El tren que ens porta a França

22 anys i mig després de la inauguració del primer tren d’Alta velocitat a l'Estat espanyol, entra en funcionament aquest diumenge el tren ràpid Barcelona-Paris. Albert Vilalta, que va traspassar fa poques setmanes, va ser el primer que va redactar aquest projecte l'any 1986 per encàrrec del president Pujol. Hi ha decisions estratègiques que errades, ens llastren durant anys. Repassin els preus d'aquesta línea i veuran que són bons i millors que els de l'alta velocitat espanyola. Tornarem a França, cosa que a nosaltres, europeus una mica mancats de sofisticació i massa embolicats en el nostre entornasolament, ens anirà molt be. La clau de l’èxit del catalanisme es la seva obertura al món. Ser arreu, i ser-hi com a catalans. Local i global. 

Lluis Maria de Puig

El 12 de desembre va fer un any que va morir Lluis Maria de Puig a l'edat jove de 67 anys. En Lluis Maria és el polític gironí amb més altes responsabilitats internacionals que mai hem tingut. Europeista convençut, demòcrata en cadascun dels seus actes, persona d'una gran humanitat i un destil·lat sentit de l'humor - el somriure interior ens salvarà-, va ser president de l’assemblea parlamentària del Consell d'Europa (rang de cap de govern). Un any just desprès, el dia 12, em trobava en una reunió de la Comissió d'Afers Jurídics del Consell d'Europa a Paris. Vaig demanar la paraula al final de la reunió per tenir unes paraules de record i homenatge cap a qui fou president de l’organisme internacional que ens convocava. Quan vaig sortit, una traductora -embolcallada en una elegant bufanda de color malva- (que no era de castellà perquè no hi ha traducció en aquesta llengua) se’m va acostar i em va dir, en un òptim castellà, amb llàgrimes contingudes als ulls: "gràcies pel que ha dit de Lluis Maria de Puig. Era una gran persona. Moltes gràcies, de veritat". I se’n va anar ràpid sense que tingues capacitat de respondre. Vaig enfilar Avenue Kleber caminant lentament en aquell dia fred de desembre i pensant: estem una mica vius quan algú ens recorda amb llàgrimes als ulls un any desprès. Serenament impressionat del record viu entre els meus col·legues. Vaig arribar fins a Trocadero amb aquests pensaments. Es va posar a ploure.

Romano Prodi sincer

Començo la setmana a Roma en el foro que havia d'acompanyar la trobada d'alt nivell entre els primers ministres italià i espanyol. Miro al voltant de la taula i veig que un setanta per cent som catalans. Definitivament, els catalans tenim a Itàlia com una debilitat i com la nostra segona pàtria, com deia sempre Josep Pla. La sessió ha començat amb una profitosa trobada amb Romano Prodi, que fou primer ministre italià i president de la Comissió europea. Diu: "hem salvat l'euro però Europa està trencada i convé més integració econòmica, financera i bancària. Quan tot penjava d'un fil, a la primera meitat de l'any 2012, es va calcular el cost de dos euros diferents a dos tipus de canvi diferent. Un pel nord i un altre pel sud. Aleshores i ara el canvi entre l'euro del nord i el del sud estaria a un tipus de canvi entre l'1'2 i l'1'3. Com que no fem canvi de moneda, la nostra devaluació interna ha consistit en rebaixar salaris i marges de beneficis". Cert, vam salvar l'euro però la situació no és òptima. I més enllà de la disciplina pressupostaria, el nord se n’aprofita de la situació, que per altra banda coneixien perquè els diners dels bancs alemanys van finançar moltes operacions de la gran bacanal del sud.

He trobat a l'amic Prodi amb uns quants anys més a sobre. Prodi (un amic de Catalunya que discretament passa temporades a Poblet) va rebre una trucada quan era a Mali, el passat mes de maig, per proposar-li ser president de la Republica italiana, la solució institucional. Va sortir en un avió de Mali cap a Roma essent president i va aterrar a Itàlia sabent que 101 diputats del seu partit, Partito Democratico, l’havien traït i no havia aconseguit els vots suficients. Això fa mal a l’anima de qualsevol persona digne i sensible.

Idees clares i una llàgrima anònima

El 27 de setembre vaig anar a veure el president Artur Mas en el seu despatx del Palau de la Generalitat. Vam despatxar els temes pendents (bàsicament de relacions internacionals) i desprès vam fer un visita a vol d'ocell al moment polític. Em va demanar quina pregunta faria per la consulta. I desprès em va dir la seva proposta, que es quasi la mateixa que es va fer pública el 12 de desembre. En la seva versió de finals de setembre, encara hi havia més opcions a la segona resposta per intentar integrar el PSC, que absurdament s'ha despenjat d'aquest assumpte sobre democràcia. Quan vaig sortir de la reunió, no ho vaig explicar a ningú. En primer lloc per honorar la confiança del president. I perquè la discreció i la humilitat és una de les claus per fer política de profit. Si ara ho explico és nomès per destacar que tenim un president amb les idees clares, pacient, i capaç de convèncer a tots aquells que han fet bullir l'olla en els últims dies a travès del que jo en dic la "política de paper i de pantalla". Més enllà del soroll, tenim una pregunta meditada, que el president en va reiterar en una trucada a finals de novembre des de l'India. Idees clares, una visió del camí a recórrer. Ara comença el temps per la política sofisticada. És sorprenent com el govern espanyol ha perdut els papers amb una resposta poc coordinada. El ministre de justícia va "disparar" primer als passadissos del parlament només perquè sortia del debat del Codi Penal al Congrès. No hi ha estratègia de comunicació. I els hi puc ben assegurar que, en aquesta setmana internacional que he tingut, el món ens observa. I si la resposta del Govern espanyol es barroera o es fa el sord, quedarà clar que aquesta és una qüestió de democràcia. Perquè jo sóc nacionalista català perquè sóc demòcrata. Bàsicament, demòcrata. 

Rússia torna

Rússia es destapa. Molts de cops les coses no són el què semblen fins a l’últim minut de la partida. En pocs dies es veurà en tota la seva claror un joc secret, entre vestidors, que ha menat Rússia amb gran discreció i eficàcia. El dia 28 de novembre comença a Vilnius, Lituània, una cimera de caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea que té per objectiu aprovar una nova política de relació de la UE amb els socis de l'Est. Un cop congelada la política euromediterrània per la tardor de les primaveres àrabs, ara el camp d’expansió del comerç, la influència, l’ampliació....mirava cap a l'Est. Anys de treball per apropar Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia, Armènia i Azerbaijan al club una mica despistat europeu. Això significava portar la influència de la diplomàcia europea fins a les portes de Rússia. De fet, envoltar Rússia i incorporar a l'òrbita occidental exrepúbliques soviètiques. La diplomàcia de Moscou ha callat durant uns llargs mesos durant els quals s'ha aplicat la màxima del cardenal Mazarino: "simula i dissimula". A pocs dies de començar la cimera de Vilnius, totes les peces cauen: Ucraïna es fa enrere després d'anys de simular (només simular?) un apropament a l'oest. El prorús Yanukóvich ha simulat molt bé, o potser ha rebut pressions demoscòpiques de cara a les eleccions presidencials de 2015. A Geòrgia fa un any que va guanyar un primer ministre prorús Ivanishvili que ha refredat les vocacions del recentment retirat president Saakashvili. Armènia sempre ha estat un territori sota les ordres de la diplomàcia i l'exèrcit rus. I Azerbaijan, sempre sofisticat, mira, simula...i tant sap relacionar-se amb americans i israelians com mantenir el fil roig amb Moscou.

La cimera de Vilnius serà un fracàs i una lliçó amarga per una Unió Europea entornasolada en el seu laberint i, lamento dir-ho, la seva lucidesa minvant. Rússia torna, amb poder tou, però torna. Ja la van agafar amb el pas canviat amb l’ampliació de l'OTAN (Javier Solana en va ser l’artífex) però ara ha parant els peus a la diplomàcia de Brussel·les. Silenci i cop efectiu a l’últim moment. L'impuls de Moscou és tan decidit que fa dos dies el ministre d'Exteriors rus va oferir a Ankara una nova aliança en públic al primer ministre turc Erdogan. Turquia està tan cansada d’esperar a la cua (humiliada) de la UE que ara, forta, amb un creixement anual del 6% i amb un impuls neootomanista que es respira visitant cada racó del país...Turquia, el segon amb més efectius a l'OTAN després dels Estats Units, es permet coquetejar amb Moscou.

Si a tot això hi sumem l'eficaç i intel·ligent intermediació de la diplomàcia de Putin pel diàleg Iran-Estats Units i el paper clau de Moscou en la reconducció del conflicte a Síria mitjançant la destrucció de les armes químiques....hem de concloure que Rússia torna, refeta, després de l'hivern on ha curat la humiliació del col·lapse de la Unió Soviètica. Rússia, tan present a Catalunya i a la Costa Brava, torna. Rússia, aquesta democràcia imperfecta que ha donat una lliçó de finura a la despistada Brussel·les. Mentrestant, els americans cada dia més aïllacionistes i tancats en els seus assumptes domèstics. Tinguem-ho present, els mapes de la geopolítica es mouen silenciosament, sigil·losament, però amb gran carga de profunditat. Tornen, els russos tornen, sense ideologia, només amb audàcia, idees clares i poques manies.

Jordi Comas, ara fa un any

Avui fa un any que l’amic Jordi Comas i Matamala va morir en un homicidi. Violent i dolorós per tots els que el dia següent, ben d’hora, ens vam llevar, o vam ser llevats, amb l’esgarrifosa notícia. Moltes vegades sabem valorar encara més les persones quan no hi són i el seu buit és insubstituïble. Així ha transcorregut per mi aquest any: pensant sovint amb en Jordi i, sobretot, vivint situacions i moments en els que m’he preguntat: com hauria reaccionat, pensat o actuat en Jordi Comas en una situació com la que vivia.

Aquest any sense el tremp i el nervi d’en Jordi a la societat gironina i catalana s’ha trobat a faltar. Va saber situar-se, amb la saviesa dels anys i molta experiència, en una situació de mediador, d’impulsor d’iniciatives, de presentador de tantes persones que hem treballat junts. Era un home de “fer i de fer fer”, un dinamitzador. I un empresari d’èxit sostingut i que va saber viure el risc, afrontar-lo, guanyar i perdre i sempre tornar-se a aixecar.

El memorial d’en Jordi Comas ens fa recordar que la societat necessita, persones com ell: amb criteri format, viatjats per saber comparar i destil·lar el millor d’allò viscut, amb una bona agenda de coneixences, amb la seva memòria prodigiosa, amb coneixement d’història per saber no ensopegar en l’espontaneisme de les emocions, amb respecte per les persones i fons d’armari per saber que el sènior d’avui va ser un personatge memorable fa trenta anys (un combat contra la desmemòria de la societat plana d’avui), amb una clara idea de la formació en la qualitat dels nous professionals del sector turístic, amb sensibilitat social i amb un compromís callat, silenciós, però efectiu en la seva condició de cristià.

A vegades somric per dintre pensant en tanta gent que va ser ajudada per en Jordi Comas sense que els propis interessants encara avui ni ho sàpiguen. S’ha de tenir una determinada actitud de l’esperit per fer el bé. Aquesta actitud a vegades se’m fa present amb una gran calidesa en el record i em fa menys obstinat per les coses de la brega del camp de les misèries.

Quan arribava a Madrid, els dimarts al vespre, anàvem a sopar al restaurant italià Come Prima, un menjar digne. Ens hi tocava mitjanit quan sortíem i passejàvem una estona parlant de tot i recitant animadament l’Oració al Crist de la Tramuntana de Carles Fages de Climent que és una declaració del seny i la temprança dels homes i dones de bé de la nostra terra: “Braços en creu damunt la pia fusta, Senyor, empareu la closa i el sembrat, doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa que eixugui l’herba i no espolsi el blat”. Després ens acomiadàvem fins a la propera perdent-nos en la foscor de la nit. Fa un any la foscor va ser immensa. Després va venir una llum potent: la de la memòria de tants amics d’una societat que li va retre homenatge i que el manté viu en el record cívic. 

La felicitat és de color malva

Iberia es treu el vel. El viatge a la modèstia de l’economia espanyola ha tingut aquesta setmana una manifestació de sinceritat important. Un dels diaris de la dreta madrilenya va publicar aquest divendres l’exclusiva de la primera entrevista al que serà el nou president d’Iberia; Luis Gallego. Un home amb cara de gestor gris i impersonal, aplicat i al·lèrgic a la fira de les vanitats. Ha manifestat: “Si no reestructurem Iberia, pot caure l’aeroport de Barajas”. I després ha explicat els sous de mes de 200.000 euros pels pilots i 650 hores anuals de vol quan les normes internacionals d’aviació civil els hi permeten volar fins a 900 hores a l’any. I els sous astronòmics dels tripulants de cabina (hostesses, sobrecàrrecs...). Iberia era una companyia pública, de bandera, privatitzada a mitges (Bankia era el primer accionista i El Corte Inglés –avui amb un deute de 5.000 milions d’euros- el segon). Iberia representava quasi com ningú el projecte dels grans mandarins dels ministeris del Paseo de la Castellana de Madrid: convertir la capital de l’Estat en el centre radial d’un neocentralisme per la via de les infraestructures (que modulen les economies dels territoris). Madrid, Districte Federal. Iberia va abandonar l’aeroport de Barcelona en una aposta clarament política: Madrid havia de ser l’únic “hub” de l’Estat, un dels principals del sud d’Europa i pont cap a Amèrica del Sud. I sorprenentment l’aeroport de Barcelona es va regenerar amb companyies de nova planta (sense el greix de la parapública Iberia) i amb vols captats per pura lògica d’economia de mercat, oferta i demanda sense l’Estat protector. Gallego afegeix: “sense més ajustos Iberia no aixecarà el cap, seria una companyia zombi”. L’aeroport de Madrid Barajas tindrà connexió de tren d’alta velocitat per intentar salvar unes instal·lacions que aquest any ja han quedat superades per Barcelona. A l’aeroport de Barcelona li va ser negat la connexió amb TAV quan es va dibuixar el recorregut. I l’aeroport de Girona, que té la línia de l’Alta Velocitat a tocar de la terminal, encara no té una estació per falta de voluntat política, tot i que la inversió seria moderada i el retorn altíssim. El color dominant a l’aeroport de Madrid és el vermell cridaner d’Iberia, el color dominant a l’aeroport de Barcelona és el malva discret i seré, tenaç i que aixeca el vol.

El discret encant del malva. Diu el diccionari: “Moltes flors salvatges que es defineixen com a blaves són en realitat malva”. Aquesta és una societat bàsicament malva, emprenedora i mediterràniament individualista, liberal sense saber-ho -el blau és el color dels liberals- té unes gotes de color entre el lila i el lavanda, una de les tantes variacions del violat, que dona com a resultat el malva. La felicitat és de color malva, a la catalana. Ho veiem aquests dies: la reacció davant la proposta d’aturar el país una setmana perquè s’aturi l’economia espanyola ha estat replicada a cada tertúlia de cafè, a cada watsap al vol: ens agrada treballar, només ens en sortirem treballant sense parar, ens agrada ser creatius, imaginar i explorar terrenys desconeguts. La cultura del treball i la creativitat s’ha reivindicat aquesta setmana en que s’ha manifestat una de les millors vetes del país. A vegades ens afirmem quan ens neguen. Una noia de Vic camina per la plaça major a primera hora del matí amb boira espessa de tardor i pensa: com podem anar endavant aturant el país?. La Catalunya vella es reivindica laboriosa, presumptament austera i discreta, magmàtica per dintre en idees, pensaments i capteniments. Moltes flors salvatges que es defineixen com a tímides es vesteixen en realitat íntimament de malva.

Motius per votar el 25 de maig. El proper 25 de maig se celebraran eleccions al Parlament Europeu. Per primer cop els partits polítics europeus presentaran candidats a la presidència de la Comissió Europea. I serà elegit el líder amb més escons al parlament d’Estrasburg. El meu amic Pat Cox, expresident del Parlament europeu, liberal irlandès i ara mediador amb Ucraïna per la seva incorporació al partenariat oriental de la UE (en sentirem a parlar d’aquí a una setmana) diu en públic i a tothom qui el vol escoltar: si no hi ha una reacció cívica per tractar seriosament les eleccions europees, el proper parlament pot tenir un de cada tres diputats provinents de partits euroescèptics i xenòfobs. A les enquestes, de forma reiterada, el Front Nacional de Marine Le Pen se situa en el primer lloc en la intenció de vot a França. Però la jugada de Le Pen va més enllà. Per formar grup propi al Parlament europeu és necessita un mínim de 25 diputats elegits en set països diferents de la Unió Europea. La dificultat, més que els 25, és integrar 7 països diferents. Però Le Pen ja ha iniciat contactes amb l’extremadreta holandesa, austríaca i sueca. Sí, a Suècia també hi ha un partit d’extrema dreta. I un camp de confinament de més de 5000 gitanos, roms ens hem d’acostumar a dir, que aviat serà motiu d’escàndol pel far de la civilitat escandinava. No és cert que el dia després de votar el parlament europeu no canviï res a les nostres vides. Comencem a calcular el cost de la no-Europa per pensar-hi seriosament.

Àstrid-21. Aquest any he pogut tornar acompanyar les famílies que amb tanta empenta organitzen, des de fa 17 anys, el sopar de la Fundació Àstrid-21 de Girona. Un sopar solidari per recollir fons. Pares i mares que es dediquen en cos i ànima a la integració social i educativa de nois i noies amb síndrome de Down. Abans de començar el sopar hem gaudit d’una representació de vint minuts de “Romeu i Julieta” amb nois amb síndrome de Down, una estona per pensar. Ara fa trenta anys de la llei d’integració social del minusvàlid, la Lismi, que va impulsar el professor Ramon Trias Fargas que va ser pare d’un nen amb síndrome de Down. Afortunadament moltes coses han canviat a millor en aquests trenta anys de vigència de la llei. El color d’Astrid-21 també és el color malva. Moltes flors salvatges que es defineixen com a blaves són en realitat malva.   

Allò que no surt als titulars, desafortunadament

1.700 milions. He viscut en viu i en directe el tracte vexatori de l’Estat amb la Generalitat per transferir-li els diners necessaris per arribar justets a final d’any. He viscut com el Govern de l’Estat comunicava al de la Generalitat que no podria disposar dels 1.700 milions del Fons Autonòmic de Liquiditat (“un toque necesario a los nacionalistes catalanes”). Tres setmanes després he presenciat com el ministre Montoro deia al diputat Sánchez-Llibre que la Generalitat podria disposar dels diners que li eren negats. Comunicació primer en privat, als escons de l’hemicicle, i després en una resposta parlamentària a la sessió de control del Congrés dels Diputats. Trucades a Barcelona per anunciar la “notícia”, trucades del president de la Generalitat i del conseller d’Economia per saber quan es faria efectiu l’ingrés per poder pagar a proveïdors (farmacèutics, en primer lloc). I un cop la mel a la boca, una setmana i mitja més de vexació pública. El temps necessari perquè els farmacèutics facin una parada de tot un matí, els canons del malestar apuntant a la Generalitat per pur càlcul de l’equip de Moncloa. El temps necessari per muntar-se una foto (que els va sortir com un tir per la culata) a la delegació del Govern de l’Estat a Barcelona amb la inefable delegada Llanos de Luna: ¨Nosotros pagamos las facturas de la Generalitat”, amb els nostres diners en un pur regateig d’aixeta tancada i autonomia financera suspesa. Finalment, el divendres 8 de novembre el ministre Montoro anuncia en un acte del Partit Popular a Còrdova que els diners seran transferits el 16 de novembre. Un mes de calvari polític i d’asfíxia econòmica premeditada per part del Govern de l’Estat. Això ho he vist amb els meus ulls i ho he viscut en primera persona. És clar que els pressupostos de la Generalitat pel 2014 son esquàlids, mínims, de supervivència. Estem sotmesos a uns criteris de reducció del dèficit que l’Estat no s’aplica a si mateix. Estem bevent el calze amarg de l’asfixia econòmica premeditada que ja va anunciar el professor Ramon Trias Fargas els anys 80. Això haurà de tenir una sortida aviat. Convé, mentrestant, que les coses se sàpiguen. No sé la sort de CiU en temps de crisis que sempre erosionen a qui governa, però pronostico una caiguda notabilíssima del Partit Popular a Catalunya. La seva intel·ligència política i el seu radar estan atrofiats.

Un periodisme amb memòria, si us plau. Ara, a vegades, es practica un periodisme sense memòria, pla, presentista, sense fons d’armari, sense record dels antecedents. Aquesta setmana se’ns han anunciat les adjudicacions de les redaccions de projectes de “duplicació de calçada” de la N-II en el tram nord de Vilademuls fins a la Jonquera. Sembla una gran notícia, oi? Però el periodisme també és recordatori i interpretació. I anunciar una redacció de projecte d’una “duplicació de calçada” vol dir també llançar definitivament a les escombraries els projectes ja redactats – amb els seus costos econòmics, que s’han de valorar- per fer una veritable autovia entre Girona i la Jonquera i entre Maçanet de la Selva i Tordera. En resum: els més de 8.000 km d’autovia de l’Estat a tota la geografia hispànica a Girona quedaran reduïts al tram Fornells-Sils. La resta, duplicació de calçada, que vol dir dues vies amb més revolts i prestacions “low cost”. Està això bé o malament? Ho podem valorar i jutjar en un territori amb una autopista en paral·lel que acaba la seva concessió (sobre el paper) l’any 2021. Però no ens podem menjar acríticament totes les notes de premsa del ministeri de Foment sense posar-les en context. També se’ns anuncia la construcció del pont que connectarà Caldes de Malavella amb les obres de desdoblament (aquí sí) de la N-II. Potser seria bo completar la informació recordant que aquestes obres haurien d’haver estat acabades el 2009 i que respecte el contracte de construcció actual (que preveu un període de construcció de 15 mesos que acaba el gener de 2014) les obres porten un retard de entre sis i nou mesos. Exigim responsabilitats a qui calgui, però primer tinguem memòria per poder-la exercitar.

Renovació imminent. Entre el proper dilluns i dimarts es farà públic l’acord parlamentari per la renovació dels 20 vocals del Consell General del Poder Judicial. Atenció a una possible nova presència gironina en aquest nou Consell que tindrà algunes novetats. Una d’elles és que dels 20 membres, només 6 tindran dedicació exclusiva. Els altres membres continuaran exercint les seves funcions actuals de magistrats o juristes. Un invent de l’equip de Moncloa (els sorayos) per vendre “reducció de greix” a les institucions. Però a vegades aquestes mesures de to populista (recordem els cops de destral de José Bono al parlament) acaben tenint efectes contravinguts. Ja veurem com podrà ser l’exercici de l’advocacia o de la magistratura per part de persones que decidiran nomenaments tan importants com presidents d’Audiència o magistrats dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes, i que continuaran emetent informes jurídics de gran transcendència política. Els telèfons professionals no pararan de sonar. Personalment, sóc partidari de càrrecs públics ben remunerats i amb un quadre molt alt d’incompatibilitats. 

Una altra forma d’exportació. Si vostès agafen qualsevol vol de Lufthansa es trobaran que els hi serveixen una xocolata catalana de marca Simón Coll i fabricada a Sant Sadurní d’Anoia. Si vostès volen amb un vol d’Air France de llarg recorregut els hi serviran el menjar amb uns vols i uns plats que van acompanyats d’un prospecte que explica que el dissenyador català (sic) Eugeni Quitllet ha dissenyat uns recipients més ecològics que redueixen un 30% les emissions de CO2. Si vostès visiten les galeries més selectes del millor barri de Tokio, trobaran una botiga de la marca Castañer, amb seu a Banyoles. El nostre futur és l’exportació de qualitat, que vol dir trencar-se primer el cap aquí per oferir quelcom únic.    

Escolta Espanya?

Dinàmic debat català a Madrid. He acabat la setmana política a Madrid el divendres amb un debat a la Universitat Carlos III a Getafe sobre el moviment sobiranista català. Un públic molt nombrós de joves estudiants de dret, ciències polítiques i altres matèries. El debat ha anat bé, majoritàriament constructiu. A la taula: Enric Juliana, Albert Rivera, Juan Fernando López Aguilar, el nou president del Centre Català de Negocis, Ester Capella, senadora, i jo mateix. Albert Rivera està poc vitaminat, el dia del llançament del seu partit a nivell de tot l’Estat han aparegut informacions sobre un presumpte ús irregular dels fons de la fundació del seu partit. Joan Fernando López Aguilar, a vegades tan brillant i obert de mires, en aquesta ocasió està especialment agre i negatiu. Ells dos només invoquen la Constitució i les lleis. Jo intento explicar que no poden tancar els ulls al que represento com a electe: un ampli espectre de classes mitges catalanes que durant vint-i-cinc anys s’havien adherit a la idea del reconeixement del fet nacional català dintre de l’Estat espanyol s’han cansat de la frustració d’aquesta via i han sortit en tromba a capgirar l’agenda clàssica dels partits polítics catalans empenyent per una consulta i acaronant la idea d’una Catalunya sobirana. Aquesta força s’ha de canalitzar políticament? Sí. El govern del PP ja té decidit el seu paper: no moure ni un paper i esperar que aquesta energia s’estavelli contra el mur de la superioritat de l’Estat espanyol. Aposta molt de l’estil Rajoy –així ha guanyat els seus congressos i ha fet caure els seus oponents- però d’un perill evident en unes democràcies globalitzades que es miren. Rajoy creu que no té cost que “el cas català” salti a l’escena internacional perquè en les relacions entre Estats ningú apostarà per reconèixer el capteniment dels catalans manifestat en algun tipus de cita a les urnes. Jo no n’estic tant segur. Molts ambaixadors pregunten i envien informes, molts somriuen per dintre davant la miopia política de la cort de mandarins que envolten el president del Govern espanyol. Algun dia ho podrem explicar tot. M’han convocat a una taula rodona el dia 30 d’octubre a la Universitat de Salamanca per tractar de les pacífiques i democràtiques demandes de la majoria del poble català d’exercir el dret a decidir. Ponents: José Bono, Albert Rivera, Santiago Abascal (ex-PP fundador del nou partit d’extrema dreta de Vidal-Quadras) i jo mateix. Espero tornar viu i íntegra a casa.

Més AVE. De la lectura del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per 2014 he tret una dada pròpia de l’època de quan les infraestructures eren una gran bacanal de negoci i inauguracions: per l’any 2014 l’Estat espanyol es disposa a gastar 8.700 milions d’euros en obres del tren d’alta velocitat. Una quantitat immensa, que s’apropa al deute total que l’Estat té amb Catalunya. D’aquests 8.700 milions només 467 es dedicaran a l’Eix Mediterrani, zona de la península que acull el 50% de la producció del PIB espanyol. La resta cap a Galícia, la terra del president del govern i de la ministra de Foment. Jo no tinc res contra els gallecs, però sempre, i més en temps de vaques magres, és indispensable estudiar el cost/benefici de qualsevol obra pública. Un quilòmetre d’AVE costa 18 milions d’euros de mitjana. I el seu manteniment anual supera els 8.000 euros.

Deliberació. Una paraula estretament vinculada amb la democràcia és la paraula deliberació. Aquest dimarts passat vam tenir al Congrés dels Diputats el debat de les esmenes de totalitat a la llei espanyola del servei exterior (la primera llei de l’acció exterior i les relacions democràtiques en 35 anys). De forma quasi inevitable en el seu quefer, el ministre Margallo va derivar el debat en el moment polític actual que viu el debat sobre la sobirania a Catalunya. El ministre d’Exteriors va reclamar el dret a saber per què els ciutadans “no estiguin enganyats”. És el primer cop que veig un membre del govern central entrant en el debat de fons, sense negar la major. Han intentat cancel·lar la qüestió catalana de mil maneres –algunes des de les clavegueres- durant els últims dos anys. Com que el debat perviu, més candent que mai, alguns ja entren en la fase de l’argumentació, encara que sigui el que jo pugui considerar el debat de la por. Un recent argumentari intern del PP recomana als seus quadres començar a parlar de pensions....parlem-ne!

“Viva Espanya”, va dir. L’exercici eficient de la política, perquè sigui útil i de profit, requereix d’altes dosis de cap fred, estratègia, capacitat d’empatia, capacitat de lligar caps i, al final, un punt de fortuna. Però també hi ha moments perquè aflorin glopades denses d’història, conviccions....que remouen les entranyes en el moment menys pensat. Dimarts vam discutir i votar les emenes a la totalitat a la llei espanyola del servei exterior. Els portaveus vam anar fixant posició. El diputat del grup mixt Alfred Bosch d’ERC puja a la tribuna per utilitzar els seus tres minuts (perquè s’ha de dividir el temps amb l’ampli nombre de diputats del grup mixt). I en un moment de la seva intervenció recorda que tal dia que aquell (15 d’octubre) de fa 73 anys va ser assassinat el president Lluís Companys i demana uns segons de silenci pel seu record. Cadascú utilitza el seu temps a la tribuna com vol. Diputats del PP remuguen durant aquells segons eterns. I de les files del PP, banda de la muntanya, un diputat madur del PP, pèl tenyit, cara de tenir ganes de fer amb els catalans el mateix que van fer el seu pare i els seus oncles, crida: “Viva Espanya”.  Aquest cretí o és un gran ignorant amb ganes o és un gran falangista nostàlgic que avala amb el seu crit l’assassinat d’un president democràtic extradit a l’Espanya de Franco pels nazis que el van apressar a França. Tinc la gran sort de tenir en l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa una reunió de parlamentaris on trobo brillants exponents de la dreta democràtica europea que em fan reafirmar en la convicció que al PP encara hi ha elements franquistes que la fan estranya als estàndards democràtics. A un diputat del PSC li repugna tant com a mi aquesta reacció.  A un votant del PSC se li posen els pèls de punta quan veu alguns subjectes a la manifestació del 12 d’octubre. Potser el que falta és una idea clara i inclusiva d’Espanya. Quan la dreta es fa seva la idea d’Espanya, el mateix estat se’n va pel pedregar. 

Postal de Dubrovnik

Treballant. La meva manera de treballar el dia 12 d'octubre és participar a l’assemblea parlamentària de l'OTAN que un cop a l'any es reuneix. Aquest any a Dubrovnik, coincidint amb la recent incorporació de Croàcia a la Unió Europea des de l'1 de juliol de 2013. Si escric sobre aquesta reunió és perquè en aquests mesos una feina essencial és explicar el que succeeix a Catalunya a la comunitat internacional. En poques hores, són molts els parlamentaris que m'han preguntat cap a on va Catalunya. A la reunió del grup liberal hi he fet una petita referència però a instàncies d'un diputat belga he hagut de contestar més preguntes. Un històric diputat lituà se m'ha acostat per dir-me: "gràcies per agafar la Via Bàltica com a model per a la vostra via Catalana. Va ser impressionant seguir la vostra via". Així queda dit. Els britànics parlen amb orgull de la seva qualitat democràtica després d’acordar el referèndum d’Escòcia pel setembre de 2014. També m'ho recorden amb un punt de ganes de posar el dit a l'ull al Regne d’Espanya després de la sobre representació del ministre Margallo aquest agost passat sobre Gibraltar, amb una clara voluntat de tapar la loquacitat de l’extresorer del PP. El meu amic Julio Miranda, el diputat mes veterà de Portugal, des de 1974, un socialista de la revolució dels clavells, també em pregunta amb interès sobre els moviments somorts però sostinguts en la plataforma ibèrica. El pont aeri Barcelona-Lisboa hauria de ser molt mes actiu.

Itàlia. Aquí també he conegut tres nous parlamentaris del Moviment 5 estrelles, el partit iconoclasta que en les últimes eleccions parlamentàries del mes de febrer van aconseguir un 25% dels vots. Gent curiosa, novíssims en política, elegits internament en una votació per Internet entre afiliats i simpatitzants. No intervenen en els debats polítics. El pas no fàcil de traslladar el pàlpit del carrer (porco governo!) a les institucions. Una experiència interessant: "entrin, entrin i prenguin decisions, prioritzin, agafin temes per portar al parlament....". Parlem de l'inestable govern italià, un govern amb una mala salut de ferro. Ells, i diputats dels partits clàssics, PdL i PD, creuen que el govern durarà per dos motius. En primer lloc perquè el proper any la presidència rotatòria de la UE se la dividiran mig any cadascú Grècia i Itàlia (un accent del sud en l'Europa germanitzada!). Aquestes presidències són una petita garantia d’estabilitat en els precaris governs grecs i italians. El segon motiu és que els dos partits clàssics, PdL (ara Forza Italia) i el Partito Democratico necessiten temps per trobar nous líders. Silvio Berlusconi es un àngel definitivament caigut al seu infern càlid i confortable de serveis socials i altres sentències que estan apunt d'arribar-li. Pel que fa a l'esquerra el mediàtic i fàcil alcalde de Florència, Renzo (zapaterisme lleuger) està apunt de ser reduït pels vells comunistes sofisticats (Massimo D'Alema i Romano Prodi al capdavant) que no li perdonen que no batallés per un president de la República del Partito Democratico. Zapatero cancel·lat abans d'arribar al Govern. El que preparaven els vells socialistes espanyols el març de 2004.

Croàcia. aquesta es la meva segona visita amb propòsits polítics a Croàcia, un nou Estat de la UE amb 4'6 milions d'habitants. La independència de Croàcia no va ser fàcil, la guerra amb els serbis va durar des de 1991 fins a 1995 i fins a 1998 hi va haver tensions a la frontera de l'est, amb una missió internacional d’estabilització de l'OTAN. Un país que aixeca el cap després d’anys de guerra. Els veterans de guerra són un col·lectiu important i poderós en aquest país. Qualsevol home de més de 38 anys croata de ben segur va participar a la guerra. A mi em fa impressió encara quan puc crear un clima de confiança amb persones de països amb guerres recents i poder preguntar: "vostè devia matar durant la guerra, oi?". I aleshores t'expliquen la seva experiència. L'Europa propera, els Balcans que els anys 90 del segle passat els governs europeus no varen saber intervenir. Un cop més els americans van parar unes guerres europees. Ara els americans estan molt més posats dintre de la política domèstica després de sortir escaldats d'Iraq, Afganistan i apunt d’equivocar-se amb Síria. Això demostra que no és el mateix estabilitzar països laics en el poder públic que països de preeminència religiosa en l'esfera pública. Els Balcans...tantes ferides que es van tancant!  Avui Sèrbia s'asseu en aquesta reunió com a membre observador (volen entrar a la UE però no a l'OTAN) amb vells enemics de guerres cruents. A Croàcia l’església Catòlica juga un paper molt important en la definició de la identitat nacional. Aquest és lloc de frontera, falla entre dos imperis: l’otomà i l’austrohongarès. Aquest és un lloc de fractura des de la primera guerra mundial. Ara, la convivència ha tornat. Des de 2001 no es fa un cens de Bòsnia-Hercegovina. En breu s’haurà acabat el nou. Aleshores sabrem quants bosnians-croates hi ha i quants d’ells tenen la doble nacionalitat. Bòsnia....l'Estat mes dèbil dels Balcans. Hi ha un vol low cost de Barcelona a Dubrovnik....els hi recomano una escapada en època de bon temps. I baixar fins a lloc màgic i barat de l’Adriàtic: Kotor, a Montenegro....un racó de pau, un dels pocs llocs del món que he conegut que recomano vivament visitar.  Acabo aquí les meves línies, torno a treballar aquest 12 d’octubre amb els col·legues parlamentaris. Feina de profit.