La sentència que va per llarg

Qui sap si la sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya surt el setembre...o potser més tard. Hi ha més de 800 pàgines escrites d’esborrany de sentència però a alguns magistrats que se’ls suposava una sintonia de fons sobre la sentència, ara mostren discrepàncies que han de resoldre. Certament en un Estat on tot rutlla, els magistrats del TC no poden ser etiquetats a la premsa amb les sigles de dos partits. Certament el Tribunal està llastrat per més de tres anys de disputes a vegades més polítiques que jurídiques...però tinc una opinió singular sobre el retard. No aniria malament que el TC es retardés tant en la sentència si el govern català i l’espanyol haguessin aprofitat el temps per desplegar l’Estatut. Cosa que ha passat molt poc. Per exemple, només, no s’ha fet en el traspàs de trens regionals (com pot ser que un conseller gironí de política territorial se n’hagi oblidat?) i està totalment adormida la constitució dels Consells Judicials autonòmics i els reforçament de competències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, assumpte poc vistós però molt important per l’autogovern. En aquesta setmana que entrem la vicepresidenta econòmica del govern, Elena Salgado, compareixerà en el Congrés dels Diputats i anunciarà una xifres sobre finançament que no casaran, ni de lluny, amb les anunciades pel Govern català després d’una venta tan estrafeta de l’acord.

Crisi econòmica

Una de les coses més importants que s’ha dit aquesta setmana l’ha manifestat l’economista Xavier Sala-Martín: amb els criteris de rigor i convergència econòmica que es van exigir a Espanya per entrar a la zona euro, avui l’Estat està o estaria a les portes de sortida de la zona euro. El propi ministeri d’Economia preveu un dèficit públic del 9’4% del PIB a finals del 2009. L’economia alemanya, francesa i japonesa estan repuntant i l’espanyola continua apuntant valors negatius. Si la crisi és global, les sortides són locals o regionals i es veu que la política econòmica del Govern amb més despesa i molta política de la subvenció, que d’aquí a un temps es veurà equivocada, no dóna bons resultats. Sortir de l’euro seria un terrabastall fenomenal i no succeirà però l’espanyola no quedarà entre les economies solvents de l’eurozona. No s’han fet les reconversions industrials en profunditat que convenien. La temporada turística, prou bona, ha salvat els indicadors d’aquest estiu però la tardor serà dura i els preus ja estan en deflació si no fos per la pujada dels impostos especials. Els preus intervinguts –benzina, tabac, alcohol- són els que poden maquillar aquest espiral endimoniat per l’economia que és la deflació.

Grip Nova

Conversa amb E.E., especialista en política social i sanitària. Les diferents administracions estan preparant el sistema sanitari per a la més que possible arribada d’una onada (no en direm encara pandèmia) de grip A o grip Nova, com ja ha passat en països del con sud que ara viuen l’hivern. Les previsions són que un 40% de la població passarà o passarem aquesta grip però que només un 10% necessitarà atenció metge hospitalària en algun moment. Xifra suficient per portar les possibilitats del sistema sanitari al límit. Les vacunes ja estan fabricades i vigilades per l’Exèrcit en un centre de Burgos. La qüestió és que aquesta vacuna s’ha fet amb menys proves que cap altre. I això planteja alguns interrogants. I Tamiflú en quantitat suficient per mitigar els efectes d’una grip que serà benigna en la immensa majoria de casos però que pot canviar el funcionament de la vida diària a causa d’algunes mesures preventives que pot ser que s’hagin d’adoptar.

Ca la Paula

Parem a sopar a Ca la Paula de Castellfollit de la Roca. Ara a Castellfollit s’hi entra principalment per anar a menjar a aquesta fonda que ha recuperat els principis d’una casa de menjar honest. Una fonda il·lustrada, amb una idea precisa de les coses. Uns cigrons amb oli i sal – record del dinar de casa dels dilluns- i un filet de porc. En parlem amb en Joan, fill de Camprodon, que havia fet de flequer i que després ha donat consell per fer menjar bo i que torni a les millors receptes dels nostres productes i ara és l’ànima d’aquesta nou sobre el cingle. “Per fer bon pa necessitem bon blat!”. No és el mateix un pa de benzinera que un pa fet amb la saviesa d’un obrador. Però l’hedonisme auster que es porta avui no ens ha de conduir inevitablement al pa-xiclet. Ca la Paula – i la Pauleta que acaben d’obrir a Olot- són exemples de menjar bo a un preu molt bo. I d’unes ganes de fer les coses ben fetes.

En Josep Costa pastisser

12 d’agots. A Ripoll fan el Mercat Medieval en commemoració de la mort del Compte Gifré – 11 d’agost-. Una bona idea. Passejada pel centre de la vil·la amb en Xavier Cima i la Marta i altres regidors, trobada amb els mitjans de comunicació i, a l’hora baixa, ens dirigim cap a la terrassa de la pastisseria d’en Josep Costa, davant del Monestir. El criteri d’en Josep Costa de Ripoll és important per saber com respira el país, els seus neguits, les seves esperances –plenes de desconcert ara mateix-, el seu nervi i les seves blasfèmies. En Costa és visitat per uns quants. Ens té a tots apamats. És un home molt de la seva terra però és un home viatjat. (Ve a Madrid sovint i menja a La Ancha, a tocar del Congrés. La Ancha és la casa de menjars exitosa que van haver d’obrir uns bascos que van renyir amb els seus parents de la casa de menjars La Estrecha del carrer Pintores Madrazo. La Estrecha era una taverna que fa anys que va tancar. I els parents van decidir, amb un punt de despit, posar al local del carrer Zorilla en nom de La Ancha per no quedar curts). Tornem a en Josep pastisser. És el president del Gremi de Pastissers de les comarques gironines. Fem un viatge imaginari per aquests centres d’art que són les bones pastisseries. Té 140 i tants afiliats. Tots tenim el record dels pastissos de la nostra infància, dels dies de festa i de guardar. En el meu cas aquest viatge per la dolçor gastronòmica comença a la pastisseria d’en Narcís Ferrer d’Olot. I tantes que hem anat coneixent. Ens ofereix un croissant extraordinari. Comencem a parlar de futbol, del Barça i de les amistats compartides amb la família d’en Pep Guardiola. “En això del futbol queda clar que la que en sap de veritat és la teva dona”. Assenteixo. I parlem de política, és clar. Abans que el personal se’n vagi, perquè ja han tocat les nou, anem a saludar la Conchi, puntal del negoci. La Conchi, que va venir d’Albacete, té la pell fina i uns ulls molt vius. Coneix amb una llambregada les formes dels que venen a xerrar una estona amb en Josep. “Com ho tenim per les eleccions de l’any que ve?”, pregunto. “Aneu bé però falta un no sé què final”. Entesos i apuntat. Després arriba l’Enriqueta, la dona d’en Josep que acaba de tancar la botiga de la plaça de Sant Eudald. “Despatxava i ens varem conèixer i ens varem enamorar...”. En Josep és un home apassionat i li dic que l’amor devia florir entre l’obrador i la botiga. Amb en Josep es pot parlar de tot sense ofendre a ningú. Elegància. En el trajecte entre la plaça de l’Ajuntament i la plaça de Sant Eudald, ell fent rodolar la seva bicicleta mentre camina, em dóna exactament quatre consells per viure que em queden gravats en un aire de confidència que dóna el carrer desert i les llums esmorteïdes. En Josep fa veure que ja s’ha enretirat i que el negoci el porten les filles però està al peu del canó de les seves dèries i amors a tothora. Una vida densa, completa, perseverant. Una mirada múrria i pràctica alhora, un sentimental dissimulat, com tants catalans. Un criteri a tenir en compte.

A primera hora del matí, a Begur

La Cati fa sonar a tot volum les ranxeres a la seva cabina de pagament del pàrquing de Begur. És el dia de Santa Maria, el pic de l’estiu, el ferragosto. La Cati ja té alguns anys però tira floretes als clients coneguts i els clients li corresponem. La Cati ha viscut i ha patit d’amor i de treball. Les coses que ens hem explicat sempre han estat en els petits intervals del pagament manual. “Te has pasado un poquito...mi niño...pero te voy a cobrar sólo una hora”. De Sants a Girona. “Los hombres, que sois todos iguales...pero volví a caer...”. Menjar un minientrepà de truita a la plaça de Begur i prendre un tallat a primera hora del matí amb una bona companyia i una conversa sense principi ni final, quan les botigues encara estan ben plenes de viandes i buides de clients. El tràfec de turistes tranquils i vilatans laboriosos invita a badar amb punxes de desvetllament i pruïja. Les fruites i les verdures són esplèndides. Avui puja boira de les cales, el mes comença a declinar cap als dies plàcids de finals d’agost. A la ràdio entrevisten a la eurodiputada Carmen Romero, serena i parlant de les coses grans i d’Europa sense el dogmatisme del partidisme cec. Canvio al CD. Variacions Goldberg de Bach, evidentment interpretades per Glenn Gould. Així vaig sortint de Begur, aquesta gran densitat de replecs de la naturalesa que condensa un discret formiguer humà i una bellesa natural molt destacada. Amb el fons de les Variacions Golberg em tornen a la memòria les ranxeres de la Cati, i els seus ulls blaus i les seves arrugues i tanta vida viscuda...

Amiant a algunes carreteres gironines

Un informe de l’Ajuntament de Girona ha detectat aminat en l’asfalt de la carretera de Barcelona de la ciutat. A les poques hores hem sabut que també hi ha amiant en carreteres de Palamós i la Bisbal. I ara surten els casos d’altres ciutats catalanes, com Sant Cugat del Vallès. Poca broma que no és un cas menor. L’amiant és un producte prohibit per la Unió Europea des de l’any 1999 quan es va evidenciar científicament que l’exposició a l’amiant de les persones pot provocar diferents tipus de càncer de pulmó. Dimecres parlava amb un amic professor universitari i ara diputat que se li van morir tres amics del departament per un càncer de pulmó després d’una llarga exposició en els despatxos universitaris a l’amiant. L’Estat fa anys que hauria d’haver informat de les carreteres de la demarcació que tenen amiant però no ha estat fins ara quan s’havia d’escometre un reasfaltatge de la carretera de Barcelona que s’ha destapat que durant anys el ministeri de Foment ha amagat, inclús quan es va fer el traspàs de la carretera a la ciutat, que l’asfalt conté un producte altament nociu, cancerigen. No és una responsabilitat del nou ministre de Foment però sí del ministeri que ell dirigeix en el seu conjunt i d’uns fets amagats durant anys. El ministre ha d’informar sense dilacions de les carreteres afectades i és evident que el Ministeri de Foment s’ha de fer càrrec de les obres de retirada de l’amiant i fer-ho en condicions de màxima garantia per la salut dels ciutadans. Avui l’amiant asfaltat no és perillós però sí que ho serà la pols de les obres d’aixecament del ferm. S’hauran d’extremar les mesures de protecció de la salut dels ciutadans. L’any 1995 l’alcalde de Girona d’aleshores, Joaquim Nadal, va renunciar a les obres de millora de la N-II al seu pas per Girona a canvi dels accessos a la ciutat per la Devesa. En aquell moment la ciutat hauria d’haver estat informada i avui s’hauria de discutir si no hauria estat millor reformar en profunditat tot el traçat de la N-II pel tram urbà de Girona – que s’ha de fer ara amb menys pressupost- que no pas una rotonda amb pretensions de bona perspectiva monumentalística.

El TAV ens canviarà la vida

Conversa amb un alt càrrec d’Adif, gestor públic de les obres del Tren d’Alta Velocitat. El TAV ens canviarà la vida a les comarques gironines, encara que arribarà amb un retard rècord respecte a qualsevol altre projecte plantejat. Arribarà primer a València –finals del 2010- que no pas a Girona. I ja vertebra, avui, les comunicacions ràpides Madrid-Segovia-Valladolid; Madrid-Toledo; Madrid-Ciudad Real-Còrdova amb bifurcació a Sevilla i Màlaga i Madrid-Barcelona. Les obres al País Valencià van a molt bon ritme. La comunicació entre Castelló de la Plana i Tarragona és per una sola via en el tren convencional i el corredor mediterrani d’alta velocitat està a les beceroles. Tot i que els bitllets dels trens d’alta velocitat són cars, el gestor d’Adif em fa notar que són subvencionats, que el preu real per amortitzar l’obra encara hauria de ser més alt. Recullo informació precisa sobre l’arribada a les comarques gironines. Trams acabats, trams amb la catenària instal·lada, el tram internacional acabat i pagant cànon cada mes...trams en obres...què passa? Aquesta és la pregunta que em fan molts ciutadans. Tindrem un tren mixta de velocitat convencional i alta velocitat a començaments del 2011 però no és gens clar que tinguem les obres de tota l’alta velocitat acabades el 2012, em diu. M’agradaria que una institució de la societat civil o un acadèmic fes un estudi del cost de la ineficàcia en la planificació de la línea Barcelona-Perpinyà d’Alta Velocitat.

Patinada, regals...

L’anunci per part de la vicepresidenta primera durant el seu viatge que el Fiscal General recorrerà la decisió del Tribunal Superior de Justícia de València sobre el conegut com a “cas Camps” és una patinada que reconeixen fins i tot els seus més afins. Encara que la Fiscalia tingui dependència orgànica del Govern – això és constitucionalment així però això és bo?- la mínima decència recomanava que la Fiscalia pogués estudiar el fons de l’assumpte. Anant al fons del cas: el tipus penal és terriblement obert a interpretacions. Quan un regal es produeix en funció del càrrec i perseguint un objectiu concret? La resolució judicial pot ser perfectament la que ha estat. Cosa diferent és calibrar el cost del regal i la decisió de tornar-lo o no. Però els que han dissenyat aquesta estratègia de posar el focus en aquest cas, han errat. Que no s’equivoquin, la corrupció sagnant que s’ha de perseguir no es dona pas en els casos d’aquest tipus penal. Es dona ens operacions legalment vestides però basades en informació privilegiada. Més aviat aquesta estratègia ha donat més artilleria als que volen desacreditar la política en el seu conjunt. La caricatura és fàcil. La venjança del PP valencià de dilatar el nomenament de Leire Pajín com a senadora autonòmica, patètic.

Els viatges de MTFV

La vicepresidenta primera del Govern central, María Teresa Fernández de la Vega, ha fet la seva cinquena gira d’estiu per països d’Amèrica del Sud i centre Amèrica. Altres anys havia combinat Amèrica amb Àfrica. Em venen ganes de demanar la compareixença de la vicepresidenta a la Comissió d’Afers Exteriors perquè expliqui al parlament el sentit i la orientació dels seus viatges. S’ha reunit amb presidents i primers ministres, ha fet declaracions polítiques que comprometen a la presidència espanyola de la Unió Europea, ha contradit la posició prèvia del Govern sobre les bases americanes a Colòmbia. Tot això amb un ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, que es va dedicar a desplegar una frenètica activitat el juliol – viatges a Guinea Equatorial, Gibraltar i Veneçuela- abans de quedar eclipsat per la fal·lera viatgera de la vicepresidenta primera que és ministra de la Presidència i no pas d’Afers Exteriors. Pensar que aquestes cinc gires d’estiu només són les vacances viatjades i pagades d’un membre de l’Executiu, seria de malpensat? Tal vegada seria un pensament molt ajustat a la realitat.