Sense empentes

Dimarts 22 de març al finalitzar el Ple d’autorització d’efectius de l’Exèrcit en el compliment de la resolució de Nacions Unides 1973 sobre la guerra (guerra civil, asimètrica, amb milers de morts civils...) de Líbia. Em topo a la sortida de l’hemicicle amb el president del Govern. Li dic: “primer el president, sense empentes. Alguns tenen molta pressa perquè surtis”. En l’ambient està molt viu un cap de setmana en què mitjans afins als socialistes i els candidats que aixequen la bandera de la successió no han parat de filtrar una sortida imminent de Zapatero, un anunci ràpid i unes primàries per elegir nou candidat durant el mes d’abril, abans de les municipals. Una estratègia suïcida. Rubalcaba i Chacón han rebut uns quants sms durant les més de dues hores de debat i votació: missatges que, que sense saber el que deien, provocaven la reacció de cares de delit i satisfacció ( acaronar la idea de poder a vegades és més atractiu que l’exercici del poder va escriure Yasmina Reza després de seguir tota la campanya presidencial de Sarkozy).

El president Zapatero està molest, molt molest, davant tantes ànsies de trencar-li el seu guió de sortida. El president del govern espanyol creu que alguns no respecten el pas. Però els impacients hauran d’esperar i alguns potser es cansaran d’esperar. Valora molt els temps en política. Ara el més important és la Cimera europea i l’evolució de la situació a Líbia. I ens trobem amb el ministre Ramón Jáuregui (gran tipus, vell socialista que també juga amb interès de part en el debat que no s’ha de tenir i tothom té). Un cop més, una manifestació del síndrome de la Moncloa: un president capficant i centrat ( amb major o menor encert) en els grans assumptes del moment (economia i política exterior) i un partit embadalit en querelles internes i caïnites. Un socialisme de final d’etapa histèric perquè no veu nou capità ni nou rumb. Pas al president, respecte als temps en política. Gran ensulsiada socialista el 22 de maig i després 9 mesos per reequilibrar el joc de forces entre les parts. La psicologia político-electoral juga molt a reequilibrar i expirar culpables com a catarsis abans de decidir un nou vot.