La processó és llarga i el ciri és curt

1699, Besalú. Divendres vaig participar en la processó dels Dolors de Besalú que es té notícia que se celebra des de 1699. Una processó de Setmana Santa de la Catalunya vella: romànic, silenci, austeritat, espiritualitat, continuïtat. Vaig evocar, per contrast, una Setmana Santa viscuda a Sevilla. No hi havia millor manera de posar fre al trimestre polític i a la setmana viatgera que aquest retorn serè i espiritual a la Garrotxa on em varen fer possible. Començant a caminar en processó pels carrers de Besalú en aquella atmosfera de silenci i retrobament, vaig pensar, ciri en mà, en aquella dita “la processó és llarga i el ciri és curt” per resumir tantes vivències d’aquestes setmanes de tràfec i interrogants. Però també em va fer agafar perspectiva, homes i dones de la Congregació dels Dolors de Besalú han donat continuïtat a una devoció i a una tradició que travessa segles, temps bons i dolents, epidèmies i moments de glòria.

Xipre i tots nosaltres. El tema del moment és Xipre, encara que a alguns els hi quedi molt lluny. El pols èpic de la setmana ha estat entre la decisió prepotent d’uns euroburòcrates el cap de setmana passat i la resposta del parlament de Xipre que per dos cops ha votat que no a les mesures inspirades per uns valents que pensaven poder amb els petits i desvalguts. Polítics parant els peus a tecnòcrates. La política és necessària, la bona política. I la resposta només pot ser política europea i no dèspotes europeus d’inspiració alemanya. Tot és possible a Xipre: una renegociació, una deriva cap a Rússia amb el gas com a llenguatge comú, una sortida de l’euro o un assaig d’una Europa a dues velocitats en la zona euro. (És indispensable llegir l’informa de la Fundació Friedrich Ebert sobre el futur incert d’Europa en el qual vaig participar com un dels consultats en una sessió de preguntes a manta a Berlín). No convé i és molt difícil un pas cap al passat en l’euro però així no podem continuar. El rescat de Xipre s’ha xifrat en 17 mil milions d’euros, que és una tercera part del que ha costat el rescat de la banca tòxica espanyola. A Espanya hi ha hagut un rescat parcial bancari, queda clar fent la comparació, oi? I què fer amb els bancs amb injecció de diner públic? Dimecres, conversa amb un jueu amb cases pels quatre punts cardinals del món: “fa quinze anys a Israel van ser nacionalitzats tots els bancs per una crisi financera com l’actual a Xipre o a Espanya. Els ciutadans només entenen que amb els diners dels seus impostos es manegui un banc públic però no que es doni crèdit – amb interessos, és clar- a una banc privat amb exdirectius que haurien d’estar asseguts a la banqueta d’un jutjat”. Qui va fer la nacionalització de la banca israeliana era un ministre d’economies de dretes anomenat Benjamin Netanyahu, avui primer ministre. Ni el meu amic Vladimir ni jo tenim cap sospita de simpatia pel comunisme però ens posen nerviosos els que arranquen les tiretes de les grans ferides a petits pessics.

El ciri és curt. La política madrilenya consumeix els estats d’ànim i els assumptes amb menys temps del que duren uns glaçons en un whisky on the rocks (manllevant Sabina). Ara sí que diuen estar pel diàleg polític amb el govern de la Generalitat. És el tema de la setmana. Els comença a inquietar la capacitat de resistència de la societat i la política catalanes als recursos ja gastats de l’ofec econòmic i els serveis secrets. Nosaltres, amb la dignitat d’una família que li estrenyen les sabates velles però que sap estar, resistim i mostrem que ho farem tot menys el ridícul, que això no és el 6 d’octubre. Alguns, pocs, molt pocs, fins i tot comencen a fer-se la idea que els catalans només alliberaran la tensió institucional creada anant a les urnes a expressar el seu futur col·lectiu. I comencen a pensar que en aquesta consulta entre el sí i el no hi hauria d’haver una tercera pregunta que pensen que podria guanyar. Hi ha una dreta madrilenya, minoritària, més sofisticada i intel·ligent que els vells Hidalgos eterns reencarnats en diputats engominats i previsibles, tertulians d’argumentari enviat des de Gènova 13 i policies nacionals buscant en les zones fosques que tan bé osculten. El diàleg ha començat, el gel s’ha trencat. Entre altres coses, convé assenyalar-ho amb pragmatisme planià, perquè el ciri és curt i les nòmines s’han de pagar a final de mes i l’Estat del Benestar s’ha de preservar a Catalunya. El PSOE encara està en els exercicis espirituals i conspiracions de Capella Sixtina barrinant el nom del nou cartell electoral (Zapatero està convençut que ha de ser Eduardo Madina). Carme Chacón ha caigut en un forat negre.

Escoltin. Miquel Roca, en forma com sempre, va presentar l’esmorzar informatiu de dijous de Duran-Lleida al Ritz. Miquel Roca, veu metàl·lica i estructura gramatical cartesiana, afirma davant l’auditori: “la política espanyola ha perdut capacitat per escoltar. Es declamen successius parlaments sense escoltar a l’altre. Els hi demano, simplement, que escoltin a l’altre encara que no estiguin d’acord amb el que escolten, però que parin atenció, que parin l’orella, en el que diu l’altre. Escoltin”. Aquest defecte explica molts dels mals del fast polítics i fast news d’avui. En aquest món amb tant de soroll ambiental, cada cop s’escolta menys.

Francina Esteve. La professora titular de Dret Internacional Públic de la Universitat de Girona, Francina Esteve, és membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, encarregat d’assessorar el Govern en les vies jurídiques per la consulta. Els hi vaig dir: “no us regalarà les oïdes, farà prevaldre el rigor tècnic des de l’objectiu compartit”. I em van dir: “això és el que necessitem”. Bona senyal. Persones de la talla de la professora Esteve són les que ens convenen en els afers públics. Jo ho vaig dir fa un any i uns cinc mesos...