França s’aprima

La República Francesa està descobrint, a passes de gegant, que és molt més del sud d’Europa del que es pensava. Amb un fort aparell públic (el gaullisme va fer una dreta social pública forta) en estat d’aprimament, el Tribunal de Comptes ha tret a la llum un informe aquesta setmana en la que diu que la reducció del dèficit passa per la supressió de 10.000 llocs de funcionaris o l’increment de dues hores de treball dels existents més la no reposició de places. França tampoc podrà complir l’objectiu de reducció del dèficit dintre de l’ortodox 3% que demana la legislació europea. Acabarà l’any amb un 3’7% de dèficit segons el Tribunal de Comptes. França, gran país, haurà de donar una resposta per flexibilitzar la política d’austeritat dictada per Alemanya. D’aquí a uns anys es veurà tot aquest període de rigor de matriu germànica com una gran tortura dintre la gàbia d’or de l’Eurozona sense uns fruits positius. Alemanya ha fet canviar constitucions en una setmana, però la realitat és més tossuda. Tornem a una recuperació de competències dels Estats a l’espera d’un lideratge europeu autèntic i magnànim (Europa unida de veritat i no pas Europa com a mercat de negocis amb guanyadors i perdedors).

Croàcia arriba- Avui, 1 de juliol Croàcia ha esdevingut l’Estat 28 de la Unió Europea. Hi arriba amb poca passió perquè veu que Europa està mancada de lideratge i de projecte. Hi arriba abans de complir els 20 anys del final de la guerra amb Sèrbia. Una gran notícia per passar pàgina de les guerres dels Balcans del anys 90 del segle passat. Croàcia s’haurà d’acostumar a alguns hàbits nous i podrà fer menys comerç amb l’Estat fallit de Bòsnia i Hercegovina i amb Sèrbia. Malgrat l’ambient pessimista del moment, una bona notícia per tots, també per la pròpia Croàcia.

Kosovo, soci d’Europa- Aquesta setmana el Consell Europeu ha aprovat la candidatura de Sèrbia per accedir a la UE i les negociacions, llargues, començaran el gener de l’any que ve. Però la UE també ha firmat un acord d’associació amb Kosovo. Aquesta firma suposa el definitiu reconeixement de Kosovo per part de la UE. El Regne d’Espanya s’ha hagut de menjar la seva retòrica contrària al reconeixement de Kosovo i ha votat abstenció. En les relacions internacionals regeix la norma: qui calla hi està a favor.

Cayo Lara i el dret a decidir

Ha passat quasi desapercebut (foto amb peu de pàgina) però el líder de l’esquerra postcomunista Cayo Lara ha estat aquesta setmana a Lloret de Mar i a Blanes on ha defensat el dret del poble de Catalunya a exercir el dret a decidir després de 35 anys d’un consens constitucional que s’ha anat desgastant. Els plantejaments ideològics d’aquest company d’hemicicle estan bastant lluny dels meus però és destacable que el líder d’un partit que es pot convertir en el tercer a les eleccions europees i a les generals defensi el dret a decidir. A vegades estem tan desconnectats de la realitat política espanyola (com si no existís, i existeix i es mou) que fem més cas a la defensa al dret a decidir d’un professor alemany que aquesta setmana ha passat per Barcelona que al líder d’una força amb milions de votants. 

Eleccions avançades a Andalusia

El president de la Junta de Andalusia, José Antonio Griñan Martínez (Madrid, 7 de juny de 1946) ha anunciat que no es tornarà a presentar a unes eleccions, ha fet un discurs de la renovació (als 67 anys, després d’una llarga etapa de ministre, diputat, conseller i president de la Junta) i ha anunciat eleccions primàries per escollir nou líder i candidat del PSOE-A pel juliol  d’aquest any. Tot i que diu que vol completar el mandat de tres anys que li falten, ningú se’l creu. Després de l’elecció de la nova candidata, molt probablement Susana Díez (el socialisme andalús és molt complicat i convocar tant ràpid unes primàries té per objectiu no deixar organitzar als contrincants), les eleccions es poden precipitar en qualsevol moment de l’any que ve. Eleccions molt avançades a Andalusia amb dos objectius: un lideratge nou que es pugui presentar i guanyar abans dels judicis dels ERO (gran escàndol de clientelisme a gran escala) i eleccions abans de les generals de 2015 que Griñan està convençut que no aniran bé al PSOE si Rubalcaba continua entestat en el lloc de comandament. Després de més de 30 anys a l’arena pública, aquest home de 67 anys ha tingut l’habilitat de sortir per la porta gran amb un discurs renovador. És molt difícil sortir bé de la política, he vist tanta amargor en els moments de plegar! I el PP sense líder vitaminat per guanyar a Andalusia després del cant del cigne de Javier Arenas. El PSOE-A és un poder fàctic molt important en el tauler polític espanyol. I si li surt bé la jugada de les eleccions avançades, serà un actor clau en l’elecció del nou líder del PSOE. 33 anys de govern a Andalusia i una operació lampedusiana perquè tot canviï perquè tot continuï igual. Destacable. 

Ja hi som pel tros

Ja hi som pel tros- Aquesta és una expressió molt catalana: “Ja hi som pel tros” que vol dir que quan estàs a la meitat del camí millor acabar les coses perquè sinó prendràs mal. En el procés cap a l’exercici del dret a decidir ja hi som pel tros i crec sincerament que és bo que la societat catalana expressi els seus punts de vista sobre el seu futur col·lectiu (ja veurem al final amb quina escletxa legal). El debat està instal·lat al carrer. I l’èxit del concert del passat dissabte a la nit va demostrar que no estem davant d’una flamarada. El meu amic diputat britànic Bob Walter se’n fa creus de com compliquen les coses a Madrid. Walter, membre destacat del Partit Conservador britànic, exhibeix amb orgull, en una taula del menjador del Consell d’Europa a Estrasburg, que el Govern de Cameron ha patrocinat i acordat la data i la pregunta del referèndum escocès del 18 de setembre de 2014. Acte seguit, Walter, de forma democràtica, desplega els seus arguments pel no a la independència d’Escòcia. En la mateixa taula, el seu col·lega i contrincant, Lord Tomilsson expressa una opinió contrària. Quedo meravellat de tanta pulcritud democràtica. No ens ha de fer por debatre el sí i el no. I els nostàlgics dels anys 80 i 90 del segle passat (sí però no) em sembla que no entenen que no hi ha gaire espai electoral per  “l’anar-hi anant”, ara ja hi som pel tros.

Tancar Catalunya

Els plans de Soraya. Hi va haver un temps, durant el franquisme, que es va escriure un llibre titulat "Construir Catalunya", era tot un programa per restaurar un país i unes institucions que havien patit una guerra civil, una derrota i quaranta anys d’intent d’assimilació. Hi va haver un temps, durant les primeres eleccions democràtiques, que es va utilitzar un eslògan que deia "Aixecar Catalunya", un temps d’esperança per reconquerir la llibertat, alliberar les nostres energies creatives, dinamitzar l'economia.... recuperar la Catalunya autònoma que després va rebre, a partir de començaments de segle, garrotades i laminacions. Aquest divendres la vicepresidenta del Govern d’Espanya, aplicada opositora de l'Estat amb un menyspreu còsmic a la tradició política recent, ignorant de la història i més alta mandarina que política amb vibració interior, acaba d’anunciar un nou programa polític de l'espanyolisme governant: tancar Catalunya.

Un propòsit nascut de la ignorància i la miopia. Hi havia un temps que a la Moncloa hi havia polítics, ara hi ha virreis que sabrien administrar més les colònies d’ultramar que un Estat amb una crisi territorial profundíssima. Només des d’aquesta ignorància es pot proposar tancar les institucions bàsiques del sistema institucional català: el Consell de Garanties Estatutàries -el nostre tribunal constitucional en l’àmbit de les nostres competències-, el síndic de greuges, el servei català de meteorologia, l'organisme que vetlla per la lliure competència.... tota aquesta tropa que han escrit aquest document devien escoltar, de petits, a casa, el feliç que eren els seus pares com a alts servidors d’un estat centralitzat i predemocràtic. Tancar Catalunya, tancar l'Estat autonòmic, tallar amarres amb aquesta Catalunya desvinculada emocionalment d’un Estat espanyol ineficient.... quins cracks, quins patrocinadors del fi de cicle que s'acosta!

Sobresous. Aquesta setmana un diari de la dreta madrilenya que sobretot vol vendre diaris i aplaudir l'aguirrisme i l'aznarisme, ha publicat els "sobresous" que durant anys i anys han cobrat els mes alts càrrecs de la direcció del PP. El més preocupant de tot això és que la dreta espanyola té la “patxorra” d’estar convençuda que amb el sou de diputat no es pot viure cada mes. Tot un manifest sobre la vida i el servei públic.

Que farà Espanya? En el Consell Europeu de finals de setmana molt probablement s’acceptarà la candidatura de Sèrbia per iniciar negociacions per entrar, algun dia llunyà, a la Unió Europea. L'altra cara de la moneda és que els 27 donaran un estatus de partenariat privilegiat a Kosovo. A la pràctica és el definitiu reconeixement de Kosovo per part de la Unió Europea. L'acord s'ha d’adoptar per unanimitat. El Regne d’Espanya, que farà? Ser més papista que el Papa? Es menjarà les seves paraules del passat i firmarà que sí..... i ja veurem com ho explicarà.

Agramunt. Divendres 21 de juny, primer dia de l'estiu. He anat a fer una xerrada-col·loqui a Agramunt, a l'Urgell. Una conducció agradable per l'Eix Transversal, els camps de ponent en un vespre dolç. A la conferència sobre el dret a decidir hi han vingut regidors i militants socialistes i fins i tot el regidor únic del PP que s'ha passat al grup mixt. Col·loqui llarg, convicció que el dret a decidir s'instal·la com un principi democràtic transversal que desborda les fronteres dels partits. Miro, a mitjanit, la portalada romànica de l'església del segle XII i torno cap a casa.

Del TAV, els visats, la N-II i l’estabilitat en el govern

Les obres de la Seu- Dilluns 10 de juny. Visito la zona del carrer Gironella i l’antiga Plaça Europa (que mai tornarà a ser plaça) de Girona, l’àrea més castigada per les eternes obres de l’entorn de l’estació del tren d’Alta Velocitat. Quina falta de programació! He vist que el dimarts 11 a la Comissió de Foment es discutirà un tema semblant sobre la imminent posada en funcionament del TAV Madrid-Alacant sense que les obres d’urbanització del voltant de l’estació d’Alacant estiguin acabades. Els veïns del carrer Gironella ja podran circular i fer el gir cap a Emili Grahit en poques setmanes. Els veïns de l’antiga Plaça Europa, en canvi, encara hauran de viure amb unes balles que els hi han enfonsat els negocis durant cinc o sis anys. Encara hi ha molta feina a fer de diàleg amb el Ministeri de Foment per trobar nous usos a l’ampli espai de l’antic Parc Central i l’antiga Plaça Europa. Per cert, convindria trobar alguna nova plaça per batejar-la amb el nom d’Europa, la de davant de l’estació de trens, per exemple.

Visats antidiluvians- Dimarts 11 de juny, em tanco a documentar-me bé per preparar la interpel•lació que faré dimecres al ministre Margallo sobre l’agilització del l’obtenció de visats turístics, de negoci, de congressos o d’investigació per entrar a l’Estat espanyol. Em quedo amb una dada que demostra la necessitat de modernitzar la xarxa consular: el temps per obtenir un visat per entrar a Espanya està entre els 10 i els 20 dies. El temps per obtenir un visat per entrar a Alemanya, França o Itàlia és de entre 2 i tres dies. I tots els estats de la zona Schengen es regeixen per la mateixa norma. Aquesta ineficàcia resta competitivitat a les empreses que fan comerç internacional o al turisme.

No ajudar al turisme- Parlant de visats, una altra notícia que clama al cel sobre la ineficiència de la xarxa consular. L’administració aeroportuària catalana va detectar que uns tour operadors de Colòmbia volien organitzar un combinat de vol Bogotà-Barcelona amb la companyia Avianca (vol que ara ja està en funcionament) i un creuer pel Mediterrani amb Barcelona com a punt de partida i arribada. Sembla ser que existia un mercat interessant de colombians de classe mitja i mitja alta atrets per aquesta oferta. Les traves per aconseguir visats van ser tantes que el tour operador ha decidit fer volar els clients a Miami i oferir-los un creuer pel Carib. Quan parlem d’un Estat ineficient, parlem d’això, per exemple.

Les obres de la N-II- He rebut respostes oficials del Govern de l’Estat sobre les obres de la N-II. El resum és molt senzill: de tot el que havien pressupostat per 2012 pel tram Caldes de Malavella-Sils, s’han gastat només un 4’62%. Les obres de reinici de l’obra van ser adjudicades el 17 de setembre de 2012 i tenen un període d’execució de 15 mesos. Haurien d’estar acabades el desembre d’aquest any o el gener de l’any que ve. He de trucar a l’alcalde Salvador Balliu perquè em digui com va el ritme de les obres. En els diferents trams de Girona a la Frontera francesa, reconeixen que es van gastar un 0% del que van pressupostar. I del tram Maçanet de la Selva-Tordera reconeixen que es van gastar un 0% i que aquest tram de carretera ha deixat de tenir interès per la Xarxa General de carreteres de l’Estat i que, per tant, no serà desdoblada. El 26 d’abril de 2012 la ministra va obrir la porta a traspassar la carretera, en aquest tram, de 9 quilòmetres, a la Generalitat. Si ho fan amb la dotació pressupostària suficient, estic segur que el Govern català faria les obres amb determinació i rapidesa. No es pot deixar un nucli de més de 200 mil habitants de les comarques gironines (Selva marítima i part de la Selva interior) sense connexió amb autovia a Girona, a no ser que els plans del Govern és que Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar cada cop tombin més cap a la zona metropolitana de Barcelona. Mapes, mapes, mapes....

Governar i fer la consulta- El president de la Generalitat ha presentat el Pla de Govern per la legislatura 2012-2016. Seria absolutament estúpid que es quedés instal•lat en el debat polític català un fals binomi entre governar o fer la consulta per exercir el dret a decidir. L’exercici de la consulta forma part del programa de govern però només des de l’estabilitat del govern del dia a dia es pot construir un futur de llibertat. Aquesta és una legislatura que molts volem que sigui excepcional però fins i tot en els moments més importants de la història no es pot deixar de governar el dia a dia. I ara més que mai les decisions del dia a dia són importants perquè en un context de crisi econòmica unes bones o unes males decisions poden condicionar el ritme de la recuperació econòmica. Les agendes corren en paral•lel i una gran majoria del Parlament de Catalunya sosté l’opció del govern de celebrar una consulta sobre el dret a decidir. Que es pugui celebrar o no dependrà dels passos a donar en els propers mesos i de la resposta democràtica o esclafadora que doni el Govern central. Fem les coses per la via dels mecanismes constitucionals i segons es contempla en el l’acord d’investidura i governabilitat CiU-ERC: primer demanem la celebració d’un referèndum al Govern espanyol i autoritzat pel Congrés dels Diputats. Continuem amb la tramitació de la Llei catalana de Consultes. Tot amb les màximes garanties jurídiques. Esperem la reacció.

Inventari d’Estat propi

Ningú va dir que les coses es poden canviar de la nit el dia. El que compte és la determinació, la ferma determinació. El nord clar. Aquest dilluns el president de la Generalitat i la directora General de la UNESCO Irina Bokova han firmat un acord de col•laboració que permet la presència directe de la Generalitat a la UNESCO en l’àmbit de les seves competències en cultura, ciència i educació –que són les matèries de la UNESCO- i d’acord amb l’article 198 de l’Estatut. “No és tot el que volem, perquè algun dia voldrem tenir representació permanent, però és més del que tenim ara” ha afirmat el president Mas. Podríem dir que és un “peix al cove” en l’àmbit del reconeixement internacional. I aquest és un canvi d’orientació importantíssim i a destacar. Que lluny queden aquells anys de negociació pessic a pessic amb el Govern de l’Estat espanyol i amb un munt de lletra petita dels ministeris i els advocats de l’Estat que deixaven anèmic l’acord polític. Volíem aconseguir el reconeixement del nostre fet nacional a través de l’Estat espanyol i això ja s’ha vist que no era possible.

Ara, hem entrat en una nova fase d’acord amb el projecte de Transició Nacional cap a l’Estat propi. La negociació ja es produeix a nivell internacional (la presència a la UNESCO n’és un exemple clar), la normalització de l’explicació del fet nacional català ja es dona en les relacions internacionals. Els Estats tercers continuen dient que el dret a decidir del poble de Catalunya és un afer intern de l’Estat espanyol –pur i comprensible llenguatge diplomàtic que s’ha de valorar perquè ningú n’ha parlat en contra- però cada cop més països netament democràtics no podrien entendre que el Govern espanyol no deixés expressar als catalans a les urnes sobre el seu futur col•lectiu. De fet, molts ho donen per fet, no coneixent prou les resistències de la política espanyola. Ho consideren el més normal. Cap batalla no es guanya si no es lliure amb determinació. L’Agència Tributària catalana anirà agafant volada en els propers temps. Les exportacions creixen, les inversions internacionals són una obsessió, els trens de rodalies poden ser operats per una companyia diferent de Renfe –i que bé que ens aniria!-, el port de Barcelona va fent la seva feina, el turisme anirà bé aquest estiu – quanta sort que tindrem de Rússia, Ucraïna i altres exrepúbliques soviètiques. Els telèfons de la Generalitat ja no tenen Telefònica d’operador. Estructures d’Estat propi, un lliscar suau i persistent, unes plaques tectòniques que es van separant.

Els ex parlen

Aquesta setmana han parlat dos expresidents del Govern espanyol, José María Aznar i José-Luís Rodríguez-Zapatero. El primer ha estat molt hàbil per fer córrer una cortina de fum sobre els seus problemes. Un dia surt a la portada d’un diari de Madrid que la trama Gürtel va pagar part del casament de la seva filla i dos dies després concedeix una entrevista on es justifica i parla de política amb una ombra de retorn. El dia després tothom parlava en el Madrid polític de les paraules gruixudes d’Aznar, ningú se’n recordava de greus acusacions que demostraven la seva estreta relació amb la trama Gürtel i que l’haurien pogut perseguir durant setmanes. Un bon estirabot dit a temps tapa notícies més rellevants en aquests temps de la realitat de plasma i el fast news. Per cert, des de les antípodes ideològiques i amb angúnia per les seves opinions sobre Catalunya, s’ha de dir que Aznar té bastant més de geni polític que aquest president Rajoy que ens governa amb escepticisme i ganes de fumar puros i veure passar el temps. També ha parlat Zapatero, amb menys maquiavel·lisme, és així de naïf, per dir que els seus dos principals errors van ser reconèixer tard la crisi (dos anys fent veure que plovia!) i el Pla E. I s’ha quedat tant descansat. Només aquestes dues confessions de part ja enfosqueixen molt el seu mandat en un balanç de conjunt. El Pla E va ser un caprici infantil, o com un socialista portava les lectures d’oïdes de Keynes als ajuntaments o com s’havia de fer per maquillar durant un any les xifres de l’atur en el camp de la construcció. Una temeritat. Aquells 50 mil milions d’euros malgastats haurien pogut ser crucials, l’any 2008 i 2009, per fer una política econòmica de reconducció dràstica de l’economia especulativa cap a una economia productiva, de profit. Els mals moments no reconduïts a temps es paguen cars durant anys.

Banalització del nazisme

Dimecres 22 de maig, a la sessió de control al Govern de l’Estat pregunto al ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, si pensa demanar perdó pel guardó que la Delegada del Govern a Catalunya, María de los Llanos de Luna, va donar a un integrant de la Hermandad de la División Azul en l’acte d’homenatge a la Guardia Civil que es va celebrar a començaments de maig. Lluny de tenir una resposta pròpia d’un ministre demòcrata de dretes homologable a la dreta demòcrata europea, el ministre de la policia defensa l’acte i l’emmarca en un procés de “reconciliació” en el que posa al mateix nivell els homenatjats aviadors republicans durant la Guerra Civil i els homes de la División Azul. La diferència és que els primers van perdre una Guerra Civil fruit d’un cop d’Estat, les guerres civils sempre les perdem tots i que els segons van ser la divisió 250 de l’Exèrcit alemany nazi, la Wehrmacht, l’exèrcit que va perpetrar el mal absolut de l’Holocaust, 6 milions de jueus exterminats, més d’un milió de gitanos exterminats. Vostès es poden imaginar en el dia d’avui un representant democràtic d’Alemanya, França o Gran Bretanya entregant un guardó a un soldat vestit de nazi? Perquè exactament d’això estem parlant. Exactament això és el que va fer Maria de los Llanos de Luna, que ja hauria d’haver dimitit o haver estat cessada. No em considero gens radical en la defensa d’aquesta posició, em considero un demòcrata escandalitzat per la banalització del nazisme i l’Holocaust que alguns encara mantenen. El ministre de l’Interior, per exemple. Fa basarda.

A mitja legislatura municipal

Mitja legislatura- Avui fa dos anys de les últimes eleccions municipals o, per dir-ho d’una altra manera, estem a l’equador de la legislatures de les administracions locals, ajuntaments, consells comarcals, diputacions. En aquesta legislatura les prioritats dels ens locals han hagut de canviar, condicionats per una forta reducció de la capacitat d’inversió i centrats en polítiques socials per l’increment del llindar de la pobresa. Crec que es pot dir amb certesa que de tots els nivells institucionals, els ajuntaments són els que menys s’han vist afectats pel desprestigi -merescut a vegades, boc expiatori d’altres vegades- que viu avui la política. Aquesta dada ens ha de fer reflexionar. Com ens ha de fer pensar que la crisi ha abocat a la racionalització de les administracions. En alguns casos tocant l’ós de serveis essencials però en d’altres posant de manifest  que algunes partides i algunes inversions eren perfectament prescindibles. Amb menys s’ha fet més, proporcionalment. Com les terres que es deixen reposar perquè després siguin més fèrtils, les terres en guaret, avui les administracions han abandonat algunes de les seves activitats. Quan tornin els temps de la bonança econòmica haurem de saber destriar el gra de la palla i no tornar a aquelles activitats de les quals s’ha prescindit sàviament. I que cadascú pensi en algunes alegries que deu conèixer i que en lògica d’administració de les finances familiars mai s’haurien fet. Hem de treure lliçons de tot plegat.

On és la simplificació administrativa?- Estem a la meitat de la legislatura i quasi tot continua igual en la tant anunciada simplificació administrativa en l’àmbit local. S’ha fet a Itàlia i a Portugal però aquí tot són bones paraules i poc més. És cert que alguns ajuntaments han fet centrals de compres, és cert que les mancomunitats de serveis fa anys que funcionen i és cert que els Consells Comarcals en zones no metropolitanes ja fan funcions de molts ajuntaments petits. Però no s’ha fet res per redistribuir les competències de forma decidida. I s’ha fomentat molt poc la fusió voluntària de municipis. Ara s’està vivint un cas al Pirineu de Lleida, i res més. De la mateixa manera que dic que els ajuntaments són els que aguanten millor el prestigi en aquests temps de crisi de la política també dic que hi ha molta feina per fer en la simplificació administrativa.