Oswaldo Payá

Em vaig reunir amb Oswaldo Payá el maig de 2005 a casa seva a l’Havana. Ell estava disgustat perquè havia assistit a la reunió de l’oposició democràtica cubana interna de l’illa. El seu partit no havia volgut participar en aquella reunió. Va ser el cop que el règim castrista em va posar a la presó. La nostra trobada va servir per la reconciliació. Des d’aleshores vaig mantenir una bona relació amb ell i amb el seu germà Carlos Payá que vivia llargues temporades a Madrid. Per reunir-me amb ell, vaig sortir de la residència de l’ambaixador i em vaig sentir, des del primer moment, seguit pels cubans però també pels serveis espanyols. L’ambaixador havia pactat treure’m de la presó i mantenir la meva estada a l’illa en “estrictes condicions de turista”. Però jo encara tenia reunions polítiques per fer. Amb Payá i amb alguns altres. Recordo que vaig canviar cinc cops de taxi per despistar als que em seguien. No n’estava segur. La trobada amb Payá i la seva esposa em quedarà sempre en el record i en la memòria. Era un home bondadós, resistent, de profundes conviccions catòliques reforçades també en les seves adversitats. Era un home de resistència pacífica gandhiana. Ha mort en un accident de trànsit. I si no és així s’hauran d’aclarir les circumstàncies. El govern espanyol manté un contingut silenci perquè la seva prioritat es treure de l’illa l’espanyol que conduïa el cotxe. Recordo quan vaig sortir de casa d’Oswaldo Payá, a la una del migdia. Els carrers d’un barri modest i allunyat del centre, desèrtics. Molta calor. Mirades d’algú que mai sabies si era un pobre sotmès que no se sabia presoner en aquella illa o si era el cap de la “cuadra” dels Comités de Vigilancia de la Revolución. Es un dels pocs cops que he tingut por a la meva vida. La meva por va durar poc, però aquell sentiment de constrenyiment i maltracte és el que sempre va haver de viure Oswaldo Payá i tots els opositors demòcrates. Payá, home conciliador, hauria estat un bon president d’una Cuba postcastrista i democràtica. Serà un heroi de la lluita pel final d’una dictadura que ja dura 52 anys.