La gran paradoxa de la campanya és que són els partits no nacionalistes els que s’obstinen a centrar els seus missatges en assumptes identitaris i contra la independència mentre que CiU, la opció nacionalista de referència, rarament s’ha d’afirmar en els temes nacionals i dedica tots els seus esforços a parlar d’economia i de com sortir de la crisis com a condició indispensable per després parlar de tota la esta.
Amb aquest discurs, CiU penetra en l’electorat clàssic d’esquerres. L’atur és avui la principal preocupació dels catalans i els que confien en un Govern presidit per Artur Mas són més del doble dels que confien en un govern presidit per José Montilla. CiU planteja polítiques d’austeritat, moderació fiscal i reactivació de l’economia sempre amb criteris de redistribució de la riquesa. L’objectiu de la moderació fiscal és crear riquesa per posar diners en circulació per reactivar l’economia que és l’única manera de crear ocupació. Aquest plantejament social-liberal, que és el perfil més genuí del pensament de Mas, va orientat a aplegar el discutit vot fronterer.
Les dades del vot fronterer: CiU es disputa 300.000 vots amb el PSC i 190.000 amb ERC mentre que amb el PP tot just es disputa 40.000 vots que dubten entre les dues opcions. En les eleccions catalanes dels anys 80 i principis dels 90 del segle passat sempre s’havia donat aquest vot dual: fidel als socialistes en unes generals, fidel a CiU en unes catalanes. Després tot es va complicar perquè el vot convergent va patir una sangria cap a ERC – com una discussió de sobretaula generacional entre pares i fills- i Maragall va aconseguir retenir en part el vot socialista també en les catalanes.
El 28-N CiU té una gran oportunitat de reagrupar vot provinent del PSC i d’ERC. Els temps han canviat. I molta gent, la majoria, vol un govern fort i estable per sortir de l’atzucac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada