20 de febrer de 2011. Per avui hi ha convocada una gran protesta al Marroc engendrada i estimulada per les xarxes socials. L’atenció ara ha d’estar en el Marroc perquè després d’Egipte és el país més importants dels àrabs del Mediterrani. Dijous i divendres d’aquesta setmana he estat reunit amb parlamentaris de l’Assemblea Euromediterrània, que es reunirà en sessió plenària el 3 i 4 de març a Roma ( moment interessant en la política dels països àrabs de la Unió per a la Mediterrània i en la política italiana). Els hi pregunto, en la intimitat de llargues hores de reunió i bona amistat des de fa tres anys, si veuen les condicions perquè hi hagi un moviment. Una diputada de la meva quinta i amb totes les característiques d’una dona occidental del nostre temps em contesta: “No hi ha motius per pensar que el moviment no triomfarà d’alguna manera. Hi ha ingredients semblants a Egipte: una joventut descontenta i molt nombrosa i molts problemes de desocupació. I demandes de major llibertat.”. Dos diputats del Magreb em confessen prenent una copa en un bar de la plaça major de Luxemburg: “Ens agrada el que passa. Ja era hora”. Altres, fan cara d’espantats, de no saber si seran a la reunió de Roma d’aquí a dues setmanes. Perquè tot va molt ràpid en aquesta primavera democratitzadora del món àrab. Compte, una primavera de democràcia que es convertirà en ira i radicalització si no es fa una aposta clara per crear ocupació i modernitzar les societats. I això està en mans d’occident. D’aquest Occident que té un líder, Obama, que ha dit una frase funesta: “La història jutjarà que els Estats Units sempre han estat en la part correcta en el món àrab”. Aiii, l’dealisme demòcrata. La part correcta era Mubarak, Ben Alí....i fa uns anys Pinochet? Obama és premi Nobel de la Pau i Sant a Europa...però a vegades també s’equivoca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada