La sobreactuació en política

Una cosa és el pragmatisme d’arribar a acords amb qui té un poder polític i econòmic que vols i una altra haver de recordar aquella frase d’Oscar Wilde: del sublim al ridícul només hi ha un pas. Les converses entre el Govern català i el govern espanyol són discretes i fluïdes per resoldre temes pendents per Catalunya –des de finançament fins a obres. I una altra cosa és la sobredosis de sessions fotogràfiques dels dirigents del PP català pel vot dels pressupostos. Alguns han dit que aquesta votació li ha donat centralitat en la política catalana. Certament era un oportunitat per ells però quan l’actuació es converteix en sobreactuació l’efecte buscat queda anul·lat. I que no veu el PSC, que ara ja té qui el dirigeix, que li van passant els mesos i l’oportunitat d’estar en un espai central de la política catalana?

Eleccions basques, escenari nou

A tot estirar, d’aquí a un any hi haurà eleccions basques. Amb la lluita per derrotar ETA fora del debat polític, queda diluït el presumpte objecte social del pacte PP-PSE per governar Euskadi i marginar el PNB que va guanyar molt bé les eleccions de l’1 de març de 2009. El PP ja ha comunicat al PNB que no pensa reeditar el pacte amb els socialistes. Tots els escenaris queden oberts. I tots els pactes possibles. El partit central de la política basca dels últims cent anys, el PNB, mira de reüll Amaiur. Ha d’arribar a saber si el resultat de les generals – 7 diputats per Amaiur a 5 pel PNB- és una efervescència del moment o una tendència de fons. Allí s’escullen 25 diputats per cada província amb independència del nombre d’habitants. Això fa preveure una nova victòria del PNB. I amb qui completarà la majoria el PNB? Els nacionalistes bascos, sense manies, sempre han estat partidaris de pactar amb el poder central i amb qui governa allí. En aquest sentit, sectors del nacionalisme català tenen un emmirallament només parcial de la política basca. Perquè no tenen en compte aquesta actitud tan pragmàtica.

Quants diners per obra pública?

Dimarts 14 i dimecres 15, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha passat unes hores a Madrid i ha tingut temps de fer moltes coses. També temps per veure el partit Barça-Bayer Leverkusen en un bar del barri de les lletres. Ens explica que ve de veure la ministra de Foment que li ha dit que té per gastar 40 mil milions d’euros en obra pública a tot Espanya durant el 2012. Per qualsevol economia familiar aquesta xifra és astronòmica però pels pressupostos d’obra pública una xifra insignificant. Molta obra compromesa, sobretot alta velocitat, i molts pocs diners per obra nova. Ara més que mai convé recordar que un tram del desdoblament de la N-II a les comarques gironines ja està adjudicat provisionalment i que s’ha de començar ja, aquest any. És perfectament possible. El “nordeste” existeix.

El maldecap del Gobierno

Dimecres 15 de febrer. La diputada Rosa Díez fa una interpel·lació al Congrés, debat llarg de tres quarts d’hora, amb el ministre de l’Interior, Jorge Fernández-Díaz. El tema és la política antiterrorista. La diputada acusa el ministre de cobard. El debat parlamentari més agre viscut en aquesta legislatura incipient. El govern del PP, que ha fet de la política basca, el procés de pau i el final del terrorisme, un ariet per repartir a tort i a dret i forjar-se la imatge de “partit espanyol autèntic” davant les tebieses suposades dels nacionalistes i el socialisme zapaterista del passat, aquest govern ara s’ha d’escoltar d’una veu estrident un discurs de UPyD que el desborda en radicalitat i demagògia. Un mes abans de les eleccions ETA va anunciar que acabava la seva vida. Una gran notícia. Però quedava pel govern que venia temes tan espinosos com l’entrega de les armes i l’aproximació de presos. Perquè de tot això, i de indults, se’n va parlar per arribar al comunicat d’ETA del 20 d’octubre de 2011. Ara el PP té un corcó en el parlament que sota una capa de discurs ètic li farà difícil maniobrar per rematar el final d’ETA. Un partit, UPyD, al qual hem prestat poca atenció des de Catalunya, però que s’està convertit en un focus populista que busca esberlar moltes coses per sobresortir. Mentre el ministre de l’Interior es discuteix amb la portaveu d’aquesta facció de cinc diputats, un membre del govern em diu: “Ens preocupa molt més això que estàs sentint que l’oposició del PSOE. Nos preocupa mas ella que Alfredo”.

Creuant el riu Íbar

PSOE, setmana 1

Dimarts a primera hora del matí entro al Congrés per la porta del carrer Cedaceros i crido l'ascensor per anar al despatx. S'obre la porta i a dins hi ha Carme Chacón, Leire Pajín, Cristina Narbona i l'home de confiança de Chacón i proper diputat Germán Rodríguez. Tots els generals vençuts. Hi ha espai per a una altra persona. Em pregunto: "Si entro, què dic? Seran uns segons llargs". Amb cortesia deixo passar, quasi forço, l'entrada d'un altre que ha arribat amb maleta. Paisatge després de la batalla. El chaconisme ha estat una agregació de descontents, un pronunciament com tants n'hi ha hagut en la història de les Castelles. Han perdut per 22 vots, que vol dir 11 persones. Una batalla cos a cos, amb l'ai al cor. Em diu Txiqui Benegas que el 40% dels delegats al congrés del PSOE no havien estat mai en un congrés del partit. "A la chiquillada les han comido el coco. Les preguntaba quién fue el secretario general del PSOE antes de Felipe y no lo sabían!". Ara Rubalcaba té el poder, ha cedit el justet per no trencar la corda i els perdedors queden disgregats i diletants. Moltes hores per barrinar i estar a la que salta a l'espera de les primàries "a la francesa". La diputada Chacón ("puro desparrame sentimental", diu el diputat més veterà de la cambra) ara es resguarda al seu escó, amb la mirada perduda, preguntant-se com és que no ha funcionat el rosari de Twitters a 140 caràcters d'emoció i sentimentalisme que eren la base dels seus discursos. Evita es va quedar a les portes d'un nou regnat de socialisme ensucrat, zapaterisme sense Zapatero. Ai, quina angúnia!

Una cantonada: el "nordeste"

Set hores i alguns minuts de la Comissió de Foment del Congrés dels Diputats. Primera compareixença de la ministra Ana Pastor. Arriba al parlament el Ministeri de Foment amb tots els alts càrrecs, els arxius, els plans plurianuals, les "tablets" i els telèfons que no paren per consultar dades. Aquesta és de les comissions més concorregudes perquè tot diputat té la seva circumscripció i la seva obra pendent. Al començament, la sala està plena. Al cap de set hores, aguantem pocs. El portaveu socialista, els dos portaveus del grup mixt, tres de CiU i alguns diputats de la majoria popular. És aquella sessió de grans plantejaments però també del llistat de les obres. Podia haver estat una estrena amb anunci de parada total de màquines per fer front a la retallada del dèficit galopant. Però ha volgut fer la llista d'obres. Un diputat gironí em diu: "Escolta, que no ha parlat de la N-II!". Li responc: "sí que ha parlat de la N-II però n'ha dit autovia del Nordeste perquè per a tots aquests poderosos gats vells del ministeri que tens aquí al darrere, que són una expressió depurada, finíssima, de l'alt funcionariat de l'Estat, per a ells, nosaltres, els gironins, som el nordeste... on algun dia arribarà l'alta velocitat i es farà una autovia no pas per connectar amb França sinó amb el nordeste... Som el nordeste del quilòmetre zero de l'Espanya radial, el fons a la dreta, una cantonada, un racó dels camins de quan els humans anaven amb carro".

comptes difícils de quadrar
La ministra de Foment ha comparegut a la Comissió del Congrés dels Diputats per primer cop des del seu nomenament el 22 de desembre. S'ha fet esperar. Ha dit que volia dir amb precisió el que són les línies generals del seu departament per aquesta legislatura. Ha començat pintant un panorama econòmic desolador ple de deutes deixats i maquillats per l'anterior Govern socialista. Després ha dit que ha arribat l'etapa de graduar el que és indispensable i el que és sobrer. Ha afirmat: "S'ha acabat construir autopistes per llocs on no passen cotxes". I després s'ha dedicat a enumerar una llista completíssima d'obres d'autovies, tren d'alta velocitat, tren convencional, reformes en ports i política d'habitatge. Els comptes de la ministra Ana Pastor són difícils de quadrar.

per aquest any o pel 2024?
No cal recordar que les legislatures duren quatre anys. Pastor ha anunciat pel juliol un nou pla d'infraestructures amb l'horitzó 2024! Totes les obres pendents a Catalunya les ha anunciat. Però ni una concreció de calendari. Tots contents i tots enganyats. Em sembla que en el Govern de l'Estat encara hi ha gent que es pensa que el que estem vivint és un parèntesi en l'esplendor econòmica del ciment. No veuen que hem iniciat un viatge cap a la modèstia col·lectiva.
La ministra Pastor també ha fet una defensa del model anticompetitiu d'Aena. Aquest organisme de l'Estat és una màquina de perdre diners. Un luxe que no es pot permetre ni el més jacobí en èpoques de pesat dèficit econòmic. No cal dir que li agafem la paraula a la ministra, que ha dit que no hi ha diners i que vol fer, per exemple, una nova autovia entre Sòria i la frontera amb Portugal. Li recordarem cada setmana que Girona és la demarcació de l'Estat amb menys quilòmetres d'autovia, que els accessos ferroviaris al port de Barcelona estan pendents, que no es pot fer tot i tot alhora i que a l'hora de prioritzar... La prova del cotó serà saber si Catalunya és una prioritat.

la prova del cotó
L'última setmana de març, just després de les eleccions andaluses i asturianes, ves per on, entrarà el Pressupost General de l'Estat per al 2012 a les Corts. Aleshores, haurem de buscar les partides concretes. Buscarem on és la planificació per invertir els 1.629 milions en el desdoblament de la N-II (autovia del nordeste) i els 100 milions per als 24 quilòmetres d'autovia pendent entre Besalú i Figueres. Caixa o faixa. Aquesta setmana hem escoltat música celestial. La lletra i el compàs, als pressupostos. La resta, prosopopeia.

Desconstrucció

Pedro Sanz ho veu clar- Quantes coses que passen en el mapa autonòmic en pocs dies. Són moltes les imatges que poden acompanyar aquesta afirmació. Pedro Sanz ho té clar. El president de la Comunitat Autònoma de la Rioja, Pedro Sanz Alonso (Igea, 27 de desembre de 1953), ha reaccionat davant l’anunci que el govern controlarà per llei el sostre de despesa de les Comunitats Autònomes i farà un control previ dels seus projectes de pressupostos. Ha sortit per la tele amb cara de circumstàncies, clarivident, aclaparat, i ha afirmat: “Aquesta és una modificació substancial de l’autonomia però s’ha de ser comprensiu i entendre-ho”. Sí, una modificació substancial de l’autonomia. La Rioja té 322.415 habitants segons dades de l’INE de 2010. Les comarques gironines tenen 752.026 habitants (Idescat, 2010). El president Pedro Sanz veu que hi ha un món que s’acaba. Ell, que va començar com a professor d’EGB del cos de funcionaris de la preautonomia basca, fins que va ser traspassat a la Comunitat de la Rioja (creada per l’Estatut de 1982) veu que s’acosta una batalla territorial en la qual alguns cediran i alguns es resistiran. Cediran els que tenen una relació directament proporcional a la irrupció d’un neoautonomisme fill del maleït “cafè per a tothom”, gran improvisació igualitarista de la Transició. Resistirem els que tenim una relació directament proporcional a l’autogovern que enfonsa les seves arrels en fons de legitimitat prèvies a la Constitució. Hi ha un regionalisme de fronteres difuses, qüestionades (Cantàbria, Lleó, Múrcia, la Rioja...).  Pedro Sanz és un home amb sort que en comptes de ser president de diputació – una terra de 322.415 habitants, una província que fins els 1833 havia estat dividida entre els corregimientos de Burgos i Sòria- ha tingut els honors de president regional. I tals honors l’han portat a ser president de l’Associació de Regions Europees Vitivinícoles (2022-2004). Moment àlgid de l’autonomisme de la Rioja. L’autonomisme està en desconstrucció. I, aleshores, què?

El mapa de 1980- En el despatx professional de Carles Gasòliba hi ha un mapa d’Europa que convé ser recordat en el moment actual. És un mapa oficial de la Comunitat Econòmica Europea editat el 1980. Conté tots els Estats membres i també els Estats candidats. És un mapa molt complert i en cada Estat hi ha les regions. Per exemple, les fronteres de totes les regions d’Alemanya occidental, de Bèlgica....també hi ha els Estats candidats. Espanya figura tota ella amb només dos territoris autònoms: Catalunya i el País Basc. Així veia la CEE a Espanya el 1980. Convindria reproduir i repartir aquest mapa avui. En la desconstrucció, tal vegada, si en sabem, si hi ha raonaments no viscerals, el mapa de 1980 pot ser un punt de proposta, per descabdellar tres dècades de cafè per a tothom. També pot passar que tres dècades d’autonomisme hagin fet autonomistes de conveniència i que la desconstrucció ens porti a escenaris tensionats. Serà una gran oportunitat per parlar clar. Tot això ve molt ràpid. Atenció a la conferència d’Artur Mas a Madrid el 12 de gener.

Rajoy ha buscat ser investit en solitari

Mariano Rajoy ja és president del Govern. S’han acabat sis mesos de parèntesis en la governació de l’Estat des que el mes de juliol el president sortint Zapatero anunciés eleccions avances per novembre. Massa temps perdut. En el discurs d’investidura el president Rajoy, fidel al seu estil, va callar més del que va ensenyar sobre el programa de govern. Els temps econòmics són difícils i el veritable programa de recuperació econòmica tindrà dos moments: el Reial-Decret del Consell de Ministres del 30 de desembre (allí es veurà què suposa una reducció de 16.500 milions d’euros de dèficit i la suspensió de disponibilitat pressupostària del pressupost). Una segona entrega es produirà just després de les eleccions andaluses del mes de març. Temps d’un realisme descarnat en una economia que ha ajornat les decisions més urgents a l’espera d’un nou govern. Hi ha racons de la geografia hispànica, bastants, que encara no són conscients de les mesures que s’hauran d’adoptar. Els catalans fa un any que tenim un govern que ha guanyat temps per arribar primer a la recuperació econòmica. La situació és de tal magnitud que ni el candidat derrotat Rubalcaba es va atrevir a fer un discurs contundent d’oposició. Els socialisme minvat té un sostre de vidre: la recent gestió econòmica. Avui Elena Salgado s’ha acostat a l’escó per acomiadar-se. M’ha dit que manté el mateix número de mòbil. A partir de demà a la nit, el silenci.

Rajoy, fidel al seu estil, no ha buscat en el debat d’investidura la complicitat de cap altre grup parlamentari. Va ser especialment dur i contundent en el debat amb Rosa Díez (UPyD) que veu com una font de desgast i sagnia de vots que ha de fustigar des del minut zero. Pel que fa a CiU, simplement la seva resposta va ser xutar a córner i expressar indolència en el punt central que ha dut CiU a guanyar per primer cop unes eleccions generals: el pacte fiscal. Rajoy, mal aconsellat pel diputat Álvaro Nadal i tal vegada massa confiat pels missatges d’Alícia Sánchez-Camacho ( “a estos los tengo controlados en el Parlament y ya sabes de su responsabilidad”) no va voler buscar el suport de CiU. Qui té majoria absoluta, per què necessita fer concessions?, devia pensar un candidat no prou conscient dels temps que venen. Capítol a part mereix la partida de mus que es porten els bascos. Amaiur vota abstenció perquè diu que no participa en l’elecció d’un president espanyol. Si això fos així, s’hauria d’haver absentat de la votació. Amaiur farà servir cada setmana la tribuna del Congrés amb la mirada posada a les eleccions basques de març de 2013 que aspiren a poder guanyar. Partida molt oberta. El PNB fa abstenció perquè sap que només amb el PP o el PSOE pot tornar a governar el País Basc. I perquè fa molts mesos que treballa amb el PP en una carpeta que tot just comença: l’administració del final d’ETA (presos, amnisties parcials, tercers graus....). El PNB es trobarà d’aquí a un any amb una decisió delicada: amb qui pacta el retorn al govern. La por, la meditació  ignasiana i el càlcul han guiat el vot del PNB.

Artur Mas va ser investit ara fa un any amb el vot en contra dels 18 diputats del PP. Després el dia a dia de la vida parlamentària porta moltes votacions i moltes decisions. En l’escenari català aquesta investidura arriba amb un PSC que fa els primers passos d’oferta de pacte i una ERC que també vol recuperar espai de centralitat. ERC lamentablement no ha pogut parlar en el debat d’investidura perquè IU els hi ha fet impossible. Estic convençut que el PP no voldrà desaparèixer de l’escenari de pactes a Catalunya.

Rajoy, murri, ha superat tots els obstacles dintre el seu partit per guanyar batalles i contestacions internes. Ara és president amb majoria absoluta. Ara l’haurem de començar a valorar no per les seves decisions de partit sinó per les seves decisions de governant. Fins avui, i després de la investidura, encara un vaporós misteri. Està tocat per aquell escepticisme que no el fa visionari com Aznar ni bonista màgic com Zapatero. El pragmatisme tocat d’escepticisme serà suficient per aquesta hora greu? Ja ho veurem. 

Socialisme catalanista, la minoria

D'aquí a una setmana hi ha el Congrés del PSC. Tinc per norma general no opinar dels processos interns dels altres partits. I menys en època de crisis internes. Però d'aquí a una setmana veurem una vella tècnica que fa dos dècades que coneixem: dividir la minoria catalanista per incorporar-ne alguns a l'executiva i així anar matant l'ànima catalanista del moment de la unitat socialista.. Aplaudeixo els socialistes que fan costat a la candidatura honesta d'Àngel Ros. Observo amb perplexitat vells catalanistes que es rendeixen a la candidatura oficialista de Pere Navarro. On s'expressarà el catalanisme socialista en els propers anys?