Boris Nemtsov

Vaig conèixer Boris Nemstov, assassinat a Moscou la nit del divendres al dissabte, el mes de juliol de l’any passat quan em vaig reunir amb l’oposició liberal russa. Recordo que no va ser gens fàcil arribar fins a ells (una reunió amb tres destacats opositors), el xofer i la policia que m’acompanyaven devien tenir instruccions de fer la trobada molt difícil. Van dir que s’havien equivocat de direcció. Vaig haver de caminar per carrers plens d’obres, em van retallar els temps. Vaig arribar a les oficines de RPR-Parnas, membre del partit liberal europeu Aliança dels Liberals i Demòcrates Europeus. A vegades prenc notes de les converses més interessants que tinc. En aquest cas ho vaig fer. Nemtsov va intentar canviar l’estat de les coses des de dintre durant els anys 90 del segle passat com a viceprimer ministre. Més tard es va topar amb un país que havia transitat del tsarisme al comunisme sense haver experimentat mai les bases d’una revolució democràtica liberal i burgesa (com les del XIX en l’Europa occidental). Volia, no podia, resistia, tenia una posició contracorrent en un mar ple d’onades molt perilloses. Aquests tipus de lluitadors per la democràcia i els drets humans són els que em fan posar en la mesura justa els planys locals que a vegades sento en la nostra societat balneari. Per les causes grans, la mort violenta és l’última frontera.  

Alícia al país de les meravelles

Ningú sap, potser el president del Govern espanyol, però tampoc és segur, si les eleccions generals seran el 29 de novembre o el 17 de gener. En tot cas, aquest és l’últim debat de política general de la present legislatura espanyola. I s’ha notat en el to mitiner de les intervencions de Mariano Rajoy i de Pedro Sánchez. Rajoy ha anunciat un paquet de mesures d’ajudes socials, d’ajudes en les situacions d’impagament d’hipoteques i de reforma fiscal que, en bona lògica, hom es pot preguntar: per què ara i no a l’inici de la legislatura? Es pot entendre que la reforma fiscal, menor, només es pot fer a l’inici de la recuperació econòmica. Però, en canvi, en l’anomenada llei de segona oportunitat (bona idea que alguns fa anys que venim defensant) a l’espera de mirar la lletra petita, el retret és evident: aquells juristes fariseus que consideraven que retocar les normes hipotecaries era un sacrilegi ara entenen l’oportunitat política de salvar el patiment de tantes famílies. Per què ara i no fa tres anys? Aquesta és la gran impugnació.

Rajoy, home tranquil, ha estat agressiu i fins i tot maleducat amb el contrincant Pedro Sánchez. El secretari general dels socialistes juga al doble o res: el panorama després de les eleccions municipals quedarà molt fragmentat però el qui perdrà més poder serà el PP. Això li pot donar un baló d’oxigen. Sobretot si Podemos irromp al parlament andalús i per estranyes caramboles de la vida, el PP quedà molt a prop del PSOE o alguns pensen, fins i tot, que el pot superar. Sánchez juga a doble o res i en aquets temps tan líquids jo no el donaria pas per descartat. Sobretot perquè Ciudadanos i Podemos hauran de votar alcaldes i presidents de comunitat autònoma després del 24 de maig. I en la pèrdua de la innocència, en la pèrdua de la virginitat, hi haurà la primera penitència de cares a les possibilitats per les eleccions generals (aii, les decisions a Madrid, València i Astúries).

Pel que fa a Catalunya i el procés sobiranista, Rajoy ha fet un nou exercici de tancredisme: ni un gest, ni una idea, ni una interpretació política de la demanda política. Agafar els 5 minuts que ha dedicat a Catalunya per menystenir i ridiculitzar el dret a decidir són el millor espot per revitalitzar les conviccions de milions de catalans. El PP dóna per perdudes les seves opcions a Catalunya per fer de l’anticatalanisme graner de vots a les espanyes. 

Connexions

S’ha inaugurat la MAT amb un cant del president del Govern espanyol a les connexions europees. D’acord amb la sentència. Després ha aprofitat per portar l’aigua al molí de les relacions Catalunya-Espanya. Si Rajoy està tan convençut de la força de les connexions entre Estats, perquè el PSOE i el PP van tardar fins al 2013 a fer entrar en funcionament la connexió en tren d’alta velocitat quan el primer projecte fou redactat el 1986. Per què després que Espanya s’hagin construït 3.000 quilòmetres de línia d’AVE (1.000 en aquesta legislatura d’estretors econòmiques) encara no s’ha construït el corredor mediterrani i ha hagut d’estar la UE que li hagi cantat les quaranta al govern espanyol? Per què si estan tan a favor de les interconnexions no han aconseguit tirar endavant el projecte MidCat per connectar el gas que arriba d’Algèria i el Marroc amb França a través d’una connexió que transcorreria per les comarques gironines i que donaria un gran potencial de reequilibri energètic com a alternativa al gas que arriba al centre d’Europa des de Rússia?

Catalanofòbia

No sóc persona que utilitzi adjectius i adverbis pel boc gros. Intento mesurar les paraules. Per exemple, hi ha qui utilitza la paraula genocidi amb una facilitat escruixidora quan aquesta és una paraula que fa referència a uns actes criminals molt concrets i amb unes circumstàncies molt determinades. Fa anys que no utilitzo la paraula catalanofòbia segurament des que l’any 2007 el PP va recollir firmes contra el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb la frase “echa una firma contra los catalanes...”. Eren frases lamentables dites per militants o simpatitzants de base, gent senzilla i sense responsabilitats. El que ha succeït aquesta setmana ha estat molt més greu. La secretària general del Partit Popular ha ordenat a tots els dirigents del partit a referir-se al partit d’Albert Rivera com a “Ciutadans” i mai com a “Ciudadanos”. El florit portaveu del PP, Carlos Floriano, sempre parla de “Ciutatans” (sic). Així mateix també ha ordenat afirmar que aquest és un partit “català”, fer referència al nom del seu líder sempre “en català” i les televisions públiques sempre que poden treuen talls de veu del líder de ciutadans en llengua catalana. La senyora De Cospedal (simplement Cospedal era el nom del seu pare i el d’ella durant anys) no és una militant de base. I amb el partit més antisobiranista i antiautonomista dels de nova fornada, la número dos del partit del Govern utilitza la catalanofòbia. És curiosa la reacció de la senyora Cospedal perquè ella mateixa va provar el verí electoral de l’anticatalanisme quan ella era militant, l’any 1986, del Partit Reformista Democràtic de Miquel Roca, el seu pare era el president del partit a Albacete i el diputat del PP Gabriel Elorriaga, molt proper ara a l’escola Faes, va ser el fugaç secretari general de les joventuts del partit. Veurem si trenta anys després les pulsions catalanofòbiques encara donen resultat en el debat polític espanyol. Em sembla que l’enfoc de Rivera serà tan diferent del de Roca que se’n podrà sortir, en part, però el paper galdós del PP amb les instruccions de la seva secretària general quedaran en els anals dels motius que fan insuportable l’actual estat de les coses. Ni se n’adonen....els surt de molt endins. 

24 de maig

Queden 90 dies per la celebració de les eleccions municipals que se celebren el quart diumenge del mes de maig de cada quatre anys. El 30 de març es publicarà el decret de convocatòria de les eleccions i el 15 d’abril serà l’últim dia per presentar llistes municipals. Un mes i mig per acabar de perfilar les llistes a pobles i ciutats. A les comarques gironines es nota una dificultat creixent dels dos principals partits polítics espanyols per trobar gent per fer llistes municipals. El PSC ha confirmat 80 llistes quan fa quatre anys en va fer 110. I hem de veure les opcions reals de les llistes que s’han confegit. Convé recordar que les comarques gironines tenen 221 municipis. Pel que fa al PP, tres quarts del mateix. Veurem llistes del PSC i del PP completades o en algun cas conformades per ciutadans que no viuen ni tenen cap relació amb el municipi on es presenten. En l’última reforma substancial de la llei electoral vaig proposar una esmena per garantir que com a mínim el 50% dels candidats d’una llista estiguin empadronats en el municipi. Em van tombar l’esmena amb l’argument que PP i PSOE presentaven llistes al País Basc amb ciutadans de fora de la Comunitat Foral per motius de seguretat a la llum de l’activitat terrorista ETA. Ara que les armes del terrorisme d’ETA han callat, aquest argument ja no val. Convé assegurar una mínima relació entre candidats a electes i electors. He vist llistes fantasmes del PP del primer a l’últim nom. Convindria modificar la legislació en aquest sentit. El 2003 vaig ser molt crític amb la formació del Tripartit quan ERC assegurava que “mourem ràpidament els votants del PSC a ERC”. Es van equivocar de diagnòstic durant 12 anys. Però ara pot succeir un procés de substitució, en part, de l’espai del PSC per l’espai d’ERC. Només en part. CiU, que va guanyar les eleccions municipals del 2011 a tot Catalunya crec, amb modèstia, que està en condicions de tornar a repetir objectiu. I convé recordar que en l’acord del mes de gener per celebrar eleccions catalanes el 27 de setembre es va incorporar una clàusula per la preferència dels acords entre forces sobiranistes després del 24 de maig. L’ANC ja ha començat accions per assegurar el màxim d’acords possibles en aquest sentit. No es tracta d’una aliança per l’administració del poder ordinari. Es tracta de la conformació d’un mapa polític que serà determinant per enfocar les eleccions catalanes de l’últim diumenge de setembre. Mentrestant, la CUP recupera forces i les expressions locals de Podem no acaben de prendre forma. Cadascú tindrà les seves preferències en les eleccions municipals –on el nom dels candidats a alcaldes i regidors pesen molt- però no es pot negar que el mapa català es va conformant amb partits d’àmbit català. Fins i tot Ciutadans està cridat a substituir l’espai del PP a Catalunya en el cicle electoral que comença la tardor. Fins i tot per ser antiautonomista i antisobiranista, s’opten per formulacions pròpies. 

No és el que sembla

Temps nous. S’ha acabat la llarguíssima història de les entregues setmanals de Cuéntame. Ara diuen que en volen fer una segona part, que haurà de ser diferent. Però aquell imaginari lligat a l’evolució d’una família des del franquisme fins a la democràcia on els pares votaven UCD –i el que després va venir- i els fills militaven en la lluita antifranquista però en la qual tots convergien en les dècades de felicitat del consens constitucional – Suárez, Felipe i el geniüt i acomplexat Aznar- han tocat fi. Espanya  s’entesta a no reformar les seves constitucions a temps i entendre i llegir els nous moments. i així, totes les constitucions, des de la primera de 1812 fins a la penúltima, van acabar per implosió, suspensió o canvi de règim. En aquests temps moderns i de la societat oberta, el desgast i la mutació constitucional es va produint per altres averanys. També en els espais polítics, les seves expressions programàtiques i el sistema de partits polítics. Fem un petit tour d’horizon.

Vells amics que es retrobaran. El dia del sopar de Nadal de l’Associació de Periodistes Parlamentaris el diputat de llarg recorregut Gaspar Llamazares em va comunicar que es presentaria de president de la Comunitat Autònoma d’Astúries i que deixaria l’escó en el Congrés dels Diputats. el desembre de l’any passat, sembla tan lluny i fa quatre dies, la crisi d’Izquierda Unida no era tan evident com ara. Amb Llamazares vam compartir quatre anys de treball colze a colze a la comissió de Sanitat del Congrés. I també em va dir, amb complicitat: «i les combinacions em donen alguna possibilitat de victòria». Em vaig quedar amb la frase. L’intuïtiu Llamazares feia retirada del grup Izquierda Plural (i tan plural) just abans de la tempesta. Juan Carlos Monedero va ser assessor de gaspar Llamazares en els anys que aquest va ser el coordinador general d’IU. Durant molts anys l’aposta era IU. José María Aznar va tenir una participació indirecta –que sempre negarà– en el cop d’estat fallit contra Hugo Chávez (i va arribar a fer reconèixer al ministeri d’exteriors la legitimitat de les autoritats que van restar en el poder unes hores). En paral·lel, Aznar va apostar fort per l’oposició castrista a Miami. Vist amb els ulls d’avui, es pot dir que va ser més papista que el Papa. El tauler iberoamericà va començar a jugar a la política espanyola. La venjança es començava a servir, sabent que era un plat fred que només es podia presentar quan el PP tornés al poder. Hi va haver set anys d’alternativa amb el món fantàstic de Zapatero. El PP d’ara se n’ha ben guardat de jugar a l’idealisme del Partit republicà versió Tea Party. El ministre Margallo és un realista molt més viatjat pel món i Rajoy, un escèptic que sap de les bondats del neutralisme de perfil de l’anterior règim. Però l’operació estava ja en marxa. Durant molt temps l’aposta era el canvi d’Izquierda Unida. Conec dos antics diputats d’IU que el 2008, quan la coalició es va quedar amb tres escons, van anar a treballar al Palau Presidencial de Caracas. Noms que ara la memòria no em vol fer recordar. Un d’ells una valenciana d’aquàtic record. L’aposta va ser gaspar Llamazares fins que va caure del poder. Després del cop intern del Partit Comunista que va enlairar Cayo Lara com a solució de compromís –un comunista de Ciudad real-, el corrent crític Izquierda Radical va començar a barrinar una escissió. Izquierda Radical va ser l’embrió del nucli de Podemos. Després van venir les lluites internes –tan apreses en els manuals del comunisme vertical- i va resultar que Pablo Iglesias i els seus es van fer amb el poder deixant a Izquierda Radical influència a Andalusia, l’eurodiputada Teresa Rodríguez- sinuós perfil polític en tots els sentits- i a Aragó amb el també eurodiputat Pablo Echenique. El jove Alberto Garzón, un cadell del 15-M posat a les llistes de màlaga sense el control del PC, li va caure d’un dia per l’altre la patata calenta d’intentar salvar IU refent ponts o millor canals subterranis amb Podemos. Per això Garzón va apostar per Tania Sánchez a Madrid, la qual es va cansar del vell aparell i ha muntat el pont de plata abans del que estava previst en el guió. Les relacions entre suposats antagonistes no s’acaben aquí. Quelcom semblant succeirà al País Valencià. La nova candidata de Compromís, Mònica Oltra, està molt ben vista per Podemos (els amics del bloc Valencià, tot bona gent, han quedat en tercera fila), i confluiran en el mig termini. Atenció als vots d’investidura dels nous presidents d’Astúries i València. El mal menor, la tercera via, entre PSOE i Podemos, poden ser aquests vells amics ben vistos per les dues parts. Per això aquell 16 de desembre de 2014 –recordat per altres motius- Gaspar Llamazares em va dir: «Tinc algunes possibilitats». Els seus tornaven a manar, però en un altre partit.

Joana d’Arc i l’Ibex 35. Hi va haver un dia de la tardor de l’any passat que van dir prou: Rosa Díez i el seu amor propi feien impossible l’acord amb Ciudadanos d’Albert Rivera, que és el que volien els diaris de la dreta madrilenya però sobretot els poders de l’Ibex 35. A l’estiu dos dels seus eurodiputats havien obert el foc. Joana d’Arc es convertia en un àngel caigut, Rosa Díez no fa més que caure i caure en les enquestes des d’aleshores. Mentrestant van sobrevolant pels cels de les províncies d’Espanya els propagandistes sense nom de Ciudadanos amb la nova bona nova d’una nova dreta diferenciada del PP. Operació una mica temerària perquè l’aplicació de la llei electoral en circumscripcions petites i mitjanes només pot fer que dividir el vot de centredreta. Però Ciudadanos ja entrarà al Parlament andalús el 22 de març i Albert Rivera es presentarà a les Generals per Madrid. Ara busquen un cap de cartell amb cop d’efecte per les catalanes del 27 de setembre, quan el PP veurà que ha quedat substituït a Catalunya. el nom no està decidit. Algú fa sospirs des de la muntanya catalana. Per tant, ja queda vist que Cuéntame ha deixat de ser el marc referencial de l’imaginari polític dels propers anys. La Transició en blanc i negre s’ha acabat. uns parlen de procés constituent i els altres, amb cara de classe mitjana ben endreçada, del dret a decidir. Són els dos corrents de ruptura amb allò que ja es vell. I els dos moviments –amb un nul diàleg entre ells- estan movent el mapa polític del moment. Tot es posarà en revisió. No volien dret a decidir? Doncs es trobaran dret a decidir en tot. Rubalcaba va contenir el PSOE en el debat monàrquic el juny del 2014. Ara ja seria una altra cosa. Amb perspectiva, ara es llegeix més bé la ràpida substitució en el cap de l’Estat. Algú sí que va llegir els temps que vénen. el gabinet d’estudis de La Zarzuela sembla més afilat que el de La Moncloa. Se m’acaba l’espai i no he tingut temps de comentar el panorama polític català. Diuen, sembla ser, que també es redefinirà i es remourà en els propers mesos. es mouran persones o sigles, ja ho veurem.

Palamós

Tot estava preparat per inaugurar la nova frontera exterior al port de Palamós. Era molt senzill: la Generalitat pagava les instal·lacions, el Govern central hi posava els Guardia Civils i el ministre de l’Interior ho venia a inaugurar. Hi havia data i tot. La celebració de la consulta del 9 de novembre va frenar en sec allò ja acordat i planificat. Alguna ment brillant va pensar que a veure si encara donaven una nova frontera internacional a un territori “sediciós”. A mi em van demanar silenci, de varies bandes, per aital operació. Palamós ha pogut aguantar un hivern sense frontera Schenguen. Però ara que s’acosta la nova temporada turística i que tot està apunt, no posar en funcionament la frontera exterior del port de Palamós seria un càstig inacceptable a la població i als sectors econòmics, el turisme i el de l’exportació els primers. Convé estar-hi a l’aguait.

Els socialistes

Aquesta setmana he estat parlant amb diferents socialistes catalans i espanyols francament impactats per l’última enquesta del CIS. Jo li donaria un valor relatiu a aquesta enquesta. Però ells estan molt preocupats per un ambient de trista decadència, diuen. Potser injusta. Estranya si el seu líder és el més ben valorat en les enquestes. Amb una tensió d’incompatibilitat amb l’espai polític que ocupen: el centreesquerra on hi ha la majoria social. Víctima demoscòpica de Podem. Sis mesos en política és una eternitat. Dues pedres es presenten en el camí: ningú dubta que Susana Diaz té intenció de disputar les primàries a Pedro Sánchez el mes de juliol. Díaz es presentarà com la primera socialista que va guanyar unes eleccions des del 2008 (les últimes de Zapatero). I a Catalunya el socialisme té un notable problema en la seva presència en les properes eleccions municipals. ERC sempre ha dit que volia ocupar l’espai del PSC en clau nacional catalana. Van fracassar estrepitosament en els dos tripartits – el que tenia argument i el segon que era una societat d’interessos- però es pot donar que ara, onze anys desprès d’aquella idea, ara ERC substitueixi el PSC. Entre altres coses, perquè membres destacats del PSC han fet el pas. El 24 de maig tindrem un nou sistema de partits, que perfilarà les eleccions catalanes del 27 de setembre. 

A pas de tortuga

A començaments d’any el Partit Popular gironí, em va llançar pel cap les declaracions del conseller de Territori i Sostenibilitat sobre la N-II per dir-me que era un derrotista sobre l’estat de les obres. Ara el mateix conseller ha afirmat que les obres de la N-II avancen “a pas de tortuga”. Què dirà ara la microscòpica cèl·lula del PP gironí? La veritat és que no han començat les obres de desdoblament de Medinyà-Orriols el gener, ni tan sols estan licitades les obres, ni les millores d’accés de les rotondes de Garrigàs i Pontós. I la veritat és que la curiositat no pot parar quan els 2’6 quilòmetres del tram Sils-Maçanet de la Selva han estat adjudicats amb un termini de 40 mesos, 40 mesos!!, per ser construïts. El PP ha acabat les obres empantanegades del PSOE –i no totes- i no ha començat cap nou tram. I ha descartat desdoblar Maçanet-Tordera, quina cosa és una bestiesa a revisar. Resumit: queden 55 quilòmetres de la N-II per desdoblar. Per cert, se’n recorden que el pont sobre el riu Ter a la ciutat de Girona – una altra obra del Govern espanyol- que du dos anys i mesos declarats de retard s’havia de posar en funcionament a principis d’any?

El que amaga la bola del Pení

El vent fort atramuntanat dels últims dies s’ha emportat part de la coberta de la bola del Pení, nom informal amb el que es coneix el centre de control marítim de la zona oest de les armades del països OTAN que naveguen pel Mediterrani. No és un centre menor per la seguretat del Mediterrani. La notícia ha passat amb més plena que glòria i les conseqüències de l’incident es mantenen en secret. Però caldrà indagar. Només una dada: en els últims deu anys, després de la inversió en el tren d’alta velocitat a les comarques gironines, la segona inversió més important en euros ha estat la nova estació de vigilància aèria del Pení. La bola del Pení conviu entre nosaltres amb un necessari secret però amb una importància estratègica per la seguretat col·lectiva pocs cops comentada.