Tres dies a Estocolm

He estat, ara fa una setmana, tres dies a Estocolm, capital de la Suècia, que té la presidència semestral de la Unió Europea. Reunió dels parlamentaris de la Unió que ens dediquem a temes europeus. Ens ha arribat el sí del referèndum irlandès al Tractat de Lisboa reunits a la ciutat de les 14 illes i els 57 ponts, de l’aigua cristal·lina i potable per totes bandes i amb 760 quilòmetres de carril-bici. Dies curts i nits llargues. Els primers freds severs que he notat després de l’estiu mediterrani que s’esllangueix per les nostres latituds. El primer ministre suec, Frederik Reinfeldt, s’ha sotmès a una sessió d’hora i mitja de preguntes prèviament no conegudes per part de parlamentaris dels 27 estats membres. El següent que haurà de passar aquesta revàlida és el president Zapatero, en la reunió del 30 i 31 de maig i 1 de juny a Madrid (ja veurem com anirà!). He tornat amb un aprenentatge enriquidor del país referent de la socialdemocràcia de fa uns decennis que ara també està revisant el seu Estat del Benestar, que més prim i tot és més potent que el que avui tenim aquí. Suècia té un 12% d’atur, xifra molt alta per una democràcia nòrdica. La seva economia es basa en les exportacions de productes d’alt valor afegit a economies centreeuropees com Alemanya. També pateixen, però per motius ben diferents: els productes high tech son prescindibles en època d’estretors. Suècia no té l’euro com a moneda, els partidaris de l’euro van perdre el referèndum de 2003 per un 58% enfront d’un 42%. Avui Suècia, Dinamarca... amb la crisi econòmica pateixen més estar fora del sostre de la unitat monetària. Hem acabat la setmana amb el Tractat de Lisboa també firmat pel president polonès Lech Kaczynski. El president de la República Txeca Vaclav Klaus està encerclat. El “suertudo” president Zapatero –així es defineix- dipositava la seva confiança en dirigir la presidència de l’entrada en vigor del Tractat. Però el suecs, fent-se molt el suec, poden acabar aconseguint l’entrada en vigor durant la seva presidència. I l’elecció d’un president de la Unió Europea per un mandat de dos anys i mig. Tot pot canviar en molt poc temps. Després he estat tres dies a Madrid.

Secrets

Divendres 2 d’octubre. Sóc a Sant Feliu de Pallerols a punt d’entrar a l’acte de celebració dels deu anys de govern de l’alcalde Joan Cases. Una trucada del Secretari d’Estat del Ministeri de Defensa de part de la ministra. Vostè dirà. M’informa del segrest d’un vaixell de pesca de Bermeo, ciutat natal de l’amic Josu Erkoreka, que és el primer que va parlar de pirates al Congrés, per part d’una banda de mercenaris sanguinaris somalís. El panorama és notablement greu: més de 40 persones segrestades per uns pirates del segle XXI que demanen un rescat. Fa una setmana havíem discutit d’aquest perill en el Ple del Congrés. El govern ens va dir que aquesta possibilitat era una exageració. Ara està aquí. El secretari d’Estat m’explica amb to confidencial uns “assumptes reservats” que quan surto de l’acte i poso la ràdio són explicats, alguns d’ells, amb tot luxe de detalls en el butlletí informatiu. Els secrets d’avui són d’una altra mena. Pirates que segresten un vaixell. La notícia del moment, tot i que el focus del dia ha estat en la candidatura olímpica de Madrid.

Costes posa el nas riu amunt

L’amic Pere Saló, que conec des que tenia 14 anys, em va fer arribar el que a les facultats s’ensenya com a “poders desorbitants i expansius de l’administració”. Vaja, que l’aplicació de la llei va molt més enllà del que diu la lletra i el sentit comú del text legal. En la definició de la zona marítimo-terrestre a la desembocadura del riu Fluvià, el Ministeri de Medi Ambient ha decidit trobar aigües salades per definir la seva competència en costes varis quilòmetres riu endins. El propietaris rurals de la desembocadura del Fluvià es freguen el ulls en veure com els marges dels camps de Riumors i Sant Pere Pescador volen ser definits com a zona “marítimo-terrestre”. La qüestió és fins a on hi ha aigua dolça... un concepte jurídic indeterminat en aquest cas. Exposo el cas a la Comissió de Medi Ambient del Congrés. El conjunt de col·legues parlamentaris de tots els grups aixequen el cap i mostren estranyesa davant tan singular i desgraciada situació. Els dic que això només pot passar en la terra de Salvador Dalí, on la costa arriba fins a Riumors i hi ha una via acabada entre Figueres i Perpinyà que cobra un cànon per fer passar trens...i que no hi passen trens perquè no hi ha via a sud i a nord...surrealisme que ens fa continuadors dels bigotis més sublims de l’Empordà. Els bigotis d’ara són de novel·la negra de segona divisió i vestits pagats i altres misèries.

El que es fon

Literalment no hi ha un euro per la variant d’Olot – peça de l’eix Vic-Olot-Figueres- o per la continuació del desdoblament de l’A-26 entre Besalú i Figueres. Es fonen tots els projectes concrets de costes –passeigs marítims, camins de ronda...- i només en queda un de genèric per regenerar el litoral. Tampoc hi ha cap partida per a Temporada Alta. Tampoc hi ha diners per invertir en un sistema regional de trens. El 67% de la inversió de l’Estat a les comarques gironines es dedica a la línea d’Alta Velocitat, però aquesta es continua construint amb trams ben acabats i altres que pateixen notables retards. És el cost de la mala planificació, el que ens hauríem pogut estalviar si les coses s’haguessin fet bé: pel capbaix, uns 200 milions d’euros.

100.000

Aquest mapa m’arriba just la mateixa setmana que arriben els Pressupostos Generals de l’Estat a les Corts Generals. L’esquelet d’inversions a les comarques gironines s’ha quedat amb la pell i l’os. Les inversions en carreteres disminueixen un -28’75, en ferrocarril un -17’7%...la gran operació de maquillatge el conforma l’empresa pública “Sociedad Estatal de Infraestructuras de Transporte Terrestre” que és on els últims governs han descobert que poden posar els diners que en molts casos no es gasten i passen, acumulativament d’any en any. SEITSA és una empresa pública que es finança, en part, amb deute públic, que pagaran els fills dels nostres fills... La partida tipus d’aquests pressupostos són 100.000 euros testimonials... per exemple, per la gran promesa dels últims anys, el desdoblament del tram Maçanet de la Selva-Tordera, que aquest any 2009 tenia una partida de 7 milions i escaig d’euros que no s’han gastat per enlloc. Més greu són els 19 milions d’euros del tram Viladefreser-Ordis que tampoc s’han gastat...i així, tot un continu d’incompliments de partides i de noves partides raquítiques.

Mapes i realitats

El ministre de Foment, José Blanco, ha tingut l’amabilitat de fer arribar-nos, a tots els membres de la Comissió de Foment del Congrés, un exemplar de l’edició oficial del mapa de carreteres de l’Estat. L’he desplegat i he dedicat una estona llarga a mirar, badar, repassar la geografia. Quina ha estat la meva sorpresa quan he arribat a les comarques gironines hi he vist una autovia acabada i pintada sobre el mapa que transcorre des de Girona fins a Maçanet de la Selva. Sí, la N-II desdoblada dels nostres maldecaps ja està pintada com a autovia en el mapa oficial de carreteres. La realitat és ben bé una altra. En el quadre de mapes del gran edifici de “Nuevos ministerios” de la Castellana pensen, fins i tot, que ens tenen un pèl menys maltractats del que ens tenen.

Llocs de frontera

Lloc de frontera- Sèrbia vol presentar la seva candidatura per esdevenir algun dia membre de la Unió Europea. Mira al seu voltant i no entén que Albània o Macedònia ja sigui països candidats. Els Balcans occidentals i la seva integració en el club europeu és el gran tema dels propers anys, molt més que la integració de Turquia, que és produirà o no en funció d’uns criteris objectius de convergència que avui per avui no es donen. Formo part d’una delegació en la qual també s’integren els diputats Àlex Sáez, Juan Moscoso, Soledad Becerril i el senador Iñaki Anasagasti. Aquests últims anys sempre hem prestat atenció als nous Estats balcànics que van sortir més malparats de les guerres dels anys noranta del segle passat: Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Macedònia...per això aquest viatge a l’epicentre dels més forts en les guerres que van donar pas a la descomposició de Iugoslàvia és especialment interessant. Una part significativa de la societat, i alguns dels partits que tenen representació en el parlament, tenen una posició de comprensió cap a les guerres recents. Segur que algun dels diputats amb els que ens vam reunir tenen coneixement de on s’amaguen alguns dels criminals de guerra que encara no han estat entregats al Tribunal de la Haia. Quina manera més diferent d’afrontar la transició! És clar que en aquest cas, Iugoslàvia es va esmicolar. Sobre Belgrad van caure les bombes de la OTAN essent secretari general Javier Solana i amb una Secretaria d’Estat nord-americana, Madeleine Albright, tan aplaudida com mancada de mandat de Nacions Unides per decidir entrar a foc en els Balcans. En aquell moment va sorgir el concepte del dret d’ingerència que avui en diem “obligació de protegir”. En aquell moment Emma Bonino, comissària europea, va fer una gran feina d’ajuda humanitària als Balcans. Convé llegir la història de Sèrbia i de Belgrad (la ciutat blanca) perquè és la història d’un lloc de frontera, els llocs interessants són els llocs de frontera. Frontera tants cops alterada entre l’imperi austrohongarès i l’imperi otomà. Kalemegdan no és només el promontori rocós i fortificat que s’alça sobre la confluència dels rius Danubi i Sava, és el balcó d’Europa sobre l’imperi otomà que ha anat i tornat sobre aquelles terres. És indispensable visitar els llocs de frontera , les falles entre dos mons d’abans. Avui és possible que els vells enemics siguin socis del mateix club. En part, aquesta és la grandesa de l’Europa unida.

Privacitat- ¿Té dret el president del Govern a resguardar la privacitat de les seves filles fins al punt de fer retirar una foto oficial de l’agència Efe on apareixen les famílies Zapatero i Obama i que també ha estat retirada de la pàgina oficial de la Casa Blanca? Sóc partidari d’una esfera de privacitat dels personatges públics i sobre això hi ha escrita força jurisprudència. Dit això i un cop vista la foto de la Casa Blanca amb la cara de les filles de Zapatero difuminades, la pregunta és una altra: com poden anar aquestes dues criatures a la Casa Blanca vestides a l’estil Dr. Martens?

Afganistan- Dimecres a la tarda, debat i votació durant moltes hores a la Comissió de Defensa sobre l’enviament de més militars a la missió de la OTAN a Afganistan. La ministra Carme Chacón és una dona tossuda que sempre vol guanyar 10 a 0 en el debat parlamentari –cosa no prudent en el mig termini- però els portaveus de defensa també som tossuts. Aquest debat ha marcat un punt d’inflexió: el govern no tindrà més xecs en blanc per enviar soldats en missions internacionals i el parlament controlarà més la política exterior de defensa. Per preparar el debat, he parlat amb el diplomàtic Francesc Vendrell, ambaixador durant molts danys de Nacions Unides a Kabul. Ara, des de Londres, veu com canvia l’objectiu de la missió i apunta els molts perills que Afganistan sigui, un cop més, un fangar. Són vuit anys de presència militar i la resolució ha de ser ferma i, segurament, dolorosa. Tots els aliats parlen de guerra oberta, menys la ministra de defensa que no pronuncia ni un cop la paraula guerra associada a Afganistan. Ara farà vint anys de la caiguda del mur de Berlín, el final d’una època...però una nova època va començar l’11 de setembre de 2001, i Afganistan va ser el primer escenari on es va lliurar una batalla real que tenim ben a prop. Aquesta setmana una dona amb burka presumpta membre d’una cèl·lula terrorista islamista radical no ha pogut declarar a l’Audiència perquè els jutges i fiscals li volen veure la cara. El que poca gent sap és que aquesta dona vivia a Vilanova i la Geltrú, a pocs carrers de on viu un amic de fa molts anys. Des d’allí preparaven un atemptat avortat en el metro de Barcelona. Guerres difuses, perill difús.
Alemanya- El vell canceller Helmut Kohl ha sortit del seu retir en la recta final de la campanya electoral per les eleccions alemanyes d’avui diumenge per dir que ell no és partidari de repetir la gran coalició de democratacristians i socialdemòcrates i que prefereix un govern més coherent en el seu programa. El canceller Kohl sosté que amb un pacte dels pols oposats, al final el país no avança perquè molts temes queden aparcats. La gran coalició fou un compromís històric per treure, per segon cop, Alemanya de la recessió però ara que el país ja torna a tenir indicadors positius, prefereix una coalició del seu partit amb els liberals. Les coalicions de pols oposats acaben anul·lant la iniciativa governamental. Bona lliçó que hem viscut ben de prop els últims anys en la política d’aquí.

Economia, un govern que no és creïble

S’ha acabat la bufera, s’ha acabat l’esma. Aquesta és la impressió que dóna el Govern de l’Estat després del debat econòmic de dimecres passat. Aquest cop el president Zapatero va evitar la subhasta d’ocurrències que havien fornit els seus discursos econòmics altres vegades. Però tampoc va concretar com es farà la pujada d’impostos –un 1’5% del PIB, uns 16.000 milions d’euros. Aquests dies a França es viu un debat madur, a cara descoberta, sobre un nou impost ecològic, la taxa del carboni, que Sarkozy ha defensat amb un discurs valent: “Les conseqüències de la degradació mediambientals, o les frenem ara o les pagaran multiplicades per dos els nostres fills”. La major resistència a aquest nou impost es troba entre la desconcertada base de votants del socialisme francès. Reacció social a tenir en compte per veure com evolucionen les coses aquí. En moments de crisi econòmica el que convé és fer que el diner estigui en mans dels emprenedors que volen crear nova ocupació i no pas pujant els impostos. S’ha de tapar el dèficit públic que arribarà fins al 10 o l’11% del PIB a finals d’any? Sí i s’ha de reduir la despesa corrent de les administracions i aprimar les administracions en tot allò que tinguin de sobrer. Però la pregunta és: com s’ha arribat a un dèficit públic tan alt? I a més del doble de l’atur que la mitja de la Unió Europea. Mirat des de fora la visió de les coses és molt més freda. Divendres un diputat holandès em parlava de la bombolla immobiliària espanyola –singular i mundialment coneguda- i em preguntava: però vostès en què són bons fabricant? Bé, li vaig explicar els sectors industrials catalans clàssics, la fortalesa del sector turístic, les petites i mitjanes empreses...”Molt bé –em va respondre- però a Castella què fabriquen?” A Castella es fabriquen més coses de les que pensa l’holandès però menys de les d’una economia que volia treure pit però que tenia els peus de totxanes. Queden dos anys i mig de legislatura, el Govern tindrà una plàcida treva amb el semestre de presidència europea i després de l’estiu de l’any que ve es veurà que tot l’impuls del zapaterisme – que no és ben bé socialdemocràcia europea, per això el felipisme- no dóna més de sí.

Xina, tres fets concrets

Fa molt de temps que es parla de Xina com a nova potència econòmica emergent. Però a vegades falta que les afirmacions siguin il·lustrades per fets. En només una setmana ens han arribat tres notícies espectaculars de la puixança econòmica de la potència oriental amb economia de mercat i llibertats d’un règim comunista. Aquesta setmana s’ha firmat entre una empresa americana i el govern xinès el contracte per construir la planta d’energia solar més gran del món a Xina. Aquesta setmana el govern xinès ha revelat el seu pla de construir 13.000 km de tren d’alta velocitat. La primera fase ha d’estar acabada el 2013. I aquesta setmana Telefónica ha firmat un contracte d’associació amb una empresa xinesa que li obre unes grans possibilitats. No cal recordar que el deute i el crèdit americans estan falcats per una gran quantitat de fons xinesos. I Europa jugant-se la seva sort en el referèndum d’Irlanda del 2 d’octubre!

Itàlia explicada des de París

He passat l’11 de setembre a París, treballant a la Comissió de Justícia i Drets Humans del Consell d’Europa. Organisme internacional que aplega 47 Estats membres que ens vigilem mútuament pel compliment dels principis democràtics i dels drets humans. Molta feina i apassionant. A l’hora de dinar, conversa animada amb el diputat italià Renato Farina. Aquell mateix dia apareix a la premsa la part més vistosa de la cimera anual hispano-italiana: la roda de premsa de Berlusconi autojustificativa de la seva vida privada, la seva passió per la conquesta i la seva atenció a la bellesa femenina (llegeixin la transcripció de al roda de premsa!). Durant la roda de premsa a l’illa sarda de la Magdalena, ni el president Zapatero ni les ministres Salgado, Chacón i Aído han dit ni mu davant tant singular monòleg. Em diu que m’apunti el nom de Versani com a nou líder del Partit Democràtic, l’esquerra italiana. Un cooperativista del nord d’Itàlia sempre en la línia de Massimo D’Alema. També parlem de l’allunyament vistós de Gianfranco Fini, president de la Cambra de Diputats, de Berlusconi. L’estratègia de Fini passaria per optar a la presidència de la República amb els vots de l’esquerra! El líder d’un partit post feixista evolucionat – “només li falta fer-se la circumcisió per congraciar-se amb els jueus”- aliat amb l’esquerra per fer la pinça al Popolo della libertà, partit del qual en forma part. Això pot passar a Itàlia. País meravellós i que resisteix prou bé la crisi econòmica, especialment el nord semblant a la Catalunya laboriosa ara orfe d’interpretació política governamental i de societat civil amb nervi. Farina, que és un home que segueix la política espanyola i llegeix la premsa catalana i madrilenya, em fa notar mentre caminem per la rue de Longchamp que en l’acte de Rodiezmo la ministre Aído lluïa unes aixelles perfectament depilades mentre que la senyora Leire Pajín aixecava el puny amb el braç arrapat al cos per tapar el bosc. Des de fora sempre es noten algunes coses diferents. I més amb una mirada italiana. Txiqui Benegas m’ha explicat que els socialistes canten la Internacional amb el puny esquerra aixecat i que els comunistes la canten amb el puny dret i que com pot ser que cap periodista ho hagi escrit i explicat! Un uixer que passava per allà s’ha acostat i hem parlat de futbol. I ens ha explicat el següent acudit: “Saben per què els del Madrid van tant a missa? Perquè és l’únic lloc on poden veure un home vestit de blanc aixecant una copa”. Benegas ha pagat els cafès.