Els electors posen els límits

El senador nord-americà Harry Reid, líder dels Demòcrates al Senat, ha anunciat que no té previst presentar-se a una nova reelecció. Així posa punt i a part a tres dècades de vida al Capitoli. En els meus moments americans he tingut l'oportunitat de reunir-me amb parlamentaris del Capitoli, tots oberts a les visites i directes i curts en les respostes. La política sense barroquisme. En els països anglosaxons mai sentiran a parlar del debat de la limitació de mandats. Perquè només existeix en el cas del president dels Estats Units. El sistema electoral fa que siguin els electors els que clarament posen i treuen els seus representants. I em sembla que aquest és el millor sistema. I és el que voldria pel meu país. S’entén que en el moment de consolidació de la democràcia s’optés per un sistema electoral que reforcés els partits per estimular les agrupacions. Ara, ja fa molts anys, que és l'hora d'un sistema en què l'electe dóna compte directament entre els electors. Per això no sóc partidari de la limitació de mandats (l'etern recomençar) com sóc partidari de fortes incompatibilitats en l’exercici dels càrrecs electes, d'una remuneració apropiada i d'un donar compte permanent. Al senador Reid, durant tres dècades, l'han posat i tret del seu lloc al Capitoli únicament els seus electors. I no pas cap comitè de llistes d'un partit. 

Després de les andaluses

He tingut accés a unes interessants enquestes de Sigma-dos sobre possibles resultats de les eleccions del 24 de maig. El Partit Popular rebrà més del que tenien previst. Poden perdre vàries comunitats autònomes i ajuntaments. Els hi ha nascut un competidor directe, Ciudadanos, sobre el qual en lloc de buscar sintonia només saben fustigar. Només la candidata de Madrid, la dona que en el doble salt mortal sempre cau de peus, ha entès el que ve. La formació del nou govern al País Valencià serà un trencaclosques (el PSOE pot quedar quart) i a Castella-la Manxa poden perdre el poder tot i haver fet una reforma electoral molt beneficiosa. Castella la Manxa és molt transcendent en clau successòria. La batalla pel cartell electoral post-Rajoy ja ha començat al PP i dues dones acaronen la hipòtesi: Soraya Sáenz de Santamaría i Dolores de Cospedal (el "de" és impostat). 

El dolor i el silenci

Tinc molt present dues persones que van morir en l'avió estavellat als Alps francesos dimarts passat. Dues olotines, a Olot ens coneixem quasi tots. Molt presents les seves cares i les seves famílies. Durant tots aquests dies no he escrit res, quasi no he llegit‎ premsa, no he obert cap televisió. El dolor i el dol els destil·lo en silenci. Lluny del brogit de quan la noticia es converteix en impúdica carn de consum de la morbositat. Un tuit canviarà res d'aquest gran drama?, m'he preguntat. I he continuat en un silenci adolorit. 

Eleccions 2015

He assistit a la presentació de la candidatura del meu amic Mia Corominas per les eleccions municipals d'Olot. En Mia és una persona d'una gran qualitat humana que quan parla es nota de bones a primeres que pensa, actua i parla des del cor i el cap clar i d'intencions molt honestes. Un homenot que sempre em commou. Ell, com a vicepresident de l'AMI, és un dels principals impulsors de la clàusula del "pacte pel 27S" que estipula que en aquest any crucial les forces sobiranistes es donaran suport mutu per aconseguir un màxim de representativitat institucional en ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Aquest pacte és clar sobre el paper però la seva aplicació exitosa o defectuosa serà clau per veure si el nostre país es pren seriosament el que la majoria del Parlament ha decidit que es posa a consulta l’últim diumenge de setembre. A Madrid encara hi ha qui diu que no es faran aquestes eleccions (quina cosa demostra que estan molt desinformats) i aquí encara alguns s'han de despertar per veure la transcendència i prendre decisions. Queden menys de dos mesos per votar per primer cop aquest any. S'ha de reconèixer que les noves tecnologies han fet les campanyes molt més lleugeres. Per cert, aquest 24 de maig els cecs encara no podran votar amb paperetes amb braile, tot i el compromís de quan vaig negociar aquest punt en l'última reforma electoral. Votar per persona interposada que agafa la papereta del partit escollit... És ben bé d'una democràcia a les beceroles. 

El pont sobre el riu Ter. Dimarts vam rebre una invitació per la inauguració del pont sobre el riu Ter a Girona per dimecres. Marca de la casa PP, poques hores de marge per major glòria de la plana major d'aquest PP català crepuscular. L'acte va quedar suspès pel fatal xoc mortal del vol de dimarts. Tres apunts sobre aquest pont. És el rècord absolut de retards en el compliment d'una obra a Girona, entre el començament i la finalització: ja figurava en els pressupostos de 2007 i el govern de l'Estat ha reconegut un retard de 2 anys i 3 mesos respecte a l'última data oficial. Segon apunt: benvingut sigui un nou pont però em sembla una obra desmesurada en dimensió i disseny, d'aquells anys de la gran bacanal del ciment. Tercer: per què aquesta pressa per la inauguració dimecres passat? Per què dilluns es publica el decret de convocatòria de les eleccions municipals i s'han acabat inauguracions fins després del 24 de maig. Aii, aquesta gent del ministeri de Foment sempre capriciosament esgotant els terminis al caprici del calendari electoral! Des de les primeres travesses d'Álvarez-Cascos fins a les primeres pedres de Magdalena Álvarez. Política vella, definitivament. 

El cas TP Ferro

Quan ens costarà la incompetència? Aquesta setmana s'ha fet públic que TP Ferro, concessionària de la construcció i explotació del tram internacional de la línea d'alta velocitat entre Figueres i Perpinyà, ha presentat un preconcurs de creditors. Vaja, que ha fet fallida. Quan ens costarà la incompetència? I, en primer lloc, qui és el responsable d'aquesta incompetència? Convé fer una mica d’història.

Uns números mal fets. Va ser durant la legislatura 2000-2004, essent Francisco Álvarez-Cascos ministre de Foment, quan es va adjudicar la concessió de la construcció i explotació del tram internacional de la línea d'alta velocitat Figueres-Perpinyà a l’associació d'empreses TP Ferro, participada al 50% per capital espanyol i francès. En el capítol dels inversors espanyols se situa, en primer lloc, que no únic, les empreses de Florentino Pérez, home de l'obra pública i el futbol-llotja de contractació. També hi ha inversors valencians. Aquella obra es va fer amb un contracte, que tinc, i que contempla una expectativa de negoci que mai s'ha acomplert. Uns números mal fets, de totes totes. L'expectativa de negoci frustrat ha portat a l'empresa a prendre algunes decisions que no li van especialment malament, com descriure tot seguit.

Xutar a córner. L'expectativa de negoci contemplava el trànsit d'uns 60 trens al dia entre passatgers i mercaderies. Al poc de ser inaugurat ja es va notar que la pendent del túnel no feia l'obra compatible pel transport de mercaderies. Primera gran errada de costos incalculables, o molt calculables, com també veurem. El contracte està molt ben escrit i deixa les coses molt ben lligades per la part empresarial. Diguem que ells van fer bé la feina. El contracte va ser redactat per un despatx d'advocats de Paris. El contracte contemplava que l'empresa havia de tenir acabada l'obra el 9 de ‎febrer de 2009. I la van tenir acabada el dia que tocava. El que va passar és que les obres portaven retard i aquella obra perfectament acabada no connectava amb res. La línea no es va inaugurar fins el 7 de gener de 2013. Quan s'acostava el dia de 2009 em vaig començar a interessar pel que es veia que es convertiria en una colossal bola de neu econòmica, una pilota amb totes les de la llei. Porto uns quants anys denunciant i alertant i preguntant al govern espanyol sobre quines previsions tenia.... Quan arribéssim a on hem arribat. Res intel·ligent estava previst. L'empresa ha decidit xutar a córner per guanyar temps amb la negociació amb l’administració central.

De quants diners estem parlant? Amb la presentació del concurs de creditors, l'assumpte es judicialitza. L'empresa dóna per perduda la concessió i el govern central se n'ha de fer càrrec. Ens trobem davant un cas molt semblant al concurs de creditors de les autopistes radials de Madrid. Aleshores també es va judicialitzar el cas per què així les empreses i el ministeri de Foment guanyaven temps per negociar un preu "per‎ rebaixar el preu real", van dir fonts coneixedores de la negociació. La veritat és que fa poques setmanes un tribunal ha sentenciat que era inacceptable la proposta del ministeri de Foment que consistia a fer-se càrrec del deute amb una quitança del 50% dels deutes. Aquesta decisió judicial es projecta poderosament sobre el que s’haurà de fer a la concessió de TP Ferro en el futur. S'ha escrit que aquest cas tenia moltes semblances amb el cas Castor, l’explotació gasística davant de les costes del nord de Castelló que es va suspendre per perill sísmic. No és el mateix cas perquè en un cas es va pagar una indemnització de 1.300 milions d'euros -més que tota la inversió de l'Estat a Catalunya el 2015- i amb un sol pagament es va cancel·lar el "lucre cessant", el preu de la interrupció de l'expectativa de negoci. El cas TP Ferro és diferent perquè la via d'alta velocitat s'ha de continuar utilitzant. Per tant, el govern espanyol haurà de subrogar-se en el lloc de TP Ferro, fer front als pagaments pendents amb els bancs i continuar explotant una línea avui per avui clarament deficitària. Per ser més exacte, ho hauran de fer conjuntament els governs espanyol i francès en unes proporcions encara no discutides. Per tant, entomar el deute i intentar despertar un negoci ruïnós ara per ara. Quina és la quantitat a la qual haurà de fer front l'Estat per el qual abans s'anomenava suspensió de pagaments i ara concurs de creditors? Entre 360 i 400 milions d'euros. No cal adjectivar la xifra. El negoci de Robert i les cabres.

No és el primer cop. Un divendres de Consell de Ministres, essent ministre de Foment José Blanco, en els papers dels acords del Gabinet va sortir de manera molt dissimulada, en un replec de nota barroca, que l'Estat havia fet un pagament de 132 milions d'euros a TP Ferro en concepte d’indemnització perquè l'empresa havia acabat les obres el dia acordat i patia unes pèrdues de negoci perquè els trens encara no passaven. Un directiu valencià de l'empresa que em fou presentat a Madrid em va dir que era el negoci més rodó que mai havia fet. Després vam seguir la pista i es van fer nous pagaments fins a prop dels 200 milions d'euros. Amb això vull dir que els que ara diuen que hi perden molt, en el seu moment hi van guanyar molt. I per si la flauta sonava també van presentar una demanda pel prejudici de la pendent del túnel, mal dissenyat, que no els hi permetia explotar el transport de mercaderies. Fa unes setmanes van perdre el pleit en un tribunal arbitral de Ginebra. Ja s'ha dit que el contracte no havia deixat cap nus per lligar. I aquest és el cas TP Ferro. Durant anys l'he denunciat, durant anys ha ocupat una línea o dos en les informacions. Ara es converteix en la inversió més ruïnosa d’obra pública mai feta a la nostra demarcació. Un exemple monumental d’incompetència en el càlcul del cost benefici en aquells anys de la gran orgia de l'obra pública i l'Espanya potència mundial, en el món fantàstic de Zapatero que, en això, no va ser res més que un seguir fidel dels deliris de grandesa d'Aznar. El que es podria fer amb els 600 milions d'euros llançats al pou de la ineficiència!

Antonio Sanz

El vaig conèixer quan els dos vam ser ponents de la reforma de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, aquell que té articles calcats a l’Estatut de Catalunya però que mai van ser recorreguts al Tribunal Constitucional. Aleshores, ja vaig veure que Antonio Sanz era un home més aviat inclinat al pensament prim i d’argumentari de partit. Un més papista que el Papa que aquesta setmana ha afirmat: «No vull que Andalusia sigui governada des de Catalunya i menys per una persona que es diu Albert». Aquesta afirmació té un nom: xenofòbia. I Albert Rivera sembla que prova el seu propi verí. Aiii, quin projecte comú més engrescador això del PP.

Podemos i Ciudadanos

A aquests dos nous partits els convindria molt més arribar a les eleccions generals de final d’any sense el peatge d’haver de passar per les eleccions autonòmiques i locals del 24 de maig i les andaluses del 22 de març. Guanyaran algun diputat i alguns regidors. I en alguns llocs decantaran majories i posaran presidents de comunitats i alcaldes. Aquest suposat benefici se’ls pot girar en contra. Per partits ambivalents com aquests, triar és trair una part dels seus votants. Com una manta que cobreix els peus o la boca però que no pot fer les dues coses alhora. El triar de Podemos i Cuitadans el mes de juny reverbera sobre les eleccions generals de finals d’any. Panorama electoral molt líquid i dinàmic.

Les bones pràctiques a Girona

Aquesta setmana han estat notícia les bones pràctiques en la contractació a l’Ajuntament de Girona. Hem conegut l’impuls decidit que l’equip de govern ha donat, amb el suport de tots els grups, a unes normes de contractació que tenen en compte els guanys en termes d’ajuda i promoció social de persones i col·lectius especialment colpejats per la crisi. Dit en breu: en igualtat de condicions, la contractació de l’Ajuntament de Girona beneficia les propostes que tenen un positiu impacte social.

Palamós, port internacional

De calaix. A començaments d’aquesta setmana, es va fer públic el que fa 15 anys que s’hauria pogut fer: Palamós serà port internacional amb frontera Schengen, cosa que suposa amb frontera exterior de la gran majoria de països de la UE integrats en l’espai de lliure circulació de persones, capitals i mercaderies. Fa anys i anys que aquest era un dels primers punts de la meva vindicació com a parlamentari per les comarques gironines al Congrés dels Diputats. Hi hem arribat! I n’estic molt content. Hi hem arribat d’una manera molt singular: l’acord entre el Govern de la Generalitat i el Govern central suposa que el primer paga la infraestructura i el segon dóna el permís i hi posa els funcionaris. Per què aquesta fórmula tan original on, un cop més, la Generalitat paga més enllà de les seves competències? Els funcionaris de l’Estat veien com una heretgia que un port de la Generalitat tingui frontera internacional. No és un port de complex de ports de l’Estat, però hem estat creatius i hem superat aquesta reticència. Com fa uns pocs anys la Generalitat va pagar les instal·lacions de l’aeroport d’Alguaire perquè hi poguessin arribar vols internacionals, especialment per la temporada d’esquí. En el cas del Port de Palamós, allò que interessa es que hi puguin fer escala o ser punt de sortida de creuers internacionals. I també, encara que crec que en menor mesura, una porta de sortida i entrada per al transport de mercaderies.

Una aposta pel turisme a la Costa Brava. De cares a la propera temporada d’estiu ja podrem dir que la Costa Brava té un port internacional. I si el sector turístic es mou, el turisme de creuers pot tenir un impacte molt positiu per l’economia del turisme. Es tracta de posar Palamós en el mapa com a porta d’entrada d’una terra plena d’oportunitats. És una feina que requerirà el seu temps. Sempre dic d’una manera molt gràfica que aquests anuncis que a vegades trobem en els diaris de paper, i que fan propaganda dels creuers pel Mediterrani, sempre tenen unes parades molt conegudes. Doncs bé, es tracta que algun dia hi figuri en aquesta propaganda Palamós, per ella mateixa i com a porta d’entrada de la Costa Brava i l’interior de les comarques gironines.

Difícil gestació. En anys de vida parlamentària, mai m’havia trobat amb un cas singular. Fa anys que batallo per aquesta causa, discretament i oferint solucions. L’estiu del 2013 vam ser convocats els diputats de tres partits polítics a una reunió convocada per una venerable institució de dret públic i de l’anomenada societat civil gironina. El missatge va ser clar: perquè Palamós sigui port internacional, el Govern del PP demana que deixeu de dir res en públic sobre aquest assumpte. Vaig quedar parat. No m’havia passat mai. L’octubre de l’any passat, quan ja havia passat un any sense resultats, vaig portar a discussió i votació el port de Palamós al Congrés dels Diputats. Bona gent de Palamós i les comarques gironines van ser pressionades perquè em truquessin i em pressionessin perquè retirés el punt de l’ordre del dia. Perquè callés. També vaig quedar molt parat. Aquesta bona gent van quedar frapats; pensaven, de bona fe, que discutir quelcom en un Parlament podia posar en perill l’objectiu final al qual ara hem arribat. Vaig resistir i vam discutir, i es va votar per quasi unanimitat (els d’Izquierda Unida hi van votar en contra amb aquella gràcia reaccionària d’estar «orsai» que a vegades mostren). Les pressions venien del govern del PP i dels seus comptats dirigents gironins. Ara ja és aigua passada i hem arribat a bon port, mai millor dit. Però aquella tempesta en un got d’aigua em va fer pensar molt en les actituds antidemocràtiques d’alguns polítics que ara governen a l’Estat. Qui podia ser capaç d’intentar tapar la boca a un parlamentari en l’exercici de les seves funcions? Només franquistes sociològics podien ser capaços d’això. Tot va bé si acaba bé.

S’han acabat els alcaldes del ciment

Dimarts 3 de març, visita de parlamentari a la comarca del Ripollès. Torno amb una llista plena de deures. En Jordi Munell és un excel·lent alcalde ple d’energia i projectes. Li desitjo de tot cor tots els encerts pel proper 24 de maig. De tornada m’aturo a la Vall de Bianya on el seu alcalde acaba de donar una lliçó de maduresa i sentit comú. El ministeri de Foment l’hi ha presentat un projecte faraònic per fer un nou traçat de la N-260, eix pirinenc, que trinxa la Vall i que deixa la carretera apunt per un desdoblament. Fa uns anys un alcalde amb un projecte milionari hauria fet salivera i no s’hauria resistit a dir un no. En Santi Reixach, home preclar, ha sabut dir que no a Foment i ha llançat una idea pensant en gran: si es tracta de millorar substancialment les comunicacions entre la Garrotxa i el Ripollès, ja tenim el túnel de Bracons i el desdoblament de la C-17 fins a Ripoll. Per tant, proposa, que els milions es gastin en unes bones variants d’Olot, les Preses i la Vall d’en Bas. Dir no a Foment quan Foment truca a la porta no és fàcil per alguns alcaldes. Aquesta proposta marca com s’han de fer les coses en el futur, pensant-hi dos cops abans de quedar seduït pel ciment de les carreteres.