Ora il nostro matrimonio è finito

El Cant de la Senyera de 2013. No sé si vostès van poder seguir el concert de Sant Esteve del Palau de la Música per la televisió o en directe. No sé si van seguir el final del concert amb el Cant de la Senyera i una gran explosió de catalanitat en sintonia amb el moment actual que viu i sent una part important del país. No sé si els va emocionar o els va deixar indiferents. A mi em va emocionar. Una estona després vaig recuperar el concert i vaig mostrar el seu final a un lluitador catalanista de llarg recorregut. Ho va mirar i escoltar en una atmosfera densa. Després va dir: “Espanya té un problema”. El dia després va aparèixer el primer ministre Mariano Rajoy davant de la premsa (cosa estranya) per fer balanç i es va mostrar inamovible (immobilista) sobre la demanda del govern i la majoria parlamentària catalana de celebrar una consulta. Aquell mateix dia el president Artur Mas concedia una entrevista al diari italià La Repubblica: “Siamo stanchi perché alla Spagna abbiamo dato più di quel che ci ha restituito. Sempre e per troppo tempo. Ora il nostro matrimonio è finito. Ma ci si può separare con civiltà restando buoni vicini. Noi vogliamo rimanere nella moneta comune, nell'Unione europea, in Schengen e nella Nato”, afirmava Mas.

Sembla ser que les coses evolucionen a una velocitat superior a la que alguns esperaven. És cert que alguns en la comunitat internacional contemplen el moment polític català amb distància i altres amb franca simpatia, en sóc testimoni molt directe dels dos casos. Tan cert com això és que els mateixos que es miren amb distància el cas català cada cop entenen menys la paràlisis del govern espanyol. No és cert que autoritzar la consulta sigui inconstitucional tal com ja han assenyalat diversos constitucionalistes i dos ponents de la Constitució. Catalunya està plantejant una autorització a partir dels mecanismes constitucionals i Rajoy sap que pot autoritzar un referèndum que per la pròpia nturalesa dels mecanismes proposats no és vinculant. Però el que no volen Rajoy ni Rubalcaba és que el poble català pugui expressar la seva posició sobre l’estatus quo actual i futur en les urnes. Convindria que Rajoy llegís uns quants cops l’editorial del Financial Times del 15 de desembre i que es donés compte que ni el pas del temps ni la negativa permanent al diàleg per la seva part són bones pel seu govern i que si continua així lesionarà la seva pròpia imatge i credibilitat. A Europa cada cop s’entén menys la negativa tancada al diàleg i la falta d’iniciativa política de Rajoy. El Cant de la Senyera de l’últim Sant Esteve serà recordat com una expressió d’un país en moviment davant un Estat espanyol in alvis. 

Repàs a les infraestructures de l’Estat a Girona

Aquest divendres, tornant de Barcelona, he conduït per la N-II des de Tordera fins a Girona per veure l’evolució de les obres. Alguns són d’un conformisme i un cap baix desesperant! Les obres del tram Caldes de Malavella-Sils haurien d’estar acabades el gener, contracte en mà. I això no serà així. És desesperant conduir pel tram Maçanet-Blanes sabent que el Govern de l’Estat ha descartat definitivament el desdoblament d’aquest tram de 9 quilòmetres (més de 25 mil vehicles diaris) i ningú diu ni piu. Cap notícia del desdoblament del nord? No ni se l’espera en el que queda de legislatura. Uns pressupostos sense partida per la variant d’Olot. Sense partida pel baixador del Tren d’Alta Velocitat a l’aeroport de Girona (una decisió que seria tan intel·ligent i fecunda!!!). Aquest dijous he votat que no als Pressupostos Generals de l’Estat pel 2014 i ho he fet amb molta determinació. De fet, he votat que no als Pressupostos des de l’any 2004, tots els que he votat al Congrés. Però en anys anteriors encara es podien millorar inversions per Girona durant el tràmit parlamentari. Ara, la màquina piconadora que no funciona a la N-II funciona a aquest Congrés amb majoria absoluta del PP que està destinat a perdre-la en menys de dos anys. Gent que cultiva poc les aliances de futur. Gent que es deu donar per conformada perdent l’escó invisible per Girona. 

La consulta i l’hora violeta

Allò urgent dura tres dies. Aquesta és la primera setmana que la vida política de Madrid ha viscut amb la pregunta de la consulta del 9 de novembre de 2014 plantejada i avalada per una majoria política del Parlament de Catalunya. La setmana ha començat electritzada per aquest assumpte però es succeeixen tantes coses i a un ritme tan vertiginós que la setmana ha acabat amb les ments del PP i el PSOE un altre cop centrades en la batalla per les properes eleccions generals. Escorcoll judicial de 14 hores a la seu central del Partit Popular (poca broma, les televisions del món posen tan colpidores imatges). El PSOE de Rubalcaba (l’home que resisteix i aguanta i encara acarona la idea de tornar a ser candidat) ha aixecat l’orella, dotat com està per l’olfacte del poder. A Madrid tot va molt ràpid i els assumptes “de vida o mort”, no duren més de tres dies. Dilluns el president Mas era entrevistat a TV3 on va parlar de la política catalana i el dret a decidir després de consensuar la pregunta de la consulta. Dimarts els diaris de Madrid bullien. De bon matí, dimarts, em rep un ministre per esmorzar a la seu del ministeri. Em rep tot etzibant-me: “Bueno, que, ¿vamos a poner a Mas en prisión?”. Al cap d’unes hores veig la portada del diari tòxic El Mundo i entenc una mica el particular bon dia. Després entrem en els articles del projecte de llei que ens havia convocat. Així va la política de Madrid: no rotund al dret a decidir i anar fent com si res. I aquest no sense alternativa, ni oferta de negociació, ni oferta de pacte....es va notant en les cancelleries i en el món que ens observa. Són, francament, miops. Ho ha dit la Societat Barcelonesa d’Amics del País que presideix Miquel Roca: “Que ningú s’equivoqui ni ridiculitzi el sobiranisme. Ha arribat per quedar-se”. Dimecres a la sessió de control al Govern, Rajoy i Rubalcaba escenifiquen el no comú al dret a l’autodeterminació de Catalunya. Ho fan arrel d’una declaració més solemne i pensada de Rubalcaba que no pas de Rajoy.

Un joc subtil. A partir de dimecres al migdia, els assumptes de la política espanyola ja són la reforma elèctrica i els indicis que en unes hores s’aprovarà un nou projecte de llei de l’avortament. Dos anys per acabar-ho fent tan malament. Hom obre la ràdio i escolta declaracions de traç gruixut que fan angúnia per la incapacitat de recollir posició i matís en assumpte tan sensible. Comencen un mesos d’esgrima molt fina en el camí cap a la consulta del 9 de novembre. Qui s’equivoqui per desmesurat, ho pagarà clar. Temps de molta finezza. I les cartes estan repartides de tal manera que té molts més números per equivocar-se el Govern espanyol que el govern català. La senyora Sánchez-Camacho ja suggereix la supressió de l’autonomia catalana des d’un escó del Parlament de Catalunya. Ai, l’Alícia de Blanes que faria molt bé embarcant-se cap al Parlament Europeu per sortir d’escena i invitar a l’oblit. De fet, a Brussel·les també hi ha restaurants bons amb reservats per descabdellar-se i hotels amb llits confortables. El 16 de gener es votarà una proposició de llei al Parlament de Catalunya perquè l’Estat transfereixi a la Generalitat la competència per convocar referèndums (difícil políticament? Sí. Difícil legalment? Gens). Sembla ser que el PSC vol cometre l’enèsim error en aquest procés i votar-hi en contra. Una trencadissa lamentable i evitable a l’espai socialista s’escolta en els galops dels cavalls que venen de la fosca.

L’hora violeta. Hem acabat el curs parlamentari fins al gener. Algun iconoclasta diu que els parlamentaris tenim vacances fins a mitjans de febrer, mentida podrida. Dilluns de bon matí jo torno a estar al peu del canó. I el gener es presenta amb un repte que si surt bé ja els explicaré. Però aquest retorn a Catalunya després de tres mesos de brega molt dura en la política espanyola fan de molt benestar. Una pau serena torna, un saber que aquí allò que va esvalotar ànimes acostumades a l’antiga manera de fer ara comença a ser una pulcre i democràtica nova manera de fer que haurem d’explicar al món. Penso tot això mentre miro Barcelona en l’hora violeta, quan se’n va la llum neta de desembre, quan despunten les primeres llums que van acollint la nit. La nit respira calma. 

El tren que ens porta a França

22 anys i mig després de la inauguració del primer tren d’Alta velocitat a l'Estat espanyol, entra en funcionament aquest diumenge el tren ràpid Barcelona-Paris. Albert Vilalta, que va traspassar fa poques setmanes, va ser el primer que va redactar aquest projecte l'any 1986 per encàrrec del president Pujol. Hi ha decisions estratègiques que errades, ens llastren durant anys. Repassin els preus d'aquesta línea i veuran que són bons i millors que els de l'alta velocitat espanyola. Tornarem a França, cosa que a nosaltres, europeus una mica mancats de sofisticació i massa embolicats en el nostre entornasolament, ens anirà molt be. La clau de l’èxit del catalanisme es la seva obertura al món. Ser arreu, i ser-hi com a catalans. Local i global. 

Lluis Maria de Puig

El 12 de desembre va fer un any que va morir Lluis Maria de Puig a l'edat jove de 67 anys. En Lluis Maria és el polític gironí amb més altes responsabilitats internacionals que mai hem tingut. Europeista convençut, demòcrata en cadascun dels seus actes, persona d'una gran humanitat i un destil·lat sentit de l'humor - el somriure interior ens salvarà-, va ser president de l’assemblea parlamentària del Consell d'Europa (rang de cap de govern). Un any just desprès, el dia 12, em trobava en una reunió de la Comissió d'Afers Jurídics del Consell d'Europa a Paris. Vaig demanar la paraula al final de la reunió per tenir unes paraules de record i homenatge cap a qui fou president de l’organisme internacional que ens convocava. Quan vaig sortit, una traductora -embolcallada en una elegant bufanda de color malva- (que no era de castellà perquè no hi ha traducció en aquesta llengua) se’m va acostar i em va dir, en un òptim castellà, amb llàgrimes contingudes als ulls: "gràcies pel que ha dit de Lluis Maria de Puig. Era una gran persona. Moltes gràcies, de veritat". I se’n va anar ràpid sense que tingues capacitat de respondre. Vaig enfilar Avenue Kleber caminant lentament en aquell dia fred de desembre i pensant: estem una mica vius quan algú ens recorda amb llàgrimes als ulls un any desprès. Serenament impressionat del record viu entre els meus col·legues. Vaig arribar fins a Trocadero amb aquests pensaments. Es va posar a ploure.

Romano Prodi sincer

Començo la setmana a Roma en el foro que havia d'acompanyar la trobada d'alt nivell entre els primers ministres italià i espanyol. Miro al voltant de la taula i veig que un setanta per cent som catalans. Definitivament, els catalans tenim a Itàlia com una debilitat i com la nostra segona pàtria, com deia sempre Josep Pla. La sessió ha començat amb una profitosa trobada amb Romano Prodi, que fou primer ministre italià i president de la Comissió europea. Diu: "hem salvat l'euro però Europa està trencada i convé més integració econòmica, financera i bancària. Quan tot penjava d'un fil, a la primera meitat de l'any 2012, es va calcular el cost de dos euros diferents a dos tipus de canvi diferent. Un pel nord i un altre pel sud. Aleshores i ara el canvi entre l'euro del nord i el del sud estaria a un tipus de canvi entre l'1'2 i l'1'3. Com que no fem canvi de moneda, la nostra devaluació interna ha consistit en rebaixar salaris i marges de beneficis". Cert, vam salvar l'euro però la situació no és òptima. I més enllà de la disciplina pressupostaria, el nord se n’aprofita de la situació, que per altra banda coneixien perquè els diners dels bancs alemanys van finançar moltes operacions de la gran bacanal del sud.

He trobat a l'amic Prodi amb uns quants anys més a sobre. Prodi (un amic de Catalunya que discretament passa temporades a Poblet) va rebre una trucada quan era a Mali, el passat mes de maig, per proposar-li ser president de la Republica italiana, la solució institucional. Va sortir en un avió de Mali cap a Roma essent president i va aterrar a Itàlia sabent que 101 diputats del seu partit, Partito Democratico, l’havien traït i no havia aconseguit els vots suficients. Això fa mal a l’anima de qualsevol persona digne i sensible.

Idees clares i una llàgrima anònima

El 27 de setembre vaig anar a veure el president Artur Mas en el seu despatx del Palau de la Generalitat. Vam despatxar els temes pendents (bàsicament de relacions internacionals) i desprès vam fer un visita a vol d'ocell al moment polític. Em va demanar quina pregunta faria per la consulta. I desprès em va dir la seva proposta, que es quasi la mateixa que es va fer pública el 12 de desembre. En la seva versió de finals de setembre, encara hi havia més opcions a la segona resposta per intentar integrar el PSC, que absurdament s'ha despenjat d'aquest assumpte sobre democràcia. Quan vaig sortir de la reunió, no ho vaig explicar a ningú. En primer lloc per honorar la confiança del president. I perquè la discreció i la humilitat és una de les claus per fer política de profit. Si ara ho explico és nomès per destacar que tenim un president amb les idees clares, pacient, i capaç de convèncer a tots aquells que han fet bullir l'olla en els últims dies a travès del que jo en dic la "política de paper i de pantalla". Més enllà del soroll, tenim una pregunta meditada, que el president en va reiterar en una trucada a finals de novembre des de l'India. Idees clares, una visió del camí a recórrer. Ara comença el temps per la política sofisticada. És sorprenent com el govern espanyol ha perdut els papers amb una resposta poc coordinada. El ministre de justícia va "disparar" primer als passadissos del parlament només perquè sortia del debat del Codi Penal al Congrès. No hi ha estratègia de comunicació. I els hi puc ben assegurar que, en aquesta setmana internacional que he tingut, el món ens observa. I si la resposta del Govern espanyol es barroera o es fa el sord, quedarà clar que aquesta és una qüestió de democràcia. Perquè jo sóc nacionalista català perquè sóc demòcrata. Bàsicament, demòcrata. 

Rússia torna

Rússia es destapa. Molts de cops les coses no són el què semblen fins a l’últim minut de la partida. En pocs dies es veurà en tota la seva claror un joc secret, entre vestidors, que ha menat Rússia amb gran discreció i eficàcia. El dia 28 de novembre comença a Vilnius, Lituània, una cimera de caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea que té per objectiu aprovar una nova política de relació de la UE amb els socis de l'Est. Un cop congelada la política euromediterrània per la tardor de les primaveres àrabs, ara el camp d’expansió del comerç, la influència, l’ampliació....mirava cap a l'Est. Anys de treball per apropar Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia, Armènia i Azerbaijan al club una mica despistat europeu. Això significava portar la influència de la diplomàcia europea fins a les portes de Rússia. De fet, envoltar Rússia i incorporar a l'òrbita occidental exrepúbliques soviètiques. La diplomàcia de Moscou ha callat durant uns llargs mesos durant els quals s'ha aplicat la màxima del cardenal Mazarino: "simula i dissimula". A pocs dies de començar la cimera de Vilnius, totes les peces cauen: Ucraïna es fa enrere després d'anys de simular (només simular?) un apropament a l'oest. El prorús Yanukóvich ha simulat molt bé, o potser ha rebut pressions demoscòpiques de cara a les eleccions presidencials de 2015. A Geòrgia fa un any que va guanyar un primer ministre prorús Ivanishvili que ha refredat les vocacions del recentment retirat president Saakashvili. Armènia sempre ha estat un territori sota les ordres de la diplomàcia i l'exèrcit rus. I Azerbaijan, sempre sofisticat, mira, simula...i tant sap relacionar-se amb americans i israelians com mantenir el fil roig amb Moscou.

La cimera de Vilnius serà un fracàs i una lliçó amarga per una Unió Europea entornasolada en el seu laberint i, lamento dir-ho, la seva lucidesa minvant. Rússia torna, amb poder tou, però torna. Ja la van agafar amb el pas canviat amb l’ampliació de l'OTAN (Javier Solana en va ser l’artífex) però ara ha parant els peus a la diplomàcia de Brussel·les. Silenci i cop efectiu a l’últim moment. L'impuls de Moscou és tan decidit que fa dos dies el ministre d'Exteriors rus va oferir a Ankara una nova aliança en públic al primer ministre turc Erdogan. Turquia està tan cansada d’esperar a la cua (humiliada) de la UE que ara, forta, amb un creixement anual del 6% i amb un impuls neootomanista que es respira visitant cada racó del país...Turquia, el segon amb més efectius a l'OTAN després dels Estats Units, es permet coquetejar amb Moscou.

Si a tot això hi sumem l'eficaç i intel·ligent intermediació de la diplomàcia de Putin pel diàleg Iran-Estats Units i el paper clau de Moscou en la reconducció del conflicte a Síria mitjançant la destrucció de les armes químiques....hem de concloure que Rússia torna, refeta, després de l'hivern on ha curat la humiliació del col·lapse de la Unió Soviètica. Rússia, tan present a Catalunya i a la Costa Brava, torna. Rússia, aquesta democràcia imperfecta que ha donat una lliçó de finura a la despistada Brussel·les. Mentrestant, els americans cada dia més aïllacionistes i tancats en els seus assumptes domèstics. Tinguem-ho present, els mapes de la geopolítica es mouen silenciosament, sigil·losament, però amb gran carga de profunditat. Tornen, els russos tornen, sense ideologia, només amb audàcia, idees clares i poques manies.

Jordi Comas, ara fa un any

Avui fa un any que l’amic Jordi Comas i Matamala va morir en un homicidi. Violent i dolorós per tots els que el dia següent, ben d’hora, ens vam llevar, o vam ser llevats, amb l’esgarrifosa notícia. Moltes vegades sabem valorar encara més les persones quan no hi són i el seu buit és insubstituïble. Així ha transcorregut per mi aquest any: pensant sovint amb en Jordi i, sobretot, vivint situacions i moments en els que m’he preguntat: com hauria reaccionat, pensat o actuat en Jordi Comas en una situació com la que vivia.

Aquest any sense el tremp i el nervi d’en Jordi a la societat gironina i catalana s’ha trobat a faltar. Va saber situar-se, amb la saviesa dels anys i molta experiència, en una situació de mediador, d’impulsor d’iniciatives, de presentador de tantes persones que hem treballat junts. Era un home de “fer i de fer fer”, un dinamitzador. I un empresari d’èxit sostingut i que va saber viure el risc, afrontar-lo, guanyar i perdre i sempre tornar-se a aixecar.

El memorial d’en Jordi Comas ens fa recordar que la societat necessita, persones com ell: amb criteri format, viatjats per saber comparar i destil·lar el millor d’allò viscut, amb una bona agenda de coneixences, amb la seva memòria prodigiosa, amb coneixement d’història per saber no ensopegar en l’espontaneisme de les emocions, amb respecte per les persones i fons d’armari per saber que el sènior d’avui va ser un personatge memorable fa trenta anys (un combat contra la desmemòria de la societat plana d’avui), amb una clara idea de la formació en la qualitat dels nous professionals del sector turístic, amb sensibilitat social i amb un compromís callat, silenciós, però efectiu en la seva condició de cristià.

A vegades somric per dintre pensant en tanta gent que va ser ajudada per en Jordi Comas sense que els propis interessants encara avui ni ho sàpiguen. S’ha de tenir una determinada actitud de l’esperit per fer el bé. Aquesta actitud a vegades se’m fa present amb una gran calidesa en el record i em fa menys obstinat per les coses de la brega del camp de les misèries.

Quan arribava a Madrid, els dimarts al vespre, anàvem a sopar al restaurant italià Come Prima, un menjar digne. Ens hi tocava mitjanit quan sortíem i passejàvem una estona parlant de tot i recitant animadament l’Oració al Crist de la Tramuntana de Carles Fages de Climent que és una declaració del seny i la temprança dels homes i dones de bé de la nostra terra: “Braços en creu damunt la pia fusta, Senyor, empareu la closa i el sembrat, doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa que eixugui l’herba i no espolsi el blat”. Després ens acomiadàvem fins a la propera perdent-nos en la foscor de la nit. Fa un any la foscor va ser immensa. Després va venir una llum potent: la de la memòria de tants amics d’una societat que li va retre homenatge i que el manté viu en el record cívic. 

La felicitat és de color malva

Iberia es treu el vel. El viatge a la modèstia de l’economia espanyola ha tingut aquesta setmana una manifestació de sinceritat important. Un dels diaris de la dreta madrilenya va publicar aquest divendres l’exclusiva de la primera entrevista al que serà el nou president d’Iberia; Luis Gallego. Un home amb cara de gestor gris i impersonal, aplicat i al·lèrgic a la fira de les vanitats. Ha manifestat: “Si no reestructurem Iberia, pot caure l’aeroport de Barajas”. I després ha explicat els sous de mes de 200.000 euros pels pilots i 650 hores anuals de vol quan les normes internacionals d’aviació civil els hi permeten volar fins a 900 hores a l’any. I els sous astronòmics dels tripulants de cabina (hostesses, sobrecàrrecs...). Iberia era una companyia pública, de bandera, privatitzada a mitges (Bankia era el primer accionista i El Corte Inglés –avui amb un deute de 5.000 milions d’euros- el segon). Iberia representava quasi com ningú el projecte dels grans mandarins dels ministeris del Paseo de la Castellana de Madrid: convertir la capital de l’Estat en el centre radial d’un neocentralisme per la via de les infraestructures (que modulen les economies dels territoris). Madrid, Districte Federal. Iberia va abandonar l’aeroport de Barcelona en una aposta clarament política: Madrid havia de ser l’únic “hub” de l’Estat, un dels principals del sud d’Europa i pont cap a Amèrica del Sud. I sorprenentment l’aeroport de Barcelona es va regenerar amb companyies de nova planta (sense el greix de la parapública Iberia) i amb vols captats per pura lògica d’economia de mercat, oferta i demanda sense l’Estat protector. Gallego afegeix: “sense més ajustos Iberia no aixecarà el cap, seria una companyia zombi”. L’aeroport de Madrid Barajas tindrà connexió de tren d’alta velocitat per intentar salvar unes instal·lacions que aquest any ja han quedat superades per Barcelona. A l’aeroport de Barcelona li va ser negat la connexió amb TAV quan es va dibuixar el recorregut. I l’aeroport de Girona, que té la línia de l’Alta Velocitat a tocar de la terminal, encara no té una estació per falta de voluntat política, tot i que la inversió seria moderada i el retorn altíssim. El color dominant a l’aeroport de Madrid és el vermell cridaner d’Iberia, el color dominant a l’aeroport de Barcelona és el malva discret i seré, tenaç i que aixeca el vol.

El discret encant del malva. Diu el diccionari: “Moltes flors salvatges que es defineixen com a blaves són en realitat malva”. Aquesta és una societat bàsicament malva, emprenedora i mediterràniament individualista, liberal sense saber-ho -el blau és el color dels liberals- té unes gotes de color entre el lila i el lavanda, una de les tantes variacions del violat, que dona com a resultat el malva. La felicitat és de color malva, a la catalana. Ho veiem aquests dies: la reacció davant la proposta d’aturar el país una setmana perquè s’aturi l’economia espanyola ha estat replicada a cada tertúlia de cafè, a cada watsap al vol: ens agrada treballar, només ens en sortirem treballant sense parar, ens agrada ser creatius, imaginar i explorar terrenys desconeguts. La cultura del treball i la creativitat s’ha reivindicat aquesta setmana en que s’ha manifestat una de les millors vetes del país. A vegades ens afirmem quan ens neguen. Una noia de Vic camina per la plaça major a primera hora del matí amb boira espessa de tardor i pensa: com podem anar endavant aturant el país?. La Catalunya vella es reivindica laboriosa, presumptament austera i discreta, magmàtica per dintre en idees, pensaments i capteniments. Moltes flors salvatges que es defineixen com a tímides es vesteixen en realitat íntimament de malva.

Motius per votar el 25 de maig. El proper 25 de maig se celebraran eleccions al Parlament Europeu. Per primer cop els partits polítics europeus presentaran candidats a la presidència de la Comissió Europea. I serà elegit el líder amb més escons al parlament d’Estrasburg. El meu amic Pat Cox, expresident del Parlament europeu, liberal irlandès i ara mediador amb Ucraïna per la seva incorporació al partenariat oriental de la UE (en sentirem a parlar d’aquí a una setmana) diu en públic i a tothom qui el vol escoltar: si no hi ha una reacció cívica per tractar seriosament les eleccions europees, el proper parlament pot tenir un de cada tres diputats provinents de partits euroescèptics i xenòfobs. A les enquestes, de forma reiterada, el Front Nacional de Marine Le Pen se situa en el primer lloc en la intenció de vot a França. Però la jugada de Le Pen va més enllà. Per formar grup propi al Parlament europeu és necessita un mínim de 25 diputats elegits en set països diferents de la Unió Europea. La dificultat, més que els 25, és integrar 7 països diferents. Però Le Pen ja ha iniciat contactes amb l’extremadreta holandesa, austríaca i sueca. Sí, a Suècia també hi ha un partit d’extrema dreta. I un camp de confinament de més de 5000 gitanos, roms ens hem d’acostumar a dir, que aviat serà motiu d’escàndol pel far de la civilitat escandinava. No és cert que el dia després de votar el parlament europeu no canviï res a les nostres vides. Comencem a calcular el cost de la no-Europa per pensar-hi seriosament.

Àstrid-21. Aquest any he pogut tornar acompanyar les famílies que amb tanta empenta organitzen, des de fa 17 anys, el sopar de la Fundació Àstrid-21 de Girona. Un sopar solidari per recollir fons. Pares i mares que es dediquen en cos i ànima a la integració social i educativa de nois i noies amb síndrome de Down. Abans de començar el sopar hem gaudit d’una representació de vint minuts de “Romeu i Julieta” amb nois amb síndrome de Down, una estona per pensar. Ara fa trenta anys de la llei d’integració social del minusvàlid, la Lismi, que va impulsar el professor Ramon Trias Fargas que va ser pare d’un nen amb síndrome de Down. Afortunadament moltes coses han canviat a millor en aquests trenta anys de vigència de la llei. El color d’Astrid-21 també és el color malva. Moltes flors salvatges que es defineixen com a blaves són en realitat malva.