Aquella mateixa felicitat íntima que vaig tenir el dia de
la inauguració de la A-26 molts cops he imaginat que la podria viure en la
inauguració d’alguns trams significatius de la N-II desdoblada. Però hem
fracassat tots. Ja fa algunes setmanes que ho vaig escriure en aquestes
pàgines. Val a dir que mai com el 1996 CiU ha tornat a tenir una posició
aritmèticament indispensable en la política espanyola. En les dues legislatures
del president Zapatero (que era molt juganer i frívol), el PSOE va tirar
endavant els pressupostos amb el PNB. En aquells set anys la N-II va ser tema
per un debat de política general (Zapatero va respondre que sí, que es faria.
Sempre responia que sí, amb aquella mirada que no saps si et fa l’amor o et
“collona”). També vaig fer una interpel•lació al Ple del Congrés al ministre
José Blanco sobre la N-II. El primer cop en 32 anys de democràcia que un diputat
per Girona podia portar la N-II al Ple del Congrés en forma de debat llarg i
votació d’una moció. Va ser llarga la negociació de la moció. Blanco em va
convidar a volar amb ell en l’avió Falcon del govern cap a Girona. Era la
mateixa tarda de la interpel•lació i Blanco venia a l’acte d’inici de la
perforació del túnel del TAV a Girona (un altre exemple d’obra que es pot fer
amb poc temps si hi ha voluntat de l’administració. Perquè ara l’obra pateix un
absurd retard, ja en parlarem una altra setmana). Tinc a les mans el que vam
pactar i votar per unanimitat del Ple del Congrés l’últim dimarts d’abril de
2010 (quinze dies abans que Espanya estigués a punt de ser intervinguda): inici
de les obres de Caldes a Maçanet de la Selva abans de finals de 2010 i inici de
les obres de Maçanet a Tordera abans de finals de 2012. Mirat des d’avui, el
incompliment d’aquell acord és penós. Va ser el moment que el PSOE es va
comprometre més i que va incomplir més. Fa unes setmanes, parlant amb Víctor
Morlán, avui diputat per Osca, durant set anys totpoderós secretari d’Estat
d’Infraestructures del Ministeri de Foment del Govern Zapatero, em reconeixia
que la N-II no era un tema d’alta prioritat de l’equip ministerial. Em va
reconèixer els esforços fets per un dels diputats del PSC per salvar la
situació i em va dir que en l’últim ajust pressupostari de 2010 només van
quedar, en veritat, dos mil milions per obres a tot l’Estat. Dos mil milions
per tot l’Estat és molt poc en uns pressupostos generals. D’aquella bossa n’havia
de sortir l’adjudicació del tram Caldes de Malavella-Sils abans de les
eleccions del 20 de novembre de 2011 en una mena de traca electoral pensada
pels socialistes per salvar els mobles de set anys d’incompliments. Morlán, en
aquella nit passejant per la plaça de
Santa Ana de Madrid, em va reconèixer la realitat: “feia sis mesos que tots
estàvem en desbandada i ningú es va ocupar d’adjudicar aquella obra tot i que
teníem encara uns pocs diners disponibles”. Postal de l’inici del naufragi. Ho
haurien pogut fer, i no ho van fer. O no ho van voler fer. Se m’ha acabat
l’espai. La setmana que ve continuaré amb els 7 mesos perduts de govern del PP
en tot allò referent a la N-II. Hi ha dades desesperants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada