i en actes de violència. Però per això ja existeixen les previsions del codi penal. Pensar en aquesta llei com un acte de lluïment seria una hipòtesi lamentable. Dimecres una doctora em demostrava amb dades a la mà com una administració sanitària s’hauria de dedicar molt més a la prevenció i reducció del colesterol i l’obesitat que no pas a tota la parafernàlia d’una societat esterilitzada i limitada en el seu espontaneïsme.

Iberia aixeca el vol. Cap problema

La companyia aèria ha anunciat la voluntat de suprimir uns quants vols en destí i origen a l’aeroport de El Prat de Llobregat, l’aeroport de Barcelona, i s’ha muntat un gran escàndol i una notable indignació entre sectors econòmics i exponents significats de la societat civil. És un debat i és una indignació ben pròpia d’altres temps. No ens ha de preocupar tant. Vivim en una societat oberta i els vols que deixarà de fer aquesta companyia els faran altres companyies. S’han acabat els temps de les companyies aèries “de bandera nacional”. Alguns vols que volen suprimir d’aquí a molt poc temps seran competitius amb alta velocitat. I, per altra banda, s’han perdut l’oportunitat de convertir Barcelona en la gran plataforma de vols cap a l’Europa de l’Est i cap al pròxim i mitjà Orient. Ells s’ho han perdut. Perquè si alguna cosa no variarà és la situació geogràfica, que ens és favorable. Per tant, menys indignació provinciana (també s’ha de ser un català emprenyat per això?) i més empenta per trobar noves companyies, que arribaran. M’ha sorprès la reacció airada d’alguns mitjans i d’alguns polítics de mentalitat vella.

Notes del debat de política general

Debat de política general al Congrés dels Diputats. Quarts de deu del vespre. La impressió és que Rajoy en el seu joc del tot o res s'està quedant en el res en el seu discurs polític. Vull dir que els dies passen i un cop més l'ambició d'autogovern de Catalunya és motor per la dinàmica de l'Estat de les autonomies. Aquest cop, a més, tocant el moll de l'os del que és més nuclear: la cristalització de l'Estat plurinacional. I mentrestant el PP queda encorats en la imatge del partit del no. I el no de l'Estatut de Catalunya porta al no de l'Estatut d'Andalusia. El partit del no. Sense alternatives, només amb soroll. Malament rai perl joc parlamentari regit per govern i oposició. D'això se n'ha parlat un cop més aquesta tarda .I un cop més ha estat element de desgast entre PP i PSOE. L'Estatut, lletra a part, com artilleria en el debat polític espanyol. Seguir el debat ajuda a refroçar el convenciment del sí en el referèndum del 18 de juny, de l'aposta pel salt endavant en l'autogovern. Com s'ha fet en els últims 150 anys. Gradualment, sí. I aquest cop amb un bon salt endavant.

Ara escolto el portaveu d'ERC, que es queixa de traspàs pendent de l'Aeroport de Barcelona. Només una dada pel debat dels propers quinze dies: el traspàs de l'Aeroport del Prat ja estva negociat. 50% Generalitat, 50% Estat i el nomenament del director per part del govern català. Això anava a missa. Però ens van demanar que aquest acord el deixèsim aparcat perquè l'havia d'anunciar un partit que ara demana el no. I que l'anunci seria el seu pas cap al sí. I així estem. Ni van servir per rematar la jugada de l'aeroport de Barcelona. El pont aeri no l'agafem per anar a quedar descansats des de la tribuna del Congrés sinó per anar per feina a Madrid. Dijous a mitjanit en començarem a parlar amb arguments i passió. Continuo en el debat, que ha començat a les dotze del migdia...

La maduresa institucional del país a prova

Ara comença una etapa de govern en minoria fins a la celebració d’eleccions anticipades la propera tardor. Un final avançat de la legislatura per la manca d'una majoria parlamentària que recolzi el govern. Un període en el que el punt més important serà la celebració del referèndum de ratificació del nou Estatut, el proper 18 de juny, tot just d’aquí a cinc setmanes. Després, el parlament continuarà en període de sessions – d’acord amb el nou Reglament- un mes més, fins a acabar la primera quinzena de juliol. El setembre el curs polític s’obrirà ja amb la perspectiva clara d’eleccions anticipades.

No vull entrar en els motius que han portat a que l’actual govern ja no compti amb una majoria parlamentària. Són prou coneguts. Ara l’autogovern del nostre país es posarà a prova en el que fa referència al seu sentit institucional, a la capacitat de transitar amb correcció i sentit de la realitat des d’aquesta setmana fins a la celebració d’eleccions. Vull dir que el govern haurà de consultar permanentment al primer grup de l’oposició, que li ha garantit estabilitat parlamentària en els propers mesos. Vull dir que aquest haurà de ser un govern de gestió. És una experiència nova en l’autogovern català des de la recuperació de la democràcia.

A la legislatura li queda un gran repte, el referèndum i, després de l’estiu, s’han de convocar eleccions. Qualsevol intent d’allargar un mes, dos mesos la legislatura és, simplement, allargar la debilitat política del govern. Seria una posició de curta mirada.

Un altre aspecte és la lentitud en el nomenament d’un nou govern que cobreixi las sis baixes produïdes. Dijous a la tarda vaig sortir un moment de la Comissió mixta de la Unió Europea per escoltar la roda de premsa del president de la Generalitat convençut que anunciaria la forma de cobrir la titularitat de les sis conselleries en les que s’havia produït el cessament del seu titular. Però no va ser així. Quan escric aquestes ratlles potser ja està pràcticament definit el nou govern provisional. Però conceptual, des d’un punt de vista de continuïtat i govern, deixar vacants sis conselleries em provoca una pobra impressió sobre el sentit institucional al qual feia referència abans.

S’han produït algunes imatges ben plàstiques sobre el traspàs de poders. La insígnia que duen tots els conseller i membres del parlament vam veure com es va convertir en un simple “pin” que un ex-conseller es treia de la solapa per entregar a qui el substituïa provisionalment. Després hi ha tot el diàleg del ram de clavells. Sí, la revolució, sí, tota una explicació de perquè les coses han anat pel pedregar.

En només cinc setmanes haurem de crear un clima apropiat per fomentar la participació en el referèndum i perquè el debat i la votació se centrin, realment, en allò pel que hem estat cridats a les urnes. Vull dir que un tercer plebiscit en dos anys i mig i sempre sobre els mateixos protagonistes i els mateixos arguments, és una crida esgotadora. Anem a la qüestió: nou Estatut, més poder polític i financer o l’Estatut raquític, ja per ara, de 1979, el dels 56 articles. Aquesta és la qüestió. Simplement aquesta.

A veure quin clima cívic s’instal·la en el debat ciutadà durant els propers dies. L’asserenament és indispensable. El no d’avui espero que es vegi, d’aquí a uns anys, com un no cojuntural, del moment, desencertat. Però el no pesarà més en la mesura que els partidaris del sí no es mobilitzin, en la mesura que el que jo entenc la minoria del no es faci sentir molt més i faci més soroll que la majoria del sí. En aquest sentit, seria indispensable alguns actes unitaris de les forces polítiques partidàries del sí. En el més habitual estil de tants països europeus. Com seria molt convenient el posicionament de la societat civil, de persones i entitats. Fem-nos sentir tots. Un referèndum és un gran acte de maduresa democràtica, és traslladar al conjunt de la ciutadania l’última paraula en una decisió política d’especial rellevància. Els referèndums ajuden a madurar les posicions, a parlar clar, a arribar al fins de la qüestió. Fem-ho, doncs, durant les properes setmanes. I després el poble de Catalunya ja decidirà un nou govern que ens torni a l’estabilitat i a reprendre un camí que, amb la fórmula que sigui, és el que s’ha de reprendre després de l’experiència dels últims 29 mesos.

No? Per què no?

De fet, ja ha començat la campanya pel referèndum del 18 de juny sobre el nou Estatut de Catalunya. Divendres vaig anar a Canet de Mar a fer una xerrada sobre els arguments per votar sí al nou Estatut. Em va anar bé per començar a exercitar el que seran els actes de la campanya: taules rodones, mitjans de comunicació i actes polítics. El trajecte per la N-II i per l’autopista de la costa del Maresme em relaxa i fa retrobar amb el paisatge mediterrani del Maresme, els xiprers, les rieres, la serralades a prop del mar, alguna casa de noble construcció i també, cal dir-ho, algun grapat de cases mal ordenades. Tot aquest paisatge té un gust de poemes de Salvador Espriu. “Estimàvem fins i tot la pols dels camins...”, que deia un de Premià.

Per la ràdio he pogut sentir algunes de les coses que han dit els dirigents d’ERC per canviar el seu vot i anar cap al no. Recordo, aleshores, aquelles declaracions del president dels republicans el dia de Sant Jordi on donava per descartat votar sí i votar no i donava per circumscrita la posició entre el vot en blanc i el vot nul. Però això era fa una setmana. La política catalana del moment, la que protagonitzen els que tenen responsabilitats de govern, cada cop s’assembla més a una sèrie de dibuixos animats, on tot és possible i on els canvis més inversemblants poden ser realitat. I així estem, en una sèrie dolentota de dibuixos animats on tot s’hi val. Tornant sento una d’aquestes tertúlies polítiques de ràdio nocturna i intento copsar algun nou argument de pes. Com que tot és possible, l’argument que sento és que és bo que guanyi el no perquè així Catalunya es podrà aprofitar del conflicte basc per anar més enllà en el seu autogovern. Mantinguin viva la capacitat de sorpresa! Ara surten per aquí.

Durant les properes setmanes haurem d’explicar molt bé els resultats del no. Per ser més exacte, el no resultat del no. El resultat del no és quedar-nos amb l’Estatut de 1979 amb 56 articles i una bastida de poder polític que ens sembla i és esquifida ara que ja tenim a punt el nou Estatut. Perquè aquest és el resultat del no. També pot passar que arribin a dir en veu alta el que ja em van dir aquesta setmana: “Votem no perquè ja sabem que sortirà el sí”. Pels seus actes els jutjareu.

Que arribi la campanya del referèndum, que arribi la votació. Un referèndum és un gran moment de la democràcia en la qual una decisió, en última instància, es trasllada al conjunt dels ciutadans. Un país de persones responsables! Endavant, doncs, a discutir i a argumentar. Tinc ganes que arribi començaments de juny perquè el nostre país potser sortirà de la sèrie de dibuixos animats per tornar al món d’un bon relat amb el nord clar, un pèl d’èpic i un molt de pràctic.

Per aquells vols haurem de treure aquella entrevista en un mitjà escrit al conseller primer on afirmava: “Qualsevol Estatut serà millor que l’actual Estatut”. Home, tampoc és qüestió de “qualsevol” sinó d’un important salt endavant, que no culmina el text aprovat pel Parlament però que d’una sola passa sí que n’aconsegueix una part substancial, jo diria que tres quartes parts. El que resta serà el programa del nacionalisme català majoritari pel propers anys. I, a més, es podrà completar sense cap nova reforma sinó a partir dels fonaments posats ara. També haurem de recuperar aquella entrevista al secretari general d’ERC on afirmava que per ell l’expressió “comunitat nacional” era suficient per substituir el terme “nació”.

També serà bo recordar com el 19 de gener de 2006, en la recta final de la negociació, els representants republicans estaven disposats a firmar i acceptar menys, força menys i de força menys qualitat en la lletra petita, en la negociació, del que van acabar negociant el 21 de gener Artur Mas i el president Zapatero. De tot això n’haurem d’anar parlant.

Veurem com confluiran en el petit mar del no els rius argumentals del PP i d’ERC. Sento per la ràdio que Carod-Rovira demana al PP que canviï el seu vot negatiu ara que els republicans també demanaran el no perquè el no serà un no nacionalista. Ai las! Més dibuixos animats, Obelix contra les tropes romanes! En el petit mar del no s’hi trobaran els que els hi sembli oportú practicar un exercici de coherència testimonial. Fa 150 anys que el catalanisme polític ha practicat aquesta manera d’incrementar el nostre autogovern i la nostra llibertat. Que se'n discutia una altra durant aquests dos anys? Que jugàvem al tot o res durant aquest dos anys? No, mai, fins ara que, clarament, la direcció d’ERC ha hagut de canviar de posició en contra dels seus plantejaments. Joan Ridao votant que no a un Estatut del qual n’ha estat un dels redactors més entregats! Però en la mateixa sèrie de dibuixos animats, uns quants dirigents animats fent-la ben grossa. Alguns des de l’Alt Pirineu, altres des del Baix Llobregat. A tots els hi agrada molt que els hi diguis: “Que gamberrets que sou!” Hi posen un somriure com el de Ideafix, perquè continuem en el món tovet dels dibuixos animats.

Mentrestant, el govern pot governar? Alguns ho intenten i s’hi esforcen però, és clar, enmig d’un turmix, en la incomoditat d’un Simca 1000 ien els vaivens d’una muntanya russa, no es poden fer les coses gaire bé. Un exemple de país de fer riure ha estat la proposa d’allargar dues hores més l’horari de votació del dia del referèndum perquè després els serveis jurídics informin que això és impossible. Poques competències que té el conseller de relacions institucionals i participació ciutadana i resulta que quan arranca davant dels micròfons i les càmeres no ho fa amb un informe jurídic favorable sinó després d’un esmorzar de profit fent-la petar molt participativament amb la companya Mayol. Dibuixos animats matutins, d’aquests de primera hora, quan els nens fan temps al sofà per anar al cole. Una ocurrència més.

Però no cal ni dir que Catalunya no s’ha fet amb aquest relat on tot es llança i res es trenca, on tot és tovet i rebota. Tot això té un cost pel prestigi del nostre país i per la seva imatge exterior i, sobretot, per la confiança i el nord clar que sempre ha de tenir una comunitat. Per això faré campanya amb convicció a favor del sí del proper referèndum. Perquè ara la responsabilitat és del conjunt dels ciutadans. I si la política catalana supera el regateig curt, el tactisme i la bajanada, via fora, tornarem a començar a muscular un país on faci goig viure, treballar, compartir i tirar endavant. S’ha acabat l’hora del pati, vaja.

L’interès per Catalunya en el món (gamberrades i nul•litats a part)

L’interès dels americans- Del nou Estatut de Catalunya se’n parla molt també fora del nostre país. La Fundació que aplega els parlamentaris del nivell estatal dels Senats i Cambres de representants dels Estats Units - per dir-ho d’alguna manera, els parlamentaris autonòmics d’allí- han tingut l’encert d’organitzar el seu seminari anual a Europa sobre minories i coexistència pacífica. A la pràctica han estudiat els casos de Catalunya, Escòcia i la regió autònoma del Tirol del Sud, el Tirol que es troba dintre de l’Estat italià. I han tingut l’encert, també, de convocar-nos en una ciutat tant fantàstica com Bozen, Bolzano en la italianitzant denominació de la minoria italiana d’aquella terra, en un dels replecs més fantàstics dels Alps, amb un paisatge, un clima i una vegetació a mig camí entre l’alpina i la mediterrània.

Mentre aquí eclosionava la fantàstica gamberrada del vot nul com a opció d’un dels partits del govern català, al parlament autonòmic de Tirol del Sud, els legisladors nord-americans van dedicar un matí a conèixer la realitat de Catalunya, la seva història, el seu passat, el seu autogovern actual i les innovacions que suposen el nou Estatut. L’anàlisi sobre la definició de la nació i l’equiparació amb nacionalitat, al ulls i les oïdes d’uns nord-americans, va durar estona. I feia impressió sentir la traducció a l’alemany, l’anglès i l’italià de fragments del nou Estatut. I de la comparació amb Escòcia i el Tirol del Sud en surt una conclusió clara, meridiana: Catalunya serà la nació sense Estat d’Europa, la regió, si es vol dir en termes tècnics europeus, amb més poder polític. I amb el seu cas més conegut arreu! Sí, avui per avui més que Euskadi, tot i el seu beneficiós sistema de finançament però amb menys competències que el nou Estatut i sense la seva definició com a nació. Amb més poder polític i, alhora, queda clar amb un trajecte encara per recórrer. El cas català és conegut. Del president Pujol no en vaig pas haver de parlar jo sinó que s’hi va referir la ministra d’Agricultura de Lituània, un grapat de parlamentaris eslovens i italians, homes i dones de fundacions alemanyes i un professor escocès. Sí, som presents en el món i la nostra evolució és seguida amb atenció. Sort que encara no els hi ha arribat la nova manera de fer dels dos últims anys i mig. Si la imatge s’ha degradat tant en el conjunt de l’Estat espanyol, encara no és així a nivell internacional. I que sapiguem corregir la direcció a temps!

El Tirol- A la meva llista de llocs meravellosos d’Europa hi afegeixo amb entusiasme el Tirol, al costat de la Provença i la Toscana. Un viatge ideal al Tirol ha de començar per Àustria, per Innsbruck, continuar pel pas de Bremer, i arribar al Tirol del Sud que des de 1919 i com a conseqüència dels acords de la primera Guerra Mundial, és territori formalment italià. Tot i això, estem parlant d’unes terres de mentalitat germànica amb un punt de look italià. La combinació, com podeu suposar, és fantàstica.

Casanova a Bolzano- Pel viatge a Bolzano m’he posat a la maleta la novel·la de Sándor Márai L’amant de Bolzano. Continuo fidel a l’escriptor hongarès. Sense ser una de les seves millors novel·les, el penúltim capítol, La representació, és una afinadíssima i acurada aproximació a la condició humana, a l’amor, a la solitud, a la companyia i a les passions. És el diàleg entre un ja madur personatge Giacomo Casanova i una amant de joventut Francesca, casada siusplauperforça amb el duc de Parma tot i que encara té al cap el seductor que li feia por estimar, segons la tesi de la novel·la. Per la tornada he llegit la meitat de Les preguntes pendents de Josep Pla, de Xavier Febrés. El llibre comença quasi desmenjat, quasi d’encàrrec, i es va animant. Ja té raó en Febrés que és ben excepcional que vint-i-cinc anys després de la seva mort l’escriptor de Llofriu encara no tingui la seva biografia definitiva, completa, rodona, ben informada, ben feta. En bona part l’escriptor hi va contribuir perquè amb els seus “papers” ens va fer creure que s’autobiografiava, quan en molts casos no és així. Més aviat es va dedicar a ser un home avançat als seus temps i formular tot un relat d’ell mateix i del seu país i el seu temps. La formulació de relats “plausibles” és el tema central de la política d’èxit d’avui. Ara m’hi referiré.
El relat- Les formes de fer política d’avui dia es basen en relats de la realitat que són més o menys acceptats i fins i tot aplaudits pels electors en forma de simpatia i vots. El lidertage polític es basa, més que mai, en al formulació d’una explicació “raonada, emocional i viable” dels temps que ens han tocat viure, tan complexos i difícils de definir segons vells esquemes basats en la idea del “progrés” que havien triomfat fa ben poc temps. Un relat, una explicació de perquè passen les coses que passen i, alhora, un horitzó pel qual valgui la pena il·lusionar-se, votar, treballar amb un sentit comunitari. El relat més fort que hem viscut en els últims anys ha estat, sens dubte, el relat pujolià. El relat del tripartit està condemnat a l’esparpent. I em sembla clar que hi ha un relat ambiciós pel dia que el tripartit acabi esgotat, no només pel final de la legislatura, que així serà, sinó pel final de la resilència – capacitat de resistència i esforç per tirar endavant- de la majoria del poble català i dels seus sectors més informats i dinàmics. Vindrà un nou relat. Com vindrà un nou relat als Estats Units. Just després de les eleccions de la tardor, començarà la cursa de les presidencials i serà sobre un nou relat, perquè la doctrina Bush ja està quedant en el retrovisor de la història. Com necessita un nou relat Europa, per allunyar-se de la malenconia del record dels temps de Kolh, que ha estat per aquí la setmana passada, i Miterrand. Un nou relat que ha de tenir en compte que avui, afortunadament, Europa fa frontera amb Rússia i que l’Europa segrestada pel comunisme avui ha tornat al cor del continent. El relat, doncs, serà diferent. Com les presidencials franceses de l’any que ve les guanyarà qui sàpiga formular el millor relat. A Espanya Aznar va fer un relat realment dur, hard, durant el seu mandat però que se n’ha anat per l’aigüera dels nous temps. Mentrestant, el president Zapatero comença a ser diàfan en el seu relat, que és aparentment flonjo i tou, bonista i lent però que, en el seu gènere, comença a calar en els seus propis electors. La dreta espanyola, mentrestant, s’ha quedat radicalment sense relat, sense èpica i sense nord. És estrany que un registrador de la propietat murri i que creu amb poques coses no ho hagi vist a venir.

Mantingueu viva la capacitat de sorpresa

Enèsima entrega- Sento per la ràdio pública catalana que el president de la Generalitat ha afrontat “el seu primer canvi de govern”. Això és més que inexacte, ens trobem davant de la tercera remodelació del govern i, a més, la memòria no ha de ser tan fràgil com per oblidar que l’octubre passat els partits que donen suport al govern van impossibilitar una reforma humiliant al president de la institució en la que és una de les seves prerrogatives més importants: “nomenar i separar lliurement els membres del govern”. Com sigui, pot ser que fins i tot aquesta nova entrega del culebrot del tripartit ja avorreixi a molts ciutadans. Però el govern no és innocu per un país, li pot fer bé o li pot fer mal, el pot ben governar o el pot deixar desconcertat i fastiguejat. Em sembla que clarament ens trobem en la segona situació. A més, aquest canvi intenta fer combregar en rodes de molí almenys en dos aspectes.

I no passa res?- S’ha presentat la remodelació com la superació de la “incomoditat” que ERC no voti favorablement en el referèndum de l’Estatut. Això es barrejar peres amb pomes. ¿Què té a veure una necessària (i curta i en alguns casos molt desafortunada) remodelació del govern amb la defensa compacta d’una mateixa posició davant el futur referèndum de l’Estatut? La resposta és que no té res a veure però a base de fer filigranes ens intentaran (esforç inútil) fer passar el clau per la cabota. D’aquí a un parell de mesos veurem un partit del govern català no recolzant l’aprovació en referèndum d’un nou Estatut i fent com si res. Si aleshores algun representant del tripartit ens ve a dir que “això no importa” és que haurem tocat os en la frivolització de la política catalana. És clar que importa! És clar que en qualsevol país amb un govern seriós aquesta és una situació insuportable. El perill és la cronificació del desastre, l’acostumar-se sense més esforç a les contradiccions constants. Conclusió: l’únic objectiu es mantenir-se al poder a qualsevol preu. Molt per sobre del preu d’una certa coherència.

Sorpreses vindran- El conseller de Governació ha arrancat el seu mandat afirmant que el nou Estatut és “una presa de pèl del PSOE”. Convé recordar que el seu antecessor quasi va ser rellevat fa un mes per unes afirmacions semblants. Després el primer secretari del socialistes catalans, el ministre José Montilla, afirma que si fos pels socialistes, Xavier Vendrell no seria membre del govern. Quina colla més ben avinguda! No em vull centrar en el tema de les cartes invitants “siusplauperforça” a funcionaris de la Generalitat a pagar una quota a Esquerra Republicana. Més aviat em ve a la memòria el dia que finalment es va fer públic que els republicans feien govern amb els socialistes i la nostra formació anava a l’oposició després d’haver guanyat les eleccions. Aquella nit em va tocar anar a la tertúlia de nit de Catalunya Ràdio, on vaig coincidir amb Vendrell i on lògicament vam discrepar. Allí, a micro obert, ens va justificar, a tots els oients, l’argument del pacte. Són paraules que m’han quedat gravades al cervell literalment: “Aquest acord ajudarà a arrossegar les masses obreres castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona cap al referèndum d’autodeterminació”. La vida és un pèl més complicada i la política una mica menys messiànica i de lectura de la realitat, afortunadament, ja no és marxista. Però aquesta era la sintonia de fons. Tot un apunt d’un home que ve de lluny. D’uns orígens molt i molt divergents, en allò més referit als principis, d’alguns dels seus nous companys d’executiu. Amb aquest tripartit, la Casa de les gamberrades, mantingueu viva la vostra capacitat de sorpresa.

El paisatge i les comarques gironines

Amb l’arribada de la primavera un any més el privilegiat paisatge de les comarques gironines es mostra amb tot el seu esplendor. Les persones som com som i som el que som per molts motius però també pel paisatge en el qual hem nascut i crescut. Un paisatge que fem. O desfem, però sobretot que ens fa. Un paisatge que es pot modular –un camp llaurat és una intervenció en l’endreça del paisatge, per exemple- però sobretot que ens fa també en la nostra personalitat.

Alguns es definiran com a conservacionistes, perquè hi ha coses a conservar, sempre. Alguns com a regeneracionistes, perquè hi ha paisatges a millorar, també. I alguns agafaran la part pel tot i convertiran la defensa del paisatge en una posició inmobilista, parapetada entre una pseudoideologia i un misticisme. Essent com sóc partidari del desenvolupament econòmic (cada cop s’escriu menys la paraula progrés, perquè el món s’ha omplert d’horitzons incerts) i de la construcció de les infrastructures necessàries, crec que tot això és compatible en la preservació del territori buscant el mínim impacte ambiental possible de les noves infrastructures que s’han de construir i adoptant les mesures de correcció mediambiental necessàries.

Molts de cops la cura del paisatge vol dir, només, l’endreça dels petits detalls que ens poden fer tenir un país polit (per utilitzar una paraula ben eivissenca) o un país fet i deixat anar. És la diferencia entre uns marges segats o no, entre una valles publicitàries ben posades i conservades o el seu contrari, entre uns vells pals de telèfon inutilitzats però que es mantenen (en nom d’un magnífic dret real que la companyia no vol perdre!) o la seva retirada, entre les valles verdes que deixen arrecerada una construcció industrial o aquella vella manera de fer les naus ben a prop de la carretera i amb lletres ben grans (mercado estradas, que en diuen els italians i que es veuen en tots els voltants de les grans ciutats italianes del centre i el nord). Hi ha hagut un retorn al camp (que és el que succeeix en temps de grans trasbalsos) i una restauració de cases velles. Hi ha hagut una planificació territorial, que arranca dels vuitanta, i una vigilància creixent –i necessària- de l’autonomia municipal en el camp urbanístic. Anem,doncs, pel bon camí. Però és el moment d’anar una mica més lluny. Tothom que hagi estat uns dies transitant per carreteres principals i secundàries de la Provença o de la Toscana sabrà del que estic parlant. Un paisatge polit, endreçat per la mà de les persones. Deixeu-me anar a l’exemple. Quan transito per la carretera de Girona a la Bisbal i veig aquella benzinera abandonada a Flaçà (en uns terrenys que tenen propietari, un ajuntament que té mil obligacions i sense els instruments legals i el suport de l’administració per desfer aquella ferralla....) penso en el que es podria fer i no es fa. Quan veig valles publicitàries abandonades i rovellades que s’haurien de retirar, penso en això.

Però deia que hi ha dos grans aspectes. Aquest que podríem anomenar dels “petits detalls” però també un altre que ha de ser objecte d’atenció a les comarques gironines durant els propers anys. Em refereixo a la construcció de grans infrastructures necessàries però que s’han de fer bé. La meva força política sempre ha estat partidària d’aquestes obres. A diferència d’altres. Encara fa quatre dies, a començament de la legislatura, Iniciativa per Catalunya deia des de la tribuna del Congrés que no era partidària dels trens d’Alta Velocitat. I encara fa poques setmanes els d’Iniciativa i els d’Esquerra han votat en contra de la proposta que vaig fer pel desdoblament de la A-26 entre Figueres i Llançà (que es va votar favorablement amb el vot de tots els altres grups). Ara que s’aniran fent aquestes obres, s’han de fer bé. Unes obres que es faran amb un ritme lent i insuficient: recordem les adjudicacions de trams de la A-2 de 5 quilòmetres en 5 quilòmetres, pràctica heretada de l’anterior ministre de Foment o l’Alta Velocitat que és pràcticament i lamentablement impossible que arribi el 2009 a la frontera francesa tal com està el calendari a la ciutat de Girona i en el tram fins a Pontós. Però, quan sigui, aquestes obres s’han de fer ben fetes. No és el mateix traçar una línia recta enmig d’un desert que instal·lar grans infrastructures sobre un paisatge fràgil i d’una gran bellesa com és el de les comarques gironines.

Recordo que en el seu moment vam tenir una gran batalla perquè les obres dels túnels de Castellfollit de la Roca es fessin bé, perquè aquella gran obra travessava de ple un Parc Natural. I així es va fer, amb la constant vigilància del Consell Comarcal, el Parc Natural i els ajuntaments i partits polítics. Tot allò va encarir l’obra (túnels més llargs, reforestacions...) però va abaratir no només impactes visuals sinó la inserció de l’obra en el paisatge. Amb aquella mateixa manera de fer, amb aquell mateix “estil” hem de vetllar perquè les obres es facin bé. I en les obres, lentes, de la A-2 no crec que s’estigui extremant la cura com es va fer aleshores. I tres quarts del mateix pel que fa a la línia d’Alta Velocitat. L’esborranc de Pont de Molins no s’hauria d’haver fet mai. No vull ni pensar que la inversió del TGV a la ciutat de Girona pugui anar en detriment de l’aminoració de l’impacte ambiental a la resta de les comarques. Hi haurem d’estar vigilants!

Dues Itàlies en tres pisos

I, al final, Romano Prodi serà president del Consell de Ministres del Govern italià. Al final després d’una llarguíssima nit de recompte i gràcies als vots de l’exterior que ha permès donar un tomb a la majoria del Senat. Dues majories diferents a les cambres italianes no és una qüestió menor perquè la confiança (fiducia) al govern ha d’ésser donada per les dues cambres que donen el placet a la composició d’un consell de ministres proposat per un candidat a president del Consell que, al seu torn, ha estat proposat pel president de la República. Una majoria de la Casa de les Llibertats al Senat (on ha aconseguit un 50’2% dels vots) hauria abocat segurament a unes noves eleccions. O bé això o bé els senadors vitalicis es convertien en clau de volta per forçar la formació d’un govern tècnic o bé dels elements més centristes de les dues coalicions. Oscar Luigi Scalfaro, Rita Levi Montalcini, Emilio Colombo, Giorgio Napolitano, Sergio Pininfarina, Francesco Cossiga i Giulio Andreotti són els set senadors vitalicis en aquest moment. Els analistes indiquen que els cinc primers s’haurien inclinat per l’Unione i els dos últims per la Casa de les Llibertats. Tots els expresidents de la República són senadors vitalicis i en la llarga nit electoral Francesco Cossiga ja va fer algunes consideracions al respecte. El més prudent Giulio Andreotti, en canvi, no se’l va veure ni en forat ni en finestra. Segurament perquè n’ha vist de tots colors des que fou subsecretari de De Gasperi amb 28 anys i, després, diputat en les constituents i parlamentari de forma ininterrompuda des d’aleshores i fins ara. Però deixem els replecs de la densa política italiana d’abans per tornar als resultats de les eleccions.

Alguns sostenen que la política italiana és un gran casino, un gran embolic poc transparent. Però en la terra on va germinar el dret romà públic i privat encara queda un fil d’astúcia en les seves institucions i el seu ric dret constitucional. Ja m’agradaria que aquí el debat sobre les institucions fos tant viu com ho és a Itàlia. O que en el debat televisiu la política ocupés l’atenció que ocupa a Itàlia. És quasi sobrer assenyalar que el programa Porta a porta del periodista Bruno Vespa a les nits de la Rai Uno és l’enveja dels que voldríem que la política quotidiana fos participada per grans audiències més enllà dels titulars fàcils i superficials. Aquesta Itàlia tant abocada a la política i que ha votat tant massivament, desmentint la idea de la desafecció a la política per una campanya massa dura, ha quedat literalment dividida en dos. “En política, qui guanya, guanya i qui perd, perd”, aquest sil·logisme l’ha d’interioritzar ràpidament Silvio Berlusconi que ha vist com la revàlida se li escapava per un grapadet de vots, exactament per 25.224 vots o, el que és el mateix, el camí que hi ha entre el 48’8% dels vots i el 48’73% dels vots. Però Berlusconi va impulsar un canvi de la llei electoral que atorgava automàticament una prima de diputats a la primera força si aquesta no arribava al 55% dels vots, en quin cas tornava el sistema proporcional sense correctius. D’aquesta manera, Berlusconi ha estat víctima del seu propi enginy.

Però no ens enganyem, Berlusconi ha aguantat molt bé l’estrebada fins al punt de remuntar en la recta final de la campanya i Prodi, que serà president del Consell de Ministres, no ha aconseguit una victòria plena i ample. Itàlia ha quedat dividida en dos i repartida en tres pisos. En el nord, Berlusconi continua resistint bravamente, especialment a la Llombardia i el Veneto, les dues regions més riques. I malgrat els pronunciaments contraris de la patronal Confindustria i del Corriere della Sera, el diari més influent del país (poca broma!). Passar per sobre d’aquest detall seria segurament una frivolitat. El centre continua en mans de les forces postcomunistes a partir d’una fidelitat a una cultura política impermeable als vaivens del país. El conjunt del Lazio, la regió de Roma, vascula lleugerament a favor del centreesquerra però, ull, en el districte primer del Lazio, Roma ciutat, Forza Italia i Alleanza Nazionale empaten amb un 19% dels vots, mig milió per cada formació. El tercer pis és el del Mezzogiorno que té regions de tots colors però que ha restat suports al centredreta.

Amb aquest resultats Romano Prodi podrà completar una legislatura de cinc anys? Les formes de fer política italianes ens diuen que més aviat no. En bona part dependrà de l’habilitat del nou president de la República, que s’ha d’elegir el proper mes de maig, després del septanat de Carlo Azeglio Ciampi.

Sigil.losa política castellana contra retòrica política sevillana

Si la setmana política al Congrés dels Diputats s’hagués acabat el dijous ara centraria aquestes ratlles en la important activitat legislativa de la setmana que ens va portar a celebrar un Ple de quasi dotze hores el passat dijous. I hauria d’entrar en més detall en l’aprovació definitiva de la Llei Orgànica d’Educació i en la Llei del Medicament o en la reforma judicial per desconcentrar el tercer poder d’acord amb la realitat autonòmica. Però divendres es va produir el primer canvi de govern del president Zapatero.

Un canvi de govern que a mi em va arribar per missatge escrit al mòbil a les 10.21 del matí. No vaig tenir la sensació d’haver-me perdut signes inequívocs d’una crisi llargament gestada. Com han indicat mitjans i analistes, l’actual president del Govern ha demostrat en diverses ocasions que és partidari d’una execució ràpida de les decisions sense retòrica ni prolagòmans. Els prolagòmans que tant agradaven als polítics dels anys vuitanta i noranta, per exemple. Sinó, que els hi preguntin al president Margall o a Puigcercós i Carod, que van conèixer que hi hauria Estatut en la nit del 21 al 22 de gener per un teletip de l’agència Efe i després de la reunió i l’acord Mas-Zapatero. O al ministre sortint Bono que feia mesos que anava dient que volia deixar la política però que no va saber que quedava despenjat del projecte Zapatero fins unes hores abans. O que els hi preguntin als líders polítics que van saber de l’alto al foc d’ETA pels mitjans de comunicació. Home de compartiments estancs i regit pel principi de dret hipotecari de “tracte successiu”, després d’un tema en ve un altre. Després de l’Estatut valencià va venir l’Estatut català i després el pas endavant de l’alto al foc. Un assumpte després de l’altre. I cada negociació en el seu moment. I si et despistes, l’expedient ja està tancat. Els plats, s’han de servir al punt, ni crus ni massa cuits. Ara, per exemple, serà més complicat tancar el traspàs de l’aeroport de El Prat amb el president del govern amb el cap a una altra banda i el portaveu del grup parlamentari convertit en ministre de l’Interior. I mira que ja estava tancat però la pacient espera de la incorporació republicana (qui sap i cada cop és més un embolic!) ens ha allargat imprudentment aquest punt. Per tant, sigilosa forma de fer política d’un home de Castella, nascut a Valladolid, criat a Lleó, enfront de la retòrica política que aquesta setmana ha exhibit Alfonso Guerra amb les seves declaracions sobre l’Estatut i els paral.lelismes entre Espanya i els Sòviets. Sigil.losa política castellana contra retòrica política sevillana.

Tornant, però, a la remodelació del govern. Miniremodelació perquè la sortida de Bono ha provocat un lleuger desplaçament i l’entrada de Pérez-Rubalcaba, que manava molt més que un ministre però que no podia tornar al govern a qualsevol preu ni amb qualsevol ministeri. A Interior en ple intent del procés de pau a Euskadi. Un encàrrec atractiu. Ja sabem que hi ha hagut ministres de l’Interior que han influït molt en la política d’un país. Sinó, llegeixin Stefan Zweig i el seu Fouché, retrat d’un home polític (Quaderns Crema). De la sortida de la ministra d’Educació María José San Segundo se n’han dit tan poques coses que el silenci és quasi ofensiu. . I arriba Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo. Veïna fins ara de renglera d’escons. Qui la coneix més bé és l’amic i company de llista Josep Maria Guinart perquè durant dos anys han estat veïns d’escó i hores i hores de sessions donen per travar bona relació, com la que tenen. Ell els en podrà parlar més d’una dona que estava cridada a ser ministra del ram i que és pausada i culta, historiadora especialitzada en l’època de la Restauració. Encara dimecres vam compartir taula en una trobada amb estudiants de l’últim curs de Dret i Ciències Polítiques. No va deixar de subratllar un cop mes la seva condició d’independent i va reiterar el que ha de ser una educació eficaç: “Domini del llenguatge, matemàtiques i llengües estrangeres”. D’acord. Molt d’acord. Que quedin enrera les teories dels conjunts, saltar-se el capítol de sintàctica i aprendre anglès tal com s’ha ensenyat des de fa vint anys!

Amb aquest govern s’acabarà la legislatura el març de 2008? Alguns diuen que quan el procés de pacificació basc estigui més avançat i abans que es torcin les coses, l’home que calcula i executa més que no pas garla i especula podria dissoldre i convocar eleccions. Ja ho veurem. Qui no vol convocar eleccions de cap de les maneres és el president Maragall, que encara aquest dijous ho va recordar en el Parlament tot i que Artur Mas li havia preguntat per una altra cosa. L’ocupació del poder (legítima) a qualsevol preu (això ja no s’hi val!). La nova tendència de la primavera 2006 és que ara es votarà en el Consell Executiu! Vots a favor, vots en contra i el germà del president (que és el secretari) comptant (sense fer trampa, ull!). Vinc sostenint que un dels pitjors inconvenients de la política catalana és que es cronifiqui la imatge de desgavell (turmix, simca 1000, Dragon-Khan, etc...) i els ciutadans acabin indolentment suportant la degradació institucional i allunyant-se del soroll que proporciona un govern que cada cop més s’assembla a la política italiana que va des de 1948 fins a mitjans dels noranta. Tenim un país prou fort i vitaminat per resistir la gran frivolitat que ha ocupat el govern de Catalunya. Bona notícia pel que fa a la resistència però, compte!, no cal allargar-la ni un minut més del que sigui estrictament necessari.