Els últims cent dies de Rajoy

En l’hora greu- 21 de juny, debat i votació al Congrés de la llei del pacte fiscal europeu que obliga als Estats a una disciplina pressupostària per sortir del clot de la crisi. L’acord de començaments de març convertit en text legal. El ministre d’Afers Exteriors fa una gran intervenció parlamentària, exactament la que ja fa tres setmanes que hauria d’haver fet el president del Govern just després de demanar el rescat del sector bancari. La intervenció i el debat parlamentari que no ha fet perquè no té ni els coneixements ni la seguretat que el seu ministre d’Exteriors, durant 16 anys membre del Parlament Europeu. Em toca intervenir en nom del meu grup. El Consell Europeu del 28 i 29 de juny ha de ser fundacional o la zona euro farà aigües. Sembla ser que la cancellera Angela Merkel comença a veure que el projecte europeu està a prop del precipici. Tants cops Europa ha tingut un nou impuls quan estava a prop del precipici! Necessitem una Europa política –amb més control democràtic- que suposi una unió financera. Necessitem impostos a nivell europeu, tassa de transacció bancària per deixar la City de Londres amb els peus a ratlla, necessitem mutualitzar les càrregues del  dèficit a través dels eurobons, necessitem un Banc Central Europeu que faci front als problemes del deute públic i del deute privat, necessitem organismes de supervisió europeus, agències europees de qualificació, unió bancària....necessitem tot això i per ara mateix. Si és possible, haurà nascut una nova Europa, sinó s’haurà enfonsat el projecte europeu. Per ja, per la setmana que ve. L’esborrany de treball –allò cuinat pels alts funcionaris- de la cimera comunitària invita a un cert optimisme. El partit socialista ha votat que sí després d’escenificar una abstenció si el govern no incorporava compromisos a favor del creixement econòmic. Exactament el mateix que a la mateixa hora estaven fent els seus col·legues alemanys en el Bundestag. Coordinació europea, olfacte de Pérez-Rubalcaba, bons consells i orientació del diputat Juan Moscoso.

Sobirania compartida- Aquesta Europa forta que pot néixer per supervivència en una setmana suposarà la cessió de sobirania dels Estats membres. Suposarà caminar cap a l’Europa federal. És curiós veure com les intervencions d’alguns diputats són contràries a aquesta cessió de sobirania, des dels comunistes fins als nacionalistes gallecs i el foralista navarrès. Un cert tast a carlisme del segle XXI contra les idees de la integració europea. Nosaltres som partidaris de la cessió de sobirania i de començar a dir les coses pel seu nom: les sobiranies són compartides, totes. L’Estat-nació napoleònic ha mort.  Aquesta setmana s’han complert els sis primers mesos del debat d’investidura. Alguns al PP observen amb preocupació els llargs silencis del primer ministre. Els aznaristes recorden que per ser president del Govern no cal ser diputat. I ells, molts britànics, recorden que Margaret Thatcher va sortir per la votació interna del grup parlamentari i que, sense eleccions, el seu lloc va ser ocupat per John Major.

Mallorca- 22 de juny, dinar col·loqui a Mallorca amb els socis illencs de la Fundació Democràcia i Llibertat. Em toca fer de ponent. Començo seriós i profund, a les postres surt el caràcter i l’humor mallorquí. Just avui el president del govern balear ha anunciat el final de la immersió lingüística en català a les escoles  de les Illes Balears. Una de les notícies més greus de la setmana. El final d’un consens que feia molt cooperativa la relació entre Catalunya i les Illes. Un perill de contagi de la veta populista i agre del PP valencià –que ara ja està en l’hora del reflux i la rectificació parcial. Els meus companys de taula em diuen que el president Bauzá és tan radical en el seu plantejament que pot provocar la derrota de la seva formació d’aquí a tres anys. Però perquè això sigui possible, ha de coagular un tercer pol com el que ha estat possible a València amb Compromís. Els elements són Convergència Balear, liderada per en Pep Melià, La Lliga, el PSM i tal vegada el diputat del PP que ha passat al grup mixt per defensar la llengua. De tot això en sortirà una força de contorn ampli? A l’aguait. Ja han arribat les calors a Palma, la badia m’aboca la cançó de Raimon....la Llotja és de color daurat, camino per Cort,  compro uns vidres a can Gordiola i torno a l’aeroport. El mapa polític balear té camp per córrer i canviar.

Reformes a Defensa- Dimarts 19 de juny. Dino amb el ministre de Defensa a petició d’ell. Un basc de l’aristocràcia de Neguri amb ganes de fer reformes en profunditat i no recollir notorietat pública. Un home amb vincles amb Catalunya. El seu avi va dirigir la restauració de Poblet i Santes Creus. Un cert coneixement de Catalunya i alguns bons consellers catalans. Aquest home farà reformes en profunditat en l’organització de l’exèrcit i la racionalització dels equipaments. Just el que es va negar a reconèixer en la interpel·lació que li vaig fer el mes de maig. Simplement ell vol dirigir el temps i els continguts. Suposo que perquè entengués això també m’ha convidat a començar a veure’ns amb regularitat. Hem parlat de la base Loran de l’Estartit i dels terrenys de Radio Liberty.

26 de juliol- A finals del mes de juliol, el 26 de juliol, el Parlament de Catalunya discutirà i aprovarà una proposta de pacte fiscal per a Catalunya per reduir dràsticament el dèficit fiscal català i la “solidaritat forçada”. Aquest mandat aleshores serà negociat amb el govern espanyol del PP. Aquests dies s’estan fent grans esforços per intentar incorporar més partits en el consens a partir dels punts ja acordats entre CiU, ERC i ICV. La proposta del PSC ha de fer possible la seva suma al consens. El PP ja ha deixat dit que el seu vot final pot ser una abstenció –exemple de quan la política de gest és més important que el resultat concret de la lletra de l’acord. El 26 de juliol començarà la segona part de la legislatura: negociació d’un canvi radical, sense mitges tintes, per tenir una hisenda pròpia, una agència tributària pròpia. Depèn de com vagin les negociacions, l’any que ve el poble de Catalunya serà cridat a les urnes per expressar el suport o el rebuig a la Hisenda pròpia.

Per què fem tot això?

11 de juliol de 2012 quedarà registrat com el dia que el president Mariano Rajoy va pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats per anunciar un seguit de mesures doloroses pels ciutadans sens explicar perquè les aplica. Sense donar arguments per respondre a la pregunta: per què fem això? Em seria molt fàcil, ara, carregar els neulers davant la impopularitat de mesures com la pujada de l’IVA (estem treballant perquè no afecti la present temporada del sector turístic) i la supressió de la paga extra de Nadal dels funcionaris així com altres mesures. Però no vull anar per aquí.


Convé llegir l’última entrada al seu bloc de l’economista nord-americà Paul Krugman. La qüestió és Europa. En pocs dies o setmanes s’ha de desvetllar la següent pregunta: Europa pot avançar cap a una forta integració política federal amb unió fiscal, bancària i mutualització del deute (eurobons)? Europa pot donar un pas endavant decidit sota el lideratge d’Alemanya? O, alternativament, les lògiques egoistes dels Estats membres (les tensions a Finlàndia, les eleccions a Holanda el setembre, la irritació autosuficient a Baviera....) farà descarrilar la zona euro? Sempre hem de sostenir, des d’un optimisme que ja pot ratllar el ridícul, que l’euro mai caurà. Tampoc havia de caure Lehman Brothers, el banc nord-americà que va contagiar la crisi financera nord-americana. I un dia es van despistar i va caure. No es pot continuar molt de temps més en aquest estat d’indefinició. O caixa o faixa. L’Europa no endeutada ha decidit aplicar un dur condicionament als Estats del sud fins que resolguin tres problemes: sanejament del sistema financer, reducció del dèficit i increment de la competitivitat econòmica. Tot això es pot fer amb dolor i conseqüències per a molta gent sempre que hi hagi un nord, una visió, una explicació, un relat....que faci veure el final del túnel. Aquesta explicació no l’ha donat el president espanyol –per primer cop l’he vist afectat de falta de lideratge entre les seves files, malgrat els aplaudiments impúdics del seu grup. Tampoc la dóna la cancellera Angela Merkel perquè no la té –per Europa- o perquè és inconfessable davant l’opinió pública dels Estats sotmesos a un dur ajustament. El fantasma de la indolent fatiga dels antics socis europeus recorre el nostre continent. Fatiga i avorriment d’uns cap als altres.

Sóc europeista des de l’hora més tendra de la meva consciència política. Perquè el “nord enllà “ era i és el referent i l’exemple que jo vull per les meves filles perquè Catalunya sigui un país de qualitat i ambició col•lectiva. Però les coses s’han posat de tal manera que o la Unió Europea ens dóna arguments per respondre a “per què fem tot això?” o res de tot això tindrà sentit. La boira és baixa, el dolor s’estén, la resposta és indispensable.

Els Mandarins intervinguts

Entrin a You Tube i busquin el vídeo del vicepresident econòmic de Alfonso Suárez quan es van fer els Pactes de la Moncloa. En la era incipient de la televisió, amb un pla fixe, el professor Enrique Fuentes Quintana explica a la població la gravetat econòmica del moment i la necessitat d’afrontar sacrificis  pactats entre partits polítics, sindicats i patronals per sortir de la crisi del petroli que també va tocar a Espanya. Mirin el vídeo vintage de Fuentes Quintana i pensin en el que ha succeït les últimes hores. Estem intervinguts, diu Jordi Pujol de forma contundent. I hi afegeix: “i per sort durant un temps tindrem algú que ens dirà que hem de fer una política econòmica sense bromes per sortir del sotrac”. Fuentes Quintana va vendre sang suor i llàgrimes per sortir de la crisi. El president del govern ha sortit amb una compareixença entre gallega i de la societat líquida: “gràcies a nosaltres no hem estat intervinguts i aquí no ha passat res”. I ha agafat un avió per anar a Polònia a veure un partit de futbol de l’Eurocopa. Només li faltava començar les seves paraules amb un “Queridos lectores del Marca, Registradores de la Propiedad y aficionados al ciclismo..., todos nosotros, que no nos ha pasado nada...”. Però sí que han passat coses. I en passaran.

Conversa de cap de setmana amb Angel Mas, home de primer nivell que viu i treballa en el cor de la City de Londres. Els bancs i caixes a l’Estat espanyol tenen un crèdit hipotecari concedit de més de 650 mil milions d’euros. Molt d’euro i molt de risc posat en la totxana. El grau de mora del crèdit hipotecari – els que no paguen-, ja ha arribat a un 13%. De cap de les maneres n’hi havia prou amb un préstec- amb els corresponents interessos- de 40.000 milions d’euros com va filtrar el govern el divendres. Els que en saben i m’aconsellen em diuen que amb 100 mil milions el govern pot quedar curt. Irlanda, amb molts menys habitants, ja va necessitar 80 mil milions per rescatar el seu sector financer. L’executòria ha estat ràpida i ineluctable. Però amb alguns errors de comunicació impropis d’un govern fresc. Divendres la vicepresidenta del Govern tirava pilotes fora i deia que no hi hauria petició d’ajuda – i mil eufemismes més- fins que es conegués el informe del FMI que no estaria enllestit fins dilluns. Al cap de dues hores el ministre d’Afers Exteriors, García-Margallo, declarava que el informe del FMI ja estava acabat i entregat. Errors impropis d’un govern d’alts funcionaris. Potser aquest és un dels factors que expliquen el poc nervi polític del govern: un executiu de Mandarins, alts funcionaris a l’espera d’instruccions. I ja se sap que una manera de governar de Rajoy és deixar passar el temps. Les instruccions ara arribaran del BCE i l’FMI. Espanya era massa gran per ser intervinguda en el seu conjunt, segurament hauria estat un cop molt dur per la zona euro a una setmana de les incertes eleccions de Grècia – diumenge s’hauria de viure el futur de Grècia en els seus carrers i en els seus col·legis electorals. Ha estat intervingut el seu sistema financer mentre que en la resta – reforma laboral, reducció del dèficit, sostenibilitat de l’Estat del Benestar...- ja fa temps que el govern socialista i ara el del PP actuen al dictat europeu.

Mirat amb els ulls d’avui, algunes decisions del passat són veritables ximpleries: el Pla Zapatero (5 mil milions d’euros) per fer les millors voreres d’Europa i evitar uns mesos més l’empitjorament de l’estadística d’atur entre els treballadors de la construcció o la resistència pròpia d’un Mandarí corporatiu – Cristóbal Montoro- a rebaixar el sou dels funcionaris pel 2012.

Aquesta setmana la vida política a Madrid serà molt intensa. El president del govern ja hauria d’haver demanat la compareixença al parlament però no ho ha fet. Està a Polònia veient un partit de futbol. Rodrigo Rato no se’n sortirà només fent de conferenciant i d’indignat amb barbeta, les seves responsabilitats seran exigides. El governador del Banc d’Espanya sortint se’n va sense parlar perquè si parlés escandalitzaria molt. És molt més liberal que alguns del PP. Convé recordar que MAFO esmorzava a la cafeteria Los Pinchitos (calle Madrazo núm  7), entre el Banc d’Espanya i el Congrés i que en aquell bar de tapes i tovallons i escuradents per terra ha parlat molt més que en el Congrés. Jo també esmorzo a Los Pinchitos i fa anys que ens coneixen amb MAFO, l’home que fa temps que n’estava fart de no poder fer el que volia “per conveniències del moment” (eleccions, nou govern...).


Bankia és la primera accionista d’Iberia, d’amplis barris buits que van de Guadalajara a Toledo....el rescat de Bankia és el rescat de les empreses privatitzades però encara molt vinculades amb el poder públic. I el rescat dels negocis del Gran Madrid ara amb el cap cot. Ara els Mandarins de l’Estat estan intervinguts. I el que mana no en sap o no li agrada donar instruccions amb geni als seus alts funcionaris. Per això Europa i l’FMI ho farà per ell, fumador de puros que veu passar el temps amb el Marca a la mà. Aviat arribaran les caloroses tardes de juliol amb el Tour de França. Algú farà la feina, I hope.

Mig any després de les eleccions o com arrancar-se una tirita lentament

Avui fa mig any just de les eleccions del 20 de novembre que van donar un tomb al govern de l’Estat, la sortida d’un partit socialista agitat i desacreditat en els últims anys de Zapatero i el retorn al poder del Partit Popular amb la majoria absoluta més àmplia aconseguida mai per la dreta espanyola des de la recuperació de la democràcia. No ha estat mig any de rutina sinó de decisions polítiques a ritme trepidant. Fem-ne un balanç.

És l’economia, estúpid- Al president Zapatero, avui refugiat entre Lleó i Madrid sense cap crítica ni retret més enllà d’un record pastós (en això deu pensar Aznar tot comparant-ho amb la seva sortida)- li va costar dos anys reconèixer que existia una crisi en la que els estalvis (Pla E, xec criatura, deducció dels 400 euros....) es menjaven les estovalles d’una economia que necessitava reformes en profunditat que han arribat tard. 15 mesos d’interinatge entre les eleccions catalanes de 2010 i les generals de novembre de 2012 abans d’adoptar mesures doloroses.15 mesos perduts. Va arribar l’equip del president Rajoy, un governant ideal per èpoques de deixar fer, deixar passar. Un escèptic gallec que fuma puros mentre veu passar el temps. Una actitud vital. Però els moments són de màxima tensió. Va arribar l’equip de la dreta espanyola: advocats de l’Estat, unes biografies fetes al foc lent del Madrid oficial ( l’eix dels ministeris del Paseo de la Castellana i els àpats i les copes al voltant de Serrano). Va arribar un equip poc ideològic i sota la batuta de l’aplicada Soraya Sáez de Santamaría (carnet del PP després de ser fitxada com a assessora independent a la Moncloa aznarista. Tot té un ordre: oposicions, un lloc segur...i l’oferta de la política ratllant els 30 anys). Els ideològics, els que tenen nervi polític, van quedar centrifugats a les últimes files de la bancada popular i en alguna presidència de comissió (Carlos Aragonés, Gabriel Elorriaga, Baudilio Tomé...). Havien comés un error: el 2008 la sang els hi va bullir i van conspirar contra un Rajoy en hores baixes en el Congrés de València. En política només compten els errors, diuen i no m’agrada, i el nou exèrcit era de fidels que no causaven problemes al líder. Un govern amb poc nervi polític, aquesta és la clau de la no prevista desorientació dels últims sis mesos. Així ho deuen veure els dos vicepresidents polítics d’Aznar, Álvarez-Cascos i Rodrigo Rato, tots dos fredament executats pel seu company Rajoy. Deuen evocar l’equip de 1996 quan el Partit Popular feia política des del minut 0.

Com arrancar-se una tirita- Fa dues setmanes un grup de professors repentinats d’ESADE de Madrid em van sotmetre a un allau de preguntes sobre el moment polític i econòmic. Era en el sopar de les confidències després de l’acte acadèmic. Molts d’ells sabien més d’economia que no pas jo. Els vaig desconcertar una mica amb la següent pregunta: “Vostès com s’arranquen una tirita? A poc a poc o d’una estrebada? Amb un segon de dolor o a pessics?”. Els professors que esperaven respostes també repentinades no van saber per on anava. I vaig continuar: “És millor arrancar-se una tirita d’un sol cop però n’hi ha que quasi gaudeixen fent-ho a trossets. Aquesta és la metàfora que millor il·lustra el primer mig any del govern Rajoy. No saber arrancar la tirita d’un cop i ensenyar la ferida amb tota la seva carn vermella”. No ensenyar la ferida lluminosa des del primer dia. Errar tot practiant aquell consell del Cardenal Giulio Mazarino (Pescina, Abruzos, 14 de juliol de 1602 – Vincennes, 9 de març de 1661): “simula i dissimula” que és molt apropiat per un gallec instal·lat tota la vida en els canals de navegació del poder segur. Però no és un bon consell per la navegació en els onatges encrespats de la crisi. Per això el president Artur Mas va guanyar credibilitat ensenyant des del primer dia tota la ferida i explicant la magnitud de la situació (crisi econòmica i drenatge fiscal). I així mig any de tirita arrancada a trossets (globus sonda sobre supressió de municipis, comunitats autònomes que diuen que volen tornar competències però que no ho fan, companyies d’autopistes a punt de fer fallida, sistema financer apedaçat per dos plans de rescat....).

L’ensurt de Setmana Santa- El resultat de les eleccions andaluses ( 4 mesos sense tocar òrgans centrals del cos perquè Javier Arenas Bocanegra, Campeón de tantes coses, presidís la Junta de Andalusia) van causar un dany irreparable que es va sumar al resultat: govern de coalició entre socialistes i comunistes (perquè els d’IU d’allí encara són comunistes, com a Portugal i a Grècia). Europa estava a punt per atacar dilluns després del Diumenge de Resurecció. Per això aquella Setmana Santa va ser tant de dolar: dilluns una nota de premsa de la Moncloa a les 7 de la tarda anunciava una nova retallada de 10.000 milions d’euros en Sanitat i Educació (votades aquesta setmana al Congrés amb la gran solitud de la gran majoria del PP) i l’anunci de la pujada de l’IVA pel 2013. Qui es dedica a anunciar la pujada de l’IVA l’abril del 2012 pel 2013? Qui està amb l’aigua al coll i a punt de ser intervingut. El segon cop que Espanya va estar a punt de ser intervinguda després d’aquell 12 de maig de 2010. El nervi polític del somriure del govern (Cristóbal Montoro) es tornava a congelar i el outsider ministre Luís de Guindos veia que era més fàcil dirigir un banc no precisament immaculat que fer de ministre que sap explicar en bon anglès no se sap ben bé què.

Nacionalitzant- I va arribar el dia que un govern de dretes va nacionalitzar un banc. Però no és un banc qualsevol, és el banc dels negocis al voltant del complexa público-privat del Gran Madrid. És el banc accionista majoritari d’Iberia. Bankia aguantarà perquè és la seva i perquè hi tenen els estalvis. Bankia aguantarà amb un préstec que no un regal (compte amb la demagògia) de més de 7 mil milions d’euros (a tornar amb un interès del 8%...ja veurem quin any).

El focus al País Basc- Mig any després, Euskadi camina cap a eleccions avançades per la tardor. Les millors enquestes diuen que guanyarà el PNB, que Amaiur serà segona força, el PSE tercera i el PP quarta. El PNB i el PP no sumen, avui, majoria absoluta. El negocia de Robert i les cabres. Amb tot aquest panorama, Catalunya (que en el seu sector privat productiu va molt més bé del que pot semblar si hom mira els informatius de TV3) faria bé de mantenir el cap fred, allunyar-se de la por i anar prenent el seu propi camí. Els efectes d’aquesta decisió seran alguns dels punts forts de la segona meitat del primer any del mandat de l’home que s’arrancava les tirites lentament.

Perquè tots hem fracassat, una nova estratègia per la N-II

Fa unes setmanes la SER-Radio Girona ve fer un programa especial sobre l’estat vergonyós de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Recordo que el divendres de la setmana anterior em van enregistrar una petita entrevista que devia servir per algun tall de veu del programa. Allí ja vaig apuntar algunes de les idees que vull desgranar més detalladament en aquestes línies. Vaig veure un twit del programa amb una frase d’Alfons Petit, periodista, que deia: “La N-II és un fracàs de tots els parlamentaris gironins a Madrid, més enllà de l’esforç que hi hagin posat”. La frase invita a la reflexió i a la revisió de la utilitat de la feina feta. Si un es posa a la defensiva, pot començar a reivindicar el interès i la feina feta per uns i el desinterès i la feina no feta per uns altres. Però aquest no és el camí encertat. Les persones, i ara més que mai amb la crisi econòmica, valorem les coses pels seus resultats concrets. I en aquest sentit, tots hem fracassat, tots els parlamentaris gironins a Madrid. L’Alfons Petit tenia raó. Aquestes últimes setmanes m’he reunit amb diversos col·lectius que després d’expressar la frustració per l’estat de la N-II, m’han preguntat: “que podem fer?, què hem de fer tots junts?”. També és cert que la nostra societat a vegades se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona i ara que la situació econòmica és francament delicada és quan alguns proposen alliberar l’AP-7 pels camions (quina cosa difícilment passarà). M’ho podria estalviar però ho escriuré: algunes vegades m’he sentit i alguns ens hem sentit bastant sols o poc acomboiats quan hem plantejat la vergonya de la N-II en temps de més bonança. Vull recordar que en l’últim any i mig un grup de veïns de la Selva han tallat tres cops la N-II un dissabte al matí en acte de protesta. I que si no ho han fet més cops ha estat perquè cada vegada hi havia menys persones. Jo hi vaig ser els tres cops, en un cantó. On eren els milers de gironins irritats amb la N-II? Som tan mediterranis que a vegades amb un parell de desfogaments verbals contra el govern de torn i els polítics, hom ja queda descansats. I continua capcot suportant una situació extrema. No hem estat, com a ciutadans de les comarques gironines, prou sistemàtics i encertats per capgirar l’estat de les coses a la N-II. Prou obstinats i amb prou encert en l’orientació del dard. Confesso les meves limitacions i la meva frustració en aquest camp: amb l’acció política i parlamentària no n’hi ha prou. Fa poques setmanes, ordenant papers, vaig trobar el “gran pacte” CiU-PSOE de l’anterior legislatura després de la interpel·lació al ministre José Blanco i la votació en el Ple d’una moció expressament referida a la N-II (per primer cop en trenta anys!). Era l’última setmana d’abril de 2010 i per unanimitat el Congrés votava que abans de finalitzar l’anterior legislatura estarien en obres els tres trams sud de la N-II, des de Caldes de Malavella fins a la Tordera. La ironia em va pujar als llavis amb aquell paper a les mans. Insisteixo: amb tot el que hem fet, no n’hi ha prou. Apunto algunes propostes i també alguns errors per definir una nova estratègia per la N-II:

1-    No existeix un lobby gironí en defensa de la N-II davant el govern central- Cada cop que sorgeix una nova notícia sobre accidents mortals, incompliment de terminis, pressupostos insuficients, obres cancel·lades....tots els ciutadans de les comarques gironines ens irritem, alguns fem declaracions, pronunciaments, acords de corporacions locals, consells comarcals i diputació...editorials de diaris...portades cridaneres. Però tot això rellisca als alts funcionaris del Ministeri de Foment (Paseo de la Castellana) que no els hi arriba ni l’alè del nostre emprenyament. Amb tot això no vull dir que els parlamentaris no hàgim fet la nostra feina: cada cop que el tema és recordat al ministre de Foment o quan ho vam plantejar en un debat de política general al propi president del Govern...tot això ajuda a treure del “clot local” i a “globalitzar” la vergonya de la N-II. Però ho hem fet poc i malament. Amb poca obstinació per part de tanta bona gent de la societat civil. Posaré un exemple dels que ho van saber fer: quan es discutia, en els anys noranta, el desdoblament de la N-II per les comarques de Lleida i el famós traçat pel tram de la Panadella la gent d’aquella terra (amb alguns d’ells hi vaig treballar quatre anys) van saber muntar tal embolat que de la N-II i la Panadella en parlava tothom: els parlaments, els diaris i les televisions, els discursos del governants. S’ho van guanyar amb  persistència i aliances. Quants cops s’han convocat tots els gironins a Madrid i els madrilenys que tenen vincles o casa d’estiu a Girona per començar a crear un lobby a Madrid? Mai. I aquesta és la gent que pot multiplicar l’efecte de la gota malaia. Aquesta setmana ha sortit en algun titular que CiU proposa un front comú a Madrid per la N-II. No crec que en el camp de la creació d’un grup de pressió realment eficient i incisiu, emprenyador i efectiu, els partits hi hàgim de tenir un paper rellevant. Això pertoca a la societat civil, a tantes persones que em venen a veure al despatx a Girona, que parlem, que els hi passo dades i més dades per carregar-los de raons però que mai han traspassat el còmode marc de l’emprenyada autoreferencial per començar a fer pressió en les assemblees estatals, en les reunions amb els ministres, a la pressió sistemàtica sobre el potent i organitzat lobby dels enginyers de camins de l’Estat.

2-    Notícia global- En la societat del fast food informatiu, només unes quantes notícies aconsegueixen ser instal·lades com a “temes de fons”. Mai hem aconseguit col·locar la N-II com un tema de tot Catalunya ni un tema de l’Estat. Quan vaig arribar a Madrid ja sentia a parlar de las “Bárdenas Reales de Navarra” (uns terrenys de Defensa) i els tossuts navarresos no n’han deixat de parlar ni un sol dia i s’ha instal·lat com una notícia global. Els mitjans gironins, ara més que mai, tenen aliances amb mitjans de comunicació de més enllà de la nostra demarcació per “globalitzar” la vergonya de la N-II. En les tertúlies de ràdio, en els programes televisius, en els editorials...els que prenen decisions han de notar l’alè mediàtic al clatell.  I això avui no passa.

3-    Front comú polític- De la mateixa manera que el plus de pressió sobre el poder executiu crec que ara correspon a la societat civil (sumada a la feina parlamentària) crec que podem fer molt més en el front polític comú. Avui les comarques gironines tenim dotze parlamentaris a Madrid (deu per elecció directe, dos per designació del Parlament de Catalunya). A qualsevol país seriós els pressupostos són lleis que s’han de complir. Ara, el mes de juny, entrarà en vigor un nou pressupost que preveu 16 milions d’euros per un tram de la N-II. Segurament al Senat el govern hi injectarà alguna partida més. (tot poc però és el que hi ha). Fins i tot els més exigents ara ja diuen: “A veure si abans d’acabar l’any veiem les màquines a la N-II”. Conformisme!! La frase correcta és: a veure si son un govern seriós i d’aquí a finals d’any han adjudicat l’obre i s’han gastat fins a l’últim dels euros pressupostats. Hem de controlar conjuntament, tots els parlamentaris, l’execució de les partides pressupostaries de la N-II. En altres temes, cadascú tindrà les seves prioritats però en aquest hem d’actuar junts i hem de denunciar incompliments junts.

Podria escriure algunes idees més, però l’espai s’ha acabat. Perquè hem fracassat, uns més que altres, però la via política i parlamentària ha resultat insuficient, ara és l’hora de doblar la pressió. D’alliberar tota la irritació en forma d’un crit que se senti i faci reaccionar a 700 quilòmetres. Confio que ho sabrem fer. Amb caràcter urgent.

Catalunya a la UNESCO

Durant la compareixença del ministre Margallo, es fa públic l’acord entre el Govern central i el Govern de la Generalitat perquè un representant del nostre govern s’integri, a tots els efectes i rangs de representació diplomàtica, a la representació espanyola davant la UNESCO. Es compleix un article del nostre Estatut d’Autonomia. Un representant acreditat per dedicar-se en exclusiva a defensar i fer universal la llengua i la cultura catalanes. Un bon punt a favor. Un dia després el portaveu del PP al Senat se li va escalfar la boca i es va pronunciar  per suprimir l’ús de les diferents llengües oficials diferents del castellà  en el Ple del Senat. No crec que s’hi atreveixin. La tensió entre la pulsió uniformitzadora d’un PP de matriu castellana i un ministre d’Exteriors del PP intel·ligent i cosmopolita. Així viurem aquesta legislatura. Uns i altres, plurals i durs de molla, són fàcils d’identificar. Era més vaporós el pluralisme zapaterista que s’evaporava com un núvol d’abril.

Stefan Sweig, ara fa 75 anys

Aquest dimarts 22 de febrer va fer 75 anys de la mort del gran escriptor jueu d’origen austríac Stefan Sweig. Ara la Biblioteca Nacional d’Israel ha publicat les seves últimes notes inèdites abans de suïcidar-se convençut del mal final que tindria la Segona Guerra mundial i la victòria del totalitarisme hitlerià. La solvència econòmica de la seva família li va permetre cultivar la seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar en contra de la intervenció d’Alemanya en la primera guerra mundial.Com a intel·lectual compromès, Zweig es va enfrontar amb vehemència amb les doctrines nacionalsocialistes i l'esperit de revenja que es respirava en l'època. Va escriure sobre tot això en una llarga sèrie de novel·les i assajos, en el període més productiu de la seva vida El relat històric Grans moments de la humanitat, que va publicar el 1927 es manté, encara avui en dia, entre els seus llibres de major èxit. La seva autobiografia El món d'ahir es va publicar pòstumament el 1944. És un panegíric a la cultura europea que considerava perduda per sempre. Un llibre indispensable.

La comissió de secrets oficials i les normes de joc

Fa uns anys la comissió de secrets oficials del Congrés dels Diputats era integrada per un representant de cada grup parlamentari quedant expressament exclòs el mixt per la pluralitat a vegades heterogènia dels seus membres. Però ja fa alguns anys, sota l’Alt zapaterisme, es va modificar el reglament perquè tots els grups hi tinguessin un representant. Aquesta és la norma i així s’ha de complir. Mai he estat membre de la comissió de secrets oficials però sempre s’ha dit que en els últims anys s’havia rebaixat molt la informació reservada que el govern i els seus serveis d’intel·ligència traslladaven amb obligació de guardar el secret de la informació, als senyors diputats i diputades. De fet, des que en l’anterior legislatura la informació reservada sobre el segrest del vaixell Alacrana al mar ïndic davant les costes de Somàlia era radiat en diferit pel diputat Gaspar Llamazares, l’aixeta de la informació s’havia tancat...unes gotes de dades vagues i embolcallades en misteri. El PP ha comés un greu error evitant amb els seus vots que el representant proposat pel grup mixt, el diputat Alfred Bosch, no pugui ser membre de la comissió. Sobretot per l’explicació que ha acompanyat al vet: “un independentista espia d’Amaiur”. Sembla que tenen més seny els responsables del govern que els del grup de la majoria. Qualsevol diputat és un electe i mereix el respecte i el compliment de les normes.

El ministre Margallo al Congrés

Dimecres 22 de febrer, primera compareixença del ministre d’Afers Exteriors, José Maria García-Margallo, davant la Comissió d’Afers Exteriors per exposar la línies del seu departament per la legislatura. Ens trobem davant d’un home polític de llarg recorregut, cultivat, viatjat (dinou anys al Parlament Europeu), amb el que discreparem d’alguns punts i coincidirem amb molts altres. En el meu torn com a portaveu del grup, li demano que abandoni les polítiques “excèntriques” de les últimes legislatures (fora dels centres dels interessos de la política exterior i de la comunitat de valors) i que torni al cor d’Europa, al vincle transatlàntic i a la política iberoamericana intel·ligent (l’Ibex 35 s’aguanta per les inversions en aquell subcontinent). Hi ha una tendència a no donar prou importància a la política euromediterrània. Un cop més, el grup de CiU hi posa l’accent: s’ha de fer comunitària, de la UE, la política euromediterrània. Com va definir Romano Prodi ja fa anys: en la política de veïnatge amb el sud: tot menys les institucions. Integració econòmica, comercial, energètica....un gran camp per córrer per les nostres indústries.

Un primer fracàs de Rosa Díez

Dimarts 21 de febrer, es discuteix la moció del partit UPyD, populisme mediàtic i segons bufa el vent, sobre el final d’ETA i la política antiterrorista del Govern. Aconsegueix els vots en contra de tota la Cambra, menys els cinc del grup, contra el text. Quatre grups –Socialista, popular, CiU i PNB- firmem una esmena de substitució, un text que és la fulla de ruta per la unitat dels partits en la lluita antiterrorista. El govern central té un amplíssim suport polític per afrontar els propers passos en el final d’ETA – aproximació de presos, doctrina Parot, negociació de l’entrega d’armes....- i el flanc que li podia causar problemes ha quedat aïllat i retratat. El populisme sempre és un perill efervescent en èpoques de crisis econòmiques severes.