La plaça Tharir

Dijous 26 de gener. Records i pensaments. La plaça Tharir, la plaça de l’alliberament, és la més cèntrica del Caire, a tocar del museu egipci, de la mesquita elegant de Omar Makram (on un cop hi vaig anar a una vetlla d’un amic egipci que va morir de vell i de savi) i de l’hotel Semiramis, gran hotel a tocar del pont del lleons que és el més elegant pont de la capital que creua el immens Nil.

En aquests últims tres anys de treball en la Unió per la Mediterrània, he passat dies transitant en el curt trajecte entre l’hotel i el parlament egipci. Ara tot això està humanament incendiat per la revolució que està fent trontollar el règim de Hosni Mubarak. Quan escric això, trontolla, quan sigui llegit..qui sap. Egipte, més de vuitanta milions d’habitants.

Per què ningú va pronosticar la caiguda del comunisme? Per què ningú va pronosticar les revolucions en xarxa i sense líder – molt democràtiques- dels països del nord d’Àfrica? Què vindrà després? Sense por al futur, quin paper hi tindran els islamistes radicals i els joves pro-occidentals? Han apreciat el important paper de les dones en aquestes revolucions?....dilluns ens reunim la direcció parlamentària de la Unió per la Mediterrània. Qui vindrà? Qui ja no vindrà? Quines cares posaran? Quantes coses que canvien en aquesta zona del món...a l’aguait...al final pot ser més repressió o pot ser un esperançador naixement d’unes societats més lliures i respectuoses amb els drets humans... a l’aguait...

A propòsit del nou llibre d'Anasagasti

Dilluns 24 de gener. Presentació a Madrid del llibre de Iñaki Anasagasti “Extraños en Madrid: Una república confederal para una España plural”. Amb molt de gust assisteixo a aquesta presentació que resulta molt animada, amb la participació del propi autor, és clar, de Duran-Lleida i del president del Congrés, José Bono. Amb l’autor hem compartit hores de comissió de la Unió Europea i algun viatge. Anasagasti és un polític en estat pur, amb el que es pot coincidir o no, però amb molt bona executòria política. En les nostres converses, sosté: escriure de política no és fer un compendi acadèmic sinó traslladar idees pròpies que agiten el punt de vista de l’altre. S’ha de ser punyent”. I així és ell.

De la presentació, entre nacionalistes, a priori resulta especialment incòmode el paper de José Bono. Però el president del Congrés, per convenciment, suposo, i perquè sap davant quin auditori està, sosté idees com les següents: “Nosaltres, els de Castella-la Manxa, mai vam reclamar l’autonomia sinó que ens la vam trobar”. Així com “puc entendre en part els nacionalistes perquè l’origen de l’Estat autonòmic està en una solució política per a catalans i bascos i no en el cafè per a tothom” o bé: “l’Estat autonòmic es va fer sota les pors d’un exèrcit encara molt vigilant, però ara això ja no és així”.

Les converses in d’aquestes setmanes a Madrid sempre basculen sobre els “mals de les autonomies”. Potser sí que és la hora que Castella i el sistema Andalusia-Extremadura simplifiquin i unifiquin prestacions i, potser, territoris. Sempre que respectin el que està en l’origen d’aquesta aposta: la vocació d’autogovern prèvia a la Constitució de bascos, catalans i gallecs. Això pot acabar així: en una simplificació interna de Castella.

Hipoteques

Dimarts 25 de gener. Han sortit dues sentències que poden canviar els sistema hipotecari de l’Estat. Ambdues sostenen que els hipotecats només han de fer front a l’execució de la hipoteca amb el bé immoble objecte de la hipoteca i no amb tot el patrimoni dels hipotecats. Aquest és el sistema americà. I és molt més sensat. Canviaria el risc que assumirien les entitats bancàries i trauria l’angoixa de moltes famílies que en plena bola del totxo van fer un números que ara no quadre. De fet, la exministra Trujilo em diu que el preu dels pisos de venta encara està inflat en un 30% però que les entitats bancàries no poden ensenyar totes les veritats. Però en la propera setmana s’han d’ensenyar els comptes de resultats de 2010 de les entitats bancàries i, per primer any i per obligació imposada pel Banc d’Espanya, bancs i caixes (aquesta melancolia que s’esvaeix) hauran d’ensenyar els seus actius immobiliaris. Un streptease molt interessant.

Ni un duro

Dimecres 26 de gener. M’acosto a l’escó del ministre José Blanco per dir-li que el dia següent no seré a Figueres en la inauguració de la línea de TAV entre Figueres i París perquè estaré a Estrasburg. Parlant de la seva visita a Girona, li recordo els incompliments reiterats del desdoblament de la N-II. Com altres vegades s’ha activat mentalment per dir que formarà part del proper pla extraordinari i etç, etç... aquest cop diu amb rapidesa i cara de circumstàncies: “No tinc ni un duro”. Que malament que està el govern, que malament que està l’economia, que malament que està la desgraciada i patètica obra abandonada de la N-II.

Reposició del producte, la generació Zara

Generació Inditex- Amancio Ortega, propietari d’Inditex, la primera fortuna de l’Estat, ha anunciat que es retira de les funcions empresarials executives als 75 anys. Ortega és estudiat a les escoles de negoci d’arreu del món, on també hi ha les seves botigues. Formula Inditex: reproducció ràpida de les grans tendències de les grans passarel·les de moda amb roba a bon preu i alta rotació d’oferta en les botigues. Així s’ha vestit tota una generació que ha accedit a un vestir bé – a primer cop d’ull- i a bon preu. Avui la gent vesteix més bé que fa un temps i quasi tothom vol emular unes formes de vida de seguretat personal, propietat privada i confortabilitat. Decori casa seva amb Zara Home o amb Ikea, mobles d’una producció de gran tirada i a bon preu. És possible el model Inditex en el camp de la política? Grans ofertes per grans públics? Aquella noia de bon veure que circula per la vorera de davant i que vesteix amb roba vistosa de grans cadenes fa uns anys va votar els socialistes i ara ha votat Artur Mas. El segon ha sabut fer la reproducció ràpida de les tendències i adaptar-se a la generació Inditex. Els socialistes tenen un congrés a la tardor per saber si saben fer la seva reposició de la producció o volen ser la botiga d’un barri que ja no existeix. La política i els seus temps.

El vell número 17- Potser té raó l’expresident del Govern espanyol; José María Aznar, quan diu que el model autonòmic s’ha de revisar. Podríem arribar a coincidir. Sempre que entengués que el plantejament de diferenciació de nacionalitats i regions que estava en la base del pacte constitucional servia per avançar cap al reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. Si es tracte de reconèixer la nació catalana, basca i gallega. Si es tractes de reorganitzar i integrar regions i serveis de Castella i l’Espanya meridional. En aquest sentit, sí que tindria sentit superar el “cafè per a tothom”, el de les 17 comunitats autònomes. Reposició del producte: de 17 comunitats a territoris eficients i amb cohesió i sentit de comunitat històrica. Però si les ànsies homogeneïtzadores van en el sentit contrari – com és evident-, aleshores les plaques tectòniques de la plataforma Catalunya i la plataforma Castella s’aniran separant. I més i més gent a Catalunya li semblarà normal, sense una especial formulació política i ideològica. El cafè per a tothom ha anat massa lluny, certament. A molts devots del té els van convertir a la cafeïna. Ara a els proveïdors de cafeïna els hi serà difícil desenganxar-se’n.

Primàries- Cadascú és lliure d’organitzar-se la casa com vulgui. Però les eleccions municipals seran convocades el 28 de març pel 22 de maig. Els socialistes han decidit convocar eleccions primàries a Barcelona el 19 de febrer, un mes i una setmana abans de la convocatòria de les eleccions. Han de decidir si el candidat és Jordi Hereu o Montserrat Tura, han de decidir si fan reposició del producte. Els fantasmes de les primàries socialistes de Madrid sobrevolen la convocatòria. Aquí el outsider és l’actual alcalde i la candidata oficial l’exconsellera? Qui és Inditex? Tot molt confús .Guanyi qui guanyi, hi haurà sang recent en el parquet. Barcelona: un exemple de com un projecte polític d’èxit pot degradar-se.

El curs polític- He tornat a Madrid després de les vacances de Nadal i any nou. Comença l’últim any de legislatura. Una pregunta pertinent és aquesta: com omplirà el president Zapatero l’any de legislatura que li queda? Com l’omplirà des d’un punt de vista d’iniciativa política? De la renovació d’octubre de l’any passat ja no en queda cap efecte propulsor. Només un: la instal·lació de facto de Rubalcaba en la posició de primer ministre d’un president menguant. El president Zapatero, en aquests temps de vertigen, repeteix als seus interlocutors: “només estic preocupat pel diferencial” (del bon alemany, es clar). Administra malament la seva possible retirada. I encara més la incertesa sobre els seus dos possibles successors. Després de les municipals es pot desencadenar un espiral descarat de trinxeres per succeir-lo. Una altra presició de producte, El grup Prisa i el vell felipisme ja ha triat candidat: Rubalcaba (ell és la fòrmula Inditex, la novetat en les botigues?). Un dels més estrets col·laboradors del president del Govern afirma: “No és bo que els pares es beneficiïn de l’herència dels fills” i mira cap a una ministra. Després del 22 de maig, una espiral desconcertant i unes eleccions generals que si la inestabilitat continua poden ser en qualsevol moment a partir d’octubre. El PIB alemany creix al 3’7% i demostra que Europa es pot recuperar. La situació econòmica espanyola està sota zero.

S'ha acabat l'estat d'alarma

S’ha acabat l’estat d’alarma –previsió constitucional dictada pel Govern i ratificada pel Congrés- després de 43 dies. És el primer cop que s’ha utilitzat en els més de trenta anys de l’actual règim democràtic. Ha servit per limitar alguns drets sindicals dels controladors aeris i militaritzar durant uns dies les torres de control. Ha anat molt bé. Els avions han tornat a sortir a l’hora. I quan un proba la normalitat es fa més el càrrec del desgast impresentable arrossegat durant anys de vagues encobertes.

Però també els controladors diuen que la col·laboració amb l’exèrcit els ha ajudat a disciplinar la manera de treballar i que hi ha sortit guanyant en la planificació dels vols.

Hi va haver un moment que el PP va intentar oposar-se a l’Estat d’alarma per motius de forma –la falta de l’informe escrit del Consell d’Estat. Ben aviat van plegar veles perquè van notar que posar ordre en el desori aeroportuari era un gest d’autoritat del govern valorat per l’opinió pública. L’ordre, previsible bandera de la dreta, onejada per l’esquerra. Potser el que va desentrellar més clarament aquest malentès ideològic va ser Edouard Balladur, exprimer ministre francès sofisticat i astut, que va dir: “La seguretat és la primera de les llibertats”.

La llei de Costes i el litoral gironí

Tot i que no ha estat notificat oficialment, ja es té coneixement que el Ministeri de Medi Ambient ha decidit aplicar la llei de costes a Empuriabrava, i si no hi posem remei aviat a Santa Margarita, de tal manera de que zones urbanes de fa trenta i quaranta anys ara passaran a ser zona marítimo-terrestre.

Això voldrà dir que el dret de propietat quedarà notablement limitat, que els propietaris hauran de demanar permís al Govern de l’Estat per fer qualsevol tipus de reforma a les seves cases o que els amarratges seran en regim de concessió de 30 anys, La llei de Costes vigent va entrar en vigor el 28 de juliol de 1988. És una vergonya que 23 anys després el govern decideixi aplicar d’una manera diferent la llei perjudicant els propietaris i donant una imatge nefasta de la seguretat jurídica a l’Estat espanyol.

Molts dels propietaris d’Empuriabrava i Santa Margarita són centreeuropeus, especialment alemanys, que han fet notar la seva indignació en la premsa dels seus països d’origen i fins i tot en el Parlament Europeu a través d’eurodiputats alemanys. Davant aital despropòsit del Ministeri de Medi Ambient, només queda uns solució: canviar la llei de costes per fer casar el sentit comú amb la llei, per evitar arbitrarietats com les que pateixen a Castelló d’Empúries i a Roses.

Tunísia

A Tunísia, aquí a tocar, les notícies es roben protagonisme les unes a les altres en el marc d’una transició d’incert futur. Convé llegir les cròniques de Xavier Mas de Xaxàs, peridista d’arrels olotines, a La Vanguardia. Son molt bones.

Aquesta setmana el partit polític de Ben Alí ha passat a la història i s’ha anunciat una amnistia general. Europa podría fer molt per inclinar la transició cap a una geografia democràtica. Pot utilitzar l’acord d’associació UE-Tunisia per condicionar el rumb. Ningú va pronosticar el que va passar el 9 de novembre de 1989 – la caiguda del Mur de Berlín-, ningú veia, fa deu anys, tota la potencialitat econòmica de la Xina actual. Potser no estem veient que el Magreb pot fer un gir polític avui encara en direcció incerta. Però la caiguda del Mur de Berlín no va ser fruit de la casualitat. Espanya l’any 1962 i Portugal el 1967 van demanar un acord d’associació amb les Comunitats Econòmiques Europees. I s’els hi va negar. I d’alguna manera Europa va ajudar a traçar un camí cap a la democràcia.

A Egipte (80’4 milions d’habitants) Hosni Mubarak està intentant que el seu fill el susbtitueixi, quina cosa ha fet augmentar el nivell de repressió. A Algèria (34’5 milions d’habitants), Abdelaziz Buteflika, amb 73 anys, també nota el descontentament. Els règims arabs desitgen que l’experiència de Tunísia fracassi. Pels mateixos motius, els Europeus hem de desitjar que triomfi. Ha hagut de ser el president Obama el que “feliciti el poble de Tunísia” mentre la diplomàcia europea calla i es perd en la seva melancolia.

Portugal

Aquest diumenge hi ha eleccions per elegir el president de la República de Portugal. Des de la recuperació de la democràcia, tots els presidents han estat reelegits. I sembla que també succeirà així amb el president Cavaco Silva. El president de la República té dret a dissoldre un cop, durant el seu mandat, el parlament i convocar eleccions si creu que la situació política ho requereix.. Cavaco no ho ha fet en el primer mandat però si la seva victòria és clara, ho podria fer en poques setmanes llançant al govern del socialista Socrates a uns resultats adversos. Això és el que pensa el meu amic João Bosco Soares da Mota Amaral, que va ser vint anys president de les Açores i també president del parlament de la república. Mota Mararal creu que hi haurà eleccions legislatives a Portugal a l’abril.

Les reformes

Els signants del “Manifest dels 100 economistes per una reforma laboral” han signat aquesta setmana un article amb diàfan títol: “Davant el pacte social: millor reformes sense pacte que pacte sense reformes”. I l’han publicat a El País. El Governador del Banc d’Espanya va afirmar l’octubre passat que abans de finals d’any estarien resoltes les fusions de caixes. Finals de gener i ara el govern de l’Estat prepara la recapitalització de les caixes mitjançant un decret. No es compleixen els terminis. Abans de finals d’any, s’havia d’haver tancat la reforma del sistema de càlcul de les pensions. No s’ha fet. Ara el govern fa un gir copernicà i aposta per allargar la vida de totes les centrals nuclears. Tot són missatges per tranquil·litzar els mercats internacionals. Tot per evitar el pitjor. Ara Portugal està en estat d’espera perquè hi ha eleccions presidencials el proper diumenge. Després, hauran d’adoptar decisions ràpides.