Bèlgica

El 25 de maig es van celebrar eleccions generals a Bèlgica. Encara no hi ha nou govern, una vella tradició la de confeccionar governs a foc lent al país de les tres comunitats nacionals (flamencs, valons però també una petita minoria germànica). El nou govern es farà públic en dues o tres setmanes. Per primer cop en més de quinze anys no hi haurà socialistes ni flamencs ni valons. Serà una coalició del partit guanyador, el NV-A, nacionalistes flamencs, democratacristians flamencs i liberals flamencs i valons. Els guanyadors no volen tenir el càrrec de primer ministre, els conservadors han preferit quedar-se amb el comissari europeu i els liberals tindran el primer ministre. A la Unió Europea ja hi haurà cinc primers ministres liberals. Bèlgica fan les coses d’una manera diferent, aquesta serà una legislatura d’un nou pas cap a la confederació. I per primer cop amb els sobiranistes flamencs al govern. A l’aguait. 

Memoràndum per Girona

Abans que acabi el mes el Govern haurà presentat al Congrés dels Diputats el projecte de pressupostos generals de l’Estat pel 2015. De fet, ja hi ha fixades compareixences d’alts càrrecs del Govern davant les comissions del Congrés a partir del 29 de setembre per explicar les inversions ministeri a ministeri. Això vol dir que en dues setmanes sabrem quin projecte de pressupostos té el govern espanyol –amb majoria absoluta- per l’any que ve, l’últim de la legislatura. En totes les societats amb una societat civil articulada i uns grups d’interès desperts i transparents se sap que el moment per influir en la formació d’un projecte de llei o un projecte de pressupostos és just abans de la seva presentació. Després hi ha la negociació parlamentària i les esmenes. Escric tot això per fer notar que el nivell d’incompliment i desconfiança cap al que pugui pressupostar l’Estat i el que realment s’acabi complint és tant gran que no he notat cap memorial de greuges, cap moviment de la societat civil per presentar les seves peticions davant l’últim exercici pressupostari de la legislatura. Els parlamentaris tenim una feina de proposta, control i avaluació d’un pressupost. Però la societat civil organitzada també té les seves responsabilitats. Crisi del sistema de partits polítics? Tal vegada sí. Crisi del sistema de representativitat i nervi de la societat civil més corporativa? També. 

L’espera abans de la consulta

Dedicant una ratlles a Margallo en el llibre Victus de Sánchez-Piñol, 16 de setembre.

El cost d’imatge. La setmana que ara entrarem serà la de la resposta del Govern central a la llei catalana de consultes i al decret (completíssim) de convocatòria de la consulta del 9 de novembre. A aquestes alçades el que em pregunten de diferents racons de la geografia europea és quin resultat donen les enquestes. Amb això vull dir que molts polítics, analistes, periodistes no tenen ni la més remota idea de la resposta frontal, sense marge per la negociació, que pretén llançar el govern en els propers dies. Això tindrà un cost d’imatge pel govern central, un cost que no han calibrat prou bé. I encara podem esperar una proposta catalana difícil d’atacar.

Victus. Dimarts 16 de setembre, el ministre d’Afers Exteriors, Cooperació i per Catalunya, José-Manuel García-Margallo, compareix davant la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés per donar comptes, entre altres, de la inquisitorial decisió del Instituto Cervantes de Utrecht de vetar la presentació del llibre Victus d’Albert Sánchez-Piñol el 4 de setembre d’enguany amb l’argument que “la situació política de Catalunya” recomanava posposar la presentació. Es nota que el ministre se sent incòmode davant aital insult a la civilitat. Fins i tot el portaveu del PP dispara per elevació dient que el capítol és anecdòtic per presentar-lo davant la comissió d’afers exteriors. La realitat és que Victus té més de 200 mil exemplars venuts. L’editora en holandès del llibre; Juliette Von Wersch ha fet algunes declaracions molt explicites sobre la sorprenent censura governamental i que els diaris i la radio holandeses en van anar plens el 5 de setembre. La situació arriba a tal situació d’esperpent que el dia 3 de setembre l’escriptor va fer una altra activitat de presentació del llibre a Holanda i, al final de l’acte, una dona va demanar la paraula, es va presentar com la primera secretaria de l’ambaixada d’Espanya als Països Baixos i va llegir un discurs escrit que acusava el llibre “d’esviaix històric”. Visca la llibertat d’expressió i de fer el ridícul, visca el dret d’una diplomàcia més papista que el Papa d’enviar una diplomàtica a expressar l’opinió del govern d’Espanya en un acte cultural en una societat profundament lliure. Però en nom d’aquesta llibertat d’expressió, perquè Sánchez-Piñol no va poder presentar el seu llibre? He regalat un exemplar de Victus a García-Margallo. Al final m’ha demanat que li fes unes ratlles de recordatori del regal. Mentre escrivia m’ha dit a cau d’orella que havia estat un gran error, que l’ambaixador era un negat i ha carregat les culpes a un altre, una pràctica molt pròpia de la política espanyola. Allò mateix ho hauria pogut dir, amb paraules suaus, en públic.

La discreció. Es poden comptar amb els dits d’una mà les persones que coneixen tota la cadena de desplegament del decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre, i em sembla molt bé. En aquest tipus de confrontació desigual només es pot guanyar amb un punt més d’audàcia i molta discreció. No s’esperin una setmana segons allò escrit fins ara en els diaris. 

Sagnant comparació

El ministeri de Foment del Gobierno del Regne d'Espanya acaba de treure a concurs la construcció d'una autovia a Lugo per on circulen 3.000 vehicles diaris de mitjana segons dades del propi govern. Més de 20 quilòmetres construïts amb una sola adjudicació. Nosaltres, gironins soferts i masoquistes, no podem fer res més que redoblar la convicció que el Gobierno no vol desdoblar d'un cop la N-II per on circulen més de 20.000 vehicles cada dia.

La dita Societat Civil Catalana

Potser que diguem les coses pel seu nom. Ha nascut en la Catalunya democràtica una plataforma anomenada Societat Civil Catalana que s’esfereeix amb la gran onada del dret a votar. Es presenten com pura societat civil despolititzada. La seva cara més visible és Joaquim Coll, vicepresident primer i portaveu així com columnista a la premsa barcelonina. Joaquim Coll va ser actiu militant de les Joventuts Socialistes de Catalunya, amic de l'ànima del diputat Daniel Fernández, exsecretari d’organització del PSC i mà dreta del president José Montilla. Potser que diguem que els més propers a Carme Chacón estan bolcats en cos i ànima a aquesta plataforma que també serveix perquè la Carme camaleònica i d'orgull ferit no pari de conspirar per presentar-se a les primàries del PSOE de juliol de 2015 contra Pedro Sánchez Cortefiel que haurà entomat una derrota colossal a les municipals i autonòmiques. Carme camaleònica acarona ser la candidata del PSOE a la Moncloa, la solució d'una catalana per parar "l'impuls català". Massa temps per parar el sol a Miami, va tenir. 

What's on

El món ens mira. Només cal fer un cop d'ull a la repercussió en la premsa internacional per saber que un munt de milions de ciutadans d'arreu del món saben que la gran majoria dels catalans volem votar. Com que entre les meves responsabilitats una està vinculada amb les relacions internacionals, aquestes últimes hores he rebut missatges i trucades de diferents punts del món. Cap, absolutament cap de les persones amb les que he dialogat, no preveuen cap altre opció que els catalans votem el 9 de novembre. Dic això perquè gent ben formada i políticament madura pensa que Catalunya votarà en menys de dos mesos. Dic això perquè el Govern espanyol té avui la batalla perduda davant l’opinió pública mundial. S'hi hauran de dedicar en cos i ànima per explicar els seus arguments. Avui, fer passar el clau per la cabota, als ulls del món, és el que tenen previst fer en un parell de setmanes els membres del Consell de Ministres.

Els basculants. Alguns fa un any, d'altres en fa dos... Intel·lectuals i periodistes fins aleshores arrecerats en la seva condició de "ciutadans del món" que sempre havien fet caricatura del catalanisme polític, van començar a elogiar aquest moviment de base popular a favor del dret a decidir. A pilota passada, hem vist que era més un arrenglerament en el "políticament correcta" que no pas una evolució profunda de les seves conviccions. Perquè a la primera ventada que ha arribat, des d'abans de l'estiu, ja van començar a predicar el perill de fractura social. Ara han quedat amb un pam de nas i muts davant l'exemplar i cívic 11 de setembre que hem viscut. Ja no saben què dir. En l'orla dels honestos que ajuden a explicar les coses tal com són, destaca el nom de Josep Ramoneda. En la nòmina dels dèbils d'esperit i els arribistes, hi podem trobar des d'un notari plom de Barcelona fins a una ànima atormentada i sempre afectada de les nostres terres. I el que val per la intel·lectualitat també val per alguns polítics darrera les bardisses. Avui pensen que és més improbable reeixir que fa una setmana. El més important és no fer el ridícul davant la comunitat internacional. I fins ara no l'hem fet. I això té un valor que no sé si sabem ponderar prou bé. 

L'altre marea. Als despatxos del nou PSOE comandat per Pedro Sánchez Cortefiel hi ha algunes enquestes que inviten al pessimisme i que anuncien que el que s’està movent reverberarà per tota la geografia hispànica. Les enquestes del PSOE diuen que avui Podemos guanyaria a Astúries i que quedaria segon al País Valencià, per darrera del PP i per davant del PSOE. Set anys ininterromputs de crisi econòmica i un descrèdit que a mi em fa mal a l'ànima que sigui injustament generalitzat sobre la política, havia de tenir alguna conseqüència. Deixem de comparar el mapa polític que ve amb Itàlia -tots nosaltres que som tan italianòfils- i comencem a fixar-nos que s'acosta cada cop més al de Grècia: un socialisme abans hegemònic devorat per una opció a la seva esquerra amb la que no pot pactar. Una dreta debilitada que pacte amb les restes del socialisme (el que veurem!) I partits que resisteixen en la mesura que s'avancen a trencar amarres amb el que va ser plàcid en els últims 35 anys. 

Donar comptes

Aquesta setmana he registrat al Congres un munt de sol·licituds d’informació i preguntes escrites al Govern espanyol. L'objectiu és tenir tota la informació sobre els terminis de construcció i els retards de l'obra pública de l'Estat a les comarques gironines. Una obra pública és un contracte entre el qui encarrega l'obra (l’administració pública) i el qui la fa. Els contractes tenen plaços de finalització. El pont sobre el Riu Ter a Girona fa dos anys que s'hauria d'haver acabat, segons el contracte. El trosset de N-II en obres s'hauria d'haver enllestit el gener del 2014, segons el contracte. A Barcelona la Cambra de Comerç té un observatori sobre l'obre pressupostada i la realitzada i els terminis. El mateix s'hauria de fer a Girona. El qui crec que ho haurien de fer no ho volen fer. Queden els mitjans de comunicació que ens van informant. Però hauríem de fer quelcom estable, amb totes les dades centralitzades i amb capacitat d’insistència. Tant difícil es? Poso totes les dades que tinc a la disposició de l'auditor independent que vulgui fer aquesta feina. La societat li agrairà. D’això se'n diu donar comptes en les societats democràticament madures. Per cert, quan Catalunya hagi decidit lliurement el seu futur col·lectiu, ens haurem de posar a fer una societat exigent en la transparència i el donar comptes.

Ucraïna

Aquesta setmana he tingut molta i fresca informació de la guerra a Ucraïna. Nomes una dada per la reflexió: prop d'un milió d’ucrainians de l'Est han creuat la frontera cap a Rússia on s'hi han instal·lat i no poden ni pensen tornar a les seves cases. Ho dic perquè a Ucraïna a més d'una violació del dret internacional i una guerra d’influència regional de Rússia, també s’està produint una catàstrofe humanitària on alguns es converteixen en refugiats. Si no arriba aviat la regionalització, la crisi cada cop té més aires de balcanització.

El metge al que li expliquem quasi tot

El doctor Olivas. Divendres 5 de setembre, m'han trucat per dir-me que ahir es va morir el metge de la família, el doctor Esteve Olivas Fontfreda a l'edat de 63 anys. Un càncer que el va fer patir. M'he estirat una estona al sofà a pensar en la consulta del carrer Sant Esteve d'Olot. En aquell sofà de color verd, en aquella consulta amb poca llum, en aquell silenci, en aquell crucifix sobre la taula, en les malures ben diagnosticades i en les que li va donar poca importància, en les converses llargues de política després de la recepta que feien desesperar els que estaven a la sala d'espera, en la confiança a ulls clucs dels meus pares en "el metge de la família", en els seus quatre anys de regidor, en els seus anys de solteria i en la felicitat del seu matrimoni i de la seva condició de pare. Ens hem quedat sense el metge de la família i ara ja no s'estila gaire tenir-ne. Bé, en tenim un de clar, el meu nebot Tomàs Xuclà que aquest any està cursant l’últim curs de medicina. Ja es pot espavilar perquè ens ha de cuidar a tots. El doctor Olivas, com quasi tots els metges, era fred parlant de les malalties, no hi ha una altra manera de treballar en aquest camp. El doctor Olivas, en el fons, era un home de fortes conviccions modulades per tantes coses de la vida que havia viscut i un home sensible, sentimental. L'he plorat.

Historia del Dalmau Da Cruz de Girona i el que volem fer ara

La Macarena del Mercadal. Dinar a Sagàs d'aniversari de casament i bateig de la Nausica, la meva primera fiola. El senyor Dalmau, el sogre de l'amiga, m'explica davant aquest paisatge únic del Berguedà: "El meu pare, el Frederic Dalmau Romero, era el president de la Cambra de Comerç de Girona i empresari representant dels licors González-Byass i dels Fournier. El meu pare sempre va renunciar als dispendis de president de la Cambra de Comerç i va dir que els dedicaria a una obra social o piadosa. Aleshores, un bon dia, ens va dir a la família: "Avui pugem a Olot, amb el tren. El Frederic Dalmau era un home de la terra alhora monàrquic i partidari de la tauromàquica. Un home tocat per la genialitat de la tramuntana. El meu pare volia comprar un Sant d'Olot per l'església del Mercadal de Girona. Vam arribar a Olot una mica ennegrits pel fum del tren més entranyable que mai he conegut, el tren d'Olot. Vam anar al Arte Cristiano a encarregar una Virgen Macarena pel Mercadal de Girona. Els olotins van quedar una mica esmeperduts (favagirats, en garrotxí). En pocs mesos va arribar a Girona una hieràtica Virgen de la Macarena via la Teisa. La recordo amb una faldilles imponents i expansives, una cara agitanada i una mirada de profunditat. Així és com la patrona dels toreros va entrar al Mercadal de Girona. I encara hi és. Apoteòsica combinació d'un home de la terra partidari dels toros i les coses de la vida".

Un viatge a Sant Feliu de Guíxols. La senyora Marta Dalmau Da Cruz, filla del senyor Frederic Dalmau Romero,  recorda un viatge amb l'altre trenet memorable de les comarques de Girona, un viatge amb trenet a Sant Feliu: "Allí el pare em va comprar una sabatetes blanques -tenia dos o tres anys. En el tren de tornada es van ben embrutar. Ho vam solucionar amb una neteja ràpida. Al cap d'anys vaig anar a estudiar a Barcelona a l'Escola Elisava, la millor escola de disseny de Barcelona (aquell moment l’única de tot Espanya, era l'any 1961). Entre molts professors de grata memòria - Alexandre Cirici, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria Subirachs, Federico Correa, Xavier Miserachs...- hi havia el professor de càlcul de coneixement de materials de la construcció, el professor Lluís Cantallops i Valeri. Tot el curs va ser de mirades entre professor i alumna ("sense més"). Al juny vam fer el viatge de final de curs a Suècia. Allí va explotar la primavera més íntima. Vostè que és un home viatjat, ja m’entén. La felicitat de la nostra vida és un estat magnífic que està apunt d'arribar als cinquanta anys. Escolti, tot això ho llegiran els nostres amics de Girona. Vol dir que es prudent? Bé, vostè ja ho sabrà escriure amb prudència. Els Pluma, els Capdeferro... Tots ells ho llegiran. Sempre hem estat discrets".

Ara volem guanyar. Lluís Cantallops i Valeri és un excel·lent i educat arquitecte (well-educated people) que va ser el primer director general d'Urbanisme en el Govern del President Tarradellas. Ell coneix perfectament aquells catalans que van ser avantatgistes desprès de la Guerra Civil, "aquests que sempre fallen en els grans moments, aquells que fan tan complicat el nostre país". El senyor Cantallops recorda el bombardeig dels italians a Barcelona ("la meva àvia, que pesava quaranta i pocs quilos, va volar pels aires amb les seves faldilles amples...."). Sap que passà?, li dic: "ara que han passat anys, ara que hem perdut pors, ara que hem madurat... Hem decidit que els que vam perdre la guerra ara volem guanyar, juntament amb molts altres. Potser encara serà llarg, però ja ho hem dit, ja hem marcat el camí, ja hi som pel tros". Al senyor Cantallops li brillen els ulls. Uns joves canten Corrandes de l'Exili de Pere Quart, mentre parlem. Sagàs és una pau que em fa retrobar amb la força que farà coses grans en les properes setmanes. Ho farem bé, honorarem els que ens han precedit.