Un doctor de 98 anys

Dimarts al matí estic al Senat per discutir de política europea amb el Secretari d’Estat per la UE, Diego López Garrido. Quan acabem la sessió, a les tres tocades, em diuen que hi ha un nombrós grup de metges gironins, tots ells jubilats, que estan dinant al Senat convidats per la senadora gironina Rosa Núria Aleixandre. M’acosta a saludar-los. Em trobo amb coneguts, com el que va ser el meu pediatre, Pompeio Pascual, o el doctor Campistol, també metge de la família. El més veterà és el doctor Josep Ruscalleda de Cassà de la Selva. Li demano que em recepti la manera d’arribar tan bé als seus 98 anys. Em diu: “Menjar poc i pair bé. I no enfadar-se”. Apuntat. No sé si sempre ho sé fer. Quin gran planter de metges que han curat mitja demarcació durant més de la meitat de la seva vida!

Crisi, "peonadas" i oposició

Dijous a la tarda hi ha debat sobre la situació econòmica amb el president del Govern i els portaveus de tots els grups. És allí on s’han anunciat les “peonades” per valor de 8 mil milions d’euros per als ajuntaments de tot l’Estat. Keynes passat pel turmix del populisme efectista del socialisme zapaterista. No és la millor tarda de Mariano Rajoy, que porta una setmana notant al clatell els esbufecs de l’expresident Aznar. El debat s’acaba tardíssim, just per agafar l’últim pont aeri. Torno sobre els meus passos cap a l’hemicicle perquè m’he deixat l’abric en el guarda-robes. Tres diputats destacadíssims de l’equip econòmic de Rajoy –un exministre entre ells- critiquen el discurs del seu líder, mig enlluernat pels anuncis de Zapatero, mig obsessionat per la possibilitat de topar amb un “cas Sacyr”. “Como se ha podido lanzar a esta piscina sin agua?” L’aigua és el miratge d’un oasis temàtic on fer oposició en temps de crisis econòmica, on, com en una jugada del set i mig, s’ha de criticar sense fer destrossa.

Els crims dels Grans Llacs i Ruanda (1994-2000)

Joaquim Vallmajó era un religiós nascut a Navata el 1940 que va desaparèixer i molt probablement va morir assassinat el 1994 durant la Guerra dels Grans Llacs i Ruanda. La guerra africana va ser la més sagnant des de la Segona Guerra Mundial, amb més de set milions de morts. I no es pot resumir només en un conflicte esquemàtic entre tustis i mutus. El que en sap de veritat d’això és el lletrat Jordi Palou, que és l’advocat de les famílies dels 9 espanyols assassinats en la guerra africana. Guerra i assassinats que es van prolongar des de 1994 fins al 2000, tot i que el Tribunal Penal Internacional per Ruanda només jutge els casos de 1994. De tot això me’n parla en Jordi Palou mentre preparem la defensa que he de fer dimecres a la tarda a la Comissió d’Afers Exteriors d’una proposta del Grup Català (CiU) perquè s’activin els mecanismes de INTERPOL perquè sigui extraditats a Madrid els 40 criminals de Guerra processats per l’Audiència i per un discretíssim jutge que sense fer el soroll mediàtic del jutge Garzón, ha aconseguit posar en escac mat al Govern Ruandès que té destacats en ambaixades i davant Nacions Unides alguns dels principals criminals de la Guerra dels Grans llacs. Acordem per majoria absoluta activar els mecanismes judicials que poden fer justícia al navatenc assassinat Joaquim Vallmajó.

Observatori dels Pressupostos

Aquest dimecres vam fer la votació finals dels Pressupostos Generals de l’Estat al Congrés. Ara transiten cap al Senat on els espera un vet que es resoldrà en pocs dies. Un cop aprovat el PGE, demano que es constitueixi un observatori del grua d’execució de les partides. No pot ser que ens barallem tan per millorar els pressupostos i que després alguns alts funcionaris d’alguns ministeris es passin per l’arc del triomf el mandat parlamentari. Demano que els mitjans de comunicació o la Cambra de Comerç es constitueixin en Observatori de l’Execució dels PGE, com una auditoria externa. O bé que tots els 6 diputats i 4 senadors per Girona a les Corts Generals firmem periòdicament i de forma conjunta una petició d’informació al govern perquè es mulli informant el que es gasta i en què.

Visita a PIMEC Girona

Divendres els diputats Eudald Casadesús i Carles Puigdemont i jo mateix acompanyem Artur Mas en una reunió de treball a PIMEC Girona. Ens rep la seva presidenta, Mariona de Puig i al meu costat tinc la Cuca Mascort amb qui comentem, un cop més, tants de temes. Un intercanvi de punts de vista ben profitós. Les propostes de la petita i mitjana empresa, de PIMEC i de la FOEG, de Foment del Treball i dels sindicats, avui són en el primer punt de l’ordre del dia del que proposa el grup parlamentari català al Govern de l’Estat davant la crisi. Ens hem trobat amb un primer problema: durant mesos ha estat negada la crisi i l’arribada de la recessió. Un segon problema que em fa notar la reunió: la mentalitat de l’empresa catalana és molt diferent de la forma de fer diners que domina a Madrid. Precisament per això avui l’economia catalana, més basada en l’empresa familiar, se’n surt més bé que la d’altres punts de l’Estat. Per això l’empresa italiana sanejada del nord, també empresa familiar, se’n surt força bé. Els italians retenen gravada aquella frase de Zapatero: “El primer ministre Berlusconi està deprimit perquè estem a punt de superar l’economia italiana”. Ara passem un cap de setmana de miratges i moqueta tova per la visita de Zapatero a la Casa Blanca però després de la punta d’orgull patri per estar on no se sap ben bé què dir, tornarà al primer pla la realitat d’una situació econòmica de crisi mal portada. Un ministre d’Economia que va ajudar a guanyar les eleccions dient que no hi havia crisi – va guanyar el debat a Manuel Pizarro però els fets l’han desmentit- i que ara està cansat per menar la situació. Els quatre de CiU que ens reunim amb emprenedors, i que ho tornem a fer unes hores més tard a Olot, les hi deixem dit un missatge: no us rendiu, no us resigneu perquè ara, més que mai, la resposta neix de vosaltres, dels que aixequeu la persiana cada dia de les ganes de fer diners treballant. Ens en sortirem. Almenys l’economia productiva se’n sortirà.

Assasinat

Pel carrer de les Placetes de Pals, molts cops l’havia saludada, a ella i al seu fill i als avis que viuen en el mateix carrer. Recordo el fill que jugava amb les meves filles. Ha estat assassinada a Palafrugell. Corprès.

I la gestió dels aeroports?

He rebut una resposta parlamentària del govern que diu que només està disposat a traspassar l’aeroport de Sabadell. Ni el de Girona ni el deu Reus. I del de Barcelona...la ministra ja em va explicar totes les trampes per allargar la situació tal com està, a favor de AENA. I el govern de la Generalitat què fa? Res. I la societat civil reunida ara fa més d’un any en un solemne acte a IESE de Barcelona què hi diu? No els sento. Si el president Montilla ens vol adormir, el país hauria de reaccionar, com ha fet sempre. Ai aquest perillós son del no lideratge!!

17 de febrer de 2009

Aquest dia, els Estats espanyol i francès hauran de començar a pagar una gran quantitat de diners per l’explotació del tram internacional Figueres-Perpinyà del Tren de Gran Velocitat. La setmana passada a Biarritz, dilluns al vespre, vaig coincidir, casualitats de la vida, amb el veí de taula G.A. que forma part de l’empresa TPFerro concessionària de la construcció i explotació del tram internacional de l’Alta Velocitat. Ens vam intercanviar les targetes de presentació i quan va llegir que era diputat per Girona, els ulls li van començar a brillar amb la cobdícia dels euros que estan a put d’arribar al compte corrent. “Vostè sap que està a punt d’entrar en servei una línea d’alta velocitat per la qual no passaran trens? L’empresa en la que treballo l’hem construït”, em va dir obrint el sucós terreny de joc. Li vaig respondre: “Sí, és clar que ho conec i, a més, m’he llegit el contracte firmat entre els Estats espanyol i francès i la UTE d’empreses TPFerro que obliga al pagament a partir d’una data de començaments de 2009”. “Vaig participar en la redacció d’aquest contracte”, em contesta. “El felicito, és una joia de la precisió en els interessos econòmics a favor de l’empresa i plena de prevencions fonamentades contra els Estats”, li afegeixo. Resumint: a partir del 17 de febrer de 2009, hi passin o no hi passin trens, els dos Estats hauran de pagar a l’empresa constructora que té una concessió d’explotació per 50 anys. Si hi circulen trens, el preu del peatge pel comboi és ben clar. Si no hi passen trens: “s’haurà de preservar l’equilibri financer de l’empresa concessionària”. Això segon és el que passarà. Un gran escàndol. Un tren que comença enlloc i acaba enlloc. Almenys els francesos tenen un ample de via idèntic que els permet oferir en breu bitllets de viatges mixtes alta velocitat-mitja velocitat. Però a l’Estat espanyol, que les vies són de via estreta, res podrà entrar en funcionament fins que les obres no estiguin acabades entre Barcelona i Perpinyà. Un escàndol de grans dimensions. El govern espanyol ha de donar explicacions urgents. El seu president i la seva ministra de Foment. Poden allargar la concessió, és clar, a canvi de tapar el desastre. Però els ulls de G.A. s’inclinaven pel cobrament immediat de milers de euros mensuals a partir del 17 de febrer de 2009.

Europeïsme i François Fillon

Dilluns al matí al Palau de Luxemburg de París, seu del Senat francès, reunió de parlamentaris dels Estats membres de la Unió Europea amb el primer ministre francès, François Fillon. El primer ministre llegeix una comunicació d’un quart d’hora sobre el programa de la presidència francesa de la UE i després se sotmet durant una hora i quart a preguntes dels parlamentaris d’arreu de l’Europa comunitària. Preguntes que ell prèviament no coneix. Es desenvolupava bé, amb dades i idees generals. Estructura bé el discurs i comunica amb precisió. Penso que això és impossible en el govern actual, de Barcelona o Madrid, on tots els membres del gabinet venen a llegir unes notes d’unes preguntes prèviament conegudes. Es respira molta més densitat política en aquest vell Senat francès. Aquests dies estic llegint una biografia de Charles de Gaulle escrita pel corresponsal Don Cook, que va viure en primer pla la Segona Guerra Mundial i la fundació de la V èna República francesa. La França del segle XX la va modular l’obstinada voluntat de De Gaulle. Els grans països es van fent millors amb les grans voluntats de grans líders. Avui a Europa li manca aquesta obstinada voluntat d’alguns dels seus líders. Tot i això, Europa farà un salt endavant en la seva integració en els propers mesos i anys per pura necessitat de ser un actor rellevant en aquest nou ordre que s’intueix. El passat no se n’acaba d’anar i el futur no acaba de presentar-se...

Notes de Biarritz

Dilluns a la tarda salto de París a Biarritz on es reuneix, anualment, un nodrit grup de polítics sudamericans i europeus, bàsicament francesos. Fa tres anys que hi vaig. Aquest any també ha vingut Artur Mas que ha parlat de política d’immigració. Entre els sudamericans hi ha una gran irritació no fonamentada per la Directiva europea de retorn que regula uns màxims en política d’immigració a tota la UE. Tot i la seva irritació, agafo aire i els hi dic que en 9 dels 27 Estats membres la directiva millora els drets dels immigrats i que en els altres Estats ja es respectarà la llei vigent més garantista. El problema, un cop més, és ajudar educadament a sudamèrica a aixecar el cap econòmicament evitan les temptacions populistes que recorren mig subcontinent. I com fer que les remeses que els hi arribin s’inverteixin en estructurar un teixit productiu i no pas al pur consum de l’anar tirant. Mentre estem reunits em truca el president Pujol per fer-me una consulta ben concreta. La meitat dels expresidents d’Estat de la taula el coneixen i mantenen unes breus però animades converses amb ell a través del meu mòbil que es van passant. Entre ells l’expresident de Bolívia Carlos Mesa que té arrels catalanes i parents a Girona. Mesa està construint un nou partit socialdemòcrata a Bolívia per intentar guanyar en les urnes el populisme souflé de Evo Morales. Biarritz és d’una gran bellesa però fa constatar que França és París i la vida tranquila dels departaments. París i la resta. Biarritz té un component basc que es veu a simple vista.