09 d’agost 2012

Les obres de l'Estat a Girona (I): la N-II


Un inventari- Aprofitaré aquest mes d’agost per fer un repàs de l’estat d’execució (o paràlisis) de les principals obres de l’Estat a les comarques gironines. Repassarem, doncs, amb dades a la mà, l’estat de les carreteres de titularitat estatal, la construcció de la línia d’alta velocitat i els seus retards, les mesures adoptades (o no) per racionalitzar l’ús de bens immobles de l’administració general de l’Estat a la demarcació, l’estat de les estacions de tren, les inversions en l’apartat de Costes (camins de ronda, passeigs marítims, el delicat estat de la zona del Molinet a l’Estartit...). Ja sé que hi ha una forma més cridanera de parlar de tot això: amb una roda de premsa amb quatre frases de traç gruixut. Però em sembla que tant els ciutadans com els periodistes ja n’estan una mica tips d’aquesta traca fàcil que sovint no té la decència ni de mirar per retrovisor dels propis errors ni en el present dels propis incompliments. Parlem, doncs, de la N-II amb dades a la mà i aportant alguns elements nous.
El precedent de 1996- El projecte de desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines té el seu primer precedent l’any 1994 quan el ministre d’obres públiques del moment, Josep Borrell Fontanilles, va ordenar la redacció dels avantprojectes de desdoblament d’uns pocs trams de la N-II i de la N-260 (els túnels de l’actual autovia A-26 entre Besalú i Olot). L’any 1996 el Partit Popular va guanyar per una majoria relativa més exigua del que ells mateixos s’esperaven. Per la investidura i per governació dels quatre anys van haver de sumar els diputats de CiU, PNB i CC. Des d’un punt de vista econòmic (compliment dels criteris de convergència amb la UE) i des d’un punt de vista de compliment dels pactes amb nosaltres (fi del servei militar obligatori, supressió dels governadors civils, traspàs de la policia de trànsit als Mossos...) va ser una legislatura aprofitada. Els Pactes del Majèstic (tan de bo que avui els pactes es complissin com aleshores) també tenia un capítol d’obra pública. Avui ja es pot dir que aquells pactes ens van permetre accelerar les obres de l’Eix Transversal (la Generalitat mai ha anat sobrada de diners) mitjançant la transferència de fons europeus a les arques del govern català.
La ràpida execució de l’A-26- Aquell pacte també va suposar un impuls definitiu del desdoblament de la N-260 de Besalú a Olot. I també la redacció dels projectes constructius dels dos primers trams de la N-II. El Pacte del Majèstic, poca gent ho sap, es va tancar un cap de setmana a la Cerdanya on van compartir feina i lleure Rodrigo Rato i Joaquim Molins, i les seves parelles. Diumenge a la tarda d’aquell cap de setmana d’abril, les dones dels dos polítics van tornar a Barcelona per l’Eix del Llobregat i l’autopista de Terrassa. Molins va conduir el cotxe on també hi anava Rato per la collada de Tosses fins a parar a Castellfollit de la Roca. Molins, que havia estat conseller de política territorial, coneixia bé els dèficits d’obra pública de Catalunya. Rato, mig grogui, va conèixer en pròpia carn l’estat lamentable de la N-260 sense variants i amb el coll d’ampolla de Castellfollit. Les obres es van executar amb un temps rècord. 6 anys entre l’inici dels tràmits i el final de l’obra. Un exemple de que quan es vol, es pot fer una obra amb molt menys temps del que a vegades ens expliquen. Del dia de la inauguració tinc una foto que aplega a quatre persones que havíem treballat molt per fer possible aquella obra: Ramon Sala i Canadell, Josep López de Lerma, Pere Macias i jo mateix. En Ramon Sala, que tants anys havia lluitat per aquelles obres, va veure que quan s’obre una “finestra d’oportunitats” s’ha d’aprofitar de totes totes. En aquell mateix paquet d’obres es va adjudicar el desdoblament de la N-II entre Fornells i l’aeroport i es van adjudicar, ja en la segona legislatura de majoria absoluta del PP, les obres entre l’aeroport i Caldes de Malavella. Aquesta última obra la va inaugurar la ministra Magdalena Álvarez que es va intentar apuntar el trumfo d’una obra que els socialistes van tenir abandonada, vergonyantment, durant els seus set anys últims de govern.