DIMARTS 8 D’ABRIL. Ja s’ha celebrat el debat per a
la delegació a la Generalitat de la competencia per celebrar un referèndum no
vinculant el 9 de novembre. La resposta ha estat un «no» sense marge de PP i
PSOE. Sortint de l’hemicicle, a quarts de dotze de la nit, he trobat algun
diputat socialista amb cara i convicció d’haver-se equivocat, i que d’aquí a
vint-i-cinc anys serà recordada la seva opció. No parlo de socialistas catalans
(alguns d’entregats incondicionalment i buscant la foto, d’altres amagats i amb
el cap baix). No, parlo de diputats de Castella i d’Andalusia. M’ha sobtat la
franca simpatia dels balears. Tots ells demòcrates. Mariano Rajoy, en
canvi, ha exercit d’antic opositor a registrador de la propietat i ha recitat
coses molt antigues. Ha fet lluir la Constitució de 1978 com si fos el text més
vitaminat i brillant del món. Cap obertura a la negociació i a la flexibilitat
de les lleis. Ara és l’hora de recordar que en el referéndum d’Andalusia de
començaments dels 80, a
Almeria va guanyar el «no» a l’accés ràpid a l’autonomia. Per tant, i d’acord
amb la llei, no podia aprovar-se l’Estatut sotmès a referèndum. Què van fer les
Corts Generals? Una llei perquè allò que era voluntad política dominant es
convertís en llei vigent. Aquella flexibilitat que va servir per Andalucía ara
no serveix per a Catalunya. He acabat el dia escoltant la cançó de Lluís
Llach Abril 74i, en alguns sentits, em fa pensar en
el moment que estem vivint i en els mesos que vindran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada