El PNB i els pressupostos

Fa unes poques setmanes me les vaig tenir en una tertúlia de RNE amb els diputats del PSOE i el PP que començaven a dir que era indispensable la il·legalització de Sortu, ara Bildu, la nova oferta electoral de l'esquerra independentista basca. Els vaig dir que tant de bo que algun dia fos possible una opció política que repudiés de veres el terrorisme i que representés els entre 90 mil i 150 mil votants que tenen de base electoral. I els vaig dir que havíem fet una llei, la llei de partits, perquè fossin els tribunals i no pas els polítics els que prenguessin la decisió.

Si vull ser coherent amb aquesta línea argumental, també em sembla malament que el PNB condicioni el suport als pressupostos generals de l'Estat del 2012 a la no il·legalització de Bildu. Això és tant com dir que els tribunals no hi tenen cap paper i que tot depèn d'actes graciables del govern. Amb aquest anunci, el PNB s'allunya, de moment, ( el laberint basc és molt ric en matisos) del suport als pressupostos de 2012.

Hi ha una clau interna que no s'ha explicat aquests dies. A finals d'aquest any el PNB elegirà el candidat a lehendakari per a les eleccions basques de març de 2013. Un candidat en ferm, jo crec que el millor, és Josu Erkoreka. Segurament l'amic Erkoreka no pot aparèixer com l'avalador dels comptes dels últims mesos de Zapatero mentre competeix dintre del seu partit (amb formes de competició sempre molt suaus) per ser el líder electoral del nacionalisme basc que ho té més aviat fàcil per tornar al govern quatre anys després del viatge a l'oposició.

P.S. Aleshores, l'interès del PSOE es tornaria a centrar en CiU. De moment, les coses van molt malament, amb l'incompliment del pagament del que ens deuen del Fons de Competitivitat. Després, hi ha valorar els pros i contres d'un suport. El traspàs dels aeroports i el pagament dels deutes considero que seria uns elements per començar a parlar. El pacte fiscal és matèria d'un debat d'investidura i de la següent legislatura. Apunts d'idees per meditar el setembre.

15 dies de campanya

Cada dia estic més satisfet d'haver participat en la decisió de la ponència de la reforma de la llei electoral que va limitar als quinze dies estrictes de campanya la propaganda electoral. No tothom ho compleix (alguna candidata gironina, per exemple) però a trets generals, sí que ha fet que en aquesta precampanya els candidats els haguem sentit més nítidament amb propostes de governació i sense el soroll de la publicitat, les cançons de campanya i les fotos que ja estaran als carrers a partir de divendres que ve. Quinze dies concentrats de campanya i netament diferenciats de la precampanya. Això per ara les municipals i per totes les eleccions que vindran. Una bona decisió.

La vigència de Josep Pla i el pacte fiscal

30 anys- 23 d’abril de 2011. Avui fa trenta anys que Josep Pla va morir al seu Mas de Llofriu. El matí, hem anat a Palafrugell a la lectura continuada de l’obra completa de Josep Pla que des de fa uns anys es realitza al Teatre Municipal de la localitat. Aquest any la lectura era la del llibre “Barcelona, una discussió entranyable”. M’ha tocat un fragment referit al Passeig de Gràcia. A la tarda, hem anat al cementiri de Llofriu a dipositar una rosa a la tomba de l’escriptor. Aquests dies rellegeixo les cròniques parlamentàries de Josep Pla durant la discussió de l’Estatut del 1932. Aquest llibre el vaig regalar al president Artur Mas el 2006 durant la discussió de l’Estatut vigent a les Corts espanyoles. La seva lectura sempre és recomanable. I vigent.

Semblances- El finançament i els drets nacionals van ser els esculls insalvables que va trobar l'Estatut del 1932 al Parlament espanyol, segons les cròniques parlamentàries de Josep Pla.
Han passat una mica més de 75 anys i poca cosa ha canviat. El clima amb què va ser rebut a Madrid l'Estatut català de 2006 és calcat del que va patir el de Núria. Les cròniques parlamentàries que Pla va publicar a La Veu de Catalunya no deixen espai al dubte. La història es repeteix.
Hi ha moltes coincidències de partida entre l'Estatut d'ara i el del 1932. El pacte de Sant Sebastià que va obrir les portes a aquell Estatut tindria a veure amb el pacte de Santillana del Mar. L'esquerra també governava Espanya i el text de Núria ja es va rebaixar a Catalunya per fer-lo passable a les Corts Generals. Però la coincidència plena és dóna en el recel de les Espanyes a cedir diners tributaris i en la qüestió nacional. Llegir el volum número 40 de l'Obra completa de Josep Pla (Destino) hauria de ser una obligació terapèutica per als diputats catalans a Madrid.
La proclamació de la República el 14 d'abril del 1931 va obrir totes les portes a l'Estatut català, que es va començar a preparar en un ambient eufòric. Però les forces vives de Madrid i els diaris ja van llançar de seguida els seus crits d'alerta. El 5 de maig Pla ja feia una crònica en què advertia que "els esdeveniments de Catalunya són mirats a Madrid, i en general a tota la Península, amb una aprensió notòria". Uns dies després ja clamava per la discreció i deia que no s'empressin arguments relacionats amb el separatisme "perquè fan molt de mal". Però la qüestió més punyent que va sortir de seguida va ser la dels diners. D'una conferència que el català Vidal i Guardiola va fer a Madrid el 19 de maig, Pla en va recollir una cita que ressaltava que els castellans deien "vosaltres us considereu políticament explotats, però de fet els explotats per vosaltres som nosaltres".
Davant d'aquesta contradicció, Vidal va reclamar "una investigació objectiva de les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta d'Espanya". És a dir, que es fes pública una balança fiscal creïble, cosa que mai no es va fer. No us sona, aquesta música?

L’excitació de Madrid- L'Estatut es va començar a discutir a Catalunya i el periodista Pla va notar a Madrid el interès creixent dels diaris i les tertúlies. Pla no va dubtar a dir el 24 de maig que "donat el panorama general, l'Estatut de Catalunya serà el cavall de batalla de les Corts Constituents". I tant que ho va ser: les seves cròniques reflecteixen que el grau d'autonomia que pogués tenir Catalunya crispava de valent els ànims a Madrid. Va desconcertar molt a Pla la reacció a una conferència del comunista Maurín a l'Ateneu de Madrid el juny del 1931, quan el públic li "acceptà la destrucció de tot" però va haver de rectificar quan "parlà de la destrucció de la unitat de la pàtria". Aquí "féu marxa enrere" tot dient que "el que havia volgut dir era que s'havia d'anar al separatisme per crear una unitat superior posteriorment".
Després que el poble català aprovés l'Estatut el 2 d'agost del 1931, ja rebaixat respecte al que havia sortit de Núria, Pla exposava el dia 14 que "tot l'interès polític s'haurà concentrat en la qüestió catalana i concretament en l'Estatut aprovat i referendat pel poble de Catalunya... El que sembla certíssim és que serà discutida àmpliament la part de l'Estatut que fa referència a la Hisenda". Els diners una altra vegada. Dos dies després, quan Macià va anar a Madrid a lliurar el text estatutari, Pla assenyalava en la seva crònica que hi havia acord entre la part catalana i l'espanyola a constatar que "aquesta fracció de l'Estatut [l'econòmica] no ha estat ni suficientment estudiada ni prou compresa". Malgrat tot, Macià es va reunir amb Lerroux, que li va confirmar que ell "no pensa fer cap política antiautonòmica".

La qüestió dels diners- A Catalunya hi havia optimisme quan Pla ja advertia als catalans el 18 de setembre que "la classe dominant a Catalunya ha cregut sempre que la Constitució espanyola seria federal, i en aquest punt s'ha equivocat absolutament". Més coincidències amb el moment actual: el 25 de setembre el periodista matisava: "Jo no vull pas dir que l'Estatut, més o menys modificat, amb més o menys concessions econòmiques, no s'aprovi. El que dic simplement és que treure el carro endavant, costa molt". Tot estava prou encallat, perquè "mentre els diputats catalans han jugat net..., la política del govern provisional respecte a Catalunya és plena de giragonses i d'equívocs". Poc després, Pla recalcava que "La qüestió de Catalunya ha donat lloc als debats més violents, més sentits, més espontàniament vibrants que han tingut lloc en aquestes Corts".
Va ser un redactor d'El Sol qui va fer obrir els ulls a Pla quan va publicar la primícia que en els debats "va cediendo la idea primitiva de entregar los tributos directos a la Generalidad y se busca un procedimiento de cesión de recursos acaso más empírico, pero que no representa para el Estado la enajenación de resortes especiales para su política financiera". Poc temps després l'Estatut s'aprovava... sense la cessió de tributs.El balanç de la seva aplicació el va fer Pla en una crònica del 25 d'octubre del 1933: "Tenim autonomia, però és una autonomia de paper. De diners, encara no n'hem vist cap. El traspàs de serveis a la Generalitat està acabat en una part... però la valoració dels traspassos no la tenim... Hem fet, doncs, tota la comèdia de la política, però encara ens hem d'acarar amb el problema més viu de tots... el dels diners". Ara tenim corresponsabilitat fiscal i més autonomia en la nostra hisenda que la de l’Estatut de 1932 (a vegades idealitzat, “una autonomia de paper” escrivia Pla). Però una “solidaritat” que representa cada any entre el 8% i el 10% del nostre PIB, llastra greument la nostra capacitat d’aixecar el vol en una recuperació econòmica que cada dia ens ha de fer dependre menys de la dinàmica econòmica de la resta de l’Estat. El Pacte fiscal, el següent gran repte. Un tema ja apuntat per el tants cops vigent Josep Pla.

Quants municipis?

Dimecres 13 d’abril. Madrid. Els portaveus de la Comissió d’Exteriors rebem una delegació d’alts càrrecs de Brasil- alcaldes, diputats, magistrats del tribunal constitucional...- parlem de temes polítics i econòmics entre una economia emergent (7’5% de creixement del PIB de Brasil el 2010) i una economia espanyola amb problemes (però aquesta setmana allunyada dels pitjors auguris i amb senyals de recuperació). Els alts càrrecs de Brasil, 193’2 milions d’habitants, el 2’8% de la població mundial, ens comuniquen que el seu país té uns 5.000 municipis. Ens pregunten quants en té Espanya. Cares de circumstàncies: quasi 9.000, que elegiran una ingent quantitat de càrrecs locals el 22 de maig. Jo crec que es podria racionalitzar el mapa municipal. Però aquesta és una opinió personal...

Fre als trànsfugues

Dilluns passat s’acabà el termini per presentar llistes electorals a les eleccions municipals del 22 de maig. Amb la reforma de la llei electoral que va entrar en vigor el mes de gener serà impossible canviar alcaldies i majories amb els vots de regidors trànsfugues. Això ho han de tenir molt present els partits a l’hora de confeccionar les llistes, els escollits a l’hora de conformar una majoria de govern i, sobretot, els ciutadans a l’hora de votar. Els trànsfugues quedaran “químicament” anul·lats per canviar majories però si no s’escullen governs amb majories fortes, un municipi amb trànsfugues pot ser més ingovernable durant els quatre anys.

De manual...(electoral)

El 4 de maig a dos quarts de cinc de la tarda, el vicepresident primer del Govern i candidat indissimulat al cartell socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, compareixerà davant la Comissió Constitucional per parlar del mapa de fosses de la Guerra Civil, dels 30.000 morts dels dos bàndols que hi ha al “Valle de los Caidos”, de la impossibilitat d’identificar les restes d’aquests cadàvers i de la creació d’una comissió de “savis” per fer del “Valle de los Caidos” un memorial de la Guerra Civil. Aquest consell de savis suggerirà; un dia d’aquests, el trasllat de les restes del dictador Franco al cementiri del Pardo. Tot això passarà 24 hores abans del primer cartell de les eleccions municipals. I previsiblement el PP picarà. De manual...(electoral). Aiii, Fouché!!

La reducció de dèficit

Això que en diuen les “retallades” no és res més que mesures dures però inevitables per reduir el dèficit públic i no acabar essent una economia intervinguda i esfondrada com les de Grècia, Irlanda i Portugal.

El govern espanyol ha anat molt lluny deixant que el vehicle de l’economia circulés sense direcció en el volant....i la vicepresidenta Elena Salgada va començar el 12 de maig de 2010 (el dia del seu aniversari) una draconiana política d’ajust pressupostari per evitar la intervenció i després de les trucades del president del estats Units, el president de Xina i els directors generals del FMI i el Banc Central Europeu.

Succeeix però que la gran majoria de serveis que repercuteixen directament sobre la vida diària de tots nosaltres són traspassats a les Comunitats Autònomes. I així Salgada estreny el cinturó i les comunitats hi posen la cara. És evident que després del 22 de maig veurem que tots els governs autonòmics que ara estan a les portes d’eleccions adoptaran mesures de reducció del dèficit. És de calaix, mai millor dir. I en el cas català és notable observar com els partits que van fer aquest gran dèficit en els últims cinc anys ara, alguns d’ells, són capaços d’encapçalar la manifestació. Els electors segur que tenen memòria. Temps de guaret. Durant el primer trimestre d’aquest any les exportacions han crescut un 14% en l’economia catalana i la temporada turística es presenta favorable. Després del temps de guaret, sembrar per fer créixer una nova economia productiva, que ja no serà bufar i fer bombolles (immobiliàries i d’altres tipus). S’ha acabat l’època de viure per sobre de les nostres possibilitats.

Aquesta setmana el FMI ha anunciat que l’economia espanyola ha passat de ser la 8èna a la 12èna del món i que no preveu un creixement per sobre del 2% ( la que crea ocupació de forma estable) fins el 2017. Tornin a llegir les tres últimes frases, si us plau. Pensin un moment en aquestes tres últimes frases, si uns plau. En tota la península Ibèrica, només hi ha dos llocs que es prenen seriosament aquestes coses: Portugal perquè té la pistola al pit i Catalunya perquè vol sortir del pou i enlairar el vol. Entremig, un llarg son després de l’esforç d’aixecar tantes cases.

Les bombes de disperssió i Líbia

Dimarts a la Comissió de Defensa del Congrés haurem de votar una pròrroga de la missió militar a Líbia en compliment de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de Nacions Unides. El primer que cal preguntar-se és perquè el govern es va posar el límit naïf d’un mes (ai aquest bonisme que vol i dol). En segon lloc haurem de reflexionar sobre el sentit de l’actual missió. Un diplomàtic mallorquí amb un català molt dolç i anys d’experiència, Josep Riera, ha estat enviat representant del govern espanyol a Bengasi, capital de la zona rebel. L’embargament de comptes i armes no hauria de regir per als Consell Nacional si es vol donar el tomb definitiu i canviar el règim. El coronel Gaddafi ha bombardejat i matat més de 8.000 civils. Però això és poc rellevant per un delirant José María Aznar que ha definit Gaddafi com a “amic d’Occident” i ha criticat la intervenció armada. També s’ha sabut que Gaddafi ha atacat amb bombes de dispersió, letals de forma indiscriminada. Prohibides des del Conveni de Dublín de 2007. Les bombes de Gaddafi van ser fabricades a Saragossa i venudes abans de 2007, legalment. Quan alguns ja demanàvem la prohibició de la fabricació i venta. El que no se sap tant és que el govern espanyol va arribar a la reunió de Dublín amb poques ganes de prohibir totalment aquest tipus d’armes que “maten després de les guerres”, com les mines antipersona. La pressió de la fàbrica de Saragossa era molt important. Però a vegades s’han d’adoptar mesures més enllà de les pressions.

Elogi de Lluís María de Puig

Dilluns 11 d’abril a les 7 de la tarda.Estrasburg. L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa atorga el títol de president d’honor al polític i historiador Lluís Maria de Puig que ha tancat una dilatada activitat política sempre en l’àmbit parlamentari i que ha dedicat 27 anys de la seva vida al Consell d’Europa, que va presidir en el període 2008-2010. Segurament De Puig és el socialista gironí sorgit de l’època de la transició que ha fet una executòria política més rodona, eficaç i d’ample mirada. Ara continua la seva activitat en el sector acadèmic i en el privat on ha comprovat que un bon polític té reconeixement i sortides professionals que aprecien el coneixement adquirit. Saber sortir de la política i continuar el camí de la vida amb la formació i la mirada amb un estrabisme polític inesborrable. Gran tema de reflexió.

Recordar-se del mort quan el vetllen

A vegades el costumari català és molt ric i expressiu. M’ha vingut al cap aquesta frase quan he llegit la notícia: “Recordar-se del mort quan el vetllen”.

Fa set anys i algunes setmanes de la victòria de Zapatero en les eleccions generals de 2004. Falten vuit mesos i mig perquè el parlament espanyol tanqui portes per la convocatòria d’eleccions generals. Falten set setmanes per les eleccions municipals. Fa set anys que el Govern socialista no ha aconseguit inaugurar cap nou quilòmetre de la N-II desdoblada. Fa tres setmanes el ministre de Foment va dir al Senat que no tenia diners per desdoblar la N-II aquest any. Fa tres setmanes que van sortint notícies que demostren que el ministeri de Foment sí que té diners per desdoblar altres carreteres: Autovia de la Plata (transitadíssima!!!) en el seu pas per la província de Palència (el famós tram de Benavente!) o accessos a la ciutat de Huelva desdoblats.

I ara, els socialistes gironins, tots ells, en peregrinació, van a dir-li al ministre que el socialisme gironí s’està fent el harakiri amb la paràlisis per 7 anys de la N-II. El ministre els hi diu que s’ho pensarà i que donarà una resposta en setmanes. La resposta, evidentment, serà aproximadament positiva i inflada com els núvols de primavera en una tarda plàcida a l’Empordà tramuntanat. I direm: “veus: això és recordar-se del mort quan el vetllen”.