Podemos i Ciudadanos

A aquests dos nous partits els convindria molt més arribar a les eleccions generals de final d’any sense el peatge d’haver de passar per les eleccions autonòmiques i locals del 24 de maig i les andaluses del 22 de març. Guanyaran algun diputat i alguns regidors. I en alguns llocs decantaran majories i posaran presidents de comunitats i alcaldes. Aquest suposat benefici se’ls pot girar en contra. Per partits ambivalents com aquests, triar és trair una part dels seus votants. Com una manta que cobreix els peus o la boca però que no pot fer les dues coses alhora. El triar de Podemos i Cuitadans el mes de juny reverbera sobre les eleccions generals de finals d’any. Panorama electoral molt líquid i dinàmic.

Les bones pràctiques a Girona

Aquesta setmana han estat notícia les bones pràctiques en la contractació a l’Ajuntament de Girona. Hem conegut l’impuls decidit que l’equip de govern ha donat, amb el suport de tots els grups, a unes normes de contractació que tenen en compte els guanys en termes d’ajuda i promoció social de persones i col·lectius especialment colpejats per la crisi. Dit en breu: en igualtat de condicions, la contractació de l’Ajuntament de Girona beneficia les propostes que tenen un positiu impacte social.

Palamós, port internacional

De calaix. A començaments d’aquesta setmana, es va fer públic el que fa 15 anys que s’hauria pogut fer: Palamós serà port internacional amb frontera Schengen, cosa que suposa amb frontera exterior de la gran majoria de països de la UE integrats en l’espai de lliure circulació de persones, capitals i mercaderies. Fa anys i anys que aquest era un dels primers punts de la meva vindicació com a parlamentari per les comarques gironines al Congrés dels Diputats. Hi hem arribat! I n’estic molt content. Hi hem arribat d’una manera molt singular: l’acord entre el Govern de la Generalitat i el Govern central suposa que el primer paga la infraestructura i el segon dóna el permís i hi posa els funcionaris. Per què aquesta fórmula tan original on, un cop més, la Generalitat paga més enllà de les seves competències? Els funcionaris de l’Estat veien com una heretgia que un port de la Generalitat tingui frontera internacional. No és un port de complex de ports de l’Estat, però hem estat creatius i hem superat aquesta reticència. Com fa uns pocs anys la Generalitat va pagar les instal·lacions de l’aeroport d’Alguaire perquè hi poguessin arribar vols internacionals, especialment per la temporada d’esquí. En el cas del Port de Palamós, allò que interessa es que hi puguin fer escala o ser punt de sortida de creuers internacionals. I també, encara que crec que en menor mesura, una porta de sortida i entrada per al transport de mercaderies.

Una aposta pel turisme a la Costa Brava. De cares a la propera temporada d’estiu ja podrem dir que la Costa Brava té un port internacional. I si el sector turístic es mou, el turisme de creuers pot tenir un impacte molt positiu per l’economia del turisme. Es tracta de posar Palamós en el mapa com a porta d’entrada d’una terra plena d’oportunitats. És una feina que requerirà el seu temps. Sempre dic d’una manera molt gràfica que aquests anuncis que a vegades trobem en els diaris de paper, i que fan propaganda dels creuers pel Mediterrani, sempre tenen unes parades molt conegudes. Doncs bé, es tracta que algun dia hi figuri en aquesta propaganda Palamós, per ella mateixa i com a porta d’entrada de la Costa Brava i l’interior de les comarques gironines.

Difícil gestació. En anys de vida parlamentària, mai m’havia trobat amb un cas singular. Fa anys que batallo per aquesta causa, discretament i oferint solucions. L’estiu del 2013 vam ser convocats els diputats de tres partits polítics a una reunió convocada per una venerable institució de dret públic i de l’anomenada societat civil gironina. El missatge va ser clar: perquè Palamós sigui port internacional, el Govern del PP demana que deixeu de dir res en públic sobre aquest assumpte. Vaig quedar parat. No m’havia passat mai. L’octubre de l’any passat, quan ja havia passat un any sense resultats, vaig portar a discussió i votació el port de Palamós al Congrés dels Diputats. Bona gent de Palamós i les comarques gironines van ser pressionades perquè em truquessin i em pressionessin perquè retirés el punt de l’ordre del dia. Perquè callés. També vaig quedar molt parat. Aquesta bona gent van quedar frapats; pensaven, de bona fe, que discutir quelcom en un Parlament podia posar en perill l’objectiu final al qual ara hem arribat. Vaig resistir i vam discutir, i es va votar per quasi unanimitat (els d’Izquierda Unida hi van votar en contra amb aquella gràcia reaccionària d’estar «orsai» que a vegades mostren). Les pressions venien del govern del PP i dels seus comptats dirigents gironins. Ara ja és aigua passada i hem arribat a bon port, mai millor dit. Però aquella tempesta en un got d’aigua em va fer pensar molt en les actituds antidemocràtiques d’alguns polítics que ara governen a l’Estat. Qui podia ser capaç d’intentar tapar la boca a un parlamentari en l’exercici de les seves funcions? Només franquistes sociològics podien ser capaços d’això. Tot va bé si acaba bé.

S’han acabat els alcaldes del ciment

Dimarts 3 de març, visita de parlamentari a la comarca del Ripollès. Torno amb una llista plena de deures. En Jordi Munell és un excel·lent alcalde ple d’energia i projectes. Li desitjo de tot cor tots els encerts pel proper 24 de maig. De tornada m’aturo a la Vall de Bianya on el seu alcalde acaba de donar una lliçó de maduresa i sentit comú. El ministeri de Foment l’hi ha presentat un projecte faraònic per fer un nou traçat de la N-260, eix pirinenc, que trinxa la Vall i que deixa la carretera apunt per un desdoblament. Fa uns anys un alcalde amb un projecte milionari hauria fet salivera i no s’hauria resistit a dir un no. En Santi Reixach, home preclar, ha sabut dir que no a Foment i ha llançat una idea pensant en gran: si es tracta de millorar substancialment les comunicacions entre la Garrotxa i el Ripollès, ja tenim el túnel de Bracons i el desdoblament de la C-17 fins a Ripoll. Per tant, proposa, que els milions es gastin en unes bones variants d’Olot, les Preses i la Vall d’en Bas. Dir no a Foment quan Foment truca a la porta no és fàcil per alguns alcaldes. Aquesta proposta marca com s’han de fer les coses en el futur, pensant-hi dos cops abans de quedar seduït pel ciment de les carreteres. 

Kurdistan

Deixo aquesta dada pel futur: el Kurdistan iraquià pot ser un nou Estat en pocs mesos. No ho dic jo, ho diu l’informe del comitè d’afers exteriors del parlament britànic en un document publicat el 13 de gener de 2015. També hi ha kurds a Síria i a Turquia, que sumen una comunitat de 30 milions de persones. Però ara les possibilitats estan en el Kurdistan iraquià que ha retirat els seus ministres del govern de Bagdad perquè no els hi paguen ni exèrcit ni administració. I perquè el seu perfil laic en un mar d’integrisme té les simpaties de les democràcies occidentals (Espanya de forma molt tíbia perquè hi veu fantasmes com ja els va veure en els Balcans, però les coses passen, de cop, un dia).  

Govern obert a Girona

He entrat a la pàgina web de l’Ajuntament de Girona i he clicat a Govern obert. Els hi recomano una visita. Amb un primer cop d’ull es pot saber quan s’ha gastat del pressupost de l’any. Amb un clic es pot saber la retribució dels càrrecs electes i del personal eventual. Amb un clic es pot saber el consum energètic de les instal·lacions municipals, les conclusions de les taules pels pressupostos participatius i molta més informació. L’Agència Internacional de la Transparència i la UAB donen a Girona un 90% de compliment dels criteris màxims de transparència. Qui té por a la informació? A codecidir, a compartir? No pas l’ajuntament de Girona que ha fet un pas de gegant en matèria de transparència i participació ciutadana. Sense gran soroll, amb eficàcia. Després de més de 36 anys d’ajuntaments democràtics, no hem d’esperar grans obres sinó un millor servei. I decidir allò que és del comú de forma compartida. Per això el procés de participació ciutadana per reformar la Devesa és interessant. Jo tinc clara la meva proposta: la Devesa s’hauria d’inspirar el màxim que pogués amb els Jardins de Luxemburg de París, els Jardins més bonics d’Europa. 

El pernil de Girona

El dimarts 3 de març va visitar Girona l’ambaixador de Taiwan a l’Estat espanyol. Ja és el segon cop que ens visita. Aquesta vegada el viatge llampec tenia una evident finalitat econòmica: els taiwanesos estan enamorats del pernil salat. I les exportacions de pernil salat a Taiwan surten, en primer lloc, de Girona. El segon objectiu era el foment del turisme: els taiwanesos estan apunt d’obrir un vol directe Taipei-Espanya i està en disputa si el vol aterra a Barcelona o a Madrid. El sector turístic ja ha posat fil a l’agulla per presentar amb dades a la mà els avantatges del vol a Barcelona i l’atractiu de la Costa Brava. Hi ha moments que es prenen decisions que marquen per dècades. Guanyar aquest vol és una aposta per obrir nous mercats turístics ara que s’espera una davallada relativa del turisme rus pel refredament de l’economia. 

Després de 35 anys

Estem en un moment de recomposició dels espais polítics. I no es pot abastar tot alhora i aconseguir majories del 40% en els parlaments. Estem en un moment que la manta o tapa els peus o tapa la boca però tot alhora no pot ser. A alguns els despunta la melancolia de qualsevol temps passat, en democràcia, mentre que d’altres ja donen per finiquitats els partits principals actuals. Tot està en moviment: Convergència ha fet un pas important aquest cap de setmana, ICV ha perdut algun dels seus més valuosos efectius amb la seva aposta per l’Estat propi dintre de l’Espanya plural, Unió està a les portes d’un profund exercici de democràcia interna. I els nous? Encara s’han de solidificar moltes expectatives. És evident que alguns importants poders econòmics han apostat pel llançament de Ciutadans a tot l’Estat. Podemos comença a destil·lar programa i, sobretot, formes i actituds (agres). Però al final seran les urnes les que parlaran en un any en el que votarem tres cops. Aposto que al final de l’any veurem un PP residual en la política catalana, un Ciutadans més desinflat del que ara generen les expectatives i un Podemos que serà o no serà només en funció de si supera al PSOE en les províncies petites. Si Podemos penetra a les dues Castelles el proper 24 de maig, els socialistes ja poden començar a recollir papers. Si no hi penetra, el seu 27% d’expectativa de vot en les reiterades enquestes de El País es pot acabar convertint en un grup d’uns 40 diputats, no pas més. Encara molt per veure en els propers 10 mesos. 

L’estat de l’Estat

La política en un plató de tele. L’any 1983 del segle passat el president Felipe González va proposar fer un debat anual de política general. Eren els temps que no existia la societat hiperconnectada amb les xarxes socials i el debat, la deliberació i les conclusions tenien un altre ritme i, fins i tot, un altre sentit. No puc pas dir que estigui en contra d’un debat parlamentari, sempre és bo el debat i la confrontació d’idees i propostes. Però cada cop més el debat de política general al Congrés dels Diputats té més semblances amb la crònica esportiva – qui fa més punts, qui fa més entrades, a vegades, qui trenca més cames- i més semblances amb un plató de televisió de la pseudopolítica de plasma dels dissabtes a la nit en un parell de canals privats. La política és quelcom molt més seriós i complicat que la frase de boxejador. Però en aquest ball ens ha tocat fer política i no puc negar que, amb prudència, també m’hi he adaptat. De política política se’n va parlar però el context és més llaminer per alguns mitjans i per tantes tertúlies posteriors (tertúlies de plasma, d’ones de ràdio o de cafè). Anem a les dades.

3 milions de llocs de treball. Si algú es vol prendre seriosament la comunicació de president del govern, el seu anunci més rellevant és que en la propera legislatura vol crear tres milions de llocs de treball. Amb unes estadístiques que apunten que avui hi ha quatre milions i mig de desocupats, aquest és l’anunci més atrevit, i em sembla que en parlarem durant temps i les paraules retornaran en els propers anys. Crear tres milions de llocs de treball és deixar l’atur per sota del 10% (al voltant del 7%) quan ara està al 23%. Quins comptes de la lletera ha fet Rajoy? En els últims sis mesos s’han creat 480 mil llocs de treball. Inclosa temporada turística, inici de la recuperació econòmica i activació dels nous contractes molt més flexibles i precaris (avui el mileurisme és la tònica optimista dels nous contractes). Dos elements s’han de tenir molt en compte per aquests mesos de reactivació: la caiguda espectacular del preu del petroli (que es pot frenar i repuntar aviat) i l’abaratiment del tipus de canvi entre l’euro i el dolar que ha incrementat i facilitat les exportacions. Me n’alegro molt que les coses vagin millor. Però no hi haurà tres milions de llocs de treball si no es canvia el  model productiu. El turisme i els serveis tenen els seus límits. No cal dir que caure en el mateix error del diner fàcil de la totxana seria temerari. I no veig una reindustrialitazció en profunditat en moltes regions espanyoles. Sense voler ser xovinista, sí que noto un molt millor to industrial a Catalunya. La classe mitjana treballadora ha patit molt i ha quedat molt atropellada en els últims set anys. Alguns escoltem amb astorament que ara és possible una solució per les execucions hipotecaries. I fa tres anys no ho era?

Llei de la segona oportunitat. L’any 2004, fa 11 anys!, vaig tenir a les mans la primera proposició de llei de la segona oportunitat. Recordo que la vam presentar al Senat i que el que avui és secretari del Govern català, Jordi Baiget, va ser clau en la seva redacció. Quina és la filosofia de fons de la llei de la segona oportunitat? S’han acabat les vides laborals lineals i sempre ascendents. S’ha acabat aquella previsible vida laboral que començava d’aprenent i acabava amb un lloc garantit a la mateixa empresa o amb un negoci propi. La vida dels nostres pares i avis. Avui la vida laboral, i vital, és fluctuant, més sotmesa al canvi, segurament d’una manera inevitable i fins i tot, en cert sentit, més d’acord amb els temps actuals. Tots nosaltres hem de tenir passarel·les per segones i terceres oportunitats. Pregunteu-li a un home o una dona de més de 45 anys, fràgils en el mercat laboral i en la societat digital fins i tot més que els joves en cerca del primer lloc de treball. La segona oportunitat també ha de tenir un reflex en el gran “entrampament” social que va provocar la bombolla immobiliària. No es tracta de saltar-se els compromisos ni d’estripar els contractes. Però moltes mesures eren possibles. Ara, tres anys i tres mesos després, el govern ha anul·lat de cop les clàusules terra de les hipoteques. Ara, al cap de tres anys i tres mesos, el govern entén que en situacions de precarietat s’ha de fer el rescat de persones i famílies – no només de bancs i caixes!- i ha trobat diners i enginyeria legal per fer-ho possible. Els dogmàtics lletrats de l’escuderia BOE, tan acomboiats per la vicepresidenta Sáez de Santamaría, han vist avui que les lleis estan al servei de les persones i que es poden canviar si no es traeixen els principis essencials d’una societat democràtica. Quant de patiment que haurien pogut estalviar si aquesta bona mesura, que venim proposant des de fa anys, s’hagués adoptat del 2012 ençà.

La bona educació. Els afortunats anys de contacte amb parlamentaris de democràcies velles i consolidades m’han fet entendre molt més bé el que en Carles Gasòliba em va ensenyar des del primer dia: a Europa i als Estats Units es respecta sobretot el polític electe. El mandat popular és la base de legitimitat essencial d’una democràcia. Per això els polítics en les democràcies velles busquen sempre tenir l’escó com a base per qualsevol altre activitat política. Aquesta setmana el president Rajoy va dir quelcom que cau de ple en la zona de la mala educació i que va en contra dels principis de respecte als electes amb mandat democràtic. Rajoy li va dir a Pedro Sánchez al final de la seva última rèplica: “No tiene nivel para ser presidente, no ha hecho propuestas, no vuelva por aquí. Es patético”. Si un oponent té nivell o no per ser president i si és patètic o no, forma part d’allò perfectament discutible. Però que un president del Govern digui a un diputat electe “no vuelva por aquí” en referència al Parlament i al seu escó, és quelcom altament inacceptable i impactant. Algú va excusar Rajoy dient que els presidents del Govern espanyol tenen el síndrome de la Moncloa: “treballen molt i els irrita la impugnació del seu treball i, aleshores, perden les formes”. No s’hi val. Rajoy mai hauria d’haver fet aquesta afirmació. I, sinó, sempre hauria pogut presentar disculpes. Amb aquest home sembla difícil parlar-hi en els propers mesos. Les majories absolutes es posen molt malament en una Espanya encara molt poc educada en la democràcia. Després del novembre d’aquest any, s’hauran acabat les majories absolutes a la política espanyola, per fortuna. 

Boris Nemtsov

Vaig conèixer Boris Nemstov, assassinat a Moscou la nit del divendres al dissabte, el mes de juliol de l’any passat quan em vaig reunir amb l’oposició liberal russa. Recordo que no va ser gens fàcil arribar fins a ells (una reunió amb tres destacats opositors), el xofer i la policia que m’acompanyaven devien tenir instruccions de fer la trobada molt difícil. Van dir que s’havien equivocat de direcció. Vaig haver de caminar per carrers plens d’obres, em van retallar els temps. Vaig arribar a les oficines de RPR-Parnas, membre del partit liberal europeu Aliança dels Liberals i Demòcrates Europeus. A vegades prenc notes de les converses més interessants que tinc. En aquest cas ho vaig fer. Nemtsov va intentar canviar l’estat de les coses des de dintre durant els anys 90 del segle passat com a viceprimer ministre. Més tard es va topar amb un país que havia transitat del tsarisme al comunisme sense haver experimentat mai les bases d’una revolució democràtica liberal i burgesa (com les del XIX en l’Europa occidental). Volia, no podia, resistia, tenia una posició contracorrent en un mar ple d’onades molt perilloses. Aquests tipus de lluitadors per la democràcia i els drets humans són els que em fan posar en la mesura justa els planys locals que a vegades sento en la nostra societat balneari. Per les causes grans, la mort violenta és l’última frontera.