Una construcció diferent

Conversa amb A.C., un arquitecte que ja està en un moment de la vida que pensa més en el conjunt de la seva professió que no pas en les seves factures: "En el futur, no es vendran metres quadrats de pisos sinó que es vendran prestacions. Només tindran valor els pisos i les cases amb molta eficiència energètica, amb domòtica, amb acabats duradors...) totes aquestes cases fetes com xurros es poden quedar fora del mercat". L'exministra Trujillo, companya de curs aquest any, pronostica una caiguda molt forta del preu dels pisos, entre un 30% i un 40% més. El Banc d'Espanya està canviant les normes comptables perquè bancs i caixes no puguin tenir fàcilment com a actius immobles executats per impagament d'hipoteques. Segurament s'ha de buidar el mercat amb una baixada molt pronunciada del preu d'aquestes construccions fetes en l'època del "fast". Després arribarà la construcció intel.ligent. Aquí també haurem de calcular el cost de la transició.

La reforma laboral

Dimarts tindrem el debat de convalidació del reial decret de la reforma laboral. El Partit Popular ha decidit canviar el seu no del 27 de maig (decret de reducció de la despesa) per una abstenció. Mala consciència per un "no" fàcil que li ha portat crítiques internacionals (Rajoy va escoltar Merkel dimecres a Brussel·les) i mala opinió de les minories formades i informades. Tenim dos actors més rellevants en aquesta reforma. Els sindicats fa un mes estaven d'acord amb el que és conegut com el model alemany (reducció parcial del contracte de treball a canvi del manteniment del lloc de treball). La patronal espanyola està incendiada en querelles internes (aquesta setmana ha estat rellevat el president de Cepyme per un nou president afí al felí Díaz-Ferran) però cap empresari sensat no dirà que la reforma no l'ajuda per mantenir llocs de treball i empreses. Després de l'estiu vindrà la reforma del sistema de pensions. Una reforma progressiva perquè la Seguretat Social tal com la coneixem ara descarrilaria el 2023 si no es revisés la forma de capitalització de les pensions.

El cost de la transició

Sí, estem en una nova transició, en una transició econòmica molt profunda. L'imperatiu és tan inajornable que fins i tot el Govern ha entrat pel camí de les reformes tot i suposar això una gran contradicció en el discurs. El 12 de maig es va anunciar la retallada més important de l'Estat del Benestar en 30 anys. La Unió Europea demana una nova retallada de més de 8.000 milions per als pressupostos de l'any que ve. La reforma laboral està sobre la taula i la reforma de les pensions s'afrontarà abans de final d'anys. Molta feina i de cop perquè no s'ha fet ordenadament en els últims anys. La transició té un cost econòmic i polític, humà en molts de casos, de cohesió social en molts altres. Però la transició està en marxa arreu d'Europa. França i Alemanya també han afrontat profundes retallades i han revisat el seu Estat del benestar. El lideratge de la política és explicar que estem aquí, en aquest punt. Explicar cruament que estem aquí. Això és just el que no està passant en la política espanyola per part de qui governa. L'actualitat devora l'activitat de l'explicació.

L'Europa gran

Durant un temps llarg (anys) la Unió Europea viurà amb el fre de mà posat i ajornant ampliacions. Esperem que l'excepció sigui Croàcia. Però existiran formes "toves" d'aproximació a la integració. L'1 de juny a Sarajevo la UE va donar una gran notícia als Estats dels Balcans: l'aixecament dels visats per poder viatjar per Europa. Per un europeu dels Balcans occidentals, és una presó haver de demanar un visat per volar des de Belgrad, Tirana, Pristina, Sarajevo... a l'Europa propera. Una molt bona notícia. És un camí prudent abans d'afrontar integracions malt preparades. Conversa amb J.N., consultor de la UE: Bulgària només va saber aprofitar el 25% dels fons de la integració i ara només sap gastar i integrar un 40% dels fons estructurals i de cohesió. És època de digestions lentes.

Ucraïna

M'ha vingut a veure una jove i competent investigadora que fa un informe per al govern d'Ucraïna que ara vol regionalitzar el país (45 milions d'habitants i un gran contrast entre est i oest). En el projecte de regionalització han estudiat el model català i han quedat sorpresos que una "regió" tingui política exterior. Però han estudiat la política exterior del president Pujol i la de Carod-Rovira i han arribat a la conclusió que era més eficient per a la internacionalització la de l'anterior govern. No ho dic jo, ho diu una investigadora que ve d'Ucraïna. A vegades no som prou conscients de com som estudiats en els nostres actes i les nostres declaracions.

Aprimar l'administració

Aquesta setmana hem sabut el cost del lloguer de l'antic edifici del Banc d'Espanya de Girona com a seu de la subdelegació del Govern: 30 mil euros cada mes. Fa mesos que sabia que l'Estat pagava un lloguer però fins aquesta setmana no n'hem sabut el cost. Un cost notable i innecessari. No només perquè estem en època d'austeritat en els fons públics sinó perquè d'acord amb la reforma de la llei de funcionament de l'administració general de l'Estat que es va fer el 1996, les subdelegacions del govern no tenen una funció d'alta representació política. S'ha dit que el ministeri paga a una societat pública i que per tant tot queda a casa i té cost zero per a l'Estat. Això no és així. Quan un edifici està gestionat per una societat pública és perquè se li busca un ús privat i, per tant, uns ingressos nous per a l'Estat. L'administració general a Catalunya és la Generalitat (per això té tot el sentit les noves delegacions a l'antic Santa Caterina) i en els propers mesos haurem d'estudiar amb lupa la presència i els usos de l'administració general de l'Estat a les comarques gironines.

El cost de les noves fonts d'energia

El passat és el petroli, el futur és l'energia eòlica, la hidroelèctrica, la solar i la biomassa. Aquesta revolució ja és aquí. I té profundes conseqüències en la geopolítica i en el poder dels Estats petrolers. En aquest punt, la política desenvolupada per l'Estat espanyol és molt destacable. Avui dia, ja el 24'6% de l'energia produïda a l'Estat ve de noves fonts d'energia. Només era el 14'7% el 2005 i està previst que sigui el 38'2% el 2020. El país més avançat en noves fonts energètiques és la India. Un nou cost de la transició: fer el salt a les noves fonts energètiques costarà el 3% del PIB dels Estats membres de la Unió Europea. Un cost per avui que té unes clares conseqüències de caiguda del cost de l'energia a mig termini. En èpoques de recessió econòmica, serem capaços de fer aquesta gran revolució energètica? Un nou cost de la transició.

Un apunt de la reforma electoral

El dia de Sant Joan em tocarà estar tancat a Madrid per acabar de pactar els termes de la reforma electoral. No em perdré de cap de les maneres, però, la nit de Sant Joan. Serà una reforma molt tècnica però important. Dificultarà molt les mocions de censura amb trànsfugues. I estic content perquè he introduït una cosa tan sensata com que una candidatura al Congrés o al Senat tingui l'aval del 0'1% del cens de la demarcació. Això que sembla tant obvi evitarà llistes fantasmes fetes per un grup d'amics en una nit d'alegria jugant a fer llistes amb tots els candidats de fora de la demarcació. Com que la llei diu que s'han d'imprimir el mateix nombre de butlletes de tots els partits, el resultats són milions de butlletes que ni es toquen. El cost d'impressió de les butlletes electorals en les últimes eleccions europees: 6 milions d'euros. Ara això es racionalitzarà molt.

Com un amor de joventut

El socialisme espanyol està tant mancat d’amor que ja tant li fa tornar als vells amors de joventut encara que sigui amb el descarament de deixar desairada l’actual parella. Un retorn als braços de l’amor de joventut excitant i innocent, a la vegada. On un sap que no pot passar gaire res més que recordar dolços temps passats i despertar el pessigolleig d’un retrobament ràpid, intents i furtiu.

Dijous a quarts de sis de la tarda estava treballant al despatx del Congrés dels Diputats quan una trucada d’un amic despert i hiperconnectat em va posar sobre l’avís: “Escolta, que el Felipe González està ressuscitant un mort. Està posant els socialistes a cent. Ho estic veient per la tele”. Ho veia per la televisió i arran de mar, a la Costa Brava. Jo ho tenia literalment a cinc metres. La porta de davant del despatx dóna a les cabines de traducció de la sala de columnes del Congrés. Tres gambades i l’espectacle en directe. Una molt bona perspectiva darrera aquella gelosia moderna que és una de les cabines de traducció. Tres dècades de socialisme concentrats en una sala: Felipe González i José Luís Rodríguez Zapatero tancaven una jornada sobre el centenari de l’obtenció de l’acta de diputat de Pablo Iglesias. Ministres, exministres, diputats i senadors, socialistes de la Transició i els d’ara. Hi eren quasi tots. Els d’abans – Solana, Serra, Barrionuevo, Corcuera....-, els d’ara i els que hi han estat abans i ara – Guerra i Rubalcaba. Felipe González i el públic feien peuets per sota la taula amb Zapatero al costat. L’embadaliment era total. Un alegria que es mereixia el castigat cos del socialisme que ha patit els rigors inesborrables del fets del maig de 2010.

Una catarsi, un tancament de files, una vitaminació...deien les cròniques del dia després. Diumenge passat l’enquesta de El País era xocant: un 57% dels votants del PSOE volen que Zapatero no es torni a presentar. I aquesta dada, que va sortir en lletra petita, era la més present en l’estat d’ànim de la bancada de la majoria que es concentrava en la sala de columnes. Sí, tancament de files i suport dels qui han pres tanta distància amb el zapaterisme. La torna: Zapatero no és el candidat del 2012 i ja ha començat la recerca d’un millor nom. Qui? Aquesta és la pregunta. També pot ser que Zapatero s’hi resisteixi amb un instint mes felí que de càlcul. Però després d’haver observat aquells peuets entre el socialisme d’abans i el d’ara i el carisma del líder que ara vola lliure i ha aprés del poder (a diferència del seu successor)...les files de la majoria s’han donat una alegria després del final de l’edat de la innocència dels dos fatídics plens del mes de maig.

Reformar: actualitzar pel bon camí

Reformar no és res més que actualitzar pel bon camí i amb prou anticipació. Ara és l’hora de la reforma laboral, no pas perquè li plagui al president del govern –que és força immobilista- sinó perquè el Directori Europeu (els grans i seriosos d’Europa i el món que han decidit no deixar-ne passar ni una més a l’Executiu espanyol dels capricis i la improvisació) així ho han apuntat. A Zapatero li feia tanta mandra que anava posposant la decisió des de feia mig any. El 17 de juny hi ha Consell Europeu...i l’alumne aprovarà la reforma laboral per Reial Decret el 16 de juny. Sempre apurant terminis i sota pressió.

Ara el Partit Popular veu que es va equivocar votant que no a les mesures d’austeritat i vol compensar amb una abstenció i si és possible amb una negociació. Una dona exministra d’Afers Exteriors del govern espanyol –només n’hi ha hagut una, de dona- em deia aquest dimecres: “Estava a Washington quan el meu partit va votar que no al pla d’austeritat i els qui em trobava no paraven de preguntar-me perquè feia aquell gran error el meu partit”. Ella ha estat vicepresidenta del Banc Mundial i en sap del que respiren els mercats (que d’existir, existeixen). Diguem-ho tot: després de quaranta anys de franquisme que va bastir un sindicalisme vertical i orgànic molt potent, encara queda pendent fer les últimes reformes per espolsar-se alguns revolts d’un dret del treball que ve del passat. Diguem-ho tot: els sindicats no s’han posat al dia. I la patronal no aporta prous idees independents i innovadores (mireu que desperta i activa que és la patronal a França o a Itàlia).

Dilluns a les nou del matí vaig participar en un debat d’una hora a RNE en el programa de l’exitós radiofonista Juan Ramón Lucas. Tres parlamentaris –PSOE, PP i CiU- i un representant de cada un dels dos principals sindicats. El de la patronal es va despistar i no va comparèixer – els caps de setmana dels patrons a vegades no s’han acabat el dilluns a les set del matí. El programa es diu “Gabinete de crisis” i el conductor ens va proposar un nou programa pel dia després de l’aprovació de la reforma laboral, pel dia 17 o 18 de juny. Els dos representants dels sindicats – tots dos números dos dels seus sindicats- van dir a l’uníson: “No podem, estarem a Vancouver en un foro social”. Al cap d’uns segons van veure que potser havien posat la pota. No seré tan miop ni demagog de retreure als sindicalistes que viatgin. Sóc portaveu a la Comissió d’Afers Exteriors i a mi també em toca fer viatges sempre que tinguin sentit i el moment polític interior ho permeti. Però a les portes d’una reforma laboral que els sindicats diuen que portarà a una vaga general...als dos portaveus no els havia passat pel cap que havien de cancel·lar el viatge a Vancouver per estar a peu d’obra. Moltes coses canviaran, això també. Perquè reformar no és res més que actualitzar en el bon camí i amb prou anticipació....