Quan els russos van arribar a la Costa Brava

Transformacions en el turisme. D’aquí a uns anys escriurem les memòries del que aquests anys estem vivint en directe: l’arribada d’una important colònia de russos i de ciutadans d’altres repúbliques exsoviètiques que han escollit la Costa Brava com el seu lloc de vacances o, en alguns casos, fins i tot com la seva primera residència. Haurien pogut anar a instal·lar-se a la costa Adriàtica, o al sud de França....o al nord d‘Itàlia....però han escollit la Costa Brava. Convé parlar amb ells per escatir el perquè de la seva elecció. Ho vaig fer l’any passat i ho he tornat a fer aquest estiu. Han vingut per quedar-s’hi, millor conèixer els nostres nous veïns des d’un bon principi. Hi ha una franja de població russa amb un alt poder adquisitiu, altres de turisme de temporada que busquen hotel modest. Hi ha oferta pels dos tipus. Són famílies a les que agrada un luxe bastant explícit i cridaner, absolutament coherent amb les seves formes de vida i la decoració de les seves cases dels seus llocs d’origen. Volen alguns serveis de manera ràpida i estan disposats a pagar en efectiu per un servei a l’instant. A vegades el recepcionista o el director de l’hotel queda una mica parat davant demandes singulars amb gran urgència. Una russa que fa més d’una dècada que viu a Girona i que parla un català perfecte em va explicar aquesta setmana que buscava una casa a primera línia de mar amb accés directe a una platja i perfecta cobertura de wi-fi i 3G. El preu disposat a pagar pel lloguer era altíssim. No va trobar una casa d’aquestes característiques i al final el rus va decidir anar a estiuejar a Xipre, un altre destí preferit. Acostumats a Xipre es queixen dels impostos alts que es paguen aquí. Un ciutadà d’una república exsoviètica li explica a la meva amiga russa establerta a Girona i casada amb un gironí que els tres cotxes que té tot l’any a la seva casa de la Costa Brava, els tres estan matriculats a Alemanya perquè el preu de l’impost d’importació és molt més baix a Alemanya (país que fa dècades que sap fer negocis amb els russos) que no pas en el quadre d’impostos hispànics.

Quina combinació de vol? L’estiu passat vaig tenir coneixement que l’ambaixador d’una rellevant república exsoviètica passava uns dies d’estiu a Sant Feliu de Guíxols. De fet, ell m’ho va comunicar per SMS mentre elogiava la visita a l’espai Thyssen. Fa anys que el tracto a Madrid per les meves responsabilitats com a portaveu del grup parlamentari a la Comissió d’Afers exteriors. Els vam trobar passejant pel camí de ronda de S’agaró. Anaven acompanyats d’un altre matrimoni, tots amb fills. Vàrem mantenir una breu i protocol·lària conversa a peu dret. Se’m va acudir preguntar als amics quina combinació d’avions havien agafat per arribar a Barcelona: si per Kiev o per Moscou....em van respondre que no, que tenien l’avió privat aparcat a l’aeroport de Girona. Em va quedar una cara una mica d’estúpid, suposo. Aquests tipus de turisme també està a la Costa Brava i diuen que troben a faltar hotels de cinc estrelles per invitar als seus amics. Un canvi en profunditat.

Interès per Dalí. Molts d’ells també tenen un viu interès per l’obra de Salvador Dalí. L’últim cop que vaig estar al museu de Figueres acompanyat una diplomàtica nord-americana, era el mes de maig d’aquest any, vaig notar per primer cop en la parla, la fal·lera per les fotos, els moviments més aviat decidits....que el museu estava ple de russos. El president del Parlament d’una república exsoviètica ha viatjat amb la família a Barcelona aquests dies amb dos objectius: veure el primer partit de Lligar del F.C. Barcelona (un Barcelona-Llevant) aquest diumenge i visitar el Museu Dalí.

El llibre que s’haurà d’escriure. Ja fa anys en Frederic Sunyer, l’amic farmacèutic de Palafrugell, em va facilitar la primera trobada amb el periodista Carles Sentís a la seva casa de Calella de Palafrugell. Des d’aleshores i durant força anys era una agradable tradició de l’estiu repetir la visita i estar una llarga estona xerrant o més exactament escoltant i preguntant a un home tan dens en experiència i coneixements. Recordo que sempre li agradava descriure, amb paraules precises i en veu baixa, els inicis dels turisme a la Costa Brava. Josep Pla, Carles Sentís.....segur que avui pensarien en escriure un llibre o uns papers anomenats, aproximadament, “Quan els russos van arribar a la Costa Brava”.

El Museu del Suro. El dilluns 12 d’agost vaig visitar els responsables de Retecork a la seva seu de Llofriu i després van ser molt amables acompanyant-me a satisfer un desig pendent: visitar el nou Museu del Suro de Palafrugell. Retecork és la federació d’associacions de municipis surers del sud d’Europa. No es pot pas deslocalitzar la producció surera, que sempre es fa prop d’on hi ha suro: Portugal, Extremadura, Catalunya, la costa mediterrània francesa, Sardenya i el nord d’Itàlia. El mapa és precís. En Lluís Medir, farmacèutic de Palafrugell, president de Retecork els últims anys i polític de llarg recorregut i en Guillem Genover, actual vicepresident de la xarxa europea, van tenir l’amabilitat d’acompanyar-me a visitar el nou museu. Si no ho han fet els hi recomano vivament una visita. El projecte museogràfic està pendent d’una actualització que arribarà en breu i el vídeo de mitja hora, molt ben elaborat, ajuda a entendre la importància de l’empresa surera a Palafrugell, el brogit de Can Mario fins l’any 1993, ara fa vint anys. Una magnífica introducció a aquest món és el llibre “La contribució catalana al desenvolupament de la industria surera portuguesa” del professor Jordi Nadal i Oller i el doctor Pere Sala.

Mirant el Canadà? M’han dit que la diputada Carme Chacón, que va estar a 22 vots de ser secretària general del PSOE (que vol dir 11 vots per girar el resultat) ha posat la mirada a una universitat de Canadà on vol anar a impartir classes de dret i federalisme per posar una mica de distància a l’agitada batalla pel lideratge del PSOE. La pregunta a la que no tinc resposta és si farà compatible les seves estades a Canadà amb l’escó de diputada per Barcelona.   

El 2021, l’apocalipsi segons Pere Navarro i la sordesa de Mariano Rajoy

L’any 2021. D’aquí a vuit anys s’acaba el període de concessió i explotació de l’autopista AP-7. Tenint en compte que és una autopista construïda els anys seixanta del segle passat, estem realment a la recta final de la concessió, segons la data del contracte i segons la data reiteradament confirmada en respostes oficials del Govern de l’Estat. Recentment la concessionària de l’autopista ha realitzat diferents obres de millora i ampliació. Dimarts que ve la ministra de Foment inaugurarà l’accés a Fornells de la Selva. Haurem d’estar molt a l’aguait si l’any 2021 s’acaba el peatge d’explotació i queda només un peatge molt més baix de conservació i manteniment. L’antiga autopista entre Bilbao i Sant Sebastià fou la primera de l’Estat que va acabar el període de concessió i ara per transitar per ella es paga una quantitat molt més modesta pel manteniment. D’aquí a vuit anys veurem si hi ha molta lletra petita o no que permet allargar la concessió. De moment, celebrem l’obertura de l’enllaç de Fornells de la Selva tot partint de la tant invocada “presumpció de bona voluntat”.

Una autovia fora de termini. El desdoblament de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils (menys de 5 quilòmetres) no estarà acabat el gener de 2014 que és la data que figura en el contracte de construcció. L’empresa constructora ja ha presentat al Ministeri de Foment fins a dos “reprogramacions” que suposen un allargament en la construcció d’entre 4 i 6 mesos, avui per avui. El govern del PP va heretar una obra empantanegada de l’anterior govern socialista i no ha sabut executar cinc quilòmetres en el període acordat en un contracte. De la resta de la N-II desdoblada, cap notícia.

Els nervis de Pere Navarro. No vull defugir els trasbalsos propis: és cert que el transcendent moment polític que estem vivint a Catalunya està posant potes enlaire el tradicional sistema de partits dels últims vint-i-cinc anys. Començant pel pes de CiU allunyat de les majories absolutes d’altres temps. Però si un líder polític sembla que fa cops de cua en la seva estratègia, aquest és Pere Navarro que ha passat de defensar el dret a decidir a anunciar les set plagues bíbliques que cauran sobre Catalunya si exercim el dret democràtic a decidir el nostre futur després de 35 anys d’un sistema polític rovellat. Navarro deu conèixer l’enquesta que circula pels despatxos de Barcelona i que situa en una forquilla d’entre 16 i 13 diputats els següents partits per l’ordre que els escric: PP, Ciutadans, Iniciativa per Catalunya-Verds, PSC. La direcció dels socialistes catalans ha decidit competir en el terreny del PP i Ciutadans. Que s’oblidin els socialistes catalanistes de tenir en el PSC un partit respectuós amb el dret a decidir. Aquesta és una mala notícia perquè sense els socialistes és difícil eixamplar i explicar el sentit de la consulta en algunes parts importants i molt poblades del país. Afortunadament, són significatius els noms socialistes que recolzen el dret a decidir. Hauríem de mirar que fossin més i més. Les primàries del PSC a Barcelona per elegir el seu candidat a alcalde seran un termòmetre important. Per dir-ho d’alguna manera, el paper del PSC el 2013 i 2014 té el mateix sentit històric que el paper que va jugar el PSUC els anys 1975 a 1983. No és segur que el comportament sigui el mateix.

Què passa a Catalunya? Tradicionalment el titular del poder a l’Estat, en època franquista i en època democràtica, sempre havia tingut a prop un català que li ajudava a entendre els humors i les aspiracions dels catalans. Ens hem de remuntar a López-Rodó i els tecnòcrates de l’època (bons professionals del règim dictatorial que van salvar aspectes importants com el que va aconseguir Josep Maria de Porcioles preservant el Dret Civil català). Convé parlar també de Carles Sentís, un home que no va ser mai ministre però que va convèncer a Adolfo Suárez del retorn del president Josep Tarradellas i el restabliment de la Generalitat abans de l’aprovació de la Constitució (gest d’una transcendència molt alta pel que suposava de continuïtat de la legitimitat prèvia a la Constitució). Narcís Serra va jugar el seu paper en els Governs de Felipe González, no sempre remant precisament en el sentit dels anhels d’autogovern però explicant com fer relacionar González i Pujol (a qui va intentar  enfonsar políticament). Un paper semblant va tenir Josep Piqué el 1996 quan va entrar com a ministre  independent que els dilluns al matí despatxava amb Pujol abans d’agafar el pont aeri cap a Madrid. Zapatero ja no es va recolzar mai ni en Montilla ni en Chacón en l’època de ministres (que volien que Maragall retirés la reforma de l’Estatut un cop el PSOE va arribar a la Moncloa el 2004). Quan Montilla va ser president va enviar alguns missatges sobre la “desafecció dels catalans cap a la política espanyola” que eren un avís seriós i meditat. Però Zapatero va tirar endavant amb els seus instints i conversant amb catalans (no sabem si amb gran maquiavel·lisme o amb una inconsciència terrible. Un cop Miquel Roca va sortir de la Moncloa xocat després d’un dinar amb Zapatero). La qüestió és que el president Mariano Rajoy és el primer president del Govern espanyol que no para l’orella al batec de la societat catalana. En el seu cercle de col·laboradors no té cap català dotat de finezza per desentrellar el moment actual del mal humor dels catalans. El dia que fem l’inventari dels motius que han provocat el lliscament de les plaques tectòniques, no es pot negligir aquest fet. Perquè, és clar, ningú es creu que la senadora Alícia Sánchez-Camacho sigui una veu respectada i ponderada en els cercles de poder de Madrid. 

No apte per a menors d’edat

Fa un any, juliol de 2012, milers de persones estaven preparant la manifestació de l’11 de setembre que va esdevenir històrica amb un milió i mig (dels de veritat) de catalans i catalanes que vàrem expressar cívicament una determinació que s’havia anat covant en els mesos anteriors. Un món s’acabava i un de nou s’albirava. Tot era il·lusió i un punt d’emoció. El mateix mes de setembre el president va anunciar eleccions avançades. Els objectius polítics canviaven perquè tots vàrem saber llegir un nou moment que tot just s’engendrava. Una nova etapa no apte per a menors d’edat en els afers de la brega política nacional.

Ningú va dir que seria fàcil. No era apte per a menors una causa democràtica, l’exercici del dret a decidir, que ha tingut per resposta, no democràtica, informes falsos de la policia espanyola (el ministre de l’Interior ja hauria d’haver dimitit), difamació a cabassats contra dirigents socials i polítics catalans, un increment dels serveis secrets a Catalunya (una salutació des d’aquí), gravacions patètiques i d’encàrrec desconegut en reservats de restaurants de Barcelona, un devessall de lleis que limiten la nostra autonomia política (aquesta és la resposta “intel·ligent” de la política espanyola?), un ofec a les finances de la Generalitat i un president del Tribunal Constitucional espanyol amb el carnet del PP a la butxaca. Ens ho podíem imaginar fa un any? I tot això només és una mostra d’una ofensiva que un dia tots plegats podrem explicar amb més detalls. Una ofensiva que provoca patiment, cert, però que té per resposta la resistència. Alguns dels que van encarregar “que primer es trenqui Catalunya que no pas Espanya” estan sorpresos de la nostra capacitat de resistència.

Ja hi som pel tros però encara en veurem de molt grosses. Fa tres cents anys que no tenim poder substantiu, estem desentrenats en les coses serioses del poder. Ara estem lliurant una batalla democràtica i pacífica que, en bona mesura, també servirà per saber si els catalans tenim prou força i determinació per aconseguir el poder substantiu. Depèn de nosaltres. No tot era la il·lusió pura de fa un any, havíem d’arribar fins aquí. No apte per a menors. Les adversitats formen el caràcter.

La fletxa fallida

Intent fallit. En les últimes dues setmanes poderoses forces han intentat enderrocar el president del Govern espanyol des de les seves pròpies files. Vist a pilota passada, ja fa mesos que es preparava una fletxa enverinada que havia de tocar els òrgans vitals d’un president que molts dels seus han vist amb desgrat des que va perdre les eleccions de 2008. No l’han matat però l’han deixat mal ferit. Rajoy no caurà però la combustió serà lenta i agònica. Veiem com han arribat fins aquí.

La germinació. Ara s’entén molt més la sortida de la presidència de la Comunitat Autònoma de Madrid d’Esperanza Aguirre (a l’espera de nous destins), ara s’entenen molt més les dues entrevistes atrevides i desafiants d’un expresident José María Aznar que es mostrava del tot disponible a tornar a la política activa en les més altes responsabilitats. Tots sabien, des de l’hivern, que el malestar prenia forma en les entranyes de l’home que durant vint anys havia portat les finances del partit i en sabia tants secrets: Luís Barcenas. Ell no tenia la intenció de disparar la fletxa més alta. Ell, peça determinant, tal vegada el cervell, de la trama Gürtel, només demanava protecció i quedar apartat de la causa i dels jutjats. Demanava protecció a un partit hereu d’una tradició política on els òrgans nuclears de l’Estat (fiscalia, jutges, policia...) molts de cops són molt propers a la dreta política, econòmica i mediàtica. Ell, íntimament, creia que el que demanava li havia de ser concedit perquè així “s’havia procedit tota la vida”. Com que passava el temps i no es resolien el seus mals de cap ni es garantien els seus secrets (cortina espessa que amagava grans fortunes pròpies i de tercers al cor d’Europa i a l’Amèrica d’amplis horitzons), va decidir comentar l’assumpte a un advocat inquietant i de feines brutes: Jorge Trias Sagnier, home que tots els que l’han tingut d’advocat n’han parlat malament. Exponent de la burgesia rància amb dificultats per arribar a final de mes. Un home disposat a tot. Per això va fotocopiar tots els documents que li van ensenyar amb la comptabilitat B del Partit Popular i els va entregar – a efectes lucratius no ponderables- al diari El País. Trias Sagnier havia derrapat, Barcenas negava l’autenticitat però redoblava la pressió sobre el partit amb el que mantenia una relació tan íntima amb les persones que es trobaven a les entranyes del comandament. Ell sabia que si obria les comportes, s’emportava per endavant una imatge cultivada durant vint anys, de partit de dretes “decent” i allunyat de la corrupció. Així va guanyar aquest partit les eleccions de 1996 i des d’aleshores havia mantingut aquesta imatge. Imatge impol·luta  tot i que, amb una colossal hipocresia, anava proposant ofegar el finançament públic dels partits (això m’ho conec perquè he estat ponent de les reformes legals dels últims vuit anys en aquesta matèria) mentre rebia finançament privat en un país on, segons un informe de la Unió Europea, el preu de construcció d’un autovia duplica el preu d’una autovia a Alemanya. Caparra de la gran orgia de ciment dels últims 25 anys de fons comunitaris.

Trencament i deslleialtats. El mes de març Barcenas va trencar amb la direcció del partit. Era un asteroide descontrolat que podia impactar en qualsevol moment. Es queixava als anteriors dirigents del partit. I no hi ha res que faci entrar més en comunió les voluntats que un home ferit en conjunció amb els antics a qui no els agrada com ho fan els hereus. La secretaria general del partit de la dreta espanyola no va desactivar la bomba amb cura en cada un dels fils que s’havien de tallar. La senyora De Cospedal (el pare es deia Cospedal, sense el De, quines coses que té la dreta manxega!) va actuar sense tàctica ni estratègia, va cremar les naus i s’ha cremat a ella com a successora (idea que acariciava des del seu cigarral de Toledo). Aquí, una mica a la desesperada, entrava en joc el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, que va rebre ordres de canviar el fiscal i remoure aviat el jutge substitut. Gallardón, corredor de fons que ha ballat amb totes, va pensar que en aquest Far West si queien tots morts ell podia quedar primer. Gallardón es va decantar per la tropa de la conspiració amb Aznar i Aguirre al davant. Gallardón és, avui, un dels homes més odiats a la Moncloa.

Arriba Ramírez Codina. Gallardón no feia la feina, Bárcenas entrava a la presó. El volcà podia explotar en qualsevol moment. Si els papers de la comptabilitat publicats a El País eren una frivolitat de Trias Sagnier, la trucada a El Mundo era traspassar el rubicó. Pedro J. Ramírez Codina, vedet amb plomatge vistós del Madrid de les conspiracions i les fogueres de les vanitats, entrava en acció. Estava decidit: l’objectiu era fer caure Mariano Rajoy Brey (aquest escèptic que va repudiar, per temperament, el pensament dur de l’aznarisme, i que veia passar el temps sense intervenir l’autonomia de Catalunya – “mételes caña a los catalanes, Mariano, que ésto siempre nos da votos”.

El cop no és fatal. El Mundo pública els SMS Rajoy-Bárcenas, el dia després Bárcenas ho explica tot al jutge. Però quan el jutge li demana els “rebuts” de les entregues diu que no els feia “por qué no era elegante”: El PP marianista respira alleugerit. La línia de defensa judicial serà paraula contra paraula. I Bárcenas s’anirà desdibuixant. Les ferides i els odis són immensos dins el PP, Rajoy s’ha salvat però el dany és irreparable. La fletxa ha estat fallida, Aznar rabiós. Avui els dos principals partits espanyols, PP i PSOE, busquen nou cartell electoral per a les eleccions de 2015.

Mentides, vídeos i combustió. Quantes semblances amb aquells trenta mesos embogits del 1993 al  1995. Ara és el president del Tribunal Constitucional el que està tocat per mantenir la seva militància en un partit polític (error, gran error!). El Mariano Rúbio de 2013. I ara, com aleshores, actuació estel·lar de Pedro J. Ramírez Codina. Allò va acabar amb un vídeo amb Exuperáncia Rappú i les fantasies de blonda. No descartin noves estrenes mundials ben aviat en les pantalles de plasma. 

França s’aprima

La República Francesa està descobrint, a passes de gegant, que és molt més del sud d’Europa del que es pensava. Amb un fort aparell públic (el gaullisme va fer una dreta social pública forta) en estat d’aprimament, el Tribunal de Comptes ha tret a la llum un informe aquesta setmana en la que diu que la reducció del dèficit passa per la supressió de 10.000 llocs de funcionaris o l’increment de dues hores de treball dels existents més la no reposició de places. França tampoc podrà complir l’objectiu de reducció del dèficit dintre de l’ortodox 3% que demana la legislació europea. Acabarà l’any amb un 3’7% de dèficit segons el Tribunal de Comptes. França, gran país, haurà de donar una resposta per flexibilitzar la política d’austeritat dictada per Alemanya. D’aquí a uns anys es veurà tot aquest període de rigor de matriu germànica com una gran tortura dintre la gàbia d’or de l’Eurozona sense uns fruits positius. Alemanya ha fet canviar constitucions en una setmana, però la realitat és més tossuda. Tornem a una recuperació de competències dels Estats a l’espera d’un lideratge europeu autèntic i magnànim (Europa unida de veritat i no pas Europa com a mercat de negocis amb guanyadors i perdedors).

Croàcia arriba- Avui, 1 de juliol Croàcia ha esdevingut l’Estat 28 de la Unió Europea. Hi arriba amb poca passió perquè veu que Europa està mancada de lideratge i de projecte. Hi arriba abans de complir els 20 anys del final de la guerra amb Sèrbia. Una gran notícia per passar pàgina de les guerres dels Balcans del anys 90 del segle passat. Croàcia s’haurà d’acostumar a alguns hàbits nous i podrà fer menys comerç amb l’Estat fallit de Bòsnia i Hercegovina i amb Sèrbia. Malgrat l’ambient pessimista del moment, una bona notícia per tots, també per la pròpia Croàcia.

Kosovo, soci d’Europa- Aquesta setmana el Consell Europeu ha aprovat la candidatura de Sèrbia per accedir a la UE i les negociacions, llargues, començaran el gener de l’any que ve. Però la UE també ha firmat un acord d’associació amb Kosovo. Aquesta firma suposa el definitiu reconeixement de Kosovo per part de la UE. El Regne d’Espanya s’ha hagut de menjar la seva retòrica contrària al reconeixement de Kosovo i ha votat abstenció. En les relacions internacionals regeix la norma: qui calla hi està a favor.

Cayo Lara i el dret a decidir

Ha passat quasi desapercebut (foto amb peu de pàgina) però el líder de l’esquerra postcomunista Cayo Lara ha estat aquesta setmana a Lloret de Mar i a Blanes on ha defensat el dret del poble de Catalunya a exercir el dret a decidir després de 35 anys d’un consens constitucional que s’ha anat desgastant. Els plantejaments ideològics d’aquest company d’hemicicle estan bastant lluny dels meus però és destacable que el líder d’un partit que es pot convertir en el tercer a les eleccions europees i a les generals defensi el dret a decidir. A vegades estem tan desconnectats de la realitat política espanyola (com si no existís, i existeix i es mou) que fem més cas a la defensa al dret a decidir d’un professor alemany que aquesta setmana ha passat per Barcelona que al líder d’una força amb milions de votants. 

Eleccions avançades a Andalusia

El president de la Junta de Andalusia, José Antonio Griñan Martínez (Madrid, 7 de juny de 1946) ha anunciat que no es tornarà a presentar a unes eleccions, ha fet un discurs de la renovació (als 67 anys, després d’una llarga etapa de ministre, diputat, conseller i president de la Junta) i ha anunciat eleccions primàries per escollir nou líder i candidat del PSOE-A pel juliol  d’aquest any. Tot i que diu que vol completar el mandat de tres anys que li falten, ningú se’l creu. Després de l’elecció de la nova candidata, molt probablement Susana Díez (el socialisme andalús és molt complicat i convocar tant ràpid unes primàries té per objectiu no deixar organitzar als contrincants), les eleccions es poden precipitar en qualsevol moment de l’any que ve. Eleccions molt avançades a Andalusia amb dos objectius: un lideratge nou que es pugui presentar i guanyar abans dels judicis dels ERO (gran escàndol de clientelisme a gran escala) i eleccions abans de les generals de 2015 que Griñan està convençut que no aniran bé al PSOE si Rubalcaba continua entestat en el lloc de comandament. Després de més de 30 anys a l’arena pública, aquest home de 67 anys ha tingut l’habilitat de sortir per la porta gran amb un discurs renovador. És molt difícil sortir bé de la política, he vist tanta amargor en els moments de plegar! I el PP sense líder vitaminat per guanyar a Andalusia després del cant del cigne de Javier Arenas. El PSOE-A és un poder fàctic molt important en el tauler polític espanyol. I si li surt bé la jugada de les eleccions avançades, serà un actor clau en l’elecció del nou líder del PSOE. 33 anys de govern a Andalusia i una operació lampedusiana perquè tot canviï perquè tot continuï igual. Destacable. 

Ja hi som pel tros

Ja hi som pel tros- Aquesta és una expressió molt catalana: “Ja hi som pel tros” que vol dir que quan estàs a la meitat del camí millor acabar les coses perquè sinó prendràs mal. En el procés cap a l’exercici del dret a decidir ja hi som pel tros i crec sincerament que és bo que la societat catalana expressi els seus punts de vista sobre el seu futur col·lectiu (ja veurem al final amb quina escletxa legal). El debat està instal·lat al carrer. I l’èxit del concert del passat dissabte a la nit va demostrar que no estem davant d’una flamarada. El meu amic diputat britànic Bob Walter se’n fa creus de com compliquen les coses a Madrid. Walter, membre destacat del Partit Conservador britànic, exhibeix amb orgull, en una taula del menjador del Consell d’Europa a Estrasburg, que el Govern de Cameron ha patrocinat i acordat la data i la pregunta del referèndum escocès del 18 de setembre de 2014. Acte seguit, Walter, de forma democràtica, desplega els seus arguments pel no a la independència d’Escòcia. En la mateixa taula, el seu col·lega i contrincant, Lord Tomilsson expressa una opinió contrària. Quedo meravellat de tanta pulcritud democràtica. No ens ha de fer por debatre el sí i el no. I els nostàlgics dels anys 80 i 90 del segle passat (sí però no) em sembla que no entenen que no hi ha gaire espai electoral per  “l’anar-hi anant”, ara ja hi som pel tros.

Tancar Catalunya

Els plans de Soraya. Hi va haver un temps, durant el franquisme, que es va escriure un llibre titulat "Construir Catalunya", era tot un programa per restaurar un país i unes institucions que havien patit una guerra civil, una derrota i quaranta anys d’intent d’assimilació. Hi va haver un temps, durant les primeres eleccions democràtiques, que es va utilitzar un eslògan que deia "Aixecar Catalunya", un temps d’esperança per reconquerir la llibertat, alliberar les nostres energies creatives, dinamitzar l'economia.... recuperar la Catalunya autònoma que després va rebre, a partir de començaments de segle, garrotades i laminacions. Aquest divendres la vicepresidenta del Govern d’Espanya, aplicada opositora de l'Estat amb un menyspreu còsmic a la tradició política recent, ignorant de la història i més alta mandarina que política amb vibració interior, acaba d’anunciar un nou programa polític de l'espanyolisme governant: tancar Catalunya.

Un propòsit nascut de la ignorància i la miopia. Hi havia un temps que a la Moncloa hi havia polítics, ara hi ha virreis que sabrien administrar més les colònies d’ultramar que un Estat amb una crisi territorial profundíssima. Només des d’aquesta ignorància es pot proposar tancar les institucions bàsiques del sistema institucional català: el Consell de Garanties Estatutàries -el nostre tribunal constitucional en l’àmbit de les nostres competències-, el síndic de greuges, el servei català de meteorologia, l'organisme que vetlla per la lliure competència.... tota aquesta tropa que han escrit aquest document devien escoltar, de petits, a casa, el feliç que eren els seus pares com a alts servidors d’un estat centralitzat i predemocràtic. Tancar Catalunya, tancar l'Estat autonòmic, tallar amarres amb aquesta Catalunya desvinculada emocionalment d’un Estat espanyol ineficient.... quins cracks, quins patrocinadors del fi de cicle que s'acosta!

Sobresous. Aquesta setmana un diari de la dreta madrilenya que sobretot vol vendre diaris i aplaudir l'aguirrisme i l'aznarisme, ha publicat els "sobresous" que durant anys i anys han cobrat els mes alts càrrecs de la direcció del PP. El més preocupant de tot això és que la dreta espanyola té la “patxorra” d’estar convençuda que amb el sou de diputat no es pot viure cada mes. Tot un manifest sobre la vida i el servei públic.

Que farà Espanya? En el Consell Europeu de finals de setmana molt probablement s’acceptarà la candidatura de Sèrbia per iniciar negociacions per entrar, algun dia llunyà, a la Unió Europea. L'altra cara de la moneda és que els 27 donaran un estatus de partenariat privilegiat a Kosovo. A la pràctica és el definitiu reconeixement de Kosovo per part de la Unió Europea. L'acord s'ha d’adoptar per unanimitat. El Regne d’Espanya, que farà? Ser més papista que el Papa? Es menjarà les seves paraules del passat i firmarà que sí..... i ja veurem com ho explicarà.

Agramunt. Divendres 21 de juny, primer dia de l'estiu. He anat a fer una xerrada-col·loqui a Agramunt, a l'Urgell. Una conducció agradable per l'Eix Transversal, els camps de ponent en un vespre dolç. A la conferència sobre el dret a decidir hi han vingut regidors i militants socialistes i fins i tot el regidor únic del PP que s'ha passat al grup mixt. Col·loqui llarg, convicció que el dret a decidir s'instal·la com un principi democràtic transversal que desborda les fronteres dels partits. Miro, a mitjanit, la portalada romànica de l'església del segle XII i torno cap a casa.

Del TAV, els visats, la N-II i l’estabilitat en el govern

Les obres de la Seu- Dilluns 10 de juny. Visito la zona del carrer Gironella i l’antiga Plaça Europa (que mai tornarà a ser plaça) de Girona, l’àrea més castigada per les eternes obres de l’entorn de l’estació del tren d’Alta Velocitat. Quina falta de programació! He vist que el dimarts 11 a la Comissió de Foment es discutirà un tema semblant sobre la imminent posada en funcionament del TAV Madrid-Alacant sense que les obres d’urbanització del voltant de l’estació d’Alacant estiguin acabades. Els veïns del carrer Gironella ja podran circular i fer el gir cap a Emili Grahit en poques setmanes. Els veïns de l’antiga Plaça Europa, en canvi, encara hauran de viure amb unes balles que els hi han enfonsat els negocis durant cinc o sis anys. Encara hi ha molta feina a fer de diàleg amb el Ministeri de Foment per trobar nous usos a l’ampli espai de l’antic Parc Central i l’antiga Plaça Europa. Per cert, convindria trobar alguna nova plaça per batejar-la amb el nom d’Europa, la de davant de l’estació de trens, per exemple.

Visats antidiluvians- Dimarts 11 de juny, em tanco a documentar-me bé per preparar la interpel•lació que faré dimecres al ministre Margallo sobre l’agilització del l’obtenció de visats turístics, de negoci, de congressos o d’investigació per entrar a l’Estat espanyol. Em quedo amb una dada que demostra la necessitat de modernitzar la xarxa consular: el temps per obtenir un visat per entrar a Espanya està entre els 10 i els 20 dies. El temps per obtenir un visat per entrar a Alemanya, França o Itàlia és de entre 2 i tres dies. I tots els estats de la zona Schengen es regeixen per la mateixa norma. Aquesta ineficàcia resta competitivitat a les empreses que fan comerç internacional o al turisme.

No ajudar al turisme- Parlant de visats, una altra notícia que clama al cel sobre la ineficiència de la xarxa consular. L’administració aeroportuària catalana va detectar que uns tour operadors de Colòmbia volien organitzar un combinat de vol Bogotà-Barcelona amb la companyia Avianca (vol que ara ja està en funcionament) i un creuer pel Mediterrani amb Barcelona com a punt de partida i arribada. Sembla ser que existia un mercat interessant de colombians de classe mitja i mitja alta atrets per aquesta oferta. Les traves per aconseguir visats van ser tantes que el tour operador ha decidit fer volar els clients a Miami i oferir-los un creuer pel Carib. Quan parlem d’un Estat ineficient, parlem d’això, per exemple.

Les obres de la N-II- He rebut respostes oficials del Govern de l’Estat sobre les obres de la N-II. El resum és molt senzill: de tot el que havien pressupostat per 2012 pel tram Caldes de Malavella-Sils, s’han gastat només un 4’62%. Les obres de reinici de l’obra van ser adjudicades el 17 de setembre de 2012 i tenen un període d’execució de 15 mesos. Haurien d’estar acabades el desembre d’aquest any o el gener de l’any que ve. He de trucar a l’alcalde Salvador Balliu perquè em digui com va el ritme de les obres. En els diferents trams de Girona a la Frontera francesa, reconeixen que es van gastar un 0% del que van pressupostar. I del tram Maçanet de la Selva-Tordera reconeixen que es van gastar un 0% i que aquest tram de carretera ha deixat de tenir interès per la Xarxa General de carreteres de l’Estat i que, per tant, no serà desdoblada. El 26 d’abril de 2012 la ministra va obrir la porta a traspassar la carretera, en aquest tram, de 9 quilòmetres, a la Generalitat. Si ho fan amb la dotació pressupostària suficient, estic segur que el Govern català faria les obres amb determinació i rapidesa. No es pot deixar un nucli de més de 200 mil habitants de les comarques gironines (Selva marítima i part de la Selva interior) sense connexió amb autovia a Girona, a no ser que els plans del Govern és que Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar cada cop tombin més cap a la zona metropolitana de Barcelona. Mapes, mapes, mapes....

Governar i fer la consulta- El president de la Generalitat ha presentat el Pla de Govern per la legislatura 2012-2016. Seria absolutament estúpid que es quedés instal•lat en el debat polític català un fals binomi entre governar o fer la consulta per exercir el dret a decidir. L’exercici de la consulta forma part del programa de govern però només des de l’estabilitat del govern del dia a dia es pot construir un futur de llibertat. Aquesta és una legislatura que molts volem que sigui excepcional però fins i tot en els moments més importants de la història no es pot deixar de governar el dia a dia. I ara més que mai les decisions del dia a dia són importants perquè en un context de crisi econòmica unes bones o unes males decisions poden condicionar el ritme de la recuperació econòmica. Les agendes corren en paral•lel i una gran majoria del Parlament de Catalunya sosté l’opció del govern de celebrar una consulta sobre el dret a decidir. Que es pugui celebrar o no dependrà dels passos a donar en els propers mesos i de la resposta democràtica o esclafadora que doni el Govern central. Fem les coses per la via dels mecanismes constitucionals i segons es contempla en el l’acord d’investidura i governabilitat CiU-ERC: primer demanem la celebració d’un referèndum al Govern espanyol i autoritzat pel Congrés dels Diputats. Continuem amb la tramitació de la Llei catalana de Consultes. Tot amb les màximes garanties jurídiques. Esperem la reacció.