Xuclà reclama al ministre de Defensa una estratègia "nítida i desenvolupada" en matèria de bioterrorisme

El portaveu de defensa del Grup Parlamentari Català (CiU) al Congrés, Jordi Xuclà, ha reclamat aquest matí al ministre Pedro Morenés una estratègia "més nítida i desenvolupada" per a la prevenció d'atacs bioterroristes. En la seva interpel·lació, el diputat català s'ha mostrat "preocupat" davant la falta d'informació en aquesta matèria i ha demanat al ministre "una resposta més elaborada i un disseny més sofisticat en l'Informe de Seguretat". Xuclà ha destacat els recursos destinats pels Estats Units per fer front a amenaces biològiques i, en aquest sentit, ha demanat més transparència al govern de l’Estat, ja que, "en l'Informe anual de Seguretat de 2014 no es recullen tot just referències a les mesures adoptades pel govern central".

El diputat de CiU ha recordat a la Cambra que els avenços tecnològics permeten la biosíntesi d'agents biològics com el virus de la verola, incrementant les possibilitats del seu ús en atacs terroristes. "Mentre altres països estan fent provisió de vacunes de tercera generació per a la lluita contra el bioterrorisme, Espanya no compta amb els instruments apropiats per lluitar contra el virus de la verola", ha explicat Xuclà i ha recordat que a Espanya els menors de 35 anys no estan vacunats contra aquesta malaltia, que pot ser usada com a arma terrorista.

Davant l'alerta de Convergència i Unió en el sentit que les vacunes que va adquirir el govern central en 2003 estan caducades, el ministre de Defensa ha reconegut que no sabia res d'això i s'ha compromès a dur a terme una investigació en el seu Departament.

Xuclà ha assegurat que és "indispensable" actualitzar tota la informació que el ministre ha exposat davant la Cambra per incorporar-la en l'Informe de Seguretat Nacional. "És bo que la població tingui coneixement que el Govern, en col·laboració amb les comunitats autònomes, treballa per al combat contra el bioterrorisme", ha destacat el diputat.

Aquí podeu veure la intervenció 

El mirall escocès

Segon temps de la partida. A partir del proper dijous 7 de maig quan els resultats de les eleccions a Gran Bretanya aboquin una massiva presència de diputats del Scottish National Party a Westminster el procés català tornarà a agafar una visual d’angle que anirà més enllà de les eleccions del 27 de setembre i que farà veure que els tres cops que votarem aquest any seran rellevants per conformar un canvi polític transcendental, ràpid en temps històrics. Repassem per un moment passat present i futur del moviment sobiranista escocès per tornar després a Londres i a Barcelona.

Acceleració en tres anys. Fa onze anys que els nacionalistes escocesos governen però només des del 2011 amb majoria absoluta. Quasi tres anys després d’aconseguir la majoria absoluta els escocesos van votar en un clar referèndum d’autodeterminació acordat per les autoritats de Londres i Edimburg. Va arribar la votació, es va viure una campanya en profunditat on es van esgrimir els arguments a favor del si i del no (pura deliberació democràtica en una societat de velles arrels democràtiques) i va guanyar el no. En la recta final va guanyar el no en bona mesura per una intensa campanya de persuasió dels tres líders dels partits clàssics britànics -David Cameron, Ed Miliband i Nick Clegg- que van demanar una nova oportunitat per viure junts i on el primer ministre va comprometre una substancial transferència de poder polític al govern britànic, una tercera via anomenada la MaxDevolution, que al cap dels mesos no s’ha produït. El resultat és que avui els nacionalistes escocesos estan en condicions de guanyar fins a 58 dels 59 escons en joc a Escòcia. El sistema majoritari té aquestes coses. Aquest increment espectacular des dels dos diputats que tenen actualment es deu en bona mesura a l’arribada de nous votants provinents de les files laboristes desencantats amb el compliment de les promeses de la tercera via.

Paisatge després de dijous. Els SNP es convertiran en el tercer grup del Parlament britànic, el seu resultat en bona mesura minorarà les expectatives dels laboristes, fins a deixar-los en segon lloc segons les últimes enquestes. Reforçarà el SNP, amb un nou lideratge ràpidament consolidat al voltant de la ministra principal d’Escòcia Nicola Sturgeon (una dona de 44 anys amb tota una vida política feta dintre del SNP) i farà que els nacionalistes escocesos tinguin grans possibilitats de reeditar la majoria absoluta en les eleccions de l’any que ve.

Un govern incert i dèbil. Ed Miliband ja ha dit que preferia no ser primer ministre abans de pactar amb els nacionalistes escocesos. Avui per avui es perfila una coalició precària entre els Conservadors, els LibDem i els Unionistes d’Irlanda del Nord. Un govern que no és gens clar que pugui durar cinc anys perquè en el moment que els torys intentin tirar endavant el referèndum per consultar sobre una sortida de Gran Bretanya de la UE els europeistes liberals demòcrates hauran de sortir de la coalició. Depèn del mapa electoral del proper dijous es parla d’eleccions en mesos o en un any. L’SNP, que no formarà part del nou govern britànic, ha mogut el tauler polític britànic i ha deixat ben obert el dossier sobiranista pocs mesos després de perdre el referèndum. Conclusions: hi ha processos polítics complexes que es poden fer amb vàries fases, es poden produir relleus en els lideratges polítics i continuar ben viva la causa i la força dels sobiranistes en el parlament central és una dada molt rellevant el termòmetre polític (sempre que es té una urna per votar, s’ha d’aprofitar el test).

Les urnes del 2015. Els catalans votarem tres cops l’any 2015. I en cada votació es comprovarà la salut de l’opció sobiranista. Començant per les municipals en les quals si es compleix allò pactat entre CiU i ERC de suport mutu el dia que es va acordar les eleccions pel 27 de setembre hauria de donar un mapa local marcadament sobiranista. El 24M també serà el dia que veurem que emergeix amb força una bandera per fi articulada contra el sobiranisme: Ciutadans, que serà forta a l’àrea metropolitana. L’alternativa no emergirà ni del PSC (un cop sortits els catalanistes de MES i Avancem) ni del desprestigiat PP català. Això és la democràcia: uns a favor, els altres en contra, sense por. El 27S crec que hi haurà majoria absoluta sobiranista en nombre d’escons al parlament de Catalunya si sumem la llista del president Mas, ERC i la CUP. S’haurà de veure com s’encomana la gestió de la governació diària i com es pacte tirar endavant el full de ruta. Evidentment que el govern central no es quedarà amb els braços plegats. Ni per oportunitat electoralista ni per l’impacte internacional dels primers pronunciaments del nou Parlament. Les eleccions espanyoles de final d’any seran les terceres urnes i allí es podrà votar per donar un missatge fort a Madrid. Serà el temps, tal vegada, d’una nova Solidaritat Catalana, forta, transversal, que tornarà a reivindicar el principi democràtic després de les primeres mesures per parar les institucions catalanes. El signe polític dels electes catalans modularan la resposta central. Com els electes escocesos del dijous 7 de maig mantindran ben viu el sobiranisme escocès. El mirall escocès, un altre cop.

Boris Nemtsev

Dilluns, 20 d’abril, el grup liberal del Consell d’Europa hem fet un acte d’homenatge en memòria del nostre company del partit liberal rus Boris Nemtsev, assassinat el 27 de febrer d’aquest any. En l’acte, a Estrasburg, hi ha estat presents membres de l’ambaixada russa que no han parat de fer fotos i prendre notes. Presidint l’acte, al costat de Mikhail Koseynov i Sir Graham Watson, no m’he pogut aixecar a demanar comptes. Des de dilluns, el mòbil fa sorolls molt peculiars. Hem proposat Boris per al premi VaclavHavel, in memoriam, en record de tots els lluitadors per la democràcia i la llibertat.

Ucraïna

Els satèl·lits dels Estats Units i dels seus aliats han detectat un nou moviment de batallons de Rússia prop de la frontera amb Ucraïna. Què suposarà aquest fet és, avui per avui, una incògnita. Pot ser una mesura de pressió i negociació perquè al juny s’aixequin les sancions de la UE contra Rússia o pot ser l’inici d’una nova ofensiva de les autoritats de l’autoproclamada república de Donbas. El que sembla difícil és acordar una llei electoral per a les eleccions locals entre el parlament de Kíev i les autoritats del sud-est. Atenció a Ucraïna en les properes setmanes. Fins ara, 6.000 morts i dos milions de desplaçats. Al cor d’Europa, casa nostra. Algun dia ens podrem explicar el perquè del que succeeix més assossegadament.

El mapa català

Dimecres passat a la nit, iPad en mà, em vaig dedicar a fer un exercici tan demanding com útil: mirar les llistes electorals de tots els municipis de les comarques gironines. La meva conclusió: el mapa quedarà repartit entre CiU i ERC, amb victòria del primer. I amb una irrupció notable de les llistes de la CUP, de la qual cosa me n’alegro, tot i la distància ideològica, en la mesura que serveixi per ocupar l’espai potencial del vaporós Podem en el camp nacional. Segurament el resultat del 24-M ens indicarà que aquestes tres forces, qui sap amb quin nom, tindran, indiciàriament, la majoria absoluta en el Parlament sorgit del 27 de setembre. Les fórmules per a la governació ja seran un altre assumpte, però aleshores l’eix central del debat serà l’eix nacional. També veurem la caiguda en picat de PSC i PP i ja veurem fins a on arriba Ciutadans, afterwards.

A mitjans de juny

Molts diuen que després de la consulta a la militància d’Unió, el partit haurà de prendre una decisió. Cada cop veig més clar que els que hauran de prendre una decisió seran les opcions sobiranistes davant un text ambivalent. El problema serà més de tercers que no pas dels propis impulsors de la consulta. Això succeirà si d’aquí a aleshores no es mouen algunes coses. Eps, aquest és el meu punt de vista, amb ple respecte a les decisions autònomes de tercers. 

El gran desconcert

Aquests dies em comencen a fer pensar en els moguts 30 mesos de l’última legislatura de Felipe González entre 1993 i 1996, quan cada dos per tres sortien casos que corcaven les bases del govern. A la Moncloa tenen una enquesta que els dóna 110 diputats, ara en tenen 185. I la mateixa enquesta indica que PSOE i Podem sumen més escons. I que Ciutadans, l’opció que ningú mai s’havia imaginat, no suma per completar la majoria absoluta amb el PP. Aquí és on els generals del partit més engreixat de l’última dècada espanyola comencen a entrar en pànic. I pensen que el paisatge després del resultat de les eleccions del 24 de maig encara serà més desolador. En aquest sentit, en el Madrid del xiuxiueig polític ja es comença a dir que Mariano Rajoy no hauria de tornar a ser el candidat del centredreta espanyolista. Molts ho diuen en el seu entorn, però ell és un tossut supervivent. Arribats a  aquest punt, comença la batalla de les princeses: Soraya Sáenz de Santamaría o Dolores (de) Cospedal. El futur de la segona depèn dels resultats d’aquí a un mes. El handicap de l’aplicada primera és que mai ha estat dona vibrant en el camp de les idees i de la militància (segurament per això va ser elegida). A l’estiu, el centredreta espanyolista estarà mogut. O aleshores, Alberto Núñez-Feijoo s’oferirà amb cara de bon noi, a l’estil Alberto Ruiz-Gallardón, aquest home periclitat. Ja veurem.

Final d'una llarga història

He rebut una resposta parlamentària, després de molt insistir, sobre les dates de finalització de les diferents concessions d’explotació d’autopistes a tot l’Estat. En el cas de l’AP-7, en el tram Martorelles - La Jonquera la data de finalització de la concessió és el 31 d’agost de l’any 2021. En termes històrics, des de l’inici de la concessió, això vol dir que estem en la recta final, en el temps de descompte després de dècades i dècades de pagar per moure’ns en carreteres desdoblades i ràpides. Podeu trobar aquesta resposta en el meu compte de Twiter, on l’he penjat. Només el tram Barcelona – Tarragona - l’Hospitalet de l’Infant acaba abans, el 2019. La resta, en tenen per molts anys. És important, en aquest punt, veure la lletra petita que assenyala que el final de les concessions està subjecte a l’efectiu compliment de les expectatives «d’equilibri econòmic» de l’empresa concessionària. Crec que, des d’ara, hem de començar una meditada campanya per consensuar entre els actors més actius i representatius de la societat gironina l’exigència de compliment del final de la concessió. Aquesta exigència «d’equilibri pressupostari», un cop construïts els quatre carrils en el tram de Girona, i tres accessos addicionals a la ciutat, pot suposar que l’administració responsable del moment haurà de fer un sol pagament extraordinari per resoldre el que quedi pendent. Espero i penso treballar perquè sigui així, mai perquè s’opti per l’opció de l’allargament de la concessió. No seria el primer cas de finalització d’una concessió d’una autopista. L’any 2007, es va acabar la concessió de l’autopista entre Bilbao i Sant Sebastià. El resultat és que ara els usuaris paguen un peatge molt més tou (dos o tres euros) simplement pel manteniment. Em sembla que aquesta és una campanya molt seriosa de la qual la societat gironina n’ha de prendre consciència des d’ara. En aquesta causa, hi penso ser. Lliures de peatges, sí... pel compliment del contracte i, sinó, ens despistem. De fet, Abertis és la primera que ja fa temps que ha començat a diversificar negocis i riscos. Preparem-nos per circular lliures de peatges d’aquí a sis anys, després de més de 45 anys.

Ricard Masó, un pioner

Ha mort un dels pioners. Ara, quaranta anys després, ja podem parlar dels pioners, dels que van apostar per noves fronteres i van avançar en el camp de la construcció de la llibertat i l’autonomia política. S’ha glossat prou Ricard  Masó durant aquests dies perquè no hi vulgui insistir. Coincideixo en tots els elogis. Ricard Masó va ser un dels pocs gironins que va fer costat a Jordi Pujol en els seus deu mesos de confinament a Girona després de tres anys de presó. La societat benes tant gironina va fer bores a Pujol aquell any 1963. També existeix aquest Pujol. Com un Ricard Masó que projecta el seu llegat mes enllà dels seus 12 anys de parlamentari. El fundador dels premis Prudenci Bertrana, un activista del catalanisme i la democràcia. Un pioner. Un home que feia bona la màxima de Ferran Prat: «Ets quelcom quan ets recordat més enllà dels teus càrrecs públics». Ricard, gràcies per conquerir les terres més difícils com un veritable pioner. Honorarem la teva exemplaritat.

Els propers mesos

El moviment de la centralitat política a Catalunya ha provocat veritables estralls en els perímetres i la definició d'alguns partits polítics. El proper mes de juny, després de les municipals, serà clau per veure com es mouen els dos partits que encara tenen pendent la seva reposició. La tercera via s'està convertint en un impossible en el camp del catalanisme, simplement perquè els partits d'àmbit espanyol no hi posen res de la seva part. La tercera via l'està capitalitzant un partit anomenat Ciutadans que ja no parla de llengua i fa un discurs de confortabilitat amb Espanya. El que passa, és clar, és que Ciutadans no té res a veure amb el catalanisme sinó amb l'anticatalanisme com a motor de rendiment electoral. De la nit al dia, la tercera via se l'ha quedat un partit no previst.

Grècia

Un home que tinc per entès en la matèria em va dir el passat mes de febrer: si el govern grec continua per aquest camí, es quedarà sense diners a finals d’abril. El rumor de la sortida de Grècia de l'euro torna a fer el seu rum-rum. Grècia només representa el 2% del PIB de la zona euro. La seva sortida només seria traumàtica per als grecs, després d'anys de penosa agonia social, però crearia un precedent important: la reversibilitat de la permanència a la zona euro o a la UE. D’aquí a finals d'abril veurem coses gruixudes al país hel·lè.