La guerra de l'aigua a Girona

A vegades l’explicació d’un cas concret és més il.lustrativa que molta teoria i molta retòrica.

Quan Iniciativa per Catalunya-Verds estava a l’oposició, ara fa quatre anys que està al Govern, s’oposava frontalment a qualsevol tipus de transvessament en matèria de política hidràulica i apostava per “una nova cultura de l’aigua”.

Els fets són els següents:

El 70% del cabdal del riu Ter es transvessa a l’àrea de Barcelona. Mai, insisteixo: MAI, una part tan important del cabdal del riu Ter havia estat transvessat a l’àrea metropolitana. Els científics, que no els polítics, són els que diuen que el riu Ter pateix un empobriment alarmant de la seva flora i la seva fauna. I en la part final del riu, la Comunitat de Regants del Baix Ter es queixen que les fecundes terres de la Gola del Ter ja no són productives com abans.

Aquest increment del traspàs d’aigua del Ter a Barcelona s’ha produït amb els governs tripartits i més conretament amb Iniciativa per Catalunya-Vers dirigint el Departament de Medi Ambient. Frontal contradicció entre les paraules d’abans i els fets d’ara.

No vull dir amb això que sigui contrari a connectar en xarxa les conques hidrogràfiques. El que fou conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, va arribar a afirmar que “s’oposava absolutament” als transvessaments de conques.

Vull dir que sóc partidari dels transvessaments entre l’Europa humida i l’Europa seca. I que fa anys que hem proposat el transvessament d’aigua del Roine que afavoriria a Barcelona i a Girona i també, solidàriament, a les Terres de l’Ebre. Aquest és un projecte que el govern tripartit ha abandonat amb gran miopia.

Però “la nova cultura de l’aigua” sembla que és el “fer el contrari del que es diu sense que es noti per continuar dient el que hem dit”.

Només així s’entén que el regidor d’Iniciativa per Catalunya-Vers a l’Ajuntament de Girona, Enric Pardo, anuncïi “restriccions de subministrament d’aigua de quatre hores cada dia” en el terme municipal de Girona a partir del mes de gener. I només així s’entén que s’hagi organitzat un gran “debat” de dimensions provincianes sobre la pista nadalenca de patinatge de gel que s’ha instal.lat a Girona. Perquè l’aigua gastada per la pista de gel deu anar “contra una nova cultura de l’aigua”.

Resumint: estic a favor del transvessament del Roine, estic absolutament a favor de reduir el transvasament del Ter a l’àrea metropolitana de Barcelona, estic a favor de tenir aigua corrent les 24 hores del dia i estic a favor de la pista de gel perquè tothom pugui patinar i caure de cul com vulgui.
Estic en contra del mesianisme d’Iniciativa per Catalunya-Verds que predica “una nova cultura de l’aigua” i que ha autoritzat que el Ter sigui literalment “xuclat” amb greus consecuències mediambientals. Coherència entre les paraules i els fets!

Parlem d'educació

Sebastià Sorribas és, encara ara, un dels autors més llegits a les escoles catalanes. La seva obra més coneguda, “El zoo d’en Pitus” ha venut més de 300.000 exemplars des de la seva primera edició fa més de 40 anys. Tot un best-seller abans que la globalització arribés a la literatura juvenil. Aquests dies que tant parlem sobre l’estat de l’educació no és sobrer recordar l’esperit cívic i de solidaritat que es respirava en tota la seva obra. Hi ha una generació, la meva, que vam ser educats en aquella escola. Ara el president Zapatero imputa el baix nivell de l’educació al nivell educatiu de les famílies. Però és que els escolars d’avui són fills dels escolars de la Logse, els de la reforma educativa de Felipe González! Si hem de parlar d’educació, hem de parlar de moltes més coses. De valors, de cultura de l’esforç...i de no fomentar l’immediatisme entre els infants. L’immediatisme entès com “fer el que em ve de gust sempre” perquè hem d’educar ensenyant que en la civilitat i en l’educació no es pot fer “sempre el que em ve de gust sempre”. I això ha estat fomentat així en els últims anys.

Carles Gasòliba

En Carles Gasòliba ha anunciat que deixarà la política activa al final de la legislatura després d’haver estat diputat a Corts, Eurodiputat de 1987 al 2004 i senador en aquesta legislatura a més de president del patronat català Pro-Europa. En Carles és un home clau en la difusió de l’europeisme i del liberalisme a Catalunya. Sóc privilegiat testimoni de la gran professionalitat i prestigi d’en Carles en cercles polítics i econòmics europeus. Un actiu per la vida política de Catalunya i per Convergència. Si les resolucions dels Congressos del Partit Liberal Europeu o de la Internacional Liberal – de la qual n’és vicepresident- sempre tenen paraules de consideració cap al nostre país i si tenim tants bons amics en el camp internacional, és per la sostinguda activitat d’en Gasòliba. En Carles es retira de la política activa als 62 anys – quelcom molt comú aquí i molt estrany a països amb llarga tradició democràtica- amb el cap ple de nous projectes i idees. Uns quants continuarem necessitant els seus consells i el seu mestratge. Jo en sóc un.

Llei de dependència: paraules i cap fet

Pere Tubert, president de Mifas (Minusvàlids Físics Associats) a les comarques gironines és un lluitador nat en el camp social que es caracteritza per dir les coses pel seu nom i no mossegar-se mai la llengua. Cap partit ha quedat resguardat de les consideracions fonamentades d’en Tubert. Aquesta setmana, en declaracions a la cadena SER, el president de Mifas ha denunciat que ningú ha cobrat ni ha rebut els serveis de l’anomenada Llei de dependència, en vigor des de l’1 de gener de 2007. Aleshores vam criticar aquesta llei i no hi vam votar a favor per dos motius: no preveia el finançament dels nous serveis i era clarament contrària a les competències de la Generalitat en serveis socials, i més després de l’entrada en vigor del nou Estatut. En Pere Tubert també ha anunciat que Mifas ha presentat dotze recursos contra la norma per casos de persones que pateixen discapacitats molt severes i, en canvi, se’ls han reconegut dependències menors. Ja és ben miserable que una persona que fa anys que té una situació de minusvalia només hagi aconseguit un paper amb segell oficial per solemnitzar la seva circumstància. La idea de la llei és bona: ajudar als dependents i els seus familiars. Però va mancar el coratge d’afrontar de cara el seu finançament – mig punt més d’IVA en determinats productes, per exemple, com a Alemanya- i va sobrar molta propaganda que, un any després, és insultant.

Un intent de deconstruir el pont

Devia ser la primavera del 2005 quan el grup socialista va presentar una iniciativa a la Comissió d’Exteriors del Congrés perquè el 9 de maig, dia d’Europa, fos festiu. La proposta europeista la impulsava Rafael Estrella, tants anys diputat relacionat amb Exteriors i avui ambaixador a Buenos Aires. Li vaig dir que europeistes convençuts com som no ens semblava cap mala idea. Però com que els dies festius al llarg de l’any són els que són, la pregunta pragmàtica es va imposar: “I quin dia festiu actual es disposa a carregar-se l’actual majoria relativa socialista?” Em va dir que el 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció. Aquell socialisme europeista de nova generació estava a punt d’afrontar la desconstrucció del pont més fabulós sobre les aigües del calendari laboral. En les files socialistes van sorgir, espontàniament, devots “marianistes” partidaris del dogma, d’ara fa 150 anys, de la Immaculada Concepció. Europa ve es mereix un commemoració però els ponts laborals de la tardor ningú els va voler tocar, ni els de les files de Gaspar Llamazares.

Interpretar el català emprenyat

“Allò que interessa”- La manifestació de l’1 de desembre va deixar amb el cul a l’aire al PSC i la resta de forces que creuen que això de la identitat catalana no interessa a ningú. Curiosament, la gent no es va manifestar per allò que “realment preocupa la gent” sinó “per allò que no preocupa ningú”: trens i tantes coses pràctiques. La gent va demostrar que no és possible deslligar una cosa de l’altre. Els socialistes que diuen que ha de “caure la crosta nacionalista” i que s’ha de parlar d’allò que interessa la gent no deuen saber com afrontar la situació. Aquella no era una manifestació per la independència de Catalunya però a base de publicar tantes tonteries en la premsa de Madrid i fer declaracions de menyspreu poden convertir en catalans emprenyats i desafectes els que van anar a reclamar un programa de modernitat: que els trens arribin a l’hora.

Interpretar- Dilluns el diari El País es va despatxar amb una editorial terriblement crítica contra la manifestació del dia 1 de desembre on confonia moltes coses, atribuïa el gruix de la manifestació a la mobilització de tres partits polítics i criticava durament a el president Jordi Pujol. S’equivocaven molt en el diagnòstic. Van ser nombroses les representacions de partits però molt més la de ciutadans que es van manifestar no pas al crit i la consigna de cap partit sinó tips de la situació de les infraestructures a Catalunya, i de tantes altres coses. Un malestar difús, ben viu, i ben poc instrumentalitzable políticament. Però no ho veien pas així els editorialistes de El País. Els mateixos que criticaven durament Jordi Pujol per acabar recordant-li la frase del president Josep Tarradellas: “El pitjor que es pot fer en política és el ridícul”. Vaja, que li deien que feia el ridícul manifestant-se. Vaja, que deien que feien el ridícul tots els que dèiem que n’estem tips. Els italians tenen la paraula justa : insoferenza, que vol dir quelcom semblant a “ja no puc més!”. Començo a pensar que la situació actual passarà una certa factura al socialisme en les eleccions generals. Per tot el que no funciona i per reaccions prepotents com les de la ministra Magdalena Álvarez –que serà reprovada pel Senat el 20 de desembre- o per editorial xulesques com aquesta.

La reprovació

Dimarts la ministra de Foment Magdalena Álvarez es va salvar de la reprovació del Congrés per tres vots. Pels péls. La setmana que ve serà reprovada pel Senat. Acabarà la legislatura sense la confiança d’una de les dues cambres de les Corts Generals. Si ERC hagués tingut tots els seus diputats a l’hemicicle per votar, el PSOE només hauria guanyat gràcies als dos vots dels trànsfugues. Per què el diputat Joan Puig, d’ERC, a l’hora de votar la reprovació de la ministra de Foment, era a Girona a l’acte de presentació de la llei de serveis socials del Parlament català que va fer la consellera de Benestar Social, Carme Capdevila, d’ERC, a l’Auditori de la Caixa de Girona, en lloc de ser al seu escó del Congrés?

La síndroma Euskadiko Ezkerra

Més enllà d’eficàcia i visibilitat o ineficàcia i invisibilitat del nacionalisme català en la política espanyola.
En el Congrés dels Diputats fa ben pocs dies que hem votat el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2008. Amb aquesta votació ha començat el temps de descompte d’una legislatura que s’esgota. I en aquesta votació s’ha mostrat en tota la seva eloqüència el paper decreixent d’ERC en la política espanyola: no han influït en res en el debat, no han aconseguit col·locar cap esmena. CiU i ICV, dues formacions que continuem considerant aquests uns mals pressupostos per a Catalunya, hem aconseguit introduir esmenes per valor de 240 milions d’euros. I encara falta el tràmit del Senat.
Serveixi aquest botó de mostra del balanç del paper del Grup Parlamentari d’ERC en el Congrés dels Diputats. Fa quasi quatre anys va irrompre amb força un nou grup parlamentari català que ens anunciava una nova manera de fer les coses a Madrid: van votar a favor la investidura del president Rodríguez-Zapatero, cosa que no va fer CiU, i van anunciar la seva altíssima confiança en el federalisme hispànic del PSOE. Volien canviar Espanya a la seva manera: “Som com som”.Quatre anys després l’estratègia de l’independentisme explícit i esfèric – “falta pit i collons” deia l’ara conseller Josep Huguet en una elaboració estratègica acurada- s’ha desfet com un terròs de sucre. Com a mínim han pres nota del potent aparell del poder de l’Estat però aquest aparell els ha driblat i els ha fet ballar per un peu. El vicepresident Pedro Solbes diu: “ERC és el soci parlamentari que m’ha sortit més barat en els meus anys de ministre”.Ho escric amb insatisfacció. Hauria estat molt millor multiplicar l’eficàcia i la influència de partits catalans a Madrid. Però no ha estat així. No n’hi ha prou amb el verb estrafet. Calen fets i no paraules. Cal capacitat i eficàcia en la negociació i cal saber quin terreny es trepitja. Ho escric amb insatisfacció: ERC ha navegat sense nord i fortament condicionada pel pacte tripartit. Pacte que, deien, havia de servir per “arrossegar” el socialisme cap a posicions sobiranistes. Els resultats estan a la vista: Montilla diu que hem de superar el “dilema Catalunya-Espanya”. Us en recordeu d’Euskadiko Ezkerra? Aquell partit que venint de l’independentisme basc es va acabar fusionant amb el Partit Socialista d’Euskadi? Cada dia més ERC em fa pensar amb Euskadiko Ezkerra. Aquests anys han servit per constatar que l’ERC de govern poques lliçons pot donar a la manera d’actuar de CiU. Els comptadors estan a zero: dues maneres diferents de servir Catalunya. D’aquí a uns mesos els ciutadans valoraran quina serveix amb més eficàcia el país.

L'obra de la Seu: la N-II a les comarques de Girona

Un usuari diari de la N-II em demana com pot ser que les obres del tram Girona-Aeroport s’eternitzin i estiguin tan mal senyalitzades. Li dic que segons el contracte fa dos anys que s’haurien d’haver acabat i que crec que retrassen les obres per inaugurar el mini-tram al final de la legislatura, tallant just. No pot ser!, em diu. Sí, pot ser, li dic. La contribució al desdoblament de la N-II d’aquesta legislatura...

Una greu responsabilitat

La ministra Magdalena Álvarez va assistir divendres a la calada del túnel dels Pirineus del tram internacional Figueres-Perpinyà de la línia del TGV. Diversos mitjans de comunicació van posar, finalment, l’interès informatiu en allò que vinc denunciant des de fa molt temps: el tram internacional estarà acabat el febrer de 2009 (contracte en mà) i no passaran trens d’alta velocitat per aquelles vies fins el 2012 ( en el millor dels casos). El contracte és ben explícit: com que ens trobem davant d’una concessió administrativa de construcció i explotació d’una obra per part d’una UTE d’empreses privades, l’Estat haurà de pagar el peatge hi passin o no hi passin trens. Com a mínim, 60.000 euros al mes, des de febrer de 2009. Greu responsabilitat política que se suma als molts motius per demanar la dimissió de la ministra menys valorada del Govern, ben “partiá” i ben “doblá”. Responsabilitat a la qual s’haurà de fer front amb els diners de tots, amb els diners de la hisenda pública. Els motius per a la irritació en matèria d’infrastructures no queden circumscrits al Baix Llobregat. Afecten de ple a les comarques gironines, amb l’abandonament de les carreteres i amb el nyap de trams acabats i trams pendents del TGV. Quina administració més pèssima d’una gran obra que no podien planificar pitjor! Dimarts el Congrés votarà la seva reprovació. EL PSOE necessita els vots del PNB . D’aquí a dues setmanes serà reprovada pel Senat. Una ministra sense la confiança de la majoria de les cambres. Només amb al confiança del president Zapatero, que es fa responsable directe de les irresponsabilitats.