Les coses del menjar

Una recuperació lenta. Alemanya va tenir un creixement negatiu (així es diu en fi) d’un 0,2% en el segon trimestre pels conflictes a Ucraïna i a l’Orient Mitjà. França, estancada per segon trimestre consecutiu. Itàlia en recessió amb un -0,2%. Tres fundadors de la CEE i membres del G-8, amb símptomes d’alentiment del creixement. Per la contra, en el mateix període Holanda va créixer un 0,5%, el Regne Unit un 0,8% i l’Estat espanyol, en plena arrencada de la temporada turística, un 0,6%. La batalla comercial entre la Unió Europea i Rússia comença a fer-se notar en l’alentiment de la recuperació. Qui no va calcular aquests efectes, per exemple en el camp dels aliments, no va combinar prou bé la ponderació de principis i interessos. No és pas veritat la màxima de Kissinger segons la qual els països no tenen amics sinó interessos. Però no veure clar que Rússia es fa notar per trobar un nou punt d’acord d’occident amb ella és d’una miopia exasperant.

El deute públic. El preu de les coses, l’IPC, va baixar un 0,7% el juliol respecte al juny i arriba a una taxa interanual negativa de 0,3% per tercera vegada en un any. Quan la recuperació econòmica, el fantasma de la deflació, la que va estabornir Japó durant deu anys, sobrevola. Afortunadament la política econòmica del BCE i de l’astut Mario Draghi pot evitar aquest pendent melancòlic anomenat deflació. El que no pot evitar el BCE és que el deute públic espanyol creixés el juny en 17.300 milions superant el total del bilió d’euros i arribant al 98,% del PIB. Tocant  sostre. Els crèdits s’han de tornar, fins i tot quan els demana l’Estat. Així les coses, es reobre el debat econòmic entre premis pendent melancòlic anomenat deflació. El que no pot evitar el BCE és que el deute públic espanyol creixés el juny en 17.300 milions superant el total del bilió d’euros i arribant al 98,% del PIB. Tocant sostre. Els crèdits s’han de tornar, fins i tot quan els demana l’Estat. Així les coses, es reobre el debat econòmic entre premis Nobel socialdemòcrates i liberals sobre les alternatives possibles per aconseguir una inflació moderada i no caure en la perillosa deflació.

Com crear riquesa? L’objectiu d’una veritable política de recuperació econòmica no pot estar basat en una igualtat a la baixa sinó elevant aquells que es troben per sota de la mitjana de la igualtat. Això s’aconsegueix mitjançant el lliure comerç, la bona educació obligatòria (bona de veritat, i exigent i sotmesa a controls externs) i la consolidació dels drets de les dones (equality, aquí... que no es pot traduir exactament com a igualtat, en català). Aquesta és la fórmula a Gran Bretanya des del 1800, a Itàlia des del 1900 o a Hong Kong des del 1950. Cada cop estic més convençut que el progrés de les persones es basa en una bona educació basada en uns entorns estimulants. El que en anglès es diu well educated people, que no vol dir pas gent educada a base de molts diners sinó d’una educació en profunditat, en actituds i en consciència del fil continuador d’unes quantes poques causes grans.

Un món que s’acaba. Ara bé, més enllà del debat teòric, hi ha el pèndol electoral. Hi ha eleccions convocades a Suècia per al 14 de setembre i les enquestes pronostiquen una derrota dels conservadors, ara en el poder, i una victòria de la socialdemocràcia. Els ciutadans, després d’uns anys de governs que han reduït els impostos, s’inclinen per governs que incrementin els impostos i apostin per la millora de l’educació, la sanitat i l’atenció social. Aquesta basculació només es pot produir en societats on el clima cívic està convençut del bon ús dels diners públics i que una política d’increment d’impostos anirà dirigida a polítiques amb resultats tangibles, no pas a replecs del clientelisme i la societat subsidiada sense estímuls. Tinc bons amics parlamentaris suecs que es troben en plena campanya i que, precisament, estan discutint sobre això. No prenguem, tampoc, Suècia com a model. Aquella socialdemocràcia idealitzada just després del franquisme ja no existeix i s’ha racionalitzat i traslladat a una política de parets de vidre. En menys d’un mes, els resultats.

Els Kurds d’Iraq. El Govern socialista francès ha decidit ajudar a armar els kurds d’Iraq per aturar els efectius de l’exèrcit de l’Estat Islàmic que s’estén des de Síria cap a Iraq. Els kurds, de sempre, han tingut bones relacions amb els Estats Units i són garantia d’una regió-tap sense fanatismes entre la batalla fratricida de xiïtes i sunnites i la Turquia que, islamista moderada i amb nou cabdill elegit fa una setmana a les urnes, sap que no li convé el contagi islamista. S’enfonsen les fronteres arbitràries de l’Orient Mitjà nascudes després de la Primera Guerra Mundial d’ara fa cent anys. Els socialistes francesos ajudant a armar els kurds amb visió gran de la partida que s’està lliurant i, mentrestant, els socialistes espanyols criticant l’ajuda als kurds i intentant lligar la situació actual amb l’equivocadíssima i farisea intervenció militar americana a Iraq de 2003. Vol gallinaci, de moment, en la nova política exterior socialista comandada per Carme Chacón (que a prop que va estar de fer-se amb el lideratge el febrer del 2012) i sota la mirada d’anunci de dentífric de Pedro- Sánchez (Cortefiel).