No anem tan malament quan el PSC canvia després de 30 anys

Felicitats PSC. Després d’anys i anys, desenes d’anys, de posar el dit a la llaga a la supeditació dels diputats del PSC al Congrés als interessos del PSOE, no es pot fer res més que felicitar ben sentidament als 13 parlamentaris que van trencar la disciplina de vot del grup socialista i van votar una resolució de CiU a favor del dret a decidir del poble de Catalunya. Una diputada del PSC va quedar fora de joc, en terreny de ningú, lost in translation, Carme Chacón. Uns altres diputats del PSC van votar ben sentidament a favor del dret a decidir de Catalunya i uns altres ho van fer dubtant fins l’últim moment, a contracor i molt propers anímicament a la dissident Chacón, tot s’ha de dir. Però com que aquests últims han vist que han estat rebuts com a herois entre l’opinió pública i publicada a Catalunya, estan ben cofois i callats davant la sorprenent decisió i gir estratègic del primer secretari Pere Navarro.

El gir de Navarro. Les enquestes internes i els treballs sociològics de comportament electoral assenyalen que l’electorat socialista català està dividit quasi a la meitat entre els que veuen pura democràcia en el dret a decidir i els que se n’allunyen arrufant el nas perquè no entenen més marc nacional que l’espanyol. El paper del PSC davant aquesta cruïlla és doncs, transcendent. I ple de dubtes, com hem vist. Del no a la declaració de sobirania del poble de Catalunya del 23 de gener al Parlament català al sí al dret a decidir al Congrés el 26 de febrer. Aquest canvi també és un termòmetre que ens indica que la pulcritud democràtica de la consulta – 35 anys després del pacte constitucional i amb tantes coses que han canviat en la relació de Catalunya amb Espanya- va guanyant suports, també entre un partit d’origen i actituds inequívocament democràtiques com és el PSC. Aquest gir també dibuixa una legislatura catalana amb més possibilitats de ser estable. Els dirigents del PSC diuen que votarien que no a una consulta sobiranista, s’ha de veure què farien una bona colla dels seus votants. Aquest plantejament de respectar el dret a decidir i posicionar-se diferent sobre el vot d’una eventual consulta també s’ha sentit en el si de la federació de partits CiU. Una postura i altre, francament, no queden tan lluny. I en una consulta el que compten, sobretot, són els vots lliures, un a un, molt més que no pas les indicacions d’un partit. I com més lliure és la societat més compte la voluntat individual i menys pesa l’orientació de partit. Aquesta setmana potser s’ha estabilitzat la legislatura catalana. Necessitem temps per veure com respon el govern espanyol i, sobretot, necessitem temps per reconfigurar tantes coses dins de la política catalana.

El PSOE davant Catalunya. Dimarts a la tarda, a les files socialistes del Congrés, el desànim i la perplexitat regnaven. La primera reacció: trencar amarres amb el PSC i tornar a la federació catalana del PSOE. En política, qui fa més de trenta anys que no s’ha posat a prova d’urnes, sol tenir un pànic en el moment de la reflexió. Els socialistes veuen que en el proper parlament espanyol, molt fragmentat, sense majoria absoluta, només els falta una fractura del seu electorat a Catalunya (que envia 47 diputats al Congrés). No podem demanar a Alfonso Guerra, a punt de complir 73 anys, que es mogui del seu moment i el seu marc, que és del segle passat. Però sí als que saben que el “tema català” es pot aturar als tribunals però que perdurarà més enllà de la resposta dels mandarins del PP (aplicats advocats de l’Estat tant dotats per recitar de memòria el Codi Civil com mancats d’olfacte polític).

I ara què? No per llest, sinó per observador, fa setmanes que vaig escriure que el Partit Popular no s’embarcaria en mesures contundents com la suspensió de l’autonomia (article 155 de la Constitució) sinó que aniria ofegant a pessics a través de l’article 162.1 de la Constitució: impugnació d’actes polítics i jurídics de les administracions autonòmiques i locals davant els tribunals. I això han fet amb la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Si el Tribunal Constitucional continua amb fruïció la seva debilitat d’exercir de tercera cambra parlamentària i política, amb pocs dies o setmanes podem tenir una suspensió de la declaració de sobirania. I amb cinc mesos la resolució definitiva. Els temps es cremen molt més ràpid del que alguns pensaven. S’hauran de plantejar alternatives aquest mateix 2013. Els passos que segueix el PP no crec que siguin molt ben rebuts a Catalunya, tret d’entre el nucli d’incondicionals. Continuen els moviments entre l’esgrima i un ball de minuet. Amb una serietat molt allunyada dels actes estrafets. No estem davant un 6 d’octubre, estimats amics. Estem davant d’una tossuda perseverança que ha portat al PSC a votar diferent del PSOE al Congrés per primer cop en trenta anys. Continuarà.