Apunt de final de juliol

29 de juliol- Dimarts i dimecres d’aquesta setmana en els ambientes més ben informats i en els llocs de decisió de Madrid el to vital era d’un fatalisme incommensurable. Dimarts al Congrés, a la Moncloa i a la Zarzuela, semblava talment que l’euro descarrilava definitivament. Subterràniament s’estava lliurant una partida d’alt voltatge. El govern alemany demanava a l’espanyol que optés pel rescat total (300.000 milions d’euros). L’espanyol li deia que no demanaria el rescat. La prima de risc arribava als 611 punts de diferencial amb el bo alemany. Els interessos del deute espanyol en el mercat internacional secundari es pagaven al 7’5%. Dimarts i dimecres a Madrid semblava que el cel gris augurava una apocalipsi inevitable. Ja es parlava de reduccions de salaris en el sector públic i privat d’un 25%, de reduccions de les pensions...dijous el president del Banc Central Europeu va pronunciar unes poques paraules –quinze- i el cel gris es va obrir. Què havia transcorregut en l’entremig que ens hem perdut? El missatge del govern espanyol a l’alemany va ser: no caurà Espanya, caurà l’euro si continueu jugant així. Potser només hauria caigut Espanya però Alemanya se n’hauria ressentit fins a uns límits incalculables. La canceller Angela Merkel va trucar al president del BCE, Mario Draghi. I, aparentment, tot va començar a canviar. Hem de veure el comportament dels mercats durant el mes d’agost. L’acceleració dels acords del Consell europeu del 28 i 29 de juny –bancarització europea, supervisió europea, fiscalitat europea...-Els governants que volen vendre optimisme diuen: “ja sabíem que a l’últim minut Merkel no ens deixaria caure”. Però tots estaven espantats. I si aquest és el mètode alemany, sadisme europeu més que no pas la vella fraternitat europea.