Les vacances presidencials a la costa de Granada

Una de les conquestes socials més importants del segle XX ha estat el mes de vacances pagades. Ara alguns experts aconsellen repartir-les durant l’any i no fer-les d’una tirada. És ben bé responsabilitat de cadascú ocupar les vacances en el que vulgui. El que per alguns és un mes de descans, equilibri i reposició de forces, per altres és un espiral de consumisme i cansament. Tan se val. Tothom té dret a les vacances pagades. També els governants. En aquest país estàvem acostumats a unes presidències on els seus titulars feien alguns dies de viatge i vacances en algun poble del país. Jordi Pujol a Queralbs, Pasqual Maragall a Rupià. I des d’aquests pobles participaven puntualment en activitats institucionals o simplement lúdiques. Però sempre a prop del batec del país. Tot plegat, són uns anys en els que s’ha de donar el millor d’un mateix. Aquesta també és la tònica dominant entre els governants europeus: Romano Prodi a prop de Bolonya, Angela Merkel passant uns dies en el seu Leipzing natal, Gordon Brown entre el sud d’Anglaterra i la seva Escòcia natal... Però compte! Dos grans estadistes europeus han decidit posar milles per disfrutar de les seves merescudes vacances: Nicolas Sarkozy als Estats Units i José Montilla en un poble de la costa de Granada. Respectable. Però un indici més d’aquesta operació per convertir la institució de la Generalitat de Catalunya en un govern autonòmic més, insípid i incolor...una institució “tancada per vacances” que es permet el luxe de tenir un president que per tres setmanes i fins al 26 d’agost estarà fora del país. Hi ha un tipus de català que li agrada el president que fa vacances en algun poblet del país. Potser perquè recorda els motius pels quals el president Josep Tarradellas va estar més de quaranta anys fora del país. I no pas en unes vacances pagades. I perquè la institució s’ha de mantenir tibada i puixant – excel·lent- i sostinguda els 365 dies de l’any. Perquè som continuadors d’un anhel incomplet. Ho té clar l’estiuejant de les costes de Granada?

En defensa de Tintin al Congo

Una lectura d’aquest estiu és el llibre de viatges del capità Richard Burton en la seva etapa de cònsul a Guinea. Un bon llibre per conèixer les formes de vida dels habitants del golf de Guinea i de l’illa de Bioko ara fa cent vint anys. Burton té grans llibres de viatges per l’Àfrica negra que van tenir un notable èxit en el seu temps. Però ai si els llibres de Burton cauen en mans dels que volen prohibir Tintin al Congo per racista i no sé quantes coses més! Tintin és un home del seu temps. Com Hergé. I intentar posar els valors d’avui – compartits- en històries d’ahir és absurd i estúpid. Perquè algun dia de demà també miraran la nostra vida d’avui amb impugnacions i comentaris. Però no per això deixarem de viure a ple en el nostre temps i intentar-lo fer digne i millor. Tintin és una joia que ens ha fet somiar i viatjar amb la ment i pensar i riure. Només algú que va molt restret de cervell pot proposar censurar Tintin al Congo. Perquè la veritat és que no fa res més que descriure la realitat del seu temps. I potser també del present: perquè avui hom pot endinsar-se en l’Àfrica negra i entrevistar-se amb un president que et defensa la poligàmia i un candidat a president del país més gran del continent que té un judici pendent davant el Tribunal Penal Internacional per permetre que les seves tropes practiquessin el canibalisme en la Guerra dels Grans Llacs dels anys noranta. Visquin Tintin i la vida viscuda i no pas mal explicada, mori l’estupidesa!

Serveis bàsics: mòbil i ADSL

Dijous vaig assistir a la constitució del Consell Comarcal de la Garrotxa i a l’elecció del seu president per als propers quatre anys. En el seu discurs, en Joan Espona va fer una exposició panoràmica i completa del programa de govern pel nou mandat. Però em quedo amb un punt: la necessitat de millorar la cobertura de telefonia mòbil arreu del territori i de garantir l’accés a Internet per banda ampla. Ho exemplificava d’una manera ben gràfica: per una banda el govern de la Generalitat actual va decidir suprimir l’edició impresa del Diari Oficial de la Generalitat però per l’altra alguns ajuntaments de la comarca –i de tants altres llocs- encara s’han de baixar l’edició amb la lentíssima connexió en el modem! Aquests dies que amb tanta raó es parla de recuperar el bon funcionament dels serveis bàsics d’infraestructures i transports als ciutadans, hi hauríem d’afegir una correcta cobertura de mòbil i l’accés ràpid a Internet. Així com a la nova televisió digital terrestre. Les multes que ha imposat fins ara el govern central als operadors són ridícules i el servei no es dóna amb les condicions establertes.

Era necessari un DOGC només digital?

Catalunya és un país que ja no té edició impresa del seu Diari oficial. Només edició digital. Sóc un ferm partidari de les noves tecnologies i de les possibilitats de la societat de la informació. Utilitzo les noves tecnologies i uso el cercador per trobar intervencions parlamentaries i lleis i com a eina diària de treball. Però més enllà de la dimensió digital, la lletra impresa no ens ha abandonat ni ens abandonarà, ni per llegir un llibre ni per llegir diaris, molts cops. Davant d’aquesta realitat, era necessari suprimir l’edició impresa del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya? No ho ha pas fet cap país seriós del nostre entorn. Començant pel Boletín Oficial del Estado. No val l’argument que és un estalvi...perquè l’administració té eines que li són indispensables i l’austeritat s’hauria de notar en altres camps. Resumint: un país necessita el seu diari oficial també amb lletra impresa. Un botó de mostra que alguns governants confonen la modernitat amb el deixondiment i la invisibilitat de les institucions. Falsa modernitat!

I el tercer carril de l'AP-7?

Ja que parlem de noves tecnologies i els cercadors d’Internet. Precisament a través d’un cercador podem buscar el primer cop que el conseller de política territorial va anunciar la construcció del tercer carril entre Maçanet de la Selva i la Jonquera així com a la zona de Tarragona a través d’un conveni amb l’empresa concessionària. Fa més de tres anys! I no s’ha mogut res. A més, les obres començaran per Tarragona i només després vindrà el tram gironí. Joaquim Nadal està desbordat per les circumstàncies des del Carmel i no té autoritat ni davant el ministeri de Foment ni davant d'Abertis. Això sí: una gran perserverància fins i tot en la pendent. I una càtedra d'història que l'espera.

Les causes del col.lapse

Ja ha quedat antic i curt dir “El país està al límit del col·lapse...”. No. Aquest estiu ha entrat de ple en el col·lapse: l’apagada de llum a Barcelona, els trens de rodalies avariats, l’aeroport col·lapsat, caigudes de llum, moments de saturació en la telefonia mòbil, l’autopista amb 70 quilòmetres de retencions, carreteres saturades – aquí a la Costa Brava-. Les causes més evidents s’han posat de manifest: inversió insuficient, manca de planificació... però deu formar part del políticament incorrecte recordar, descriptivament, que aquest país ha augmentat en 1’2 milions d’habitants en menys de cinc anys. I, objectivament, aquest també es un motiu per explicar perquè els serveis han quedat desbordats per la realitat, també la demogràfica. Ho faig notar perquè quasi ningú en parla d’aquest element.

“Encara em tocaries allò que no sona, Zapatero”, diu el català emprenyat

“Encara em tocaries allò que no sona”, diuen els pagesos murris de la Garrotxa quan se senten “acollonats”. Els dilluns al matí al Firal d’Olot quan es troben per fer tractes porten el sarró ple de prevencions i alguna desconfiança. És la visió de les coses dels que saben jugar a la “botifarra” garrotxina i saben “arrastrar”. M’agradaria que algun dia es trobessin, cara a cara, per fer-la petar, un pagès de la Garrotxa i el president del govern espanyol. José Luís Rodríguez-Zapatero. Zapatero no sap jugar a la “botifarra”, segurament, però sí que mou les mans ràpides en una plataforma provisional amb tres gots i una bola amagada... El president del Govern espanyol ha vingut a Catalunya amb l’alta confiança que té en la seva sort i la seva baraka, el seu verb tou (com els rellotges fosos de Salvador Dalí) i creuant els dits perquè l’oposició del PP continuï per aquest camí enfangat en el que s’ha posat. Però que uns estiguin fora d’osques no és cap garantia que els altres ho facin bé. I el govern de Zapatero no ho ha estat fent bé en aquesta Catalunya col·lapsada en les infrastructures (i potser avariada en quelcom més).

L’aportació de vot socialista a les eleccions a Corts Generals és clau per a una victòria del PSOE. Així va ser el 2004 (juntament amb Andalusia) i així ho deuen preveure per a les eleccions que venen. Però els ploms del “buen talante” i del bonisme poden caure si les coses continuen per aquí. El català és un animal (racional) donat a la malenconia i als bons sentiments. Això explica el flirteig inicial entre el bonisme del president del govern i sectors amplis de la societat catalana. Però com a animal sentimental, el català també és un ésser amb un estat propici a l’emprenyament quan se sent estafat o marejat. En aquest punt estem. El català emprenyat...de bons sentiments...en un primer moment. I així és en un seguidor i patidor del Barça o en un pagès negociant dels dilluns al Firal d’Olot. Em sembla que a aquestes alçades de la situació, el pagès li espetaria al president de les bones paraules: “Encara em tocaries allò que no sona”, expressant un sentiment de sentir-se “acollonat”.

Mirem com estan les coses. Dijous el president del Govern visita Barcelona, sense posar els peus a cap barri de la capital (el passeig pel Carmel, amb una estètica i una èpica un pèl peronista ja forma part d’altres temps). Visita un centre d’alt nivell en investigació biomèdica mentre part dels hospitals de la ciutat estan alimentats per generadors amb motor diesel. I diuen que serà així fins al febrer...

El president del govern espanyol se sotmet a una roda de premsa amb el xip d’estar a la sala de premsa de la Moncloa (on periodistes i polítics es pregunten amablement i mordaçment, alhora, sobre “les coses” de la política del “Madrid oficial”). Però no! Es troba amb un una desaprensiva colla de periodistes disposats a preguntar-li sobre prosa. Un d’ells pregunta a raig: “¿Están los catalanes hastiados y cabreados?”. El president, que no està ni en una sessió de control al Congrés ni en el món de les “coses de Madrid”, respon: “Me siento orgulloso del momento que vive Cataluña”. Aquí és el moment en el que el pagès del Firal d’Olot entre a la vinyeta i diu en veu baixa: “Encara em tocaries allò que no sona!” Síndrome de la Moncloa!

“Me siento orgulloso del momento que vive Cataluña”. Doncs resulta que ben lluny d’ideologies i fidelitats de vot... s’extén entre una gran majoria de catalans el sentiment i la convicció que el país no viu un gran moment. No estic parlant de l’Estatut i altres “delicatessen”. I ara! Estic parlant dels trens que no arriben a l’hora, dels aeroports petits i mal gestionats des d’on no ens deixen fer vols intercontinentals (No ens deixen...sí, el monstre d’Aena, concretament), del tren d’Alta Velocitat que arribarà a Barcelona 15 anys (i mig) després que a Sevilla i 21 anys després del primer projecte per connectar Barcelona amb França per Alta velocitat (projecte d’Albert Vilalta de 1986 que encara és un projecte i no una realitat).

Parlem de les comarques gironines i el català emprenyat. Estic parlant de la demarcació, la província, amb menys quilòmetres d’autovia de l’Estat. Estic parlant de les obres lentíssimes de la N-II, que encara són obres iniciades per l’anterior govern. Estic parlant que en quatre anys el govern del “bon rotllo” només ha tingut ganes i empenta per licitar un petit tram de N-II a Caldes de Malavella. Estic parlant del projecte del túnel de Toses que va caure dels pressupostos socialistes d’un any per l’altre i mai més se n’ha sentit a parlar (això sí, molt avantprojecte amb maqueta passat a la premsa!). Estic parlant que s’acaben les obres de l’A-26 (projecte pactat a peu de carretera entre Rodrigo Rato i Joaquim Molins el 1996) a Besalú i no han començat les que li han de donar continuïtat fins a Figueres. Estic parlant del català emprenyat que no sap de competències entre administracions però que no entén que el tram Besalú-Banyoles no estigui desdoblat i que el conseller de l’obra pública fes el tram nou de la variant de Besalú sense desdoblar. Ens diran que les inversió s’ha multiplicat per 100 o 200...per les obres de l’Alta Velocitat, que no són territorialitzables i que, com s’ha dit aquí, porten la llufa del tram discontinu que estarà acabat el 2009 (Figueres-Perpinyà) i l’Estat pagant la concessió! Parlem del tercer carril de l’autopista que no es veu ni en forat ni en finestra...

“Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, fou l’eslògan socialista per les eleccions de 2004. No ha estat així. No parlo de l’Estatut. Parlo de trens: l’últim tren de Barcelona a Girona surt a les 21.25h, l’últim tren de Madrid a Aranjuez surt a les 23.55h. D’això parlo quan afirmo que l’estat d’ànim del país és d’irritació per un tracte injust després d’anys de lleial i generosa contribució de Catalunya i les seves institucions al progrés general de l’Estat. Miquel Roca cridava la societat catalana a reaccionar ràpid i amb contundència, en el seu article setmanal d’aquesta setmana. Els socialistes poden ben guanyar les properes eleccions generals del proper març però resulta que quants més vots obtenen de Catalunya més s’obliden d’ella. I estem en un moment que molts ciutadans del nostre país comencen a sentir vergonya amb els repetits episodis dels col·lapses (llum, carreteres...). Hi ha quelcom pitjor que parlin malament de tu (“Vosotros los catalanes que...”): és que no en parlin (per irrellevants) o que en comencin a parlar amb mofa i conyeta. El català, animal (racional) amb amor propi reaccionarà quan arribi la conyeta des d’altres parts de l’Estat pel col·lapse que vivim. I la conyeta ja ha començat. I el somriure presidencial a vegades sembla conyeta.

Els Focs a Blanes

En Jaume Sagrera, que és un cor més gran que ell mateix i un home de primera hora de la Convergència de Blanes, un home que es fa estimar i que estimo, fa bons oficis perquè vagi a la vila de Blanes el divendres dels Focs. Aprofito per saludar, felicitar i posar-me a la disposició del nou alcalde Josep Trias. Em diu, en Sagrera, que ens veurem “amb quatre militants” i em reuneix més de cent persones per parlar en un ambient de distès dels neguits i les ambicions d’un país que necessita una represa i una rectificació. De camí cap a la terrassa dels pares d’en Quim Torrecillas per veure els focs -37 anys de concurs internacional- passem pels Terrassans a saludar en Fèlix Bota. A Blanes li arriba un airet metropolità del sud. Blanes creix i pensant el futur de les comarques gironines, hem de pensar en què passa i com s’orienta el desenvolupament del pol Blanes-Lloret de Mar.

Encara em tocaries allò que no sona...

En el parlar popular de la Garrotxa he sentit a dir molts dilluns als pagesos que es reuneixen al Firal d’Olot: “Encara em tocaries allò que no sona”. És la frase que m’ha vingut al cap quan he llegit que el president Zapatero viatjarà el dia 1 d’agost a Barcelona per aplacar la irritació (encara massa difusa) de la societat catalana avariada (en infrastructures...però potser en quelcom més). Una promesa per aquí, una magnanimitat per allò, una grandiloqüència pel mig... però els trens no arriben a l’hora i la Barcelona guapa es queda sense llum i té unes autoritats municipals i catalanes que semblen una associació de veïns impotents i sense autoritat ni la força del governant.

Gabriel Cisneros

Divendres al matí, en el trajecte cap a l’aeroport, m’assabento de la mort de Gabriel Cisneros. Venim de dues tradicions polítiques ben diferents –el meu partit va néixer en l’antifranquisme i ell va evolucionar des del cor del franquisme- però vam practicar la conversació, l’intercanvi de punts de vista i ens vam correspondre en el respecte que tant s’ha aprimat en els últims anys en la vida parlamentària espanyola – allò no està normalitzat-. Com en l’etapa del Senat vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Jordi Solé-Tura dels debats de la ponència constitucional, l’experiència es va repetir amb el primer “pare de la Constitució” que s’ha mort. Generalment ho fèiem en l’auster però correctíssim restaurant La Ancha, a dos passes de la sortida del patí del Parlament. Han passat trenta anys i alguns altres ponents no és que tinguin molt bona salut. El temps fuig...i la memòria de la concòrdia es debilita. Perquè es va necessitar concòrdia perquè un home com Cisneros, que havia estat secretari general de les joventuts del Movimento Nacional, evolucionés i arrossegués elements franquistes cap a la democràcia. Ho va fer amb convicció i el seu trajecte va ser llarg i flexible. Però no se li podia demanar més. Per això es va oposar amb franquesa i sense impostura al nou Estatut català. Recordo que vam discutir parlamentàriament i amb duresa en la comissió constitucional sobre un Títol del nou text estatutari. En consideració i rèplica cap a mi va acabar llegint, en català, unes línies de les cròniques de Josep Pla sobre la Segona República – bones i premonitòries cròniques d’aquell moment-. Cisneros era un home molt marcat per la bala que li va arribar fins al pulmó el 2 de juliol de 1979 i que va ordenar disparar Arnaldo Otegi. Va tornar al Congrés el dimarts del debat de política general, 3 de juliol, amb cadira de rodes i molt debilitat però ocupant el seu lloc de vice-president. Després del discurs del matí el vaig anar a saludar i va voler parlar amb mi una estona amb un fil de veu. Era un dels pocs dirigents de la dreta que mantenia vies de diàleg amb els socialistes –alguns l’han plorat- i els partits nacionalistes. Vies que s’han obturat i s’han substituït per un immediatisme d’una lleugeresa que res té a veure amb el parlamentarisme que ens convindria.