Final d'una llarga història

He rebut una resposta parlamentària, després de molt insistir, sobre les dates de finalització de les diferents concessions d’explotació d’autopistes a tot l’Estat. En el cas de l’AP-7, en el tram Martorelles - La Jonquera la data de finalització de la concessió és el 31 d’agost de l’any 2021. En termes històrics, des de l’inici de la concessió, això vol dir que estem en la recta final, en el temps de descompte després de dècades i dècades de pagar per moure’ns en carreteres desdoblades i ràpides. Podeu trobar aquesta resposta en el meu compte de Twiter, on l’he penjat. Només el tram Barcelona – Tarragona - l’Hospitalet de l’Infant acaba abans, el 2019. La resta, en tenen per molts anys. És important, en aquest punt, veure la lletra petita que assenyala que el final de les concessions està subjecte a l’efectiu compliment de les expectatives «d’equilibri econòmic» de l’empresa concessionària. Crec que, des d’ara, hem de començar una meditada campanya per consensuar entre els actors més actius i representatius de la societat gironina l’exigència de compliment del final de la concessió. Aquesta exigència «d’equilibri pressupostari», un cop construïts els quatre carrils en el tram de Girona, i tres accessos addicionals a la ciutat, pot suposar que l’administració responsable del moment haurà de fer un sol pagament extraordinari per resoldre el que quedi pendent. Espero i penso treballar perquè sigui així, mai perquè s’opti per l’opció de l’allargament de la concessió. No seria el primer cas de finalització d’una concessió d’una autopista. L’any 2007, es va acabar la concessió de l’autopista entre Bilbao i Sant Sebastià. El resultat és que ara els usuaris paguen un peatge molt més tou (dos o tres euros) simplement pel manteniment. Em sembla que aquesta és una campanya molt seriosa de la qual la societat gironina n’ha de prendre consciència des d’ara. En aquesta causa, hi penso ser. Lliures de peatges, sí... pel compliment del contracte i, sinó, ens despistem. De fet, Abertis és la primera que ja fa temps que ha començat a diversificar negocis i riscos. Preparem-nos per circular lliures de peatges d’aquí a sis anys, després de més de 45 anys.

Ricard Masó, un pioner

Ha mort un dels pioners. Ara, quaranta anys després, ja podem parlar dels pioners, dels que van apostar per noves fronteres i van avançar en el camp de la construcció de la llibertat i l’autonomia política. S’ha glossat prou Ricard  Masó durant aquests dies perquè no hi vulgui insistir. Coincideixo en tots els elogis. Ricard Masó va ser un dels pocs gironins que va fer costat a Jordi Pujol en els seus deu mesos de confinament a Girona després de tres anys de presó. La societat benes tant gironina va fer bores a Pujol aquell any 1963. També existeix aquest Pujol. Com un Ricard Masó que projecta el seu llegat mes enllà dels seus 12 anys de parlamentari. El fundador dels premis Prudenci Bertrana, un activista del catalanisme i la democràcia. Un pioner. Un home que feia bona la màxima de Ferran Prat: «Ets quelcom quan ets recordat més enllà dels teus càrrecs públics». Ricard, gràcies per conquerir les terres més difícils com un veritable pioner. Honorarem la teva exemplaritat.

Els propers mesos

El moviment de la centralitat política a Catalunya ha provocat veritables estralls en els perímetres i la definició d'alguns partits polítics. El proper mes de juny, després de les municipals, serà clau per veure com es mouen els dos partits que encara tenen pendent la seva reposició. La tercera via s'està convertint en un impossible en el camp del catalanisme, simplement perquè els partits d'àmbit espanyol no hi posen res de la seva part. La tercera via l'està capitalitzant un partit anomenat Ciutadans que ja no parla de llengua i fa un discurs de confortabilitat amb Espanya. El que passa, és clar, és que Ciutadans no té res a veure amb el catalanisme sinó amb l'anticatalanisme com a motor de rendiment electoral. De la nit al dia, la tercera via se l'ha quedat un partit no previst.

Grècia

Un home que tinc per entès en la matèria em va dir el passat mes de febrer: si el govern grec continua per aquest camí, es quedarà sense diners a finals d’abril. El rumor de la sortida de Grècia de l'euro torna a fer el seu rum-rum. Grècia només representa el 2% del PIB de la zona euro. La seva sortida només seria traumàtica per als grecs, després d'anys de penosa agonia social, però crearia un precedent important: la reversibilitat de la permanència a la zona euro o a la UE. D’aquí a finals d'abril veurem coses gruixudes al país hel·lè.

Rato

El passat dijous a la tarda, en el Ple del Congrés, les cares d'alguns antics amics i seguidors de Rodrigo Rato eren d'una profunda afectació. Els ratistes veien la caiguda del que ells durant anys havien pensat que havia de ser president del Govern espanyol. Alguns escriuran teories molt rebuscades sobre la investigació de la Fiscalia. És molt més senzill: des que els Estats Units van decidir declarar la ?guer?ra al terrorisme gihadista atacant els paradisos fiscals, han caigut escales avall els que hi tenien diners amagat. Els objectius eren de caça major però tots han sortit a la llum. I una segona lliçó: quan algú ho sap en un escalafó de l'administració o de l'Agència Tributària, s'acaba sabent. Ara seria inconcebible allò que va fer fa quatre anys la vicepresidenta Elena Salgado de trucar als que apareixien a la llista Falciani perquè regularitzessin abans que arribés una inspecció.

Tres anys d'Hollande

Sembla que són molts més però ara fa tres anys de l'elecció de François Hollande com a president de la República Francesa i en queden dos per les eleccions presidencials de 2017. Un 79% dels francesos es manifesten descontents o molt descontents amb el seu president. Un rècord rotund d'impopularitat. A aquest gran país que és França li falta un líder polític que expliqui que el farragós aparell burocràtic públic, en bona mesura emparat i promogut pel gaullisme, no és sostenible. Manuel Valls acarona en somnis el nomenament, Sarkozy, un cop més hiperventilat, ja es veu rescabalant-se del deshonor de la no reelecció. Alein Juppé s'ho mira amb aristocràtica paciència. I els Le Pen només han començat les batalles de família, que continuaran.

L'amistat. Ferran Prat i Batlle

A vegades m'he preguntat si tindria prou nervi i frescor per escriure ininterrompudament durant onze anys el “Diari de Sessions” al Diari de Girona. Quan em flaquejava la confiança, en Ferran Prat solia aparèixer per casualitat, per telèfon, i em comentava el seu punt de vista del que havia escrit i l'opinió de les múltiples tertúlies i grups d'amics on havien parlat dels temes de la política i de la vida en els últims dies. Em sembla que se m'ha mort el lector número u d'aquestes notes setmanals. Però sobretot se m'ha mort un amic. Moltes persones que he conegut amb unes grans capacitats tècniques al final resulten ser un veritable zero a l'esquerra en el que ara s'anomena intel·ligència emocional i que de sempre se n'havia dit gent amb bons sentiments, amatents pels altres, delicats en els detalls, gent que sempre saps que hi pots comptar. Aquest era en Ferran Prat. Un amic amb un somriure dolç sempre als llavis, una mirada punyetera d'empordanès destil·lat per una vida viscuda amb intensitat fins als últims replecs. Un home que ha viscut i combatut durant anys contra el càncer. Que quan ha patit molt no se n’ha queixat mai i que sempre ha desprès un optimisme que podia resultar sorprenent. En Ferran Prat no és un home d'una vida simple i lineal que es pugui resumir en els seus anys d'alcalde de Vilamalla o com a membre actiu de tantes associacions. En Ferran era tot això i, a més, i sobretot, un gran facilitador de noves amistats. Ell ens ha posat en contacte i ha fet brollar l'amistat entre persones que segurament no ens hauríem conegut si no fos gràcies a ell. Persones de procedències diverses que ell ajuntava harmònicament. Ell era el més oposat possible al sectarisme i al gregarisme que alguns cors agres tenen en el seu malviure. En Ferran Prat era jovialitat perquè era allò que ara se'n diu un gran club d'amics empordanesos i gironins. Amb poc temps s'han mort l'Artur Soldevila i en Ferran Prat. Els dos me'ls va presentar en Ramon Sala i Canadell, que era un altre home bondadós i partidari de la ironia com a millor desgreixador dels moments de tensió. Els dinars dels divendres a Llers, on jo podia anar ocasionalment, eren una concentració altíssima d'homes i dones amb marcat caràcter. Un cop en Ferran, sortint d'uns dies de lluita contra el càncer, una mica recuperat i amb moltes ganes de recuperar la normalitat, em va venir a veure a Madrid per assistir a un Ple del Congrés i passar estones junts. Arribat a Madrid, un mal gest li va fer trencar o esquerdar un os d'una cama. La qüestió és que vam passar una nit a urgències d'un hospital que no recordo pas quin era. Pacient i gens remugaire, esperant durant hores i hores la consulta, vam parlar de les coses de la vida amb aquella calma que et dóna un temps no previst. Recordo perfectament que en Ferran em va donar molts bons consells. Em va dir que un dia un té responsabilitats públiques i un altre dia en deixa de tenir. Però qui no té la necessitat de la pompositat dels càrrecs públics per sentir-se alguna cosa és qui realment s'ha fet en base a valors sòlids i tresors d'amistat que li queden per sempre. Si, en Ferran, un home fet a si mateix amb molt d'esforç, va ser alcalde durant tres dècades, va ser conseller comarcal, home clau d'Oncolliga. Tot això ho va ser però tot això és poc per definir-lo. La seva carta de presentació era aquell somriure bondadós i murri i un amor desbordant -que el va fer viure molt- per la seva família, els amics i la terra.

PSOE i Podemos sense complexes

Hi va haver-hi un moment que el PSOE es va escandalitzar amb el que deia Podemos i el va combatre fins al punt que el secretari general del PSOE va dir que mai hi pactarien. Molt han canviat les coses. Mutacions de percepció i resistència dels que estaven en perill. Avui, al Madrid polític i arreu es té clara una cosa: on puguin, PSOE i Podemos pactaran. Començant per Andalusia.  Ganes de poder i moltes ganes a un PP envellit de cop per inacció política. Pactaran. I aquí començarà l’abraçada de l’os als alegres i volcànics nois i noies de la Complutense de Madrid.

Roja antes que rota. Dijous passat vaig coincidir amb Miquel Roca en una interessant reunió anual amb italians. El dia abans ha estat a Madrid i ha sopat a La Ancha, el restaurant més famós de la Transició que ara queda lluny. La seva conclusió després d’escoltar els vells roquers sèniors en el Madrid polític: “Tornen a estar tan obsessionats amb allò de España antes roja que rota que de moment el mes de maig ja la tindran roja”. Certament la dreta política i mediàtica va propulsar Podemos i ara li ha sortit un replicant de dretes espanyolista: Ciudadanos que amb política migratòria i fiscal es posa a la dreta del PP.

6 mesos per algunes decisions

D’aquí a sis mesos, i potser una setmana mes, es firmarà el decret de convocatòria de les eleccions al Congrés i al Senat. Amb això vull dir que al partit del govern li queden sis mesos de legislatura per adoptar decisions. En el que fa referència a les comarques gironines, en aquests sis mesos el PP es juga complir el mínim del mínim que els seus dirigents s’han compromès en públic: l’inici de les obres de desdoblament de la N-II en el tram nord i una inversió en l’Eix Pirinenc. Traduït en obres pendents: la ministra de Foment es va comprometre a licitar i adjudicar el passat mes de febrer les obres del tram Medinyà-Orriols del desdoblament de la N-II. Unes obres aturades des del 2010. També queden sis mesos perquè el Govern central liciti el desdoblament d’un dels trams de la N-260 entre Besalú i Figueres. Tots els tràmits administratius en els dos casos estan perfectament acabats des de fa anys. Només és voluntat de complir. Amb un retard històric, penso que les dues obres poden començar en els propers sis mesos. La prova del cotó.

Un pont notable. Una cosa és parlar dels anys de retard i de les desviacions pressupostàries i una altra de l’obra acabada i la seva utilitat. El nou pont sobre el riu Ter a Girona, que encertadament alguns veïns ja han batejat com el pont de l’Aurora (recordant l’antiga fàbrica de paper ubicada a tocar del riu), és un exemple d’obra pública molt ben feta i d’una qualitat molt notable. És la part última d’uns accessos a la ciutat que Joaquim Nadal va pactar amb el ministeri de Foment a mitjans dels anys noranta del segle passat i que ell mateix va relatar en la premsa local. És la part final d’una anella de traça urbana que connecta la sortida de Girona sud de l’autopista amb Pont Major. Un pont destinat a ser emblema de la ciutat.

Un balanç positiu en comparació. A sis mesos del final de la legislatura a Corts Generals, es pot dir que el balanç de l’obra pública de l’Estat continua essent raquítica, l’última en inversió per càpita de totes les províncies de l’Estat, però millor si la comparem amb, per exemple, les dues legislatures anteriors: trams curts de la N-II desdoblats però, sobretot, dos compromisos de campanya que contra el fatalisme dels apocalíptics han arribat a bon destí: la conversió del Port de Palamós en frontera internacional –frontera Schenguen- i el conveni per la construcció d’un modest però necessari baixador de la línia d’alta velocitat a l’aeroport de Girona. He rebut resposta parlamentària aquesta setmana sobre el calendari de la posada en funcionament de les instal·lacions al port de Palamós i sembla que estaran perfectament llestes per la temporada turística. Un petit detall: el govern de l’Estat hi posa el cartell i els policies, la Generalitat paga la inversió per les instal·lacions d’un port internacional. 

Perdre precisió

El govern espanyol feia gala de ser un govern de joves ben formats amb precisió de rellotge suís, els sorayos eren els mandarins de segona línia de l’executiu que preveien totes les fitxes i tots els escenaris. S’han desgastat en només tres anys. Un exemple ben significatiu és el projecte de llei de reforma de la llei de l’avortament que votarem, en primera lectura, el proper dimarts. Primer van presentar un projecte de llei que anul·lava la llei de terminis vigent i tornava a una llei de casos. Després d’un any van retirar el projecte de llei i el ministre va dimitir. Van tenir temps de pensar-s’ho i van presentar una nova proposta en la que es fa obligatori que les noies menors d’edat tinguin el consentiment dels progenitors per avortar. Aquesta mini-reforma ha deixat descontent un altre sector del partit i sobretot dels electors i dimarts com a mínim tres diputats de la majoria hi votaran en contra. En resum: ningú content. Un exemple que els sorayos eren aplicats però poc apassionats pels assumptes dels principis i les idees que marquen un camí o un altre.