Tots morirem resant

Dilluns, dia amb el cel fosc i amenaçant pluja, vaig anar a un enterrament important, molt important, a Girona. Hi érem tots, sobretot ells, els que durant anys i anys havien tingut el difunt com a prevere de capçalera i amic íntim i sentit. Fa més de vint anys, quan els vaig conèixer, tots ells estaven al pic de la vida. i van fer coses grans i importants que sempre els hi haurem d’agrair (a veure què farem nosaltres). Fa més de vint anys, quan els vaig conèixer,  jo era un nen d’Olot que havia arribat al Centre universitari que es va convertit en universitat un dia de tardor de 1992. Ho vam celebrar, ells, amb aurèola, i nosaltres, jovenets amb els ulls brillants, amb un sopar a la Font, de Fontajau. en aquell dilluns gris, encara no havien arribat els dies clars, vaig pensar en la frase de Giulio Andreotti: «tots morirem democratacristians ». no sé si democratacristians –fa molts anys que els tracto– però sí resant. més de vint anys després, més cabells blancs, més eixorcs... molts d’ells encomanats a Déu i a la sang i la carn de Crist. Intensitat i intimisme. un adéu sentit. Tots morirem resant, com així va fer el nostre heroi Josep Pla després de viure i pecar. I en el recordatori del funeral de mossèn Modest Prats i Domingo hi ha uns versos deliciosos del finat. Que diuen que hem  acaronat la vida, l’espiritualitat i el pecat. «Tots morirem democratacristians», em va dir andreotti a Palazzo madama un dia de pluja a partir de les vuit del matí (ell venia de missa i jo d’un despertar lent). gran calidesa de la girona de sempre en el comiat del gran modest Prats. Tots som més germans del que sembla, en aquesta girona petita i delicada.