Incoherència de la de debò

Em va semblar una mica ofensiu el dia que vaig sentir dir que ICV era “la marca blanca dels socialistes”. Però sembla ser que la capacitat d’empassar-se el que calgui és molt gran. D’entrada van decidir quedar-se en el govern en minoria (que havia de ser tècnic però que s’ha convertit en pura màquina de l’aparell del partit socialista). El dimarts d’aquesta setmana el Consell Executiu aprovava el Pla d’Infrastructures que recull just tot el contrari del que defensa ICV. Però en el telenotícies del migdia i en els butlletins horaris de la ràdio pública, ni una referència ni un bri de discrepància. A la tarda Joan Saura diu en veu baixa que no els hi sembla bé i que per això s’han abstingut (agosarats, de debò) i que el quart cinturó no es farà amb ells al govern (amb aquest nom, han dit cíniques fonts pròximes). Jo en sóc favorable, sembla ser que els socialistes també i aquests últims dies el candidat socialista fa uns esforços notables per caure bé a aquells que discrepen de tot el que proposa ICV i ERC. Tots aquests no el votaran, segur, però mentrestant deixarà discrepàncies patents amb els seus socis tripartits. Que és amb qui aspira a tornar a governar. Com un avançament del gran soroll del tripartit que fou i que vol tornar a ser. L’alternativa ja es prou coneguda: una majoria sòlida de CiU per tenir un govern cohesionat, coherent i amb lideratge. Queden menys de cent dies per les eleccions. El juliol ha servit per descobrir Montilla com a candidat. Aquest home que es reivindica continuador d’Enric Prat de la Riba perquè fou president de la Diputació de Barcelona durant menys d’un any i de Lluís Companys perquè fou ministre abans que president de la Generalitat. Em sembla que els castells de focs s’acabaran aviat. Continuarem.

Saber una mica d'història...

Crec recordar bé que fou Churchill qui digué que per governar un país s’han de reunir, bàsicament, dues condicions: dormir vuit hores per tenir el cap clar per prendre bones decisions i saber una mica d’història. He de reconèixer que no soc dels que sempre arribo a dormir tot el que deuria però sí que crec que saber una mica d’història és elemental per entrar en el debat i la pressa de decisions polítiques.

Tot això ve a tomb d’algunes posicions del govern espanyol davant el conflicte present en el mitjà orient. Dimecres passat vam tenir comissió d’exteriors del congrés dels diputats amb la compareixença del ministre d’exteriors i cooperació per informar de la posició espanyola davant el polièdric conflicte de la zona. El ministre Moratinos, allí sí, va fer una intervenció sospesada i equilibrada, pensada, que segurament devia perseguir, com un dels seus objectius, superar i matisar les declaracions pel broc gros que per dos cops havia realitzat el president del govern. Després va venir la foto prenent partit per la causa palestina que va ser publicada per la premsa més destacada d’arreu del món.

No és el meu ànim, en aquestes poques ratlles, entrar en el fons de la qüestió. Si algú la vol conèixer la pot trobar, en part, en el diari de sessions de l’última comissió d’exteriors. Vull dir, simplement, que aquest conflicte no neix d’ahir ni d’abans d’ahir i que, justament, s’ha de saber una mica d’història per parlar amb propietat de l’assumpte. Hem de parlar tant de l’origen de l’actual conflicte, com de la desproporció de la reacció com del quadre de poders i de corrents confessionals dintre del món musulmà de la zona. Hem de parlar de tot això, com a mínim. Però sembla que el president del govern, que no a tants altres destacats socialistes espanyols, començant per Javier Solana i continuant per respectables eurodiputats, li és més senzill la frase fàcil i bonista. No hi ha res de bonista en cap, en cap, de les posicions en el conflicte. Els nens no venen de París i s’ha de saber una mica d’història. I, per cert, els mitjans de comunicació no han d’aspirar, per res del món, a anivellar-se amb el simplisme que hem presenciat els últims dies. Tot i que s’hi esforcen notablement. Saber una mica d'història...

Àrdues explicacions per Castella

Principis de juliol sol ser l’època àlgida dels cursos d’estiu de les universitats. Aquesta setmana m’ha tocat anar a dos punts de la geografia espanyola per ser ponent de sengles cursos: a Aranjuez i a Segòvia. D’una manera especialment descarnada noto un estat d’opinió bel·ligerant contra allò català i contra el nou text estatutari. Ho noto molt més que entre les quatre parets – és un dir- del Congrés o que entre els llocs comuns de la política espanyola. Hem de tenir present que durant tres anys seguits tres dels quatre diaris amb capçalera a Madrid les han dit de tots colors i han ultrapassat el límit de la veritat més evident a l’hora de parlar de Catalunya. I no cal oblidar que el quart diari també va tenir els seus moments foscos. Si a això hi afegim el radiofonista al·lucinogen dels matins –“ fot-li fort cap a l’extrema dreta que puja l’audiència!”- i un determinat calfred que ha recorregut a determinats sectors dels Alts funcionaris de l’Estat, tot plegat ha produït un estat d’opinió que ha deixat ferides profundes. Algú pot dir: “Que s’aguantin!”. Però no comparteixo aquesta manera de donar sortida a les situacions de crisis. Ells s’ho han de fer mirar però, en el grau que ens pertoqui, a tots els que hem participat en aquest procés també ens ho hem de fer mirar. Faig referència als gestos gratuïts, a la gesticulació estrafeta que algú pensava que sortia gratis. Ser respectat només serveix per ser escoltat i per poder obrir pas segons els propis punts de vista. I el respecte alguns ens l’han fet perdre. No oblidar mai el front de l’Ebre cap avall! Ni el dels Pirineus cap amunt, tampoc.

Del paisatge i el vi de la terra

Paisatge- Visito la seu de l’Observatori del Paisatge, al robust edifici de l’Hospici d’Olot. En Joan Nogué i en Pere Sala m’expliquen la feina que fan perquè el nostre paisatge – que és, a més, un element important de la identitat- sigui endreçat i harmònic fins on sigui possible. Algú dirà que la feina d’un observatori del paisatge és pròpia d’una societat benestant que se’l pot permetre perquè té necessitats més bàsiques resoltes. En part és cert però, en part, fer les coses ben fetes i tenir un territori “polit”, com diuen els eivissencs, és també una manera d’entendre la vida i de passar per aquest món. No és només l’ideal dels noucentistes. Ha de ser un ideal d’avui i, és clar, que ha de perdurar més enllà del partit que governi.
Vi- Parlo amb una àmplia representació dels vinicultors catalans. Estan preocupats, segurament de forma innecessària, pel nou carnet per punts i per una probable futura llei del l’alcohol. En tot cas, de la conversa en trec algunes dades. Ara es veu menys i vins més cars. Ha augmentat l’educació del paladar i els vins catalans comencen a entrar en els circuits internacionals de bons vins. Tots els vinicultors m’expliquen que els números els hi quadren perquè entre el 40% i el 60% de la seva producció va a l’exportació, sobretot a Amèrica. I una dada que ens ah d’invitar a pensar: Catalunya és l’únic país d’Europa on es consumeix més vi de fora que del que es produeix aquí. Exactament en una proporció de dos a u. Per tant, que encara té el doble de mercat un vi bo de la Rioja que un vi bo del Penedès. Sóc partidari dels bons vins, siguin d’on siguin. Però no deixa de ser rellevant que siguem l’únic país d’Europa on el primer vi que consumim no sigui el de les nostres vinyes. D’uns anys ençà els vins catalans són prou bons perquè aquesta proporció canviï. Aquí l’autoestima no ha d’anar en detriment de la salut de la tràquea i el ventre

Sopar amb pingüins

Fa un parell de dies un amic va escriure en la premsa gironina algunes conclusions molt encertades que va treure del sopar de dimecres passat al pavelló de Fontajau en motiu de la visita dels prínceps de Girona a la ciutat. El passat mes de maig vaig fer una conferència de balanç a mitja legislatura de les Corts espanyoles on m’aprofitava d’una cita del llibre d’Enric Juliana per subratllar el món fantàstic que ens hem creat a les nostres comarques. Citava el llibre La España de los Pingüinos de Juliana en el següent punt: “Actuar com si España no existís. Aquí rau la clau. Després de 25 anys d’autonomia són diversos els sectors de la societat catalana – funcionaris municipals, funcionaris autonòmics, mestres, professors i catedràtics, professionals liberals de focus local, periodistes contractats pels mitjans públics de comunicació, treballadors autònoms, modestos comerciants i petits empresaris- que poden viure “com si España no existís”. Aquests sectors no representen a tot Catalunya i ni tan sols s’aproximen a la majoria sociològica. Però, en estat d’excitació o de greuge, conformen una minoria molt incisiva i molt ben representada en els mitjans de comunicació. El seu exponent més representatiu és el català emprenyat, un home inquiet i fins i tot atordit per l’evolució del món (igual que milions d’europeus i igual que milions de ciutadans de tot Occident)”.

Dimecres no hi havia gaires catalans emprenyats però sí molts gironins alegres com pingüins en un garatge. Senyores amb una fal·lera d’anar al servei fregant la taula presidencial, alguns que s’aixequen abans d’hora, altres que els havia fet mandra posar-se la corbata. I una immensa majoria de persones correctes representants de la societat civil gironina més dinàmica, cal dir-ho.

Entre tots, tots els que hi vulguin pensar, haurem de decidir si volem ser una de les demarcacions més riques de l’Estat que es tanca en si mateixa o bé que s’obra i es projecte en el seu entorn geogràfic i econòmic. Vull dir que el paisatge humà dominant de dimecres no era ni el dels Maulets – que no hi eren- ni el d’un grup de dirigents gironins que han fet una aposta per posar Girona en el mapa com ho ha fet Astúries aprofitant les circumstàncies. Hi havia, molt majoritàriament, homes i dones encantats d’explicar el dia següent a casa i a la feina el molt prima que està la princesa i el ben plantat que és el príncep i “a veure si encara sortim a l’Hola”. Ai, ai, la gran bombolla en la que vivim contents i una mica lluny de tot! I mira que Manhattan és aquí a la cantonada, en el nostre món que se’ns ha fet més petit i abastable.

Qualitat democràtica i el "casino" italià

Seguretat- Aquesta setmana el senador i amic Carles Gasòliba ha assenyalat la deriva cap a una situació d’inseguretat i més corrupció que indicadors objectius assenyalen que es van instal·lant en el conjunt de l’Estat espanyol. Gasòliba ha destacat informes recents, analitzant diversos elements com el fet de que els bitllets de 500 € hagin passat des de gener de 2002 fins al gener de 2006, del 3,5 al 26%, que la Unió Europea alerti sobre el frau en l’IVA en el que, per països, Espanya ocupa un lloc destacat. Per altra part, consultories especialitzades en l’aplicació de la directiva europea sobre blanqueig de capitals, ja van denunciar fa temps que Espanya s’estava convertint en la principal plataforma a la UE. En conjunt, aquestes activitats il·legals i fraudulentes fan evident que darrera de les mateixes hi ha organitzacions que també poden estar lligades amb els altres dos grans delictes tipificats: narcotràfic i terrorisme.. Una societat democràtica on funcionen les normes de l’Estat de Dret no es pot deixar corcar per la corrupció i la inseguretat. Diferents estudis assenyalen que prop del 20% del PIB espanyol neix de l’economia submergida. Aquest és un flac favor a tots els sectors de l’economia productiva que treballen pagant impostos i complint amb les lleis.
Itàlia- El nostre país d’Itàlia, que sempre serà un país germà pels mediterranis i, singularment, pels catalans, està submergit en una profunda crisis de confiança i de credibilitat. S’ha posat al descobert que la lliga italiana de futbol, el gran pa i circ dels nostres temps, és un gran entramat de corrupció, compra de victòries i de derrotes. Els italians tenen un altre gran referent: la televisió pública italiana, la Rai. Doncs bé, el país també s’ha despertat astorat amb la revelació que diverses noies havien passat pel catre del cap de gabinet del vicepremier i ministre d’Exteriors Gianfranco Fini per poder accedir a fer d’”starllete” a la televisió d’un país tant admirat per les matrones i per les carns i les pells esplèndides. L’home en qüestió, el cap de gabinet, es diu Salvatore Sottile, i sembla ser que realment era subtil en les seves arts pel presumpte delicte de concussió sexual a Palazzo Chigi i a la Farnesina. Sempre ens quedarà el chianti, la Toscana, Villa Borghese i el color morat dels que veuen tota aquesta pruïja i tot aquest “casino”. Dit això, llegir la premsa italiana continua essent molt més instructiu que llegir la gran majoria de la premsa de Madrid.

Les lleis i la responsabilitat individual

Corre la brama pels cercles parlamentaris de Madrid que el govern està preparant un projecte de llei sobre l’alcohol. Tot i que tinc algunes dades i algunes indicacions que provenen del propi ministeri de sanitat, vull veure el text legislatiu abans de fer un judici més consolidat. En tot cas, vull dir que no es poden fer paral·lelismes, com alguns volen fer, entre la llei del tabac i la futura llei de l’alcohol. Em sembla que fem massa lleis. El consum responsable d’alcohol és una qüestió d’educació – que no s’imparteix per reial decret -, de codi penal – on ja està regulat- i del foment d’hàbits saludables des de l’administració sanitària. I poca cosa més. Al final farem una societat esterilitzada i que s’agafarà els hàbits de les nostres formes de vida amb paper de fumar. Tot depèn, insisteixo, de l’educació i de la responsabilitat individual. Existeixen fumadors passius. D’acord. Existeixen bevedors passius? Tal vegada sí a la carretera i en actes de violència. Però per això ja existeixen les previsions del codi penal. Pensar en aquesta llei com un acte de lluïment seria una hipòtesi lamentable. Dimecres una doctora em demostrava amb dades a la mà com una administració sanitària s’hauria de dedicar molt més a la prevenció i reducció del colesterol i l’obesitat que no pas a tota la parafernàlia d’una societat esterilitzada i limitada en el seu espontaneïsme.

Iberia aixeca el vol. Cap problema

La companyia aèria ha anunciat la voluntat de suprimir uns quants vols en destí i origen a l’aeroport de El Prat de Llobregat, l’aeroport de Barcelona, i s’ha muntat un gran escàndol i una notable indignació entre sectors econòmics i exponents significats de la societat civil. És un debat i és una indignació ben pròpia d’altres temps. No ens ha de preocupar tant. Vivim en una societat oberta i els vols que deixarà de fer aquesta companyia els faran altres companyies. S’han acabat els temps de les companyies aèries “de bandera nacional”. Alguns vols que volen suprimir d’aquí a molt poc temps seran competitius amb alta velocitat. I, per altra banda, s’han perdut l’oportunitat de convertir Barcelona en la gran plataforma de vols cap a l’Europa de l’Est i cap al pròxim i mitjà Orient. Ells s’ho han perdut. Perquè si alguna cosa no variarà és la situació geogràfica, que ens és favorable. Per tant, menys indignació provinciana (també s’ha de ser un català emprenyat per això?) i més empenta per trobar noves companyies, que arribaran. M’ha sorprès la reacció airada d’alguns mitjans i d’alguns polítics de mentalitat vella.

Notes del debat de política general

Debat de política general al Congrés dels Diputats. Quarts de deu del vespre. La impressió és que Rajoy en el seu joc del tot o res s'està quedant en el res en el seu discurs polític. Vull dir que els dies passen i un cop més l'ambició d'autogovern de Catalunya és motor per la dinàmica de l'Estat de les autonomies. Aquest cop, a més, tocant el moll de l'os del que és més nuclear: la cristalització de l'Estat plurinacional. I mentrestant el PP queda encorats en la imatge del partit del no. I el no de l'Estatut de Catalunya porta al no de l'Estatut d'Andalusia. El partit del no. Sense alternatives, només amb soroll. Malament rai perl joc parlamentari regit per govern i oposició. D'això se n'ha parlat un cop més aquesta tarda .I un cop més ha estat element de desgast entre PP i PSOE. L'Estatut, lletra a part, com artilleria en el debat polític espanyol. Seguir el debat ajuda a refroçar el convenciment del sí en el referèndum del 18 de juny, de l'aposta pel salt endavant en l'autogovern. Com s'ha fet en els últims 150 anys. Gradualment, sí. I aquest cop amb un bon salt endavant.

Ara escolto el portaveu d'ERC, que es queixa de traspàs pendent de l'Aeroport de Barcelona. Només una dada pel debat dels propers quinze dies: el traspàs de l'Aeroport del Prat ja estva negociat. 50% Generalitat, 50% Estat i el nomenament del director per part del govern català. Això anava a missa. Però ens van demanar que aquest acord el deixèsim aparcat perquè l'havia d'anunciar un partit que ara demana el no. I que l'anunci seria el seu pas cap al sí. I així estem. Ni van servir per rematar la jugada de l'aeroport de Barcelona. El pont aeri no l'agafem per anar a quedar descansats des de la tribuna del Congrés sinó per anar per feina a Madrid. Dijous a mitjanit en començarem a parlar amb arguments i passió. Continuo en el debat, que ha començat a les dotze del migdia...

La maduresa institucional del país a prova

Ara comença una etapa de govern en minoria fins a la celebració d’eleccions anticipades la propera tardor. Un final avançat de la legislatura per la manca d'una majoria parlamentària que recolzi el govern. Un període en el que el punt més important serà la celebració del referèndum de ratificació del nou Estatut, el proper 18 de juny, tot just d’aquí a cinc setmanes. Després, el parlament continuarà en període de sessions – d’acord amb el nou Reglament- un mes més, fins a acabar la primera quinzena de juliol. El setembre el curs polític s’obrirà ja amb la perspectiva clara d’eleccions anticipades.

No vull entrar en els motius que han portat a que l’actual govern ja no compti amb una majoria parlamentària. Són prou coneguts. Ara l’autogovern del nostre país es posarà a prova en el que fa referència al seu sentit institucional, a la capacitat de transitar amb correcció i sentit de la realitat des d’aquesta setmana fins a la celebració d’eleccions. Vull dir que el govern haurà de consultar permanentment al primer grup de l’oposició, que li ha garantit estabilitat parlamentària en els propers mesos. Vull dir que aquest haurà de ser un govern de gestió. És una experiència nova en l’autogovern català des de la recuperació de la democràcia.

A la legislatura li queda un gran repte, el referèndum i, després de l’estiu, s’han de convocar eleccions. Qualsevol intent d’allargar un mes, dos mesos la legislatura és, simplement, allargar la debilitat política del govern. Seria una posició de curta mirada.

Un altre aspecte és la lentitud en el nomenament d’un nou govern que cobreixi las sis baixes produïdes. Dijous a la tarda vaig sortir un moment de la Comissió mixta de la Unió Europea per escoltar la roda de premsa del president de la Generalitat convençut que anunciaria la forma de cobrir la titularitat de les sis conselleries en les que s’havia produït el cessament del seu titular. Però no va ser així. Quan escric aquestes ratlles potser ja està pràcticament definit el nou govern provisional. Però conceptual, des d’un punt de vista de continuïtat i govern, deixar vacants sis conselleries em provoca una pobra impressió sobre el sentit institucional al qual feia referència abans.

S’han produït algunes imatges ben plàstiques sobre el traspàs de poders. La insígnia que duen tots els conseller i membres del parlament vam veure com es va convertir en un simple “pin” que un ex-conseller es treia de la solapa per entregar a qui el substituïa provisionalment. Després hi ha tot el diàleg del ram de clavells. Sí, la revolució, sí, tota una explicació de perquè les coses han anat pel pedregar.

En només cinc setmanes haurem de crear un clima apropiat per fomentar la participació en el referèndum i perquè el debat i la votació se centrin, realment, en allò pel que hem estat cridats a les urnes. Vull dir que un tercer plebiscit en dos anys i mig i sempre sobre els mateixos protagonistes i els mateixos arguments, és una crida esgotadora. Anem a la qüestió: nou Estatut, més poder polític i financer o l’Estatut raquític, ja per ara, de 1979, el dels 56 articles. Aquesta és la qüestió. Simplement aquesta.

A veure quin clima cívic s’instal·la en el debat ciutadà durant els propers dies. L’asserenament és indispensable. El no d’avui espero que es vegi, d’aquí a uns anys, com un no cojuntural, del moment, desencertat. Però el no pesarà més en la mesura que els partidaris del sí no es mobilitzin, en la mesura que el que jo entenc la minoria del no es faci sentir molt més i faci més soroll que la majoria del sí. En aquest sentit, seria indispensable alguns actes unitaris de les forces polítiques partidàries del sí. En el més habitual estil de tants països europeus. Com seria molt convenient el posicionament de la societat civil, de persones i entitats. Fem-nos sentir tots. Un referèndum és un gran acte de maduresa democràtica, és traslladar al conjunt de la ciutadania l’última paraula en una decisió política d’especial rellevància. Els referèndums ajuden a madurar les posicions, a parlar clar, a arribar al fins de la qüestió. Fem-ho, doncs, durant les properes setmanes. I després el poble de Catalunya ja decidirà un nou govern que ens torni a l’estabilitat i a reprendre un camí que, amb la fórmula que sigui, és el que s’ha de reprendre després de l’experiència dels últims 29 mesos.