24 de gener 2011

Portugal


Aquest diumenge hi ha eleccions per elegir el president de la República de Portugal. Des de la recuperació de la democràcia, tots els presidents han estat reelegits. I sembla que també succeirà així amb el president Cavaco Silva. El president de la República té dret a dissoldre un cop, durant el seu mandat, el parlament i convocar eleccions si creu que la situació política ho requereix.. Cavaco no ho ha fet en el primer mandat però si la seva victòria és clara, ho podria fer en poques setmanes llançant al govern del socialista Socrates a uns resultats adversos. Això és el que pensa el meu amic João Bosco Soares da Mota Amaral, que va ser vint anys president de les Açores i també president del parlament de la república. Mota Mararal creu que hi haurà eleccions legislatives a Portugal a l’abril.

Les reformes

Els signants del “Manifest dels 100 economistes per una reforma laboral” han signat aquesta setmana un article amb diàfan títol: “Davant el pacte social: millor reformes sense pacte que pacte sense reformes”. I l’han publicat a El País. El Governador del Banc d’Espanya va afirmar l’octubre passat que abans de finals d’any estarien resoltes les fusions de caixes. Finals de gener i ara el govern de l’Estat prepara la recapitalització de les caixes mitjançant un decret. No es compleixen els terminis. Abans de finals d’any, s’havia d’haver tancat la reforma del sistema de càlcul de les pensions. No s’ha fet. Ara el govern fa un gir copernicà i aposta per allargar la vida de totes les centrals nuclears. Tot són missatges per tranquil·litzar els mercats internacionals. Tot per evitar el pitjor. Ara Portugal està en estat d’espera perquè hi ha eleccions presidencials el proper diumenge. Després, hauran d’adoptar decisions ràpides.

Mar de fons


S’ha disparat la pressió interna en el PSOE per accelerar el relleu del president Zapatero. Quina cosa demostra, un cop més, el malament que està administrant els seus temps polítics l’actual president del govern. L’expresident Felipe González va repetint la doctrina: “la decisió de Zapatero d’anar-se’n seria personal però la de quedar-se dependria del PSOE”. La frase sembla un encàrrec de finesa florentina. Un missatge enmig d’aquest socialisme declinant que veu com reneixen els actors principals del felipisme. Joaquín Leguina, expresident de la Comunitat de Madrid i diputat fins a acabar l’anterior legislatura, ha dit aquesta setmana: “Zapatero ha fet una política marxista, de Groucho”. Amb aquests amics, no calen enemics. Serà difícil que el govern trobi sentit per omplir políticament aquest any de legislatura. Un canvi de cartell electoral sembla el revulsiu que mediten els socialistes. Qui? Rubalcaba va dir a començaments d’aquesta legislatura que estava cansat i no volia tornar a ser ministre. Ho va ser. Quan tres es postul·laven per ser vicepresident primer, Rubalcaba era l?únic que deia, amb cara de determinació, que no ho volia ser. Ho va ser. I ara diu que no té temps per pensar en ser candidat. Ja ho veurem.

02 de gener 2011

La N-II, un any i mig després


El juliol de 2009 es van aturar les obres de desdoblament de la N-II en els dos trams en obres al sud de Girona (entre Caldes de Malavella i Maçanet de la Selva). Ha passat un any i mig.
Durant el 2010 van ser diferents les iniciatives parlamentàries encaminades a revisar aital desgracia. El govern de l’Estat es va comprometre, en votació del Ple del Congrés del 27 d’abril, a tornar a licitar i recomençar les obres entre Caldes de Malavella i Maçanet abans d’acabar l’any 2010. Això no ha estat així. Després van venir les retallades pressupostàries severes i amb gran retoc de tambors se’ns van anunciar que aquestes obres havien quedat salvades de la retallada. Durant el 2011 es licitaran aquestes obres? Qui sap, potser si. En el millor dels casos per tenir màquines treballant a pocs mesos de les eleccions generals de març de 2012. La setmana passada es va produir un nou accident mortal a Sils, en la zona de la carretera amb les obres aturades. Fa tres anys, en la campanya electoral la cap de files del partit socialista va dir: “El 2012 estaran acabats o en obres tots els trams de la N-II”. Ja ho veiem. I tot i la crisi les obres que es vol no s’aturen. Aquesta setmana mateix s’ha aprovat l’adjudicació del projecte constructiu de l’autovia A-26 entre Besalú i Cabanelles.
Què li passa a la desgraciada N-II? Que els responsables del Ministeri de Foment no han sabut apreciar mai la importància de l’obra (i algun potser la importància del interès personal inconfessable d’aturar-les), que els dirigents socialistes de la demarcació no han tingut capacitat d’influència, que els grups de l’oposició a les Corts Generals ens hi hem pogut deixar la veu i l’energia però no hem pogut desencallar l’atzucac i que el conjunt de la societat gironina informada i organitzada no ha aconseguit convertir la N-II en un tema de país. Se’n recorden quan els lleidatans van convertir el desdoblament de la N-II i la ruta de la Penadella en un tema de país? Doncs els pagesos de la Segarra devien tenir més mala llet i determinació que nosaltres. Que el 2011 sigui un any per tornar a la càrrega i fer que d’una vegada per totes es superi, en part, la vergonya de la N-II.

Més de 3 milions tirats- El 27 de desembre la periodista Laura Fanals escrivia una informació que hauria de provocar la indignació de tots nosaltres: l’Estat s’ha gastat 2’7 milions en el desdoblament del tram Medinyà-Orriols de la N-II. El Ministre de Foment va anunciar el 22 de juliol en el Congrés que no es desdoblaria la N-II entre Girona i la frontera francesa ni cap autovia “programada” que transcorregués en paral·lel a una autopista de peatge.

Aquí encara hi ha algun incrèdul que pensa que estem davant d’una aturada temporal. No, estem davant de la cancel·lació del desdoblament de la N-II entre Girona i la Jonquera. I per això es va rescindir el contracte de l’obra Medinyà-Orriols. Ara sabem que això ha suposat tirar a les escombraries 2’7 milions d’euros que més el cost de redacció del projecte constructiu suposen més de 3 milions d’euros tirats. Aquesta és una decisió que s’hauria de rectificar. No serà possible durant l’agònic executiu de Zapatero. Però els 22 quilòmetres que separen les sortides de Girona i Figueres, sí que haurien d’estar connectades per autovia. Com en tantes còmodes autovies de la geografia espanyola, com tantes obres que es continuen executant (aquesta ja s’executava) fins i tot en aquesta època de crisis.

Els 100 dies de confiança


Una vegada format el nou govern de la Generalitat presidit per Artur Mas, una sensació de rigor i bon fer és general en la societat, entre els que han donat suport a aquest govern i els que no. Només la manera d’administrar la victòria, la manera de formar el govern i les primeres mesures que s’adoptaran en els propers dies ja dibuixaran un estil molt diferent a un govern tripartit que el president Montilla o Joan Herrera van reconèixer que “no havia sabut tenir un relat”.
En el joc democràtic de funcions entre govern i oposició és pura norma donar 100 dies de confiança abans de començar a criticar el que encara no ha començat a caminar. Però els 100 dies de confiança ens duen fins a finals de març, just quan es firmarà el decret de convocatòria de les eleccions municipals del 22 de maig. Ja ha estat escrit aquí: quin gran servei que hauria fet al seu partit si el president Montilla hagués convocat eleccions per finals de juny de 2010. S’hauria evitat els efectes polítics de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (que avui probablement encara no tindria sentència i un tribunal amb unes majories menys bel·ligerants a l’autogovern català). Segurament hauria tingut uns resultats menys dolents i el mapa de la governació de país hauria pogut ser diferent i, sobretot, hauria allunyat quasi un any les eleccions catalanes de les municipals.
Ara, a quatre mesos i 21 dies, es difícil refer un partit que ha convocat un Congrés extraordinari per la tardor per sortir de la crisis política. El Partit Socialista Català té semblances amb el Partit Socialista Francès que no acaba d’aixecar el cap en les tensions entre vells elefants (llenguatge polític francès), dirigents renovadors com Manuel Valls i dolces dirigents mig polítiques mig profètiques com Ségolenè Royale. Aquí el quadre pot quedar conformat d’una manera diferent. D’entrada hi ha el debat sobre el futur del sector catalanista (en fase de liquidació i ajust de comptes). De Joaquim a Rocío hi va un món.

L'últim any de la legislatura


Comença l’últim any de la novena legislatura espanyola. El president Zapatero es troba en els nivells més baixos d’acceptació i popularitat i continua sense desvetllar si tornarà a ser candidat (el que per alguns és una intel·ligent “administració dels temps polítics” per la majoria és un gran desconcert).
Zapatero tornarà a ser candidat si les enquestes li riuen una miqueta. Durant un any intentarà explicar que el sacrifici i les reformes són el millor per la societat i són indispensables. Com que ho fa amb reserves mentals i tensions ideològiques, fins ara no ha sabut explicar-ho així. També és cert que el gran càstig del món socialista es pot produir en les eleccions municipals i autonòmiques i després els comptadors es poden tornar a equilibrar entre govern i primer partit de l’oposició.
Una majoria absoluta del PP no convé per res al desenvolupament de l’autogovern de Catalunya i una certa recuperació del Partit Socialista es convenient en aquest sentit. L’efecte de rellançament de la remodelació ministerial d’octubre de 2010 ja ha quedat fosa. Ara queda la reforma de les pensions (aprovada per Reial-Decret el 28 de gener proper) i un últim any que Zapatero es discuteix entre fer-lo “radical” o“reformista”. El PP i el seu líder, desdibuixats i esperant que la fruita caigui madura. Les enquestes apunten un increment de diputats de CiU que seria l’escenari ideal per completar el mandat de governació donat per les urnes el 28 de novembre. Les enquestes també apunten a una recuperació de IU i un grup parlamentari propi per UPyD (els durs de la dreta la votaran per castigar a un PP que es pot permetre prescindir de Álvarez-Cascos i altres elefants conservadors).

30 de desembre 2010

I una gran pau interior...


El president Artur Mas ha tingut tres grans moments d’emoció i responsabilitat en l’últim mes. La nit de la victòria electoral del 28 de novembre, el discurs programàtic –ordenat, pensat, ambiciós, calibrat- del 20 de desembre i la investidura del 23 de desembre i, finalment, l’acte de pressa de possessió del càrrec el 27 de desembre al Palau de la Generalitat. He tingut l’oportunitat i el privilegi de viure en primera línea els tres moments. I han estat tants els anàlisis polítics fets els últims dies que em voldria centrar més en el factor emocional i personal viscut per Artur Mas.



De la mateixa manera que el discurs d’investidura va ser programàtic i sense concessions a la retòrica ni a la lírica, en l’acte de pressa de possessió, Artur Mas va mostrar per un moment els seus sentiments. Va dir moltes coses remarcables. Entre elles, va dir que en aquell moment sentia una gran pau interior. Ell que durant tant de temps ha evocat el viatge a Ítaca de Kavafis, sap que a vegades els somnis es compleixen. I la seva exigència personal, el seu obstinat sentit del deure i la responsabilitat íntima que sentia de guanyar les eleccions i poder governar...el van dur a dir que sentia una gran pau interior un cop arribat a aquell Saló de Sant Jordi en la plena condició de president. La pau interior: terme d’una notable espiritualitat però allunyat del llenguatge polític corrent. Però molt rellevant per saber com es farà política en els propers anys en el nostre país. Una victòria que ha costat tant –al final quasi èpica, democràticament èpica - i que provoca pau interior. I un president que té aquest brúixola de la pau interior i sap pactar amb raonabilitat i en primera persona l’abstenció del grup socialista en segona volta – un gest que prestigia el grup socialista en el seu inici de la funció d’oposició i que diu molt a favor del sentit institucional de Joaquim Nadal-, un president que guiat per la pau interior esquiva el regateig curt dels equilibris de partits i fa el govern de entre els millors en cada camp lluny de les pressions legítimes dels que l’hem acompanyat en aquests anys. Insisteixo: això de la pau interior no es una frase agafada a l’aire sinó l’estat d’ànim del president que ens ha de guiar en aquests temps de tribulacions. I va dir també en el seu discurs de pressa de possessió que es guiaria per la màxima de governar amb “El cap fred, el cor calent, els peus a terra i la mirada llarga”. La manera d’administrar la victòria, afrontar el traspàs de poders – amb la col·laboració d’un president Montilla ja alliberat de les incoherències del tripartit i amb un gran sentit institucional- i de formar govern, ja ens donen pistes de com serà la governació dels propers anys.


En el discurs del dia 27 de desembre, Artur Mas també va dir que havia canviat respecte a 2003, quan es va presentar per primer cop com a candidat a president de la Generalitat. Va dir que els anys li havien donat experiències que l’havien ajudat a ser millor per afrontar la responsabilitat de la presidència. Que en aquest anys havia trepitjat el país, tot ell, i que això li permetia conèixer millor persones i territoris. Conec i tracto Artur Mas des de 1999 i em sembla que puc dir que el govern que hauria fet el 2003 hauria estat diferent del que ha fet el 2010 i que aquest, amb consellers tots ells -menys una- amb edats per sobre dels cinquanta anys, és millor, més pensat i madurat que el que potencialment hauria pogut fer el 2003.


En el camp del govern dels millors hi ha la incorporació de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura. No es tracte d’exhibir la incorporació com cap tipus de provocació al Partit Socialista. Però si que m’interessen les reaccions a la seva incorporació. Algunes, des de les files socialistes, han estat respectuosos amb la seva decisió (els que entenen com es farà la política de present i de futur) mentre que altres han estat feridors i insultants (els d’un aparell sectari que s’està esmicolant per moments). Una amiga va parlar amb Mascarell poques hores abans de prendre possessió del càrrec de conseller i li va dir: “Sóc socialdemòcrata i nacionalista i Artur Mas m’accepta amb la meva identitat dintre del seu govern. No em demana que hi renunciï. El meu pensament no es patrimoni d’un partit sinó que és el meu pensament que he posat al servei d’un partit i ara d’un govern com a independent. La política de futur s’ha d’entendre així, cada un de nosaltres aportem quelcom amb el nostre pensament i el nostre pensament – si tenim idees pròpies – no ens ve donat pel partit”. Reflexions sabies per saber com es farà la política de futur.



Un país no viu ni de l’honor dels bons moments del seu passat ni del greuge ni del lament. Un país tira endavant amb ambició, energies renovades, idees clares...energies mobilitzades. El nou govern d’Artur Mas ha aixecat raonables il·lusions d’un futur millor entre amplis sectors de la societat catalana. També ho van fer els inicis de les presidències de Obama o de Zapatero. Potser són il·lusions que necessiten les societats actuals? Crec que hi ha una gran diferència. Artur Mas s’ha compromès amb un programa concret, una ambició delimitada. Ha afirmat que no se sentia ni un resistent ni un salvador sinó un constructor de la nació: feina per persones pacients dintre de les seves màximes ambicions. Artur Mas, l’home construït en la disciplina del Liceu francès i l’escola Aula, l’home que durant set anys ha contestat personalment tots els correus electrònics que li enviava cada ciutadà, l’home que té un sentit de la proporció i la justícia que es bona per la governació però que s’agraeix molt per treballar amb serenitat prop d’ell...aquest home diu que sent una gran pau interior i que vol dedicar uns anys de la seva vida – entre dues i tres legislatures- a reorientar el rumb del país, per aixecar-lo, per fer-lo millor. I crec que així serà, que la seva autoexigència la traslladarà al govern, als col·laboradors i amb un lideratge propi d’una societat democràtica ja madura el pot arribar a traslladar a molts sectors de la societat. I tot això tan gran, neix d’una decisió important de la vida: ser un mateix i, així, tenir pau interior.

20 de desembre 2010

Hereu i hereus


Cada cop és més clar que la direcció del Partit Socialista ha quedat massa debilitada per forçar el relleu de Jordi Hereu com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. En Xavier Trias fa mesos que em diu que veu Hereu de candidat en les eleccions del 22 de maig. On sí que hi haurà de relleu de cap de llista és a Girona. Anna Pagans se’n va de sobte. Gràcies per tota la feina feta. Un relleu que es precipita després d’unes eleccions catalanes amb una diferència de 40% dels vots per CiU enfront d’un 14% de vots pel PSC, després que la representació quedés reduïda de quatre a tres diputats. CiU i ERC han fet a temps els seus relleus generacionals i d’equips en les candidatures municipals. ICV pot mantenir un dels seus millors actius polítics, Joan Olóriz. El PSC de Girona, en canvi, es planteja un dilema apassionant per ser observat a distància: intentar prolongar el nadalisme cap als quaranta anys, versionar un nadalisme 3.0 (més del mateix) o presentar una oferta electoral renovada. Cap col·lectivitat democràtica suporta democràticament quatre decennis del mateix. Un dissabte del mes de juliol, conversant tranquil·lament amb l’Artur Mas a Lloret de Mar, li vaig dir que no entenia ben bé perquè un home amb més de tres decennis de política activa i amb una càtedra a la universitat que l’espera es disposava a afrontar unes eleccions penoses. Mas em va contestar que ho feia per intentar ser, apuradament, president d’un reduït grup socialista a l’oposició. Així ha estat. El vici de la política? Un jove dirigent socialista gironí em deia aquesta setmana: “El dia que el nadalisme fineixi, no creixerà l’herba per enlloc durant un llarg temps”. Un interessant dilema el que es planteja el socialisme gironí. Això de la política m’agrada però cada dia veig que tant important com saber-ne entrar és saber-ne sortir.

Reforma de les pensions


El gran tema de la setmana és l’anunci del president del Govern que l’edat de jubilació s’allargarà fins al 67 anys. Ho ha anunciat durant un Consell Europeu per empatitzar amb els dirigents poderosos europeus i ho ha fet 24 hores després de la última reunió del Pacte de Toledo. Podem dir que aquest sistema de consens entre partits i actors socials per treure les pensions del debat partidista està a punt de morir. No sóc gens procliu a la demagògia, no entenc com els francesos es poden llançar al carrer per allargar l’edat de jubilació dels 60 als 62 anys...però hi ha formules per mantenir l’edat de jubilació als 65 anys allargant els anys de còmput de la pensió -dels últims 15 als últims 20- i allargant els anys de cotització per percebre el 100% de la pensió – dels 35 actuals als 37. Però tot això no ha estat suficient per a uns dirigents europeus disposats a fer patir Zapatero i el seu descrèdit fins al calvari de les properes eleccions de maig. Per cert, el nou ministre de Treball, Valeriano Gómez, és un home desbordat pels aconteixements. Els seus plans i el motiu pel qual va arribar al Consell de Ministres, és just el contrari del que està entomant.

Estat d'alarma


Dijous el Congrés va votar el Reial-Decret que habilita al Govern a prorrogar l’estat d’alarma fins després de les vacances de Nadal. El govern socialista ha agafat la bandera de l’ordre....el Partit Popular s’ha quedat transitòriament desconcertat perquè el govern més desgastat per la crisis econòmica acaba d’agafar una dels punts forts del discurs de la dreta espanyola (molt emparentada amb els funcionaris que durant segles han administrat o imposat l’ordre). El PP hauria fet bé de votar a favor de la prorroga de l’Estat d’alarma. El sector turístic, atemorit, els hi hauria agraït. Però una Soraya Sáez de Santamaría advocada de l’Estat va pujar a la tribuna per intentar treure profit electoral de l’assumpte i embolicar-se amb la falta de l’informe del Consell d’Estat. Potser que si un dels juristes del Grup Català hagués fixat posició, també ens haguéssim embolicat. En canvi, el pràctic i aritmètic enginyer Pere Macias va saber trobar el to del si de CiU a la mesura que ha fet posar al seu lloc el col·lectiu més privilegiat de l’Estat: els controladors aeris.
Els errors del govern- Tot i que al PP l’hi ha sortit malament el seu paper en aquest assumpte, això no treu que el govern està en fals en aquest afer. Els controladors, cada un d’ells, fa unes 1.600 hores anuals. En la última negociació el govern va posar límits a les lucratives hores extres. Les últimes setmanes a l’aeroport de Santiago de Compostel·la succeïa quelcom inquietant: cada dia durant dues hores l’aeroport restava tancat (motius organitzatius, meteorològics....). Sembla ser que tot es redueix a que s’havien d’administrar en comptagotes les últimes hores que tenien els controladors. Algú, molt tard, va fer números a Foment i va veure que pel pont de desembre es podien esgotar les hores anuals dels controladors de l’aeroport de Madrid. I per això una mesura tant radical com la militarització suprimint drets sindicals i posant un militar darrera de cada controlador. Un constitucionalista pot trobar reserves a la mesura, cert. Una persona pràctica i ben informada que m’explica la concentració d’hores, les llargues vacances, el sistema restringit d’accés a la plaça de controlador...un ambient insà que massa governs durant massa temps han deixat créixer. Després de les vacances de Nadal i any nou, el govern no aconseguirà una nova prorroga de l’Estat d’alarma....i com que les coses no estan solucionades...ja veurem com s’administra durant el mes de gener.