El cost de la paràlisis

Aturar les obres del Túnel de Bracons, que s’obrirà 7 anys després de començar les obres!, va tenir un cost d’una indemnització a l’empresa constructora de 15 milions d’euros. Que sortiran dels impostos que paguem tots. Indemnitzar les obres acabades i sense utilitzar de l’alta Velocitat entre Figueres i Perpinyà costa 5 milions cada mes. Ara el ministeri de Foment proposa una alternativa: allargar 2 anys més la concessió de 50 anys. Que vol dir que pagaran la factura els nostres fills i nets.

Un Estatut fallit

Formo part de la ponència parlamentària del nou Estatut de Castella-la Manxa. Dimecres a la tarda a porta tancada ja es va veure clar que PSOE i PP han decidit retirar la reforma de l’Estatut del Congrés tot i que han pactat el 99% del mateix. L’1% que el fa descarrilar: no saber com sortir-se’n de la ximpleria de finiquitar uns transvasament del riu Tajo al riu Segura pel 2015 en un Estatut. Senyal que no el deuen necessitar tant si el tiren al foc per un punt absurdament pactat i absurdament enquistat.

Euskadi no es quedarà quieta

Dilluns vaig volar directament des de Bilbao a Madrid després de la nit electoral de l'1 de març. A Madrid, en general, es veu amb passió nacionalista (espanyolista, és clar) el pacte PSE-PP per desallotjar el PNB del poder. Incredulitat les primeres hores a Euskadi. A l'aeroport dilluns al matí no es parlava de res més i a l'avió de bon matí coincideixo amb la ministra Cristina Garmendia, que no sap ben bé què dir. En primer lloc perquè no ha participat en res en l'estratègia socialista a Euskadi. En segon lloc, perquè és perfectament conscient que en govern de l'Estat es queda sense majoria parlamentària estable al Congrés del Diputats. I en tercer lloc, perquè la seva condició d'exmilitant o simpatitzant (mai ho sabrem del tot) de les joventuts del PNB li deu remoure mínimament la seva consciència de ministra independent. I unes ganes bastant indissimulades entre polítics del PSOE i el PP que encarnen el Delendas Cartago, desafiament frontal i ganes de reducció a la mínima expressió del nacionalisme cívic, democràtic i centrat. També pensen en nosaltres, és clar. Txiqui Benegas es mou per ser vicelehendakari socialista, 22 anys després del seu intent de ser president autonòmic (en aquesta mentalitat pensava i pensa) el 1987. Aquest socialisme que porta a la pràctica l'agenda d'Aznar: Galícia, Euskadi i Catalunya presidides pel PP o pel PSOE, encara que sigui al preu de bandejar el primer partit. L'eslògan de les últimes eleccions generals a Catalunya dels socialistes: "sS tu no hi vas ells tornen" s'ha fos com un terròs de sucre en un cafè, ells i els altres van de bracet per mirar que el nacionalisme no torni. I tants altres pactes que veurem en els propers mesos entre ells i els altres! Després de la nit electoral a Bilbao, després de parlar amb dirigents del PNB...Euskadi no es quedarà quieta, serà un escenari inestable que es farà sentir en el conjunt de la política espanyola.

Dissabte a València

Dissabte al vespre. Sopar-col·loqui amb els membres de l'organització cívica valencianista Tirant lo Blanc, d'on han sortit tants quadres professionals competents en el món del nacionalisme valencià. Sóc el seu convidat en la seva assemblea anual. Molt agraït. Em demanen què crec que han de fer: "Fer un valencianisme més centrat i mirar més discretament i amb menys embadaliment el catalanisme. Per pura estratègia". València respira les falles que ja arriben. Durant anys el valencianisme fustià s'havia posat d'esquenes a aquesta part del món valencià. Tot això està canviant. Parlo amb l'Enric Morera, secretari geneneral del Bloc i diputat a les Corts Valencianes. El socialisme valencià no gaudeix de gaire bona salut i els del PP valencià estan passant una temporada dolenta. Temps per contruir un tercer espai valencianista.

Tots els habitants d'Egipte en el territori de Suïssa

Conversa amb Andreu Claret, que ara és el director de la Fundació Anna Lindh a Alexandria: "Sobre el mapa Egipte és molt gran, sí. Però quasi tota la seva superfície és desert. Només són habitables les vores del Nil i el seu delta. Egipte té 80 milions d'habitants. Això és com si tots els habitants d'Egipte visquessin en la superfície de Suïssa". El Caire ja no té els 13 milions d'habitants de fa uns pocs anys. Ara són oficialment 18 milions, en realitat més de 20. Penso en la teoria del llibre El Gran Amuntegament, que va escriure Joan Basté.

Apunt sobre Egipte

Conversa amb Antonio López, ambaixador d'Espanya a Egipte. El vaig conèixer quan ho era a Jordània. Un gran coneixedor de Mitjà Orient, amic de promoció i personal del ministre d'Afers Exteriors. Parlem de tantes coses. Però també del caòtic trànsit a Egipte: "Cada any moren 6.000 persones d'accidents de trànsit a Egipte i 30.000 resulten ferides. Són dades oficials. I n'estan orgullosos perquè han disminuït en alguns centenars aquesta xifra bàrbara". Egipte continua tenint unes excel·lents relacions amb els Estats Units, miren amb simpatia la causa palestina però amb desconfiança els palestins. Mantenen tancat, a la pràctica, el pas fronterer de Rafa entre Egipte i Gaza. I continuen tenint uns molts bons ingressos del canal de Suez. Només així es manté una societat subsidiada amb un creixement demogràfic galopant i un sistema educatiu molt deteriorat. Els Germans Musulmans, el primer grup islamista radical nascut els anys 20 del segle passat, conviuen amb les formes més occidentals de vida.

Democràcia o reforma en el món àrab?

Només des de l'eurocentrisme es pot parlar de democràcia en els estàndards occidentals en el món àrab. Es pot i s'ha de parlar amb els seus dirigents de reformes, evolució... però la democràcia en sentit occidental, tal com la vivim nosaltres,no forma part del sentir més íntim de les formes de vida del món àrab. La meva més gran experiència d'eleccions absolutament homologables a unes del món occidental van ser les eleccions palestines del 25 de gener de 2006. Vaig tenir el privilegi de viure-les en primera línia com a observador internacional. Van ser força netes. Van donar la victòria a Hamas. I van ser la gran aposta de Javier Solana. I després, què? El trencament de relacions amb el govern de Hamas i l'enquistament del Procés de pau. La globalització ràpida de la democràcia en pocs anys és una de les idees més infantils que han sortit dels centres d'ensenyament republicans dels Estats Units en els últims anys.

Síria en el tauler del Mitjà Orient

Síria està pactant l'establiment de relacions amb Israel a canvi del retorn dels Alts del Golan i de la fi de l'aïllament internacional i l'establiment de relacions amb els Estats Units. Ja serien tres els Estats àrabs amb relacions amb Israel: Jordània, Egipte i, tal vegada Síria. Mauritània les va trencar el gener però això és d'una irrellevància total. Aleshores tota l'atenció de la política internacional de la comunitat internacional se centraria en l'Iran i l'estabilització d'Afganistan i la zona de control talibà al Pakistan. El president siri Bashar al-Assad segueix els passos del president libi Gadafi. Un esquema més senzill, amb un nou marc de cooperació entre els Estats Units i Rússia, on sembla clar que Europa pot participar de l'estratègia de sancions a Iran. L'Estat espanyol, també. El que fa la necessitat de bones relacions amb la nova administració de la Casa Blanca!

Eleccions basques: "Aquesta nit ja l'he viscut"

La nit electoral de l’1 de març la vaig viure a la seu central del PNB a Bilbao, a Sabin Etxea, al costat de la direcció del partit, encapçalada pel president del PNB, Iñigo Urkullo i pel lehendakari Juan José Ibarretxe. Van ser quatre hores de molta adrenalina. Tornant a l’hotel, sota una fina pluja molt basca, després de totes les emocions, vaig pensar: “Aquesta nit electoral ja l’he viscut. És molt semblant a la que varem viure a CiU en les eleccions de la tardor del 2003. Varem guanyar després d’un gran esforç de remuntada i ens en varem anar a dormir a la mosca darrera l’orella de si després de guanyar les eleccions podíem ser desallotjats per una coalició del que després va ser i és el tripartit”.

Aquesta victòria amb l’ai al cor ja l’he viscut, pensava, mentre els amics de tants anys del PNB celebraven els seus 396.557 vots, un 38’56% dels vots, i els seus 30 escons, millorant el resultat de fa quatre anys ara sense anar en coalició amb Eusko Alkartasuna. Pensava que ja havia viscut les frases d’incredulitat de: “no s’atreviran a sumar PSOE-PP-UPyD quan nosaltres hem guanyat per sis escons de diferència als socialistes”. Pensava en la nit basca que això ja ho havia sentit i que sí, que s’havien atrevit. A les deu i poc de la nit el Diputat General de Biscaia José Luís Bilbao i el meu amic i diputat a Corts Aitor Esteban estaven mirant l’edició digital de “El Correo español” a la cerca d’alguna declaració nova que dones pistes de per on podia anar les coalicions postelectorals quan els vaig proposar que deixéssim aquella pàgina per visitar l’edició digital del diari “El País”. Les intencions eren evidents, un aroma de “bloc constitucional” es respirava en les notícies i en l’explícita columna nocturna de Fernando Garea: “PSE-PSOE-PP i UPyD sumen i la seva obligació és desbancar el PNB del poder”. Vaig anar a dormir unes poques hores convençut que Patxi López era a tocar de Ajuria Enea i que el PNB només pot moure aquest estat de les coses per l’aritmètica parlamentària del Congrés dels Diputats – un pas del PNB a l’oposició complica molt el resta de la legislatura al president Zapatero. Només si Zapatero ho frena, per pur interès de salvar la seva pell, López no serà lehendakari. I José Blanco havia comparegut a la televisió feia una estona donant “mans lliures als socialistes bascos per fer els pactes que vulguin”. Sí, em sembla possible, encara avui. Em vaig acomiadar d’Urkullo amb un modest consell: “avui a la nit comença a moure fitxa, no ho deixis per demà al matí. No et fiïs gens. I fes sentir tots els tentacles que puguis de l’anomenada societat civil a favor d’un govern encapçalat pel PNB”. Són algunes lliçons del que nosaltres varem viure el 2003 i el 2006. Amb Zapatero el pas del PNB a l’oposició és possible. Treure els nacionalistes del poder amb “blocs constitucionalistes” o amb tripartits inaugurats per un partit independentista: la pretensió que José Maria Aznar va proclamar alt i de cara, el maquiavelisme del president socialista ho pot dur a la pràctica amb un somriure carregat sempre de pur càlcul. Alguns diuen que perquè fins i tot n’havia parlat en les seves converses més recòndites en aquells mesos de treva.

Alguns apunts de les eleccions de l’1 de març:

- Que ningú interpreti ni un bri d’intent de treure legitimitat als resultats. Les sentències s’acaten. Però fa quatre anys decisions jurídico-polítiques van permetre la presència del món de l’antiga Batasuna al parlament basc. Era part del camí cap a la negociació amb ETA. Aquests 100.000 vots de la societat basca es van convertir en 9 diputats. El vot nul no ha tingut representació. L’expressió parlamentària de bona part d’aquests 100.00 electors hauria donat una correlació de forces que faria que avui el PNB optaria a la presidència del govern sense vacil·lacions. Una decisió judicial de fa un mes ha marcat decisivament la formació del parlament basc. Punt essencial.

- El sistema electoral basc atorga 25 diputats a cada un dels tres territoris. Tothom sap que Biscaia triplica Àlaba i que Guipúscoa duplica Àlaba en nombre d’habitants. Però ningú qüestiona el sistema, els nacionalistes bascos els primers. La ciutat de Vitòria, ella sola, pesa en l’elecció de uns 18 diputats dels 25 d’Àlaba. Uns sistema de major proporcionalitat – com el del parlament espanyol o el català- hauria donat una victòria més nítida al PNB, que ha tret un 41’8% dels vots a Biscaia.

- Aralar ha recollit una part del vot de l’antiga Batasuna. Aquesta és una bona notícia en el camí cap a les institucions i l’opció per la via política d’una part del món de l’entorn d’ETA.

- Quantes corts d’ànimes canten avui les bondats de l’alternança política! El PSE va apostar per guanyar amb la idea d’un pacte PSE-PP però per després potser intentar fer suma amb EA, EB i potser Aralar. Però els socis petits s’han fos i només queda l’alternativa que els socialistes i el PP pactin per apartar el PNB. Aquí és quan la “cultura de l’alternança” es converteix en voluntat d’arraconar el nacionalisme democràtic que ha guanyat netament. I això, de retruc, toca a tots els partits nacionalistes que hi ha a l’Estat. Aquesta és un cruïlla davant la qual el PSOE enviarà un missatge del que ens en sentirem al·ludits tots els partits nacionalistes. Tots potser menys ERC instal·lada en la teoria de redimir el PSC cap a posicions independentistes en el tripartit de l’escalforeta oficial. Ja es veu que el PSOE tant val per pactar amb independentistes com amb el Partit Popular. Si això fos així, l’eslògan “Si tu no hi vas, ells tornen” quedaria arxivat. L’argumentari del PSC dels últims anys d’associar CiU amb PP pels acords d’investidura del 1996 –fa 13 anys!- seria replicat pels acords del “bloc constitucional”.

Varem fer bé d’anar la nit de diumenge amb la meva dona Mireia a fer costat als amics del PNB a Bilbao. Per viure una nit semblant a la que ja havíem conegut. Per viure en primera línea un joc polític que marcarà també el camp polític espanyol dels propers anys i per pensar en la forma de relació dels nacionalistes amb els socialistes i els seus entorns. Mai hem pensat que Euskadi sigui un mirall per Catalunya. Som dues realitats diferents, ambdues amb el nostre camí. I a vegades els nostres interessos tornaran a xocar en la política espanyola. Però sempre hem tingut una gran simpatia per persones concretes d’un partit que, com nosaltres, han intentat fer coses grans i positives, fer un país des de l’excel·lència i l’exigència personal. Per això la nostra simpatia sempre estarà amb els nostres amics. Per això sempre recordarem l’1 de març de 2009 a Bilbao.

Bermejo: "Tengo buena punteria"

A veure si s’aixeca la boira i s’aclareix una mica el panorama. El jutge Baltasar Garzón ha tirat la xarxa sobre l’edifici del Partit Popular i diu que té elements per pescar persones molt properes en un suposat cas de tràfic d’influències. Ha aixecat només parcialment el secret del sumari i encara anem a les palpentes. Per posar-hi més emoció ha insinuat que hi podria haver la implicació de persones aforades (parlamentaris). Pot ser molt o pot ser poc, però Garzón no és el jutge més silenciós de la aconstitucional Audiència Nacional. Els vells socialistes, els de l’època de Felipe González, tenen un odi indissimulable contra Garzón i recorden que ell va actuar en un seguit de sumaris del GAL dos dies abans de la seva prescripció i després de sortir escaldat de la seva aventura política. Va ser número dos per Madrid en les llistes del PSOE el 1993, volia ser ministre de l’Interior i Rafael Vera li va parar els peus. Després Garzón va impulsar una causa que va portar a Vera a una llarga estada a la presó. El jutge posat en política es va quedar amb una secretaria d’Estat. Va deixar la política i va disparar contra el socialisme d’aleshores amb gran eficàcia pel desgast definitiu de l’últim govern González, que va anar a l’oposició el 1996 després de 30 mesos d’una legislatura truculent. Aquests dies es manifesta una subterrània solidaritat del vell socialisme d’aleshores amb el PP d’avui: “ara us ha tocat a vosaltres”. Per què? Potser amb el pas de molts mesos es veuran alguns motius. Potser el nou socialisme té nous interessos i molt poca memòria per volar lleuger d’equipatge. Carlos Dívar és el nou president del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional necessita d’un nou emblema.

Dimarts a la nit vaig anar a dormir amb l’informatiu que anuncia els titulars dels diaris del dia següent. El “tot Madrid”, doncs, coneixia la portada de El Mundo del dimecres: Baltasar Garzón i Mariano Fernández Bermejo, ministre de Justícia, van compartir una “cazería” el cap de setmana passat. Allí es van matar uns quants porcs senglars i algun altre animal del qual no recordo el seu nom. Sembla ser que al socialista Fernández Bermejo li agrada caçar porcs senglars en companyia de la seva esposa. Els socialistes s’afanyen a dir que hi havia un munt de persones en aquella festa de “señoritos” però reneguen ferros i claus. La causa general pot tenir llarg recorregut i la “montería” és cosa d’uns pocs dies en els diaris i les ràdios, diuen. Fernández Bermejo va ser promocionat a ministre sota el patrocini únic i explícit de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega. Ara ella ja n’està fins a la coronil·la. A Fernández Bermejo li passa quelcom semblant que a la ministra Magdalena Álvarez: encara que tinguin raó, la defensen amb tanta xulería que irriten al públic en general. I als jutges que volen anar a la vaga en particular.

Dimecres a la tarda hi havia convocada Comissió de Justícia al Congrés dels Diputats. Hi vaig treure el cap. El xoc frontal de dos cabrons (en el sentit animal del terme). Pel Partit Popular oficia Federico Trillo, un supervivent nat. “Empaque” torero. Aquest dies Trillo ha tornat als llocs de comandament del PP abonyegat. Porta la batuta de la defensa jurídica i l’estratègia d’atac. Llenguatge barroc i descarat d’un lletrat-militar de la marina i lletrat en excedència del Consell d’Estat. Pel PSOE actua Julio Villarúbia, diputat per Palencia i home que li ha tocat defensar les aficions cinegètiques del ministre de justícia. Defensa atacant (què pot fer en aquest cas!): “Vostès (en referència al PP) són els hereus dels protagonistes de la pel·lícula “la escopeta nacional””. Després torna a parlar el ministre de justícia per dir, desafinat, que ell “té molt bona punteria”. Més “empaque” torero. Quin fàstic de debat. Des de la cadira de la sala de la comissió de justícia em pregunto si aquest espectacle es podria donar en un parlament com l’alemany, l’austríac i el finlandès. O el català.

Agafar-se la política espanyola molt seriosament és perillós. El que una setmana sembla una hecatombe, la setmana següent està en la tercera fila. Els espies de la Comunitat de Madrid seran un “nyap” de tercera regional. I El Mundo que fa dues setmanes disparava contra la direcció del primer partit de l’oposició ara els hi passa un flotador per uns dies (tot sigui per les ventes en època de caiguda lliure dels beneficis).

A veure si s’aixeca la boira en pocs dies. Els conspiradors del PP de començaments d’estiu ja es tornen a excitar un altre cop però Mariano Rajoy és un gallec escèptic que només li surt el “carallo” quan li toquen el vora viu (dimarts ho va demostrar en el debat de política econòmica). Un fumador de puros del Casino de Pontevedra que es vitamina en moments difícils (fins a l’èxit o el fracàs definitiu). Com es pot suposar, el govern socialista observa amb gran fruïció el moment polític actual. Encara que només sigui per tapar la seva insuportable lleugeresa i superficialitat en la conducció de la crisi econòmica. Dimarts Rodríguez-Zapatero va deixar clar que és un tàctic que només fa temps per veure com queden les coses després de les eleccions de l’1 de març. Amb Zapatero no ens trobem davant d’un socialdemòcrata europeu convencional. És quelcom diferent. Dimarts el debat econòmic va durar des de les quatre fins a dos quarts d’onze. A última hora, quan els periodistes ja estaven escrivint la crònica, Zapatero va deixar anant dirigint-se a Gaspar Llamazares: “Porqué su partido se llame Izquierda Unida esto no quiere decir que mi partido no haga políticas mas a la izquierda que las que usted propone”. Aplaudiment dels nous socialistes, cara d’astorament dels socialdemòcrates sensats.

En Duran va fer un bon discurs carregat de propostes i reflexions. Però fa basarda pensar que el president del govern està més atent a superar la setmana i veure com el primer partit de l’oposició s’entrebanca que no pas a prendre mesures valentes i agafar el timó del govern de la crisi. Ramon Trias Fargas va deixar dit en el seu llegat polític: “Tingueu la generositat del que mereix la victòria”. Crec que així ens comportem. Però no pas aquesta colla que cavalquen sobre les onades de la política espanyola entre “La escopeta nacional” i el matrix de la política d’enquestes i emocions.