Unes municipals que van rodades

D’aquí a una setmana i un dia, el 20 d’abril, s’acaba el termini per presentar les llistes electorals per les eleccions municipals del 24 de maig. És lògic, doncs, que aquests dies s’anunciïn candidatures i programes polítics. L’última gran reforma de la llei electoral de 2011, de la qual vaig ser ponent, va introduir algunes mesures per baixar els decibels de les campanyes electorals i la despesa en la propaganda. Ara aquestes mesures es noten amb una dinàmica que va rodada amb molt menys soroll ambient. No es poden fer inauguracions, s’ha reduït la despesa electoral i les noves tecnologies i l’enriquiment de la nostra cultura democràtica ens fan estalviar encartellades i llargues precampanyes de dos mesos. De fet, s’haurien d’escurçar els terminis electorals. A Gran Bretanya van tancar el Parlament el 30 de març i voten el 7 de maig. Un mes a tot estirar de tràmits electorals. Aquí, 54 dies. D’aquella reforma em va quedar una recança: no poder evitar les llistes electorals fantasmes integrades per ciutadans amb cap vinculació amb el municipi. Mirem d’aquí a una setmana quants cops es repeteix aquesta lletja argúcia. Els del PP n’eren especialistes però em temo que en aquest cas el mal exemple es pot  multiplicar.

La vella i la nova política

Ara es parla molt de la distinció entre la vella política i la política nova. Fa referència a una manera de fer, de pensar, de relacionar-se, al quefer de les coses públiques. Hi ha un món que s'acaba i un món que arriba, molt marcat per la transparència i l’accés a la informació gràcies a les noves tecnologies. I molt marcat pel donar comptes constantment i per una societat que vol saber com es prioritza la despesa pública i el compliment dels terminis dels compromisos adquirits.

En el pas de la política vella a la política nova també s’està produint un veritable remolí que dóna i retira suports dels ciutadans a les forces polítiques que entenen i sintonitzen amb els nous temps. Diumenge passat, quan el PP a Andalusia va caure de cop a 33 diputats es va veure molt eloqüentment que el PP és un partit que s'ha envellit sobtadament. Aquesta manera de fer escèptica que considera que res té solució i tot es para a cop de BOE i recursos als tribunals va rodolant pel pendent d'un futur minvant indefectible. No es mouen, els mouran.

I això val per la política catalana i per la política europea si donem un cop d'ull al nostre voltant més proper. Al final d'aquest any res serà molt semblant al paisatge polític català dels últims cinc o vint anys. Hi ha qui vol interpretar aquests nous temps, i hi ha qui es resisteix a interpretar-los. Com a bons mediterranis, de vegades som molt i molt rebuscats en la formulació de la pregunta: té dret Catalunya a exercir l'autodeterminació? Sí o no? En la tradició fundacional de partits com el PSC‎ (el congrés de la unitat) o d’ICV (clarament en la tradició del PSUC i altres forces que hi van confluir com destacats membres de Nacionalistes d'Esquerra), la resposta és sí. Però ara han perdut el fil de la seva tradició i de la coherència dels seus actes. Molt impactats per una expressió política nova, Podemos, que encara ens ha d'explicar molt el que pensa, de moment el que ens ha explicat no té una clau d’interpretació catalana (disculpin l’expressió tan gastada, però té totes les formes antigues de partit sucursalista sense una mirada pròpia sobre el fet nacional català, només paraules retòriques).

Només és democràcia. En els sopars de Nadal i Any nou d’aquí a nou mesos, mirarem els resultats de les urnes del 2015 i alguns diran: "Qui ho havia de dir!!". El PP s'ha envellit sobtadament, el PSOE camina entre dues aigües, els partits nous encara han de definir el seu perímetre de pensament més enllà del vot que salta per protesta o desencantament. Un partit encarcarat com UPyD, de cop, s'ha tornat vell i ens dóna moltes pistes sobre els lideratges que ja no funcionen. I en el panorama polític català, qui ho havia de dir... que l’expressió democràtica del 9-N sobre quatre opcions possibles en una consulta ciutadana marcaran les línies de ‎tall dels espais polítics. I, n'estic molt convençut, sense que perilli la convivència. Perquè només és la democràcia! I la deliberació entre uns punts de vista i els contraris.... i el vot secret en urna, mai ens ha fet por. Ja ho escrivia més amunt, mediterranis barrocs com som, i no és així la política nova, en conjunt a la societat li ha costat sortir a mar obert per dir alt i clar les coses pel seu nom. Sense pors. Ja hi som.

La llista de l'Alcalde

Dimecres de la setmana que ve es farà pública la llista que encapçala Carles Puigdemont per les eleccions municipals del proper 24 de maig a Girona. És una llista clarament de reagrupament de persones i sensibilitats plurals que posen la bona governació de la ciutat de Girona per davant de qualsevol altra consideració. És una llista en la qual en els llocs de sortida hi haurà fins a tres candidats provinents de tradicions polítiques diferents que en les anteriors eleccions havien format part de projectes polítics que ara s'estan redefinint o, en alguns casos, desdibuixant.

Una llista, al cap i a la fi, en la millor tradició republicana francesa on és possible que en una llista transversal hi trobem exponents de tradicions ideològiques plurals. Una llista en què tots els regidors dedicaran exclusivament el seu temps al quefer públic a la ciutat. No sé si durant el 2015, any excepcional per la qüestió nacional, en aquest país serà possible veure i votar la llista del President en les eleccions catalanes del 27 de setembre. El que sí ja podem dir és que Carles Puigdemont ha aconseguit fer una llista de reagrupament, integració, de ciutat, d'una gran transversalitat, sense cap dictat polític. En definitiva, el 24 de maig, a Girona es podrà votar una llista d’integració de projecte de priorització dels interessos de la ciutat que bé podríem anomenar la llista de l'Alcalde.

Desbandada

Vaig ser convocat per la diputada dUPyD Irene Lozano a una reunió "d'extrema urgència" el dimarts 24 de març a les cinc de la tarda per tractar de la vulneració dels drets de le‎s dones soldats en l’exèrcit. Em vaig presentar a la reunió, també hi era el socialista convocat. La diputada convocant no va aparèixer. En aquell moment l'energia estava dedicada al ball de bastons en la declinant UPyD, amb l'aigua al coll i el lideratge de Rosa Díez a la picota. L'estiu passat va començar una operació per la fusió d’UPyD i Ciutadans. La negativa de Rosa Díez va ser el començament del final del seu personalista partit. Els que havien dissenyat l’operació van inclinar-se pel partit al·luvió Ciudadanos. Aquest algú és qui paga els seus que aquesta formació va obrint per les Espanyes, el que ha aconsellat a El País un suport mediàtic decidit. Tot s'acaba sabent. Les apostes del club de l'Ibex 35 també. 

Els electors posen els límits

El senador nord-americà Harry Reid, líder dels Demòcrates al Senat, ha anunciat que no té previst presentar-se a una nova reelecció. Així posa punt i a part a tres dècades de vida al Capitoli. En els meus moments americans he tingut l'oportunitat de reunir-me amb parlamentaris del Capitoli, tots oberts a les visites i directes i curts en les respostes. La política sense barroquisme. En els països anglosaxons mai sentiran a parlar del debat de la limitació de mandats. Perquè només existeix en el cas del president dels Estats Units. El sistema electoral fa que siguin els electors els que clarament posen i treuen els seus representants. I em sembla que aquest és el millor sistema. I és el que voldria pel meu país. S’entén que en el moment de consolidació de la democràcia s’optés per un sistema electoral que reforcés els partits per estimular les agrupacions. Ara, ja fa molts anys, que és l'hora d'un sistema en què l'electe dóna compte directament entre els electors. Per això no sóc partidari de la limitació de mandats (l'etern recomençar) com sóc partidari de fortes incompatibilitats en l’exercici dels càrrecs electes, d'una remuneració apropiada i d'un donar compte permanent. Al senador Reid, durant tres dècades, l'han posat i tret del seu lloc al Capitoli únicament els seus electors. I no pas cap comitè de llistes d'un partit. 

Després de les andaluses

He tingut accés a unes interessants enquestes de Sigma-dos sobre possibles resultats de les eleccions del 24 de maig. El Partit Popular rebrà més del que tenien previst. Poden perdre vàries comunitats autònomes i ajuntaments. Els hi ha nascut un competidor directe, Ciudadanos, sobre el qual en lloc de buscar sintonia només saben fustigar. Només la candidata de Madrid, la dona que en el doble salt mortal sempre cau de peus, ha entès el que ve. La formació del nou govern al País Valencià serà un trencaclosques (el PSOE pot quedar quart) i a Castella-la Manxa poden perdre el poder tot i haver fet una reforma electoral molt beneficiosa. Castella la Manxa és molt transcendent en clau successòria. La batalla pel cartell electoral post-Rajoy ja ha començat al PP i dues dones acaronen la hipòtesi: Soraya Sáenz de Santamaría i Dolores de Cospedal (el "de" és impostat). 

El dolor i el silenci

Tinc molt present dues persones que van morir en l'avió estavellat als Alps francesos dimarts passat. Dues olotines, a Olot ens coneixem quasi tots. Molt presents les seves cares i les seves famílies. Durant tots aquests dies no he escrit res, quasi no he llegit‎ premsa, no he obert cap televisió. El dolor i el dol els destil·lo en silenci. Lluny del brogit de quan la noticia es converteix en impúdica carn de consum de la morbositat. Un tuit canviarà res d'aquest gran drama?, m'he preguntat. I he continuat en un silenci adolorit. 

Eleccions 2015

He assistit a la presentació de la candidatura del meu amic Mia Corominas per les eleccions municipals d'Olot. En Mia és una persona d'una gran qualitat humana que quan parla es nota de bones a primeres que pensa, actua i parla des del cor i el cap clar i d'intencions molt honestes. Un homenot que sempre em commou. Ell, com a vicepresident de l'AMI, és un dels principals impulsors de la clàusula del "pacte pel 27S" que estipula que en aquest any crucial les forces sobiranistes es donaran suport mutu per aconseguir un màxim de representativitat institucional en ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Aquest pacte és clar sobre el paper però la seva aplicació exitosa o defectuosa serà clau per veure si el nostre país es pren seriosament el que la majoria del Parlament ha decidit que es posa a consulta l’últim diumenge de setembre. A Madrid encara hi ha qui diu que no es faran aquestes eleccions (quina cosa demostra que estan molt desinformats) i aquí encara alguns s'han de despertar per veure la transcendència i prendre decisions. Queden menys de dos mesos per votar per primer cop aquest any. S'ha de reconèixer que les noves tecnologies han fet les campanyes molt més lleugeres. Per cert, aquest 24 de maig els cecs encara no podran votar amb paperetes amb braile, tot i el compromís de quan vaig negociar aquest punt en l'última reforma electoral. Votar per persona interposada que agafa la papereta del partit escollit... És ben bé d'una democràcia a les beceroles. 

El pont sobre el riu Ter. Dimarts vam rebre una invitació per la inauguració del pont sobre el riu Ter a Girona per dimecres. Marca de la casa PP, poques hores de marge per major glòria de la plana major d'aquest PP català crepuscular. L'acte va quedar suspès pel fatal xoc mortal del vol de dimarts. Tres apunts sobre aquest pont. És el rècord absolut de retards en el compliment d'una obra a Girona, entre el començament i la finalització: ja figurava en els pressupostos de 2007 i el govern de l'Estat ha reconegut un retard de 2 anys i 3 mesos respecte a l'última data oficial. Segon apunt: benvingut sigui un nou pont però em sembla una obra desmesurada en dimensió i disseny, d'aquells anys de la gran bacanal del ciment. Tercer: per què aquesta pressa per la inauguració dimecres passat? Per què dilluns es publica el decret de convocatòria de les eleccions municipals i s'han acabat inauguracions fins després del 24 de maig. Aii, aquesta gent del ministeri de Foment sempre capriciosament esgotant els terminis al caprici del calendari electoral! Des de les primeres travesses d'Álvarez-Cascos fins a les primeres pedres de Magdalena Álvarez. Política vella, definitivament. 

El cas TP Ferro

Quan ens costarà la incompetència? Aquesta setmana s'ha fet públic que TP Ferro, concessionària de la construcció i explotació del tram internacional de la línea d'alta velocitat entre Figueres i Perpinyà, ha presentat un preconcurs de creditors. Vaja, que ha fet fallida. Quan ens costarà la incompetència? I, en primer lloc, qui és el responsable d'aquesta incompetència? Convé fer una mica d’història.

Uns números mal fets. Va ser durant la legislatura 2000-2004, essent Francisco Álvarez-Cascos ministre de Foment, quan es va adjudicar la concessió de la construcció i explotació del tram internacional de la línea d'alta velocitat Figueres-Perpinyà a l’associació d'empreses TP Ferro, participada al 50% per capital espanyol i francès. En el capítol dels inversors espanyols se situa, en primer lloc, que no únic, les empreses de Florentino Pérez, home de l'obra pública i el futbol-llotja de contractació. També hi ha inversors valencians. Aquella obra es va fer amb un contracte, que tinc, i que contempla una expectativa de negoci que mai s'ha acomplert. Uns números mal fets, de totes totes. L'expectativa de negoci frustrat ha portat a l'empresa a prendre algunes decisions que no li van especialment malament, com descriure tot seguit.

Xutar a córner. L'expectativa de negoci contemplava el trànsit d'uns 60 trens al dia entre passatgers i mercaderies. Al poc de ser inaugurat ja es va notar que la pendent del túnel no feia l'obra compatible pel transport de mercaderies. Primera gran errada de costos incalculables, o molt calculables, com també veurem. El contracte està molt ben escrit i deixa les coses molt ben lligades per la part empresarial. Diguem que ells van fer bé la feina. El contracte va ser redactat per un despatx d'advocats de Paris. El contracte contemplava que l'empresa havia de tenir acabada l'obra el 9 de ‎febrer de 2009. I la van tenir acabada el dia que tocava. El que va passar és que les obres portaven retard i aquella obra perfectament acabada no connectava amb res. La línea no es va inaugurar fins el 7 de gener de 2013. Quan s'acostava el dia de 2009 em vaig començar a interessar pel que es veia que es convertiria en una colossal bola de neu econòmica, una pilota amb totes les de la llei. Porto uns quants anys denunciant i alertant i preguntant al govern espanyol sobre quines previsions tenia.... Quan arribéssim a on hem arribat. Res intel·ligent estava previst. L'empresa ha decidit xutar a córner per guanyar temps amb la negociació amb l’administració central.

De quants diners estem parlant? Amb la presentació del concurs de creditors, l'assumpte es judicialitza. L'empresa dóna per perduda la concessió i el govern central se n'ha de fer càrrec. Ens trobem davant un cas molt semblant al concurs de creditors de les autopistes radials de Madrid. Aleshores també es va judicialitzar el cas per què així les empreses i el ministeri de Foment guanyaven temps per negociar un preu "per‎ rebaixar el preu real", van dir fonts coneixedores de la negociació. La veritat és que fa poques setmanes un tribunal ha sentenciat que era inacceptable la proposta del ministeri de Foment que consistia a fer-se càrrec del deute amb una quitança del 50% dels deutes. Aquesta decisió judicial es projecta poderosament sobre el que s’haurà de fer a la concessió de TP Ferro en el futur. S'ha escrit que aquest cas tenia moltes semblances amb el cas Castor, l’explotació gasística davant de les costes del nord de Castelló que es va suspendre per perill sísmic. No és el mateix cas perquè en un cas es va pagar una indemnització de 1.300 milions d'euros -més que tota la inversió de l'Estat a Catalunya el 2015- i amb un sol pagament es va cancel·lar el "lucre cessant", el preu de la interrupció de l'expectativa de negoci. El cas TP Ferro és diferent perquè la via d'alta velocitat s'ha de continuar utilitzant. Per tant, el govern espanyol haurà de subrogar-se en el lloc de TP Ferro, fer front als pagaments pendents amb els bancs i continuar explotant una línea avui per avui clarament deficitària. Per ser més exacte, ho hauran de fer conjuntament els governs espanyol i francès en unes proporcions encara no discutides. Per tant, entomar el deute i intentar despertar un negoci ruïnós ara per ara. Quina és la quantitat a la qual haurà de fer front l'Estat per el qual abans s'anomenava suspensió de pagaments i ara concurs de creditors? Entre 360 i 400 milions d'euros. No cal adjectivar la xifra. El negoci de Robert i les cabres.

No és el primer cop. Un divendres de Consell de Ministres, essent ministre de Foment José Blanco, en els papers dels acords del Gabinet va sortir de manera molt dissimulada, en un replec de nota barroca, que l'Estat havia fet un pagament de 132 milions d'euros a TP Ferro en concepte d’indemnització perquè l'empresa havia acabat les obres el dia acordat i patia unes pèrdues de negoci perquè els trens encara no passaven. Un directiu valencià de l'empresa que em fou presentat a Madrid em va dir que era el negoci més rodó que mai havia fet. Després vam seguir la pista i es van fer nous pagaments fins a prop dels 200 milions d'euros. Amb això vull dir que els que ara diuen que hi perden molt, en el seu moment hi van guanyar molt. I per si la flauta sonava també van presentar una demanda pel prejudici de la pendent del túnel, mal dissenyat, que no els hi permetia explotar el transport de mercaderies. Fa unes setmanes van perdre el pleit en un tribunal arbitral de Ginebra. Ja s'ha dit que el contracte no havia deixat cap nus per lligar. I aquest és el cas TP Ferro. Durant anys l'he denunciat, durant anys ha ocupat una línea o dos en les informacions. Ara es converteix en la inversió més ruïnosa d’obra pública mai feta a la nostra demarcació. Un exemple monumental d’incompetència en el càlcul del cost benefici en aquells anys de la gran orgia de l'obra pública i l'Espanya potència mundial, en el món fantàstic de Zapatero que, en això, no va ser res més que un seguir fidel dels deliris de grandesa d'Aznar. El que es podria fer amb els 600 milions d'euros llançats al pou de la ineficiència!

Antonio Sanz

El vaig conèixer quan els dos vam ser ponents de la reforma de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, aquell que té articles calcats a l’Estatut de Catalunya però que mai van ser recorreguts al Tribunal Constitucional. Aleshores, ja vaig veure que Antonio Sanz era un home més aviat inclinat al pensament prim i d’argumentari de partit. Un més papista que el Papa que aquesta setmana ha afirmat: «No vull que Andalusia sigui governada des de Catalunya i menys per una persona que es diu Albert». Aquesta afirmació té un nom: xenofòbia. I Albert Rivera sembla que prova el seu propi verí. Aiii, quin projecte comú més engrescador això del PP.