Quina serà la pista central de l’últim any de legislatura?

Els hi puc assegurar que durant la setmana en un parlament es van coses molt més productives, edificants i elaborades que la sessió de control al govern del dimecres. Però la sessió de control – de llarga tradició en el parlamentarisme- s’escau com peix a l’aigua a la societat mediàtica. Temps curts, frases cridaneres....floret en mà....esgrima dialèctica. I a alguns, només alguns, periodistes parlamentaris els hi va molt més bé fer crònica d’això que de les denses i treballades sessions de comissions fent una nova llei...del tabac, per exemple. La política espectacle. De la qual tots participem amb més o menys decència.

Aquesta setmana s’ha estrenat el vicepresident Rubalcaba. Certament té un bon llenguatge corporal i una bona retòrica. M’ha fet la impressió que tapava i taparà el president Zapatero. I m’ha fet la impressió que té resposta per tot – al preu d’algunes notables filigranes. No és tant clar que en temps de crisi sigui bo obrir molts fronts parlant de tot.

L’últim any de legislatura- És evident que el Partit Popular haurà de reescriure la seva estratègia i la seva iniciativa des de l’oposició. Tindrem un últim any de legislatura més polaritzat que mourà les bases electorals dels diferents partits. Tindrem novetats que vindran del món d’ETA i, al capdavall, tindrem un altre cop la gestió de la crisi econòmica que ha quedat tapada per unes setmanes amb el gran canvi de govern. Les novetats que poden venir del món d’ETA posaran a prova un altre cop el to oportú dels socialistes i els populars. Sobretot el PP s’equivocarà si converteix aquest tema en un dilema moral entre rendició i negociació. Millor abraçar-lo com un assumpte d’Estat i apuntar cap a l’economia. Però en aquest temes i en els afers territorials, el Partit Popular té una acreditada capacitat d’equivocar-se. Queda pendent clarificar la pista en la que es jugarà el partit central de l’últim any de legislatura. A mi em sembla que és la pista de l’economia. Però les novetats que aniran arribant poden fer variar el focus i l’encert de la partida final.

Un exèrcit més reduït

El ministre de Defensa d’Alemanya, Karl-Theodor zu Guttenberg, ha presentat un pla per una reducción dràstica i una modernització profunda de l’exèrcit alemany. Guttenberg, continuador d’una família noble i de servidors públics, no és gens sospitós de pacifista. És dirigent destacat de la democraciacristiana alemanya. El que ha posat sobre la taula el ministre alemanya és la necessitat de canviar de dalt a baix l’exèrcit: fer-lo professional, reduït, tancar un munt de casernes militars, fer que la meitat dels seus efectius estiguin a l’exterior perquè puguin adquirir experiència pràctica i ser útils en missions internacionals. La modernització també suposa una reducció d’un mínim d’un 8% del pressupost. Ens falta un exercit europeu, ens sobren efectius en els exercits dels Estats membres. Ara que és temps de posar el dia tants d’àmbits del sector públic, també és l’hora de no tenir manies en qüestionar els actuals exèrcits.

El llibre de Javier Solana

Aquesta setmana he llegit el llibre-entrevista a Javier Solana fet pel periodista Lluís Bassets. Un llibre molt recomanable per totes les persones interessades en la política internacional. És la visió panoràmica i privilegiada d’una persona que ha estat 17 anys en la primera línea de la política internacional com a ministre d’Exteriors, secretari general de la OTAN i Alt Representant de la Política Exterior de la Unió. Solana diu que només s’ha sentit incomprès pels governs espanyols en la seva actuació en els Balcans. Certament, la política exterior té poca vocació d’intervenció en conflictes exteriors i veu Kosovo com una projecció de fantasmes atàvics interiors. Quan he tancat el llibre, he recordat que Trinidad Jiménez acabava de ser nomenada nova ministre d’Afers Exteriors. El contrast m’ha deixat una mica xocat.

Les normes dels que paguen

Dijous, en exclusiva, el Financial Times avançava que la cancellera alemanya Angela Merkel demanaria la revisió dels Tractats de la Unió Europea. Objectiu: de les lliçons apreses durant l’última crisi financera mundial, els dos grans contribuents de la Unió Europea, Alemanya i França, volen establir unes noves normes de joc. La reacció de la resta d’Estats membres de la Unió i de la pròpia Comissió europea va ser de rebuig als plans franco-alemanys. Menys de quaranta vuit hores després, els plantejaments de Merkel i Sarkozy eren acceptats. Aquesta és la notícia de la setmana, més enllà de la bromera. En un primer moment, el que plantejaven Berlín i París era suspendre el dret de vot als Estats que no complissin amb els criteris de disciplina financera de la Unió. Limitar els drets polítics, limitar la sobirania, ser més exigents amb el compliment de les normes. Semblen uns requisits raonables per un club d’Estats seriosos. En primer lloc es modificarà el Tractat de Lisboa per introduir nous mecanismes per afrontar crisis financeres. En compliment de les normes actualment vigents, Grècia ja hauria hagut d’estar fora de la zona euro. Però van prevaldre criteris de preservació del projecte europeista. Resumint: els que paguen s’han cansat de pagar sempre i a qualsevol preu i s’equipen amb noves normes de joc per si sorgeix una segona crisi financera internacional tal com apunten alguns experts.

Captar negocis...a Nova Zelanda

Durant els noranta, era prevalent el pensament que la globalització portaria per ella mateixa més riquesa i més democràcia de forma més ràpida i intensa arreu del món. La globalització era la ideologia en la que creia Bill Clinton, per exemple. Avui sabem que això no és així perquè no hi ha ni hi haurà un govern mundial que els nostres ulls puguin veure. En aquesta selva, tothom s’espavila. El govern de Nova Zelanda acaba d’endegar una ofensiva amb totes les de la llei per captar el negoci de l’entreteniment i més concretament el negoci del cinema. Ara el govern de Nova Zelanda està disposat a canviar lleis laborals i fiscals per fer que la pel·lícula The Hobbit es filmi en aquelles terres. Estan avançades les negociacions amb Warner Bros. Ha arribat el temps que els governs negocien de tu a tu amb executius de multinacionals. En el país que està a les nostres antípodes encara queda el record dels grans beneficis econòmics que va suposar que El senyor dels Anells fos filmada en aquelles terres el 2001. Hollywood deslocalitzat? En podríem dir així...però és que en aquest món, cada cop és menys clar que hi hagi centre i perifèria.

Les finances, amb l'aigua al coll

En ple estiu, el Departament d'Economia i Finances de la Generalitat va començar una operació per aconseguir un crèdit bancari per valor de 3.000 milions d'euros. Va anar a tocar moltes portes de moltes entitats bancàries i, al final, només va aconseguir un crèdit sindicat de 1.000 milions d'euros entre diferents bancs. El més important, el banc Santander, expressament va declinar entrar en l'operació.

Com que falten 2.000 milions, ara el govern ha llançat el projecte de vendre bons a particulars amb un valor mínim de 1.000 euros cada un. Aquesta urgència es deu a què el govern no pot fer front a pagar els sous dels seus funcionaris i que està amb l'aigua al coll. Mira que deuen estar malament les coses per haver d'enviar aquest missatge d'evident debilitat de les finances públiques a set setmanes de les eleccions catalanes.

Qui té pega, fins i tot....

El president Zapatero, que és un especialista en la tàctica i el càlcul polític, va errar el tret aquest estiu fent públic el seu suport a una candidata a presidenta de la Comunitat de Madrid tot pensant que la seva bona sort -que ell està convençut que ho pot quasi tot- faria declinar el secretari general dels socialistes, Tomás Gómez. Per a nosaltres, que ens mirem tot això de lluny, doblement, el desenllaç d'aquestes eleccions primàries -que és un sistema que sempre deixa unes ferides enormes- ha deixat tocada l'autoritat del president del govern dintre el seu propi partit. I els barons territorials que tenen eleccions el 22 de maig han marcat distàncies.

Comento el cas amb un polític i amic i evoco aquella dita que es diu en castellà: "A perro flaco todo son pulgas". Ell em diu que hi ha una dita catalana que se li escua: "Qui té pega fins i tot amb els collons ensopega". Això de la normalització lingüística va fent la seva feina. Si fa pocs anys encara no dèiem bé bústia i escombraries... ara ja tinc una dita catalana ben escaient per reemplaçar la dita castellana.

Tornar el sentit a les campanyes electorals

La setmana que ve es farà pública una proposta de modificació de la llei electoral general espanyola que també afectarà la llei electoral catalana, fins que no siguem capaços de fer la nostra pròpia llei. Aquestes modificacions no regiran per la campanya de les eleccions del 28 de novembre perquè les noves normes no entraran en vigor fins a començaments de l'any que ve i, per tant, afectaran a les eleccions municipals del 22 de maig de 2011.

Proposem tornar a donar sentit als quinze dies de campanya i, en aquest sentit, prohibim expressament la publicitat exterior, les tanques publicitàries i els actes electorals fora dels quinze dies de campanya. Lògicament, hi haurà presentació de candidatures, de programes... però no poden ser aquestes precampanyes que duren tres mesos. Escric això a tomb de la llarga precampanya que estem vivint per les eleccions catalanes. Després d'estiu, allò més lògic és que s'haguessin convocat eleccions per al 24 d'octubre. Ara ja estaríem en campanya i hauríem resolt la composició del nou Parlament sense eternitzar el temps de descompte.

Una euroregió efectiva, el 18 de desembre.

La comunitat de municipis Perpinyà-Mediterrània (26 municipis de la Catalunya nord) han obert una oficina de promoció econòmica i cultural a Girona. La comunitat, la presideix Jean Paul Alduy, que va deixar l'alcaldia de Perpinyà per continuar de senador i de president d'aquesta comunitat. Alguns diaris se'n van fer ressò. A la foto surten l'alcaldessa de Girona, el president de la Diputació, Alduy i una quarta persona que és el regidor Jaume Roure. Home indispensable per entendre les bones relacions entre Catalunya Nord i el principat.

El tàndem Alduy-Roure, que són desperts, s'han afanyat a reforçar les relacions entre les dues comunitats amb la vista posada en l'obertura del tren d'alta velocitat Figueres-París el 18 de desembre. Ells tenen més propera Barcelona que París i ells saben de tot el profit que poden treure d'aquesta relació, que a nosaltres també ens convé. Anirem més a la Catalunya nord i a França i, per tant, menjarem bé i honestament

Qui serà el nou president del TC?

Aquesta setmana hem modificat la llei electoral per simplificar la butlleta de votació del Senat i, aprofitant aquesta modificació d'una llei orgànica, també hem modificat la llei del Tribunal Constitucional en el següent sentit: el magistrat que sigui nomenat per substituir un magistrat que hagi excedit el temps del seu mandat, veurà reduït el seu mandat en la quantitat de temps que s'hagi excedit el magistrat "caducat". M'explico. Un cas pràctic: ara es renovaran els quatre magistrats a proposta del Senat. Fa tres anys que s'haurien d'haver renovat i, per tant, els nous magistrats tindran un mandat d'uns sis anys i no de nou. A mi no m'agrada aquesta fórmula. Preferiria el cessament automàtic del càrrec per exhauriment del temps de mandat o, en l'altre extrem, mandats vitalicis com en el Tribunal Suprem dels Estats Units. Com que amb la renovació dels magistrats "caducats" surt la presidenta del Tribunal Constitucional, Maria Emilia Casas, ja ha començat l'especulació sobre qui serà el nou president.

El magistrat Manuel Aragón va fer la feina de portar la sentència de l'Estatut fins a l'extrem de la quasi implusió del Tribunal. Va deixar en minoria el grup partidari d'una sentència menys lesiva -l'anomenat bloc progressista- i va fer tractes amb els magistrats més propers als sectors antiautonomistes. Diuen que el magistrat Aragón és el candidat preferit pel govern i el primer partit de l'oposició. Si Manuel Aragón és el candidat pactat entre els dos sectors i té el vistiplau dels dos partits de torn de la política espanyola... motiu de més per pensar que sota corda la sentència va ser impulsada pels dos partits per "corregir la desviació catalana". Més allunyament.