El president Artur Mas ha tingut tres grans moments d’emoció i responsabilitat en l’últim mes. La nit de la victòria electoral del 28 de novembre, el discurs programàtic –ordenat, pensat, ambiciós, calibrat- del 20 de desembre i la investidura del 23 de desembre i, finalment, l’acte de pressa de possessió del càrrec el 27 de desembre al Palau de la Generalitat. He tingut l’oportunitat i el privilegi de viure en primera línea els tres moments. I han estat tants els anàlisis polítics fets els últims dies que em voldria centrar més en el factor emocional i personal viscut per Artur Mas.
De la mateixa manera que el discurs d’investidura va ser programàtic i sense concessions a la retòrica ni a la lírica, en l’acte de pressa de possessió, Artur Mas va mostrar per un moment els seus sentiments. Va dir moltes coses remarcables. Entre elles, va dir que en aquell moment sentia una gran pau interior. Ell que durant tant de temps ha evocat el viatge a Ítaca de Kavafis, sap que a vegades els somnis es compleixen. I la seva exigència personal, el seu obstinat sentit del deure i la responsabilitat íntima que sentia de guanyar les eleccions i poder governar...el van dur a dir que sentia una gran pau interior un cop arribat a aquell Saló de Sant Jordi en la plena condició de president. La pau interior: terme d’una notable espiritualitat però allunyat del llenguatge polític corrent. Però molt rellevant per saber com es farà política en els propers anys en el nostre país. Una victòria que ha costat tant –al final quasi èpica, democràticament èpica - i que provoca pau interior. I un president que té aquest brúixola de la pau interior i sap pactar amb raonabilitat i en primera persona l’abstenció del grup socialista en segona volta – un gest que prestigia el grup socialista en el seu inici de la funció d’oposició i que diu molt a favor del sentit institucional de Joaquim Nadal-, un president que guiat per la pau interior esquiva el regateig curt dels equilibris de partits i fa el govern de entre els millors en cada camp lluny de les pressions legítimes dels que l’hem acompanyat en aquests anys. Insisteixo: això de la pau interior no es una frase agafada a l’aire sinó l’estat d’ànim del president que ens ha de guiar en aquests temps de tribulacions. I va dir també en el seu discurs de pressa de possessió que es guiaria per la màxima de governar amb “El cap fred, el cor calent, els peus a terra i la mirada llarga”. La manera d’administrar la victòria, afrontar el traspàs de poders – amb la col·laboració d’un president Montilla ja alliberat de les incoherències del tripartit i amb un gran sentit institucional- i de formar govern, ja ens donen pistes de com serà la governació dels propers anys.
En el discurs del dia 27 de desembre, Artur Mas també va dir que havia canviat respecte a 2003, quan es va presentar per primer cop com a candidat a president de la Generalitat. Va dir que els anys li havien donat experiències que l’havien ajudat a ser millor per afrontar la responsabilitat de la presidència. Que en aquest anys havia trepitjat el país, tot ell, i que això li permetia conèixer millor persones i territoris. Conec i tracto Artur Mas des de 1999 i em sembla que puc dir que el govern que hauria fet el 2003 hauria estat diferent del que ha fet el 2010 i que aquest, amb consellers tots ells -menys una- amb edats per sobre dels cinquanta anys, és millor, més pensat i madurat que el que potencialment hauria pogut fer el 2003.
En el camp del govern dels millors hi ha la incorporació de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura. No es tracte d’exhibir la incorporació com cap tipus de provocació al Partit Socialista. Però si que m’interessen les reaccions a la seva incorporació. Algunes, des de les files socialistes, han estat respectuosos amb la seva decisió (els que entenen com es farà la política de present i de futur) mentre que altres han estat feridors i insultants (els d’un aparell sectari que s’està esmicolant per moments). Una amiga va parlar amb Mascarell poques hores abans de prendre possessió del càrrec de conseller i li va dir: “Sóc socialdemòcrata i nacionalista i Artur Mas m’accepta amb la meva identitat dintre del seu govern. No em demana que hi renunciï. El meu pensament no es patrimoni d’un partit sinó que és el meu pensament que he posat al servei d’un partit i ara d’un govern com a independent. La política de futur s’ha d’entendre així, cada un de nosaltres aportem quelcom amb el nostre pensament i el nostre pensament – si tenim idees pròpies – no ens ve donat pel partit”. Reflexions sabies per saber com es farà la política de futur.
Un país no viu ni de l’honor dels bons moments del seu passat ni del greuge ni del lament. Un país tira endavant amb ambició, energies renovades, idees clares...energies mobilitzades. El nou govern d’Artur Mas ha aixecat raonables il·lusions d’un futur millor entre amplis sectors de la societat catalana. També ho van fer els inicis de les presidències de Obama o de Zapatero. Potser són il·lusions que necessiten les societats actuals? Crec que hi ha una gran diferència. Artur Mas s’ha compromès amb un programa concret, una ambició delimitada. Ha afirmat que no se sentia ni un resistent ni un salvador sinó un constructor de la nació: feina per persones pacients dintre de les seves màximes ambicions. Artur Mas, l’home construït en la disciplina del Liceu francès i l’escola Aula, l’home que durant set anys ha contestat personalment tots els correus electrònics que li enviava cada ciutadà, l’home que té un sentit de la proporció i la justícia que es bona per la governació però que s’agraeix molt per treballar amb serenitat prop d’ell...aquest home diu que sent una gran pau interior i que vol dedicar uns anys de la seva vida – entre dues i tres legislatures- a reorientar el rumb del país, per aixecar-lo, per fer-lo millor. I crec que així serà, que la seva autoexigència la traslladarà al govern, als col·laboradors i amb un lideratge propi d’una societat democràtica ja madura el pot arribar a traslladar a molts sectors de la societat. I tot això tan gran, neix d’una decisió important de la vida: ser un mateix i, així, tenir pau interior.
