Viatge al país dei grillini

Chiara és la recepcionista ocasional d’aquest hotel italià batuts instal·lat en un palazzo. Té carrera universitària i parla perfectament anglès i estudia alemany. Després d’haver-nos saludat unes quantes vegades amb recíproca formalitat, comencem a parlar de política en un vespre que li baga la feina. No ho diu ni el primer moment ni el segon, però m’ho explica: ha votat la llista 5 Stelle del còmic italià Beppe Grillo. Aquests dos dies i mig a Itàlia per feina m’han anat molt bé per viatjar al cor d’una societat impactada pel resultat d’unes eleccions que presenten un país quasi ingovernable i un horitzó d’una nova cita amb les urnes.

Per què la jove Chiara ha votat Grillo? Per què un 25% dels electors han votat un còmic que ha fet de la crítica frontal al sistema institucional sense alternatives programàtiques la base del seu èxit? Per què Pierluigi Bersani, líder del centreesquerra i que ja tenia la victòria coll avall, va quedar a cinc dècimes de la llista del centredreta? Per què Silvio Berlusconi, cantant melòdic de creuers en la joventut, home de negocis sota l’ombra de Bettino Craxi en l’apogeu econòmic i líder del centredreta i tres cops primer ministre en els últims 19 anys, no ha finit en un remolí orgiàstic de bunga-bunga i un atac de decència cívica ciutadana? Per què el professor Mario Monti, tan estimat a les cancelleries europees i raspallat a Berlín i Brussel·les s’ha quedat amb un exigu 10% dels vots?

Itàlia bull: quantes coses que succeiran en una setmana i en un mes! Tres eleccions en una primavera, tres seus vacants. La setmana que entrem serà la de l’elecció del nou Sant Pare. El Vaticà és un Estat independent però a ningú se li escapa la forta rellevància de l’església catòlica en el quefer social i polític italià. Per seguir el Conclau, res millor que entrar al bloc “Vatican2013” de l’edició digital del Corriere della Sera a corriere.it. Fumata blanca la setmana que entrem: 115 elettori verso la Sistina. Divendres dia 15 es constituiran les dues cambres, la Cambra de Diputats i el Senat i el dia 16 s’elegiran els seus respectius presidents. En el cas del Senat, sense majoria absoluta, la incertesa és absoluta i l’elecció pot ser indiciària dels acords polítics, que avui no es veuen per enlloc sota una espessa boira. Però a Itàlia tot gira molt ràpid i amb una certa el·legància. El dia 19 el president de la República, Giorgio Napolitano, començarà les consultes per encarregar la formació d’un govern. El president Napolitano vol un govern ràpidament. El 15 d’abril es reuneix el Col·legi electoral per triar un nou president de la República al finalitzat els set anys de Napolitano que als seus 87 anys no vol repetir. Napolitano encarregarà en primera opció un govern a Bersani però aquest busca un acord amb Grillo, que ja ha dit que no vol pactar amb cap partit “tradicional” i que el seu món és la virginitat i l’improperi. Berlusconi s’ofereix per un gran acord centreesquerra-centredreta (que segurament serviria també per allargar les set vides del gat Berlusconi) però Bersani, una mica obtús i impactat pel resultat (“el guanyador-perdedor”, l’anomenen), no està per aquesta via. La segona opció serà un govern de curta durada, “i esecutivo del presidente”, orientat a passar les setmanes de l’elecció del nou president i de reformar algunes lleis entre les quals la llei electoral i enfocar noves eleccions per juny o setembre. Mentrestant, qui serà elegit president de la República pel “Colle” (diputats, senadors i representants de les regions)? La suma del Partito Democrático i de la llista Monti ja sumen majoria absoluta. Romano Prodi sap que és la seva oportunitat i il professore Monti sap que pot treure esforços de flaquesa d’aquesta operació. També s’ho mira des d’un angle, expectant, l’exprimer ministre Giuliano Amato. Itàlia bull. Tres seus vacants a resoldre en aquest despuntar de la primavera.

Per què Chiara deu haver votat Grillo? Aquesta mateixa setmana s’ha produït la primera reunió dels diputats i senadors grillinis. No s’havien trobat mai fins aleshores. Havien estat elegits per votació d’Internet en les sevs circumscripcions entre els que havien resultat “més simpàtics” i cada un d’ells porta una llista de problemes o propostes locals o sectorials. Han triomfat molt els contraris al tren d’alta velocitat al nord d’Itàlia, altres són antinuclears. No hi ha programa. Grillo insulta i amenaça: “sense mi, la violència arribarà al carrer”. No es pot mirar cap a una altra banda i s’ha d’estudiar detingudament el fenomen dels grillini però cada cop que en sé més coses, més inconsistents em semblen. Tot i això, o els partits tradicionals es depuren de dalt a baix o els grillini continuaran avançant en aquests possibles eleccions avançades, el desgast serà nul i el còmic Grillo sap mantenir la tensió dramàtica insultant amb veu de tro. Matteo Renzi, alcalde de Florència i home a punt per desplaçar a Bersani si aquest no aconsegueix formar govern (un liberal més que no pas un socialista segons les seves paraules) parla de calcular “el cost de la política”. La frase pot semblar extrema perquè algú ho pot plantejar en els termes més hispànics del “cost de la democràcia” i declinar ràpidament cap a l’autoritarisme. Però en l’avui profundament democràtica Itàlia parlar com Renzo del cost de la política vol dir plantejar: els polítics solucionen problemes o en creen? Quin és el cost-benefici de la feina dels polítics? A Itàlia la depuració resulta urgent. I, és clar, la lliçó italiana ens l’hem d’aplicar també a la política catalana i espanyola. Han estat molt profitosos aquest tres dies italians. I, a més, en aquesta reunió m’han encarregat un informe que donarà molt de sí: “the method of nominating candidates within political parties”, el mètode de seleccionar candidats dintre dels partits polítics. En els propers mesos m’hauré de capbussar en els estatuts de molts partits per trobar les millors pràctiques. Segurament aquesta és una explicació del naixement dels grillini: l’endogàmia partidista nascuda del sistema electoral. La solució no és la votació per Internet d’una colla que no es coneixien entre ells. Ni una olla de grills ni la política vella. El laboratori Itàlia. Mirem el laboratori italià i anem ràpids aquí que sinó la Joana d’Arc espanyola, Rosita Perón, mira amb furor lerrouxista. Que el proper vot de la jove Chiara ja pugui ser un vot amb futur.