El PSC ha recorregut a un vell recurs que li ha funcionat bé en diferents campanyes. Amb el punt de partida d’un reconeixement que CiU pot ser la força guanyadora de les eleccions del 28 de novembre, l’equip electoral ha tret l’espantall que CiU pactaria amb el PP per assolir una majoria absoluta parlamentària. Òbviament CiU treballa per aproximar-se el màxim possible a la majoria parlamentària i així no haver de dependre dels pactes postelectorals. Seria el que donaria major estabilitat a un nou govern i el faria sortir de l’empat electoral que ha travat la política catalana des de 1999. L’estratègia del PSC és antiga i coneguda. Va donar un gran resultat en les últimes eleccions generals ( “que ve el PP”) i és marca de la factoria José Zaragoza, secretari d’organització del partit.
Zaragosa per motius que encara no són ben clars (potser apartar-se d’un escenari negatiu), va passar el testimoni de la direcció de campanya a Jaume Collboni. I aquí és quan el nou director de campanya, volent innovar, ha trencat tota l’estratègia. Ara el PSC diu que CiU vol pactar amb ERC per impulsar les seves ànsies sobiranistes. Artur Mas és un bon candidat però no és pas un “crak” per fer coincidir ERC i PP en un mateix pacte. Dir que CiU vol pactar amb el PP i amb ERC li dóna a CiU una gran centralitat. Hi ha coses en les que és millor no innovar. El PSC havia d’haver mantingut la seva cançó de l’enfadós fins al final Però dimonitzar un soci amb el que comparteix tasques de govern proporciona un gran desconcert al seu electorat.
Avui el tripartit no suma en les enquestes però es tracte que la suma del tripartit sigui inferior als escons de CiU, cosa que no és tan clara. En aquest segon cas, CiU pot governar en un govern monocolor i explorant acords parlamentaris que es veuran més perfilats després de les eleccions municipals del 22 de maig de l’any que ve.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada