Rato

El passat dijous a la tarda, en el Ple del Congrés, les cares d'alguns antics amics i seguidors de Rodrigo Rato eren d'una profunda afectació. Els ratistes veien la caiguda del que ells durant anys havien pensat que havia de ser president del Govern espanyol. Alguns escriuran teories molt rebuscades sobre la investigació de la Fiscalia. És molt més senzill: des que els Estats Units van decidir declarar la ?guer?ra al terrorisme gihadista atacant els paradisos fiscals, han caigut escales avall els que hi tenien diners amagat. Els objectius eren de caça major però tots han sortit a la llum. I una segona lliçó: quan algú ho sap en un escalafó de l'administració o de l'Agència Tributària, s'acaba sabent. Ara seria inconcebible allò que va fer fa quatre anys la vicepresidenta Elena Salgado de trucar als que apareixien a la llista Falciani perquè regularitzessin abans que arribés una inspecció.

Tres anys d'Hollande

Sembla que són molts més però ara fa tres anys de l'elecció de François Hollande com a president de la República Francesa i en queden dos per les eleccions presidencials de 2017. Un 79% dels francesos es manifesten descontents o molt descontents amb el seu president. Un rècord rotund d'impopularitat. A aquest gran país que és França li falta un líder polític que expliqui que el farragós aparell burocràtic públic, en bona mesura emparat i promogut pel gaullisme, no és sostenible. Manuel Valls acarona en somnis el nomenament, Sarkozy, un cop més hiperventilat, ja es veu rescabalant-se del deshonor de la no reelecció. Alein Juppé s'ho mira amb aristocràtica paciència. I els Le Pen només han començat les batalles de família, que continuaran.

L'amistat. Ferran Prat i Batlle

A vegades m'he preguntat si tindria prou nervi i frescor per escriure ininterrompudament durant onze anys el “Diari de Sessions” al Diari de Girona. Quan em flaquejava la confiança, en Ferran Prat solia aparèixer per casualitat, per telèfon, i em comentava el seu punt de vista del que havia escrit i l'opinió de les múltiples tertúlies i grups d'amics on havien parlat dels temes de la política i de la vida en els últims dies. Em sembla que se m'ha mort el lector número u d'aquestes notes setmanals. Però sobretot se m'ha mort un amic. Moltes persones que he conegut amb unes grans capacitats tècniques al final resulten ser un veritable zero a l'esquerra en el que ara s'anomena intel·ligència emocional i que de sempre se n'havia dit gent amb bons sentiments, amatents pels altres, delicats en els detalls, gent que sempre saps que hi pots comptar. Aquest era en Ferran Prat. Un amic amb un somriure dolç sempre als llavis, una mirada punyetera d'empordanès destil·lat per una vida viscuda amb intensitat fins als últims replecs. Un home que ha viscut i combatut durant anys contra el càncer. Que quan ha patit molt no se n’ha queixat mai i que sempre ha desprès un optimisme que podia resultar sorprenent. En Ferran Prat no és un home d'una vida simple i lineal que es pugui resumir en els seus anys d'alcalde de Vilamalla o com a membre actiu de tantes associacions. En Ferran era tot això i, a més, i sobretot, un gran facilitador de noves amistats. Ell ens ha posat en contacte i ha fet brollar l'amistat entre persones que segurament no ens hauríem conegut si no fos gràcies a ell. Persones de procedències diverses que ell ajuntava harmònicament. Ell era el més oposat possible al sectarisme i al gregarisme que alguns cors agres tenen en el seu malviure. En Ferran Prat era jovialitat perquè era allò que ara se'n diu un gran club d'amics empordanesos i gironins. Amb poc temps s'han mort l'Artur Soldevila i en Ferran Prat. Els dos me'ls va presentar en Ramon Sala i Canadell, que era un altre home bondadós i partidari de la ironia com a millor desgreixador dels moments de tensió. Els dinars dels divendres a Llers, on jo podia anar ocasionalment, eren una concentració altíssima d'homes i dones amb marcat caràcter. Un cop en Ferran, sortint d'uns dies de lluita contra el càncer, una mica recuperat i amb moltes ganes de recuperar la normalitat, em va venir a veure a Madrid per assistir a un Ple del Congrés i passar estones junts. Arribat a Madrid, un mal gest li va fer trencar o esquerdar un os d'una cama. La qüestió és que vam passar una nit a urgències d'un hospital que no recordo pas quin era. Pacient i gens remugaire, esperant durant hores i hores la consulta, vam parlar de les coses de la vida amb aquella calma que et dóna un temps no previst. Recordo perfectament que en Ferran em va donar molts bons consells. Em va dir que un dia un té responsabilitats públiques i un altre dia en deixa de tenir. Però qui no té la necessitat de la pompositat dels càrrecs públics per sentir-se alguna cosa és qui realment s'ha fet en base a valors sòlids i tresors d'amistat que li queden per sempre. Si, en Ferran, un home fet a si mateix amb molt d'esforç, va ser alcalde durant tres dècades, va ser conseller comarcal, home clau d'Oncolliga. Tot això ho va ser però tot això és poc per definir-lo. La seva carta de presentació era aquell somriure bondadós i murri i un amor desbordant -que el va fer viure molt- per la seva família, els amics i la terra.

PSOE i Podemos sense complexes

Hi va haver-hi un moment que el PSOE es va escandalitzar amb el que deia Podemos i el va combatre fins al punt que el secretari general del PSOE va dir que mai hi pactarien. Molt han canviat les coses. Mutacions de percepció i resistència dels que estaven en perill. Avui, al Madrid polític i arreu es té clara una cosa: on puguin, PSOE i Podemos pactaran. Començant per Andalusia.  Ganes de poder i moltes ganes a un PP envellit de cop per inacció política. Pactaran. I aquí començarà l’abraçada de l’os als alegres i volcànics nois i noies de la Complutense de Madrid.

Roja antes que rota. Dijous passat vaig coincidir amb Miquel Roca en una interessant reunió anual amb italians. El dia abans ha estat a Madrid i ha sopat a La Ancha, el restaurant més famós de la Transició que ara queda lluny. La seva conclusió després d’escoltar els vells roquers sèniors en el Madrid polític: “Tornen a estar tan obsessionats amb allò de España antes roja que rota que de moment el mes de maig ja la tindran roja”. Certament la dreta política i mediàtica va propulsar Podemos i ara li ha sortit un replicant de dretes espanyolista: Ciudadanos que amb política migratòria i fiscal es posa a la dreta del PP.

6 mesos per algunes decisions

D’aquí a sis mesos, i potser una setmana mes, es firmarà el decret de convocatòria de les eleccions al Congrés i al Senat. Amb això vull dir que al partit del govern li queden sis mesos de legislatura per adoptar decisions. En el que fa referència a les comarques gironines, en aquests sis mesos el PP es juga complir el mínim del mínim que els seus dirigents s’han compromès en públic: l’inici de les obres de desdoblament de la N-II en el tram nord i una inversió en l’Eix Pirinenc. Traduït en obres pendents: la ministra de Foment es va comprometre a licitar i adjudicar el passat mes de febrer les obres del tram Medinyà-Orriols del desdoblament de la N-II. Unes obres aturades des del 2010. També queden sis mesos perquè el Govern central liciti el desdoblament d’un dels trams de la N-260 entre Besalú i Figueres. Tots els tràmits administratius en els dos casos estan perfectament acabats des de fa anys. Només és voluntat de complir. Amb un retard històric, penso que les dues obres poden començar en els propers sis mesos. La prova del cotó.

Un pont notable. Una cosa és parlar dels anys de retard i de les desviacions pressupostàries i una altra de l’obra acabada i la seva utilitat. El nou pont sobre el riu Ter a Girona, que encertadament alguns veïns ja han batejat com el pont de l’Aurora (recordant l’antiga fàbrica de paper ubicada a tocar del riu), és un exemple d’obra pública molt ben feta i d’una qualitat molt notable. És la part última d’uns accessos a la ciutat que Joaquim Nadal va pactar amb el ministeri de Foment a mitjans dels anys noranta del segle passat i que ell mateix va relatar en la premsa local. És la part final d’una anella de traça urbana que connecta la sortida de Girona sud de l’autopista amb Pont Major. Un pont destinat a ser emblema de la ciutat.

Un balanç positiu en comparació. A sis mesos del final de la legislatura a Corts Generals, es pot dir que el balanç de l’obra pública de l’Estat continua essent raquítica, l’última en inversió per càpita de totes les províncies de l’Estat, però millor si la comparem amb, per exemple, les dues legislatures anteriors: trams curts de la N-II desdoblats però, sobretot, dos compromisos de campanya que contra el fatalisme dels apocalíptics han arribat a bon destí: la conversió del Port de Palamós en frontera internacional –frontera Schenguen- i el conveni per la construcció d’un modest però necessari baixador de la línia d’alta velocitat a l’aeroport de Girona. He rebut resposta parlamentària aquesta setmana sobre el calendari de la posada en funcionament de les instal·lacions al port de Palamós i sembla que estaran perfectament llestes per la temporada turística. Un petit detall: el govern de l’Estat hi posa el cartell i els policies, la Generalitat paga la inversió per les instal·lacions d’un port internacional. 

Perdre precisió

El govern espanyol feia gala de ser un govern de joves ben formats amb precisió de rellotge suís, els sorayos eren els mandarins de segona línia de l’executiu que preveien totes les fitxes i tots els escenaris. S’han desgastat en només tres anys. Un exemple ben significatiu és el projecte de llei de reforma de la llei de l’avortament que votarem, en primera lectura, el proper dimarts. Primer van presentar un projecte de llei que anul·lava la llei de terminis vigent i tornava a una llei de casos. Després d’un any van retirar el projecte de llei i el ministre va dimitir. Van tenir temps de pensar-s’ho i van presentar una nova proposta en la que es fa obligatori que les noies menors d’edat tinguin el consentiment dels progenitors per avortar. Aquesta mini-reforma ha deixat descontent un altre sector del partit i sobretot dels electors i dimarts com a mínim tres diputats de la majoria hi votaran en contra. En resum: ningú content. Un exemple que els sorayos eren aplicats però poc apassionats pels assumptes dels principis i les idees que marquen un camí o un altre.

Unes municipals que van rodades

D’aquí a una setmana i un dia, el 20 d’abril, s’acaba el termini per presentar les llistes electorals per les eleccions municipals del 24 de maig. És lògic, doncs, que aquests dies s’anunciïn candidatures i programes polítics. L’última gran reforma de la llei electoral de 2011, de la qual vaig ser ponent, va introduir algunes mesures per baixar els decibels de les campanyes electorals i la despesa en la propaganda. Ara aquestes mesures es noten amb una dinàmica que va rodada amb molt menys soroll ambient. No es poden fer inauguracions, s’ha reduït la despesa electoral i les noves tecnologies i l’enriquiment de la nostra cultura democràtica ens fan estalviar encartellades i llargues precampanyes de dos mesos. De fet, s’haurien d’escurçar els terminis electorals. A Gran Bretanya van tancar el Parlament el 30 de març i voten el 7 de maig. Un mes a tot estirar de tràmits electorals. Aquí, 54 dies. D’aquella reforma em va quedar una recança: no poder evitar les llistes electorals fantasmes integrades per ciutadans amb cap vinculació amb el municipi. Mirem d’aquí a una setmana quants cops es repeteix aquesta lletja argúcia. Els del PP n’eren especialistes però em temo que en aquest cas el mal exemple es pot  multiplicar.

La vella i la nova política

Ara es parla molt de la distinció entre la vella política i la política nova. Fa referència a una manera de fer, de pensar, de relacionar-se, al quefer de les coses públiques. Hi ha un món que s'acaba i un món que arriba, molt marcat per la transparència i l’accés a la informació gràcies a les noves tecnologies. I molt marcat pel donar comptes constantment i per una societat que vol saber com es prioritza la despesa pública i el compliment dels terminis dels compromisos adquirits.

En el pas de la política vella a la política nova també s’està produint un veritable remolí que dóna i retira suports dels ciutadans a les forces polítiques que entenen i sintonitzen amb els nous temps. Diumenge passat, quan el PP a Andalusia va caure de cop a 33 diputats es va veure molt eloqüentment que el PP és un partit que s'ha envellit sobtadament. Aquesta manera de fer escèptica que considera que res té solució i tot es para a cop de BOE i recursos als tribunals va rodolant pel pendent d'un futur minvant indefectible. No es mouen, els mouran.

I això val per la política catalana i per la política europea si donem un cop d'ull al nostre voltant més proper. Al final d'aquest any res serà molt semblant al paisatge polític català dels últims cinc o vint anys. Hi ha qui vol interpretar aquests nous temps, i hi ha qui es resisteix a interpretar-los. Com a bons mediterranis, de vegades som molt i molt rebuscats en la formulació de la pregunta: té dret Catalunya a exercir l'autodeterminació? Sí o no? En la tradició fundacional de partits com el PSC‎ (el congrés de la unitat) o d’ICV (clarament en la tradició del PSUC i altres forces que hi van confluir com destacats membres de Nacionalistes d'Esquerra), la resposta és sí. Però ara han perdut el fil de la seva tradició i de la coherència dels seus actes. Molt impactats per una expressió política nova, Podemos, que encara ens ha d'explicar molt el que pensa, de moment el que ens ha explicat no té una clau d’interpretació catalana (disculpin l’expressió tan gastada, però té totes les formes antigues de partit sucursalista sense una mirada pròpia sobre el fet nacional català, només paraules retòriques).

Només és democràcia. En els sopars de Nadal i Any nou d’aquí a nou mesos, mirarem els resultats de les urnes del 2015 i alguns diran: "Qui ho havia de dir!!". El PP s'ha envellit sobtadament, el PSOE camina entre dues aigües, els partits nous encara han de definir el seu perímetre de pensament més enllà del vot que salta per protesta o desencantament. Un partit encarcarat com UPyD, de cop, s'ha tornat vell i ens dóna moltes pistes sobre els lideratges que ja no funcionen. I en el panorama polític català, qui ho havia de dir... que l’expressió democràtica del 9-N sobre quatre opcions possibles en una consulta ciutadana marcaran les línies de ‎tall dels espais polítics. I, n'estic molt convençut, sense que perilli la convivència. Perquè només és la democràcia! I la deliberació entre uns punts de vista i els contraris.... i el vot secret en urna, mai ens ha fet por. Ja ho escrivia més amunt, mediterranis barrocs com som, i no és així la política nova, en conjunt a la societat li ha costat sortir a mar obert per dir alt i clar les coses pel seu nom. Sense pors. Ja hi som.

La llista de l'Alcalde

Dimecres de la setmana que ve es farà pública la llista que encapçala Carles Puigdemont per les eleccions municipals del proper 24 de maig a Girona. És una llista clarament de reagrupament de persones i sensibilitats plurals que posen la bona governació de la ciutat de Girona per davant de qualsevol altra consideració. És una llista en la qual en els llocs de sortida hi haurà fins a tres candidats provinents de tradicions polítiques diferents que en les anteriors eleccions havien format part de projectes polítics que ara s'estan redefinint o, en alguns casos, desdibuixant.

Una llista, al cap i a la fi, en la millor tradició republicana francesa on és possible que en una llista transversal hi trobem exponents de tradicions ideològiques plurals. Una llista en què tots els regidors dedicaran exclusivament el seu temps al quefer públic a la ciutat. No sé si durant el 2015, any excepcional per la qüestió nacional, en aquest país serà possible veure i votar la llista del President en les eleccions catalanes del 27 de setembre. El que sí ja podem dir és que Carles Puigdemont ha aconseguit fer una llista de reagrupament, integració, de ciutat, d'una gran transversalitat, sense cap dictat polític. En definitiva, el 24 de maig, a Girona es podrà votar una llista d’integració de projecte de priorització dels interessos de la ciutat que bé podríem anomenar la llista de l'Alcalde.

Desbandada

Vaig ser convocat per la diputada dUPyD Irene Lozano a una reunió "d'extrema urgència" el dimarts 24 de març a les cinc de la tarda per tractar de la vulneració dels drets de le‎s dones soldats en l’exèrcit. Em vaig presentar a la reunió, també hi era el socialista convocat. La diputada convocant no va aparèixer. En aquell moment l'energia estava dedicada al ball de bastons en la declinant UPyD, amb l'aigua al coll i el lideratge de Rosa Díez a la picota. L'estiu passat va començar una operació per la fusió d’UPyD i Ciutadans. La negativa de Rosa Díez va ser el començament del final del seu personalista partit. Els que havien dissenyat l’operació van inclinar-se pel partit al·luvió Ciudadanos. Aquest algú és qui paga els seus que aquesta formació va obrint per les Espanyes, el que ha aconsellat a El País un suport mediàtic decidit. Tot s'acaba sabent. Les apostes del club de l'Ibex 35 també.