La llibertat d’expressió

Interessant debat sobre la llibertat d’expressió i els seus límits arran dels atacs terroristes de París. Conversa amb un noruec, exprimer ministre, i un estonià, jutge. Coincidim en que la llibertat d’expressió té uns límits. Que els límits de la llibertat d’expressió els marca el dret positiu i no pas cap religió o tradició cultural. Coincidim que diferents cultures tenen aproximacions molt diferents al que és la llibertat d’expressió i que aquest xoc cultural el viurem en el present i en el futur. Aquí no és mal vista la blasfèmia mentre que en altres llocs del planeta simplement és impensable. Algú pot preguntar: quin model té la raó? Jo defenso viure en el model occidental de drets i llibertats però també sé que imposar el canvi és difícil i a vegades té l’efecte contrari al buscat. I sé que la globalització ha fet societats culturalment molt més plurals on conviuen diferents religions i formes de vida. El secularisme i deixar la religió en l’esfera privada dels ciutadans és la resposta democràtica. Però les societats que nosaltres podem pensar que han d’evolucionar cap al secularisme no ho faran d’un dia per l’altre. És més, Estats potents estan alimentat les interpretacions rigorosistes de l’Alcorà. I l’Alcorà, llegit en la seva literalitat, té un mal conviure amb alguns dels nostres valors democràtics i d’equitat més essencials.