Avui encara em mossego la llengua

Escric aquestes ratlles el divendres a la nit. Han passat dos dies des que les urnes van donar a Convergència i Unió la vuitena victòria electoral consecutiva a les eleccions al Parlament de Catalunya. Aquest cop en vots i escons i amb 11 escons de diferència respecte al segon partit que, al seu torn, n’havia perdut cinc. Guanyadors a les quatre demarcacions, a 38 de les 41 comarques – al Vallès Occidental vam quedar a 700 vots de ser-ho, també- i a la ciutat de Barcelona. Guanyadors a 214 dels 221 municipis de les comarques gironines. Han passat dos dies i els contactes per conformar una majoria parlamentària governamental ja han començat. De fet, aquesta mateixa nit ja arriben algunes informacions oficials i oficioses... però aquesta setmana, en el dietari de l’activitat política i de les impressions dels últims set dies, em mossegaré la llengua o, el que és el mateix, em contindré a l’hora d’explicar vivències i desenvolupar opinions. No voldria que cap frase ni dada interferissin el més mínim en les negociacions. Insisteixo: escric divendres a la nit i potser que això diumenge ja sigui aigua passada. Pot molt ben ser així però ja serà la setmana que ve el moment per deixar dit el que avui em guardo.

Davant les eleccions de l'1 de novembre

Estem a tres dies vista de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre. Unes eleccions que arriben un any abans del final natural de la legislatura i que es veien com a inevitables des que l’11 de maig d’enguany el president de la Generalitat va firmar el decret d’expulsió dels consellers d’ERC i, per tant, el govern va quedar sense majoria al Parlament. Unes eleccions avançades fruit de la manera com el tripartit ha menat la seva pròpia relació interna on les discrepàncies han estat el pa de cada dia. Aquest panorama de falta d’estabilitat política i institucional, aquest desgavell, ha portat les coses fins al punt que el propi PSC ha decidit rellevar el seu candidat a la presidència de la Generalitat d’una manera precipitada i atropellada.

Les expectatives electorals de Convergència i Unió són bones si hem de fer cas de les últimes enquestes publicades i del propi pols que he pogut detectar aquests dies de campanya. Tot i això, si el tripartit suma la majoria absoluta, estic convençut que tornaran a formar govern. Si no hi ha una concentració de vot dels que volen un president nacionalista i un govern estable, cohesionat, coherent i amb mirada llarga al voltant de les sigles de CiU... aleshores, repeteixo, el tripartit es reeditarà. En què baso la meva convicció?

1- El balanç de la gestió de tripartit ha estat francament decebedor. Des de dins del govern, uns ho han definit com un viatge en Dragon Khan i uns altres dient que “governar així és més difícil que fer l’amor en un Simca 1000”. Tot i això, PSC, ERC i ICV tenen interès en reeditar el tripartit. Quan a una persona o a un col·lectiu en la seva feina les coses els surten francament malament, el que busquen és una segona oportunitat per mirar de demostrar que la primera vegada només va ser un gran error. Miren de tornar a repetir la jugada per rentar-se la cara de l’error del primer intent. Precisament en la trista executòria del tripartit hi ha la raó del perquè el volen repetir: per intentar fer veure que allò només va ser un mal moment i que no sempre serà així. Però el material humà sobre el que es formaria un segon tripartit seria el mateix. Els mateixos dirigents d’ERC, d’ICV i una bona part dels del PSC. Amb el canvi del cap de llista, això sí. Un canvi del cap de llista que portarà als socialistes a patir una certa davallada en vots i escons.

2- El debilitament del PSC en vots i escons faria que el tripartit que es formaria ho seria sobre una major debilitat del partit principal i sobre una major preponderància dels altres dos socis. Per dir-ho d’una manera molt gràfica i entenedora: en un nou tripartit, ICV tindria quatre conselleries i no pas dues com fins ara. Si les contradiccions han estat importants amb l’actual correlació de forces i amb l’actual president, majors serien amb un grup socialista afeblit i amb el seu candidat ocupant la presidència. Però això és ben possible si CiU no concentra més vots, augmenta una mica més en nombre d’escons i fa aritmèticament impossible la majoria absoluta del tripartit.

3- Algunes persones, moltes persones confiades, aquests dies m’han dit que el tripartit no es reeditarà perquè un PSC més debilitat no perseguirà el poder a qualsevol preu i perquè al PSOE no li interessa. Però els interessos del PSC i el PSOE cada dia poden ser més discrepants i per al PSC sortir del poder per una mala gestió després de tres anys seria una taca en l’expedient. Preferiran suportar un mes de soroll i continuar al poder que renunciar-hi.

4- La direcció d’ERC està clarament inclinada a favor del tripartit. Primer perquè creuen que podran influir més a un PSC més dèbil. En segon lloc perquè en la direcció actual d’ERC, no en les seves bases ni en la seva base electoral, hi pesa molt més un component ideològic fort, a l’esquerra del PSC, que no pas la prioritat nacional, el projecte d’increment de l’autogovern i de construcció del nostre marc nacional. Votants potencials d’ERC diuen: “M’estic pensant el meu vot però no vull José Montilla de president”. Que sàpiguen que, avui, votar ERC és decantar-se per Montilla president. Què pensin en l’ús parlamentari del seu vot més que en el seu vot.

5- Ras i curt: al Partit Popular li interessa que hi hagi un nou tripartit. La prioritat clara del Partit Popular és tornar a la Moncloa en una legislatura en la que han encaixat malament el seu pas a l’oposició i on estan lliurant una partida molt dura a nivell de tot Espanya per tornar al poder. Encara no fa un mes, un diputat del Partit Popular que va jugar un paper clau al costat de l’anterior president del Govern espanyol, em deia, amb un cinisme impactant però gens allunyat del pensament íntim de bona part de la direcció del PP: “Con otro tripartito y un atentado de ETA, volvemos a la Moncloa”. Algun dia potser escriuré el nom d’aquesta persona. Crec que no calen més comentaris. Els potencials votants del Partit Popular que vulguin que el seu vot serveixi per decidir el govern de Catalunya i no pas com a element de lluita a nivell de la política espanyola, que tinguin ben present el pensament íntim dels dirigents del PP.

6- Bona part dels meus referents en política provenen del pallaquisme. Si avui Josep Pallach aixequés el cap, quedaria esfereït davant de la situació del socialisme al nostre país. Avui el socialisme català és més PSOE que mai. El vell ideal de Pallach de bastir un projecte on confluís la socilademocràcia avançada europea i el catalanisme polític, avui no té referent a Catalunya. El PSC s’ha escolat per l’aigüera. I això m’ho han comentat, aquest dies, alcaldes i regidors socialistes, votants i simpatitzants socialistes.

7- Ja és tenir barra que des del PP o alguns exponents destacats d’ERC o l’aparell de propaganda del PSC diguin que Artur Mas és fatxenda o mil coses més. Només cal rebobinar actituds i idees de dirigents dels tres partits durant aquest anys. L’Artur Mas encarna avui una proposta política que vol tornar l’estabilitat i el bon govern a la Generalitat. El bon govern és com la salut, que només la trobes a faltar quan no la tens.

8- I, finalment, hem de decidir qui presideix el nostre país amb mentalitat de país. En el seu últim dia com a ministre, el 9 de setembre, José Montilla va dir: “No vull per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. No som ni millors ni pitjors, però estem decidint qui serà el president d’una nació amb una llengua, una cultura, un dret privat i unes formes de vida pròpies. És clar que vull per a Catalunya la màxima ambició pel seu creixement social, cívic i econòmic. És clar que vull un govern diferent del dels últims tres anys i és clar que vull que la presidència de la Generalitat estigui encarnada per una persona sense dependències d’un partit d’àmbit espanyol, com havia estat sempre fins ara. És clar que vull que Catalunya aixequi el cap un altre cop i que l’1 de novembre hi hagi una votació molt favorable, molt més del que avui diuen les enquestes, a favor de la nova Convergència i Unió. Hi sortirem guanyant.

El pes real

Una dada per valorar el pes de la política exterior espanyola en aquests moments i especialment en el context de la Unió Europea. Només hi ha dos presidents i primers ministres de la Unió Europea que no han visitat la Casa Blanca: el primer ministre de Xipre i el president del Govern espanyol. La política exterior no és una debilitat de presidents del govern cansats del càrrec sinó una exigència ineludible perquè moltes coses rutllin. Començant per les exportacions i l’obertura de nous mercats. Això ho veu quasi bé tothom. La política exterior de l'estat espanyol és manifestament millorable.

Pells de plàtan

El candidat socialista a la presidència de la Generalitat ha proposat un debat en castellà i en una cadena privada a nivell espanyol i en horari de màxima audiència per fer l’acceptat cara a cara Mas-Montilla. Hi ha pronunciaments que diuen molt, molt més que les moltes paraules que sentirem durant les properes tres setmanes. El seu argument és que “Catalunya és Espanya” i que el debat interessa a tots els espanyols. S’imaginen un debat a Tele 5 o Antena 3 a les nou del vespre entre els candidats d’Astúries o de la Rioja apassionadament seguit des de Catalunya? Aquesta proposta tenia una segona intencionalitat que era la de buscar un no d’Artur Mas en base a la llengua per atiar les brases d’un determinat electorat socialista, símptoma d’una certa desesperació. Crec que molt encertadament, l’Artur Mas ha proposat: “Que cadascú parli la llengua que vulgui, jo parlaré en català, aquestes són unes eleccions al Parlament de Catalunya”. Pells de plàtan. Tots els moviments de l’equip de campanya socialista tenen un punt de càlcul maquiavèlic i funest, com si tot el món fos una assemblea d’agrupació caïnita i dirigista del socialisme del Baix Llobregat. El nostre món, afortunadament, està molt més ventilat i ple de persones que les veuen a venir. De fet, E.J em ve a dir el mateix: “El principal problema que tenen els socialistes ara és que han executat amb mentalitat d’aparell i no pas amb mentalitat de candidatura presidencial. I la imatge de Pasqual Maragall deixant-se retratar amb el llibre “Los apuñalamientos” de Leonardo Sciacia davant els morros de Montilla queda fortament gravada en el subconscient electoral d’una gent que no dubten que l’han ajudat a prendre la decisió de retirar-se. Quina por només de pensar en les estratègies embolcalladores d’aparell!. En aquell moment passa pel passadís de l’hemicicle un dirigent de l’Executiva del PSOE que ens diu: “Que quede claro que lo han matado mas ellos que nosotros. Digamos que han tenido un exceso de celo”. I aquí estem.

Enrique Múgica, grandíssim...

M’he llegit el recurs d’inconstitucionalitat que el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, ha presentat contra el vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ho he fet per feina, per les meves responsabilitats a la Comissió Constitucional, però ho he fet també perquè em bullin una mica les sangs i per recordar i recordar-nos que d’animals n’hi ha a tot arreu. El recurs ocupa més pàgines que el propi Estatut i els seus fonaments i la seva literatura político-vindicativa competeix esforçadament per arribar a l’alçada del crit “España se rompe” i “me duele España” que informa i presideix el recurs d’incosntitucionalitat presentat a finals de juliol pel Partit Popular. Aquest home insatisfet amb el seu llarguíssim pas per les institucions de l’Estat havia anunciat un recurs contra l’article referit al Síndic de Greuges però, i ara, és una esmena de totalitat és una impugnació general, és una gran tocada de violí aplaudida per aquell mig Madrid (a vegades sembla tres quarts o més) que està convençut de tota la mala imatge que de Catalunya han fet tres diaris i mig de la capital i alguns altres que ara no ve a compte detallar.

Múgica, el defensor dels ciutadans. Múgica, l’home que va dinar amb el general Alfonso Armada a casa de l’exalcalde i exconseller Antoni Siurana a Lleida poques setmanes abans del cop d’Estat del 23-F de 1981 i que tots els papers més decents sobre l’intent del cop d’Estat apunten que alguna cosa sabia, a títol individual o per delegació, de l’entrada dels tricornis al Congrés. Múgica, el socialista basc que pacte amb els joves socialistes sevillans en la clandestinitat per derrocar el secretari general Llopis en el congrés de Suresnes del PSOE. Múgica, el diputat des de la primera legislatura fent oposicions a ministre. Múgica, el ministre de dos anys i mig que va plorar el dia que fou destituït, Múgica, el defensor del pueblo proposat per Aznar en una jugada a la porteria dels socialistes. Exemple de com els premiats són agraïts fins al punt que els que avui vibren amb el recurs d’aquest espectre-alta institució de l’Estat són els populars. Ai, Múgica, com ha descol·locat els de Mariano Rajoy! Dimarts socialistes i populars, Ramon Jáuregui i Soraya Sáenz de Santamaría, estaven a punt de tancar un acord sobre l’Estatut d’Andalusia que suposava reconèixer, per part del PP, la licitut política d’alguns punts criticats en la tramitació de l’Estatut de Catalunya. Per exemple, estaven a punt de tancar un acord sobre el capítol de drets i deures, que és com reconèixer que en un Estatut hi pot haver-hi drets estatutaris. I, així, posar aigua al vi del recurs dels populars, que com sempre arriben tard i arrufant el nas. Però, ai las! Múgica desborda l’acord i remou les aigües de la política territorial com un Mobi Dick que paralitza i congela durant una setmana les feines del Congrés perquè els del PP decideixin què fan, si apuntar-se al seu club de suporters o passar pàgina de tants errors recents.

L’any passat el Congrés i el Senat van votar Múgica per un segon mandat de cinc anys. El vot és secret. Si el primer cop al Senat el vaig votar, desprevinguts com estàvem, l’any passat ja no el vaig votar. Com tampoc alguns dels seus companys socialistes, una mínima minoria, tot cal dir-ho. Amb cinc anys ja en vam tenir prou per veure quin peu calça. El Defensor del Pueblo, que ha de respondre a la figura d’una persona ponderada i institucional, és un dels cafres més importants que he vist en acció. L’anterior legislatura, en una conversa als passadissos del Palau del Senat, va deixar anar en una rotllana on la majoria el coneixíem d’un hola y adiós: “A mi lo que mas me gusta es masturbarme en la ducha”. Ho escric perquè molts del que estàvem a la rotllana ja ho han explicat. M’ha vingut aquella postal a la memòria perquè aquesta setmana aquest porc senglar de les institucions de l’Estat ha practicat l’onanisme nacionalista-ideològic espanyol amb llarg discurs polític i infumable recurs jurídic. Enrique Múgica, grandíssim onanista, a la dutxa i al despatx de Defensor del Pueblo. I encara li queden quatre anys d’exercici del càrrec!

L'Estatut balear i les dues cares del PP

Dimarts passat es va produir el debat de pressa en consideració del projecte de reforma, en profunditat, de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. D’aquest, i dels que vindran en mesos, en sóc ponent. Dimarts, doncs, vaig tenir l’oportunitat de posar en evidència que allò que el Partit Popular vol per a les Illes Balears ho nega per a Catalunya. Que allò que és “la ruptura d’Espanya” quan parla de la norma fonamental catalana és pau i glòria quan fa referència a les Balears. S’ha de dir que aquest és un Estatut potent, res a veure amb el del País Valencià, i que tot i que els meus amics nacionalistes de les Illes voldrien millor, especialment en llengua, s’ha de dir que és ambiciós. És ambiciós a base de tenir molta inspiració catalana. Quina íntima satisfacció poder discutir amb el president Jaume Matas sobre competències en immigració, en el servei balear de meteorologia, el Consell Audiovisual de les Illes Balears, la policia autonòmica Balear, la presència en els òrgans de la Unió Europea, en Consell de Justícia de les Illes, el Tribunal de Justícia de les Illes Balears com a última instància de cassació ordinària, la definició com a nacionalitat històrica, el reconeixement d’un “deute d’insularitat” de 3.000 milions d’euros... tot això és bo per les Balears de majoria absoluta popular i no és bo per a Catalunya? El president Matas, vergonyant, va justificar l’Estatut en un “si Catalunya obre el meló, nosaltres no podem ser menys”. Magnífica forma d’afirmar la pròpia personalitat. Això és quelcom semblant a allò de “o ballem tots o tanquem la festa”. Però resulta que no tothom balla igual ni té el mateix delit. Però Matas ha entrat en l’estela de la clàusula de l’Estatut Valencià, l’anomenada clàusula Frncisco Camps, per la qual, tot allò que adquireixi de nou poder una altra comunitat també serà incorporat a l’Estatut valencià. Delirant. Afirmar-se en funció dels altres. “No és una qüestió de melons, senyor Matas”. I es va emprenyar. També semblava de mal humor Mariano Rajoy. Un dels grans arguments de legislatura de l’oposició va fent aigües. El dia següent vam començar a discutir la reforma de l’Estatut d’Andalusia en ponència. I arribaran els d’Aragó, les Illes Balears i possiblement Castella-Lleó. I deien que les reformes estatutàries eren uns capricis dels polítics. La segona onada, la segona ronda de grans reformes, és una necessitat després de la dinàmica d’un quart de segle d’Estat Autonòmic. Que avui Catalunya és legalment nació perquè ho van votar les Corts Generals i Aragó no? Certament perquè les identitats polítiques són diferents i perquè, afortunadament, estem començant a tocar a cap de carrer.

Alerta: AENA vol retenir l’aeroport de Girona

S’està gestant la primera estafa del govern socialista al compliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que és un llei orgànica aprovada per les Corts Generals i refrendada pel poble de Catalunya. L’article 140.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya afirma que l’administració de l’Estat procedirà a “descalificar els aeroports d’interès general” que hi ha a Catalunya per fer efectiu el seu traspàs a l’administració catalana. Això dit, ras i curt, és la manera que es va pactar treure els aeroports de Girona-Costa Brava, Reus i Sabadell del sistema aeroportuària espanyol, de les grapes d’Aena, per fer possible el seu traspàs a la Generalitat que, al seu torn, havia de definir un model aeroportuari català que jo estic convençut que ha d’anar per una forta presència de la societat civil en els òrgans de direcció i una gestió eficaçment delegada al sector privat. Tal com va anar la gestació de la negociació dels aeroports al Congrés, tal com va caure l’esmena que feia referència a l’Aeroport del Prat, quedava més que evident que l’article 140.3 era la porta pel traspàs dels altres tres aeroports a les institucions catalanes. Però aquesta setmana hem sabut de molt bones fonts del Madrid altfuncionarial i polític que el Govern vol retenir l’aeroport de Barcelona però també el de Girona i traspassar només els de Reus i Sabadell. Motiu? L’aeroport de Girona ha aixecat el vol, té dinamisme, és potent i és rentable. Hi ha cabasats de declaracions de responsables governamentals, de negociadors socialistes de l’Estatut i de socialistes del govern català que avalen aquest traspàs. Però ara volen trencar el pacte i retenir Girona-Costa Brava en el sistema general i, en tot cas, fer-lo entrar per la via del Consorci com es pensa per Barcelona. Gran estafa. Ja podem estar ben atents a les novetats de les properes hores i setmanes. I la societat civil gironina estic convençut que estarà a l’alçada de les circumstàncies si és que hem de plantar cara per fer complir la paraula donada.

La pau armada

A vegades la pau és armada. Dijous el Congrés dels Diputats es va reunir en sessió plenària per validar l’acord del Consell de Ministres d’enviar fins a 1.100 efectius de l’Exèrcit a la missió de Nacions Unides, la Finul, per a la pacificació i estabilització de la frontera entre el Líban i Israel. La pau a vegades s’aconsegueix de forma armada. Mendiluce, que va viure tan de prop la barbàrie dels Balcans durant els anys noranta, va ser el primer a qui li vaig sentir aquesta expressió. I més d’un cop hem hagut de recordar-la davant algunes posicions mantingudes des de les files postcomunistes. Però ara resulta que els que van estar meditant si votaven a favor o en contra d’aquest enviament de tropes van ser els del Partit Popular. Al final va ser que sí perquè un no només podia ser formulat des de l’encegament o des del desgast pel desgast. Dit això, Mariano Rajoy tenia l’oportunitat de fer una intervenció per redimensionar la relació de l’anterior executiu amb la guerra de l’Iraq i per posar fre al discurs bonista del president Rodríguez-Zapatero. Però crec que va deixar passar la oportunitat. Només els restants grups parlamentaris vam decidir centrar-nos en els riscos però també en les possibilitats de lideratge europeu que planteja aquesta missió. Un dia pot arribar, fàcilment, l’anunci d’un mort d’un exèrcit integrant de la Finul. Però ja ha quedat dit que a vegades la pau és armada. Serà el moment, a més, de rependre la sempre difícil solució del cas palestí. Sense la solució del cas palestí és difícil que hi hagi estabilitat a la zona. Un Estat palestí comença a ser també una necessitat per Israel, bàsicament per motius demogràfics, pel major creixement de la comunitat islàmica en les fronteres de l'Estat hebreu. Que la pau arribi a aquella falla entre dos mons. Però no serà fàcil.

“No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”, va dir

Dilluns vaig sopar amb els companys de la direcció del Partit Andalucista que estaven a Madrid per presentar les esmenes a l’Estatut d’Andalusia. Vam parlar dels pobles d’Espanya i vam parlar un momentet d’Iznájar, on havien governat i ara hi tenen dos regidors dels quals sentirem a parlar. La situació és curiosa. Ja fa setmanes que va ser escrit aquí que el lloc de naixement mai ha de ser un demèrit però que uns estrategues el volen convertir en mèrit. Però la situació és estranya, deia, perquè els que un dia foren immigrants o els seus fills i nets no volen ser tractats com a tals ni menys seduïts electoralment com a tals. Son catalans casats o aparellats amb altres catalans... poc queda d’aquell partit de la immigració que va treure dos diputats en les eleccions de 1980. Però després hi ha, com deia, la indefinició del projecte de país. El tractar el que està en joc com una diputació o com un ajuntament gran. Per sobre d’una bona gestió hi ha una idea de país, idees de país que són diverses però que són. Enguany fa cent anys que Enric Prat de la Riba va publicar La Nacionalitat Catalana, per exemple. Però el catalanisme polític en les files del socialisme català sembla que ha quedat finiquitat. Montilla va afirmar dijous en el pregó que va fer al poble natal que va abandonar als setze anys per emigrar al Baix Llobregat: “No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. Aquí es reconfirma que som de cultures polítiques diferents. Perquè més enllà del que vull per tota la humanitat – llibertat, equitat, oportunitats- jo desitjo per a Catalunya coses que penso que no vol ni té Andalusia. No estem entrant en el terreny de qui és millor o pitjor, en absolut. Sinó en el terreny de les diferències, que existeixen i que per a mi són rellevants però no pas per l’home dels silencis espessos. Per exemple, llengua i cultura catalanes ocupen un lloc molt principal entre els elements que m’agradarien vitalitzar. I una forma de fer les coses en la vida pública i privada i tot el que Ferreter Mora va escriure en Les formes de vida dels catalans. Però m’hi jugo quelcom que aquest llibre no és dels de la biblioteca de l’exministre i encara diputat al Congrés: “No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. Queda dit. Recordem-ho: eleccions de les quals en sortirà el president d’una nació, segons estatutària definició votada per les Corts Generals. Per cert: hi haurà més baixes al PSC. Que potser empataran l’efecte Montilla i l’efecte Garrigosa?

La immigració, de prop

L’arribada d’un gran nombre d’immigrants irregulars a les costes de les Illes Canàries en el que va d’any, més de 18.000 persones, és, sens dubte, l’assumpte més important que transfigura la realitat de l’Estat i sobre la qual hem de prestar més atenció i més reflexió des de diferents camps, també i molt principalment des del camp polític.

En primer lloc cal dir que aquest és un assumpte que no es pot tractar amb frivolitat ni, molt menys, com a arma de diferenciació i confrontació política. Un parell de grups parlamentaris ho han perseguit aquest estiu presentant una iniciativa sobre el dret de vot del tot extemporània i que, els hi puc ben assegurar, queda molt lluny dels reptes i problemàtiques principals que avui planteja el fenomen de la immigració.

És fàcil posar-se d’acord en les causes i les motivacions que porten a tants milers de persones a intentar arribar de manera irregular a Occident. La causa no és cap altra que la fam i la falta d’oportunitats combinada amb l’esperança d’una vida millor en el ric Occident que no sempre s’ajusta a la realitat. D’immigracions n’hi ha hagut sempre però en l’era de la Globalització, que accelera els processos, la immigració s’ha fet més present. En bona mesura per les imatges de televisió sobre les formes de vida del món desenvolupat que arriben arreu i, en bona mesura, per les facilitats en la comunicació i, molt especialment, pen la comunicació a través del telèfon mòbil. Dels que des d’aquí truquen allí i els indiquen viaranys per arribar. Sobre les causes hi ha poca discussió.

Convé que ens preguntem, però, si hi cabem tots i tots alhora. Vull dir si des d’un punt de vista de creixement ràpid demogràfic, de transformació dels serveis socials més bàsics, de la sanitat, de l’educació, de la convivència entre estils de vida i tradicions religioses diferents... la qüestió és saber si tots els que volen venir, que són molts, poden venir fins al pròsper Occident. La pregunta és crua, com la realitat. La resposta és que no, aquí i arreu del món occidental. Prova d’això és que el Govern socialista de l’Estat porta més de 55.000 retorns d’immigrants que han arribat de forma irregular a Espanya en el que portem d’any. Queda lluny, doncs, aquell temps en que algunes formacions polítiques van fer causa política de l’eslògan “Papers per a tots”, queda lluny el dia que Pasqual Maragall, com a cap de l’oposició, es va personar a l’Església del Pi de Barcelona per expressar simpatia amb aquell moviment de “papers per a tots”.

Dit això, aquest és un assumpte que s’ha d’afrontar amb profunditat perquè pot suposar una transfiguració important de la realitat social de Catalunya i del conjunt d’Espanya. El catalanisme polític pot afirmar que va resoldre bé l’arribada de la immigració espanyola dels cinquanta i els seixanta. Jordi Pujol feia notar fa dos setmanes al Ripollès que últimament la seva ja clàssica definició d’integració li era reiteradament amputada en la seva part final: “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i en vol ser”. I en vol ser. Les coses han canviat molt des d’aleshores. En part perquè no és tan clar que un grup important de la immigració que ara ens arribi es vulgui quedar aquí o vulgui fundar-hi una llar.

Dimarts passat vaig decidir fer un nou pas per conèixer de primera mà la situació de la immigració a les comarques gironines. Vaig trucar a l’alcalde de Torroella de Fluvià i a les quatre de la tarda parlàvem al seu despatx de l’Ajuntament. Aquests últims dies havia estat notícia la presència d’un nombre significatiu d’immigrats irregulars, tots ells provinents de Mali, i que viuen de forma il·legal en una propietat privada del municipi. Evidentment que no és una situació fàcil i evidentment que s’ha de prestar atenció per evitar conflictes i preservar la convivència. Però el problema no es troba a Torroella de Fluvià o a Sant Pere Pescador o en qualsevol replec del país amb immigració irregular, il·legal. El problema, i seriós, es troba en les fronteres exteriors, ara principalment a Canàries. Però també als aeroports i a la frontera amb França, que és frontera interior però per on arriben autobusos de fora de la frontera Schenguen.

Existeix un segon problema, aquest molt més proper, a la cantonada: les màfies organitzades que trafiquen amb el trasllat d’immigrats fins a Europa i aquells que fan negoci amb els immigrants un cop viuen aquí de forma irregular. El problema és que avui a Salt es lloguen matalassos a 100 euros el mes, que no es cap quantitat desorbitada, però que sí que ho és la situació si pensem que hi poden viure en un pis vint o trenta persones. El problema també són les màfies locals. Molta d’aquesta gent ara es quedarà per la recollida de la fruita. S’oferiran d’explotació a explotació i algú els hi oferirà treball com sabem que també poden trobar algun treball en el sector industrial.

La immigració d’ara és un debat de fons. Ja sabem que el creixement d’Espanya, superior a la mitja de la Unió Europea, es deu quasi en exclusiva a la contribució de la immigració. Sabent, a més, que un nombre important d’ells no cotitza a la seguretat social. Però un país ha de poder decidir quin és el contingent anual d’immigració que incorpora d’acord amb les seves necessitats laborals i amb una prèvia selecció en origen. Així passa arreu, a Canadà, a Alemanya... on, a més, se’ls hi requereix acreditar un coneixement suficient del país i l’expressió d’una voluntat d’integració en les formes de vida i els valors cívics de la comunitat receptora.

Tot això no passa aquí, amb una política migratòria espasmòdica i improvisada. Des de començaments d’anys, el govern reconeix que ha trasllat a Catalunya 758 immigrants irregulars des de Canàries. No és el nombre, que no és molt important, sinó el secretisme amb el que s’ha produït aquests trasllats. Un dia tenim notícia d’un grup d’ells a Cassà de la Selva, un altre dia en un poble de l’Empordà. On és la immigració ordenada i legal? Arribem a l’absurd que en la segona quinzena d’agost un diari de Barcelona aconsegueix saber de l’arribada d’un grup d’immigrants traslladats pel Govern de l’Estat. Aconsegueix unes fotos i les publica a la portada. El dia següent el portaveu del Govern català simplement es queixa que no han estat informats. El problema de la immigració es redueix a informar al que airadament se sent desinformat? Quina absurditat! El problema de la immigració és que l’Estat controli els contingents anuals, les arribades i que sigui un procés legal, sense bosses d’explotació ni de marginació. Sens dubte, el problema més greu del govern central. I en data d’avui, han quedat desbordats. La nostra proposta és la de fer un gran reflexió que culmini amb un pacte d’Estat sobre la matèria. Molt millor això que anar de regularització extraordinària a regularització extraordinària.