La lenta arribada del tren d'alta velocitat a Girona

Cornuts i pagar el beure- El 14 de febrer de 2004 ja hi havia convocades eleccions pel 14 de març. Eleccions generals. Així doncs, el govern estava en temps de descompte i faltaven menys de quinze dies per començar la campanya electoral. El ministre de Foment d’aquell Gabinet ja havia anunciat que es retirava de la política i que no concorreria a un escó de parlamentari. Un vell lleó de la política conservadora espanyola que es va estrenar com a senador per Astúries en les eleccions de 1982, les de la onada socialista felipista. El 14 de febrer de 2004 el ministre de Foment Francisco Álvarez-Cascos firmava per part espanyola el protocol addicional del Tractat Internacional entre el Regne d’Espanya i la República Francesa pel qual es constituïa l’empresa TPFerro i es procedia a la concessió a la citada empresa de les obres de construcció i explotació del tram internacional Figueres-Perpinyà de la línia d’Alta Velocitat Madrid-Barcelona-frontera francesa. Tinc còpia d’aquest protocol internacional a sobre la taula i el redactat és ben clar: l’empresa constructora estava obligada a tenir acabada l’obra i llesta per a la seva posada en funcionament el 9 de febrer de 2009. I, a partir d’aquesta data, l’empresa de capital privat hispano-francesa TPFerro tenia el ple dret de cobrar un cànon d’explotació i conservació de l’obra acabada. Hi passessin o no trens.

“El negoci més rodó”- Una nit em va ser presentat, a Madrid i a peu dret, un empresari valencià accionista de l’empresa TPFerro i estret col·laborador de l’empresa constructora de Florentino Pérez. Quan va saber que era parlamentari per Girona em va dir, ben franc: “la línia d’alta velocitat Figueres-Perpinyà és un dels negocis més rodons que he fet a la meva vida. Fa anys que cobrem sense que hi passin trens!”. Un divendres de consell de ministres de 2009, essent ministre de Foment José Blanco, el govern va acordar un primer pagament de 132 milions d’euros en concepte d’indemnització i compensació a l’empresa TPFerro. Encara no hi passaven trens per aquella obra perfectament acabada. Després s’han produït nous acords de pagament per indemnització i compensació. La xifra actual ja supera els 200 milions d’euros. L’any 2010 el govern socialista es va espavilar per fer passar trens per la via i el túnel de tal manera que ara existeix un servei Figueres-París-Gare de Lyon explotat per l’empresa francesa  TGVEurope. 5 hores i 26 minuts de trajecte, preus a partir de 49 euros. Renfe va quedar fora de joc en aquesta operació. En la programació del ministeri de Foment, el 9 de febrer de 2009 havien d’arribar trens d’alta velocitat fins a Figueres. Encara els esperem avui. Aquests més de quatre anys de demora representen un dels fets més negligents de l’administració de l’Estat a les comarques gironines. Sempre m’ha sobtat el poc interès i crítica ciutadana i periodística que ha suposat aquest fet. Amb més de 200 milions de “multa” per no fer bé els deures ja s’hauria pogut fer el desdoblament de tot el tram sud de la N-II, de Caldes de Malavella fins a la Tordera.

L’Alta Velocitat en menys d’un any- D’aquí a un any, si no passa res molt greu, ja tindrem el servei del tren d’alta velocitat entre Barcelona i Figueres. Aquesta és una bona notícia i entenc que els ajuntaments, especialment el de Girona, comencin a programar l’impacte positiu d’aquesta notícia sobre la ciutat i el conjunt de les comarques gironines. Però mirem un moment el llarguíssim llistat d’incompliment de dates compromeses pel Govern de l’Estat.

Una jugada cara- Fou Álvarez-Cascos (ministre de Foment plenipotenciari, carregat d’impuls després de ser vicepresident primer del Govern i amb les arques plenes de mils de milions anuals de fons europeus per fer obra pública, diner germànic mai reconegut i agraït) qui va donar un impuls a la línia Madrid-Barcelona-Frontera francesa. Cascos, eufòric i encara amb el cap ple de dades de la seva llarga etapa de secretari general del PP, sabia que Girona era, durant tant de temps, l’única província espanyola sense diputat del PP, que l’havia recuperat l’any 2000. Sabia que havia de fer quelcom d’impacte per millorar les magres expectatives del seu partit. I va demanar als escassos dirigents del PP gironí que li demanessin una proposta grandiosa que ell acceptaria al cap de pocs dies de fer bullir l’olla en els mitjans. Li van demanar l’enderrocament de la via del tren, el soterrament del tren convencional i, a més, el soterrament del tren d’alta velocitat i la construcció de l’estació central al centre de la ciutat. Avui, quan el govern central s’ha compromès amb Brussel·les a una contracció de la despesa de 104.000 milions d’euros en el bienni 2013-2014 (Zapatero es va salvar de la intervenció amb una retallada de 30.000 milions d’euros el maig de 2010), aquesta obra en el seu conjunt no s’hauria plantejat. Però, amb molts anys de retard, ara les obres ja estan prou avançades, ja li tenim el peu al coll, i no té sentit que siguin aturades. L’alta velocitat arribarà. La següent batalla serà que el tren convencional sigui soterrat, perquè aquest era l’origen de tot el plantejament. El socialistes van mentir dient que no existia projecte de soterrament del tren convencional. Ara el PP haurà de demostrar la seva voluntat política en l’assumpte en els pressupostos de 2013 que han d’entrar al Congrés l’1 d’octubre d’aquest any. El Govern s’ha compromès oficialment a l’arribada de l’alta velocitat pels anys 2004, després 2006, després 2008 i després 2012.

Un temps absurdament perdut- Quan la ministra Ana Pastor va arribar al seu actual despatx va ordenar parar en séc totes les adjudicacions. Tremenda equivocació no separar allò essencial d’allò secundari. Aquesta setmana s’ha adjudicat a una empresa la construcció de l’estació del TAV a Girona amb un període d’execució de 10 mesos. 7 mesos i mig d’aturada absurda, de temps perdut. El tren arribarà el 2013. Que pacients que som! És clar que l’any 1986 el govern de la Generalitat ja va redactar el primer projecte de tren d’alta velocitat Barcelona-frontera francesa. Va dirigir el treball el director general de ferrocarrils, Albert Vilalta, després conseller i secretari d’Estat. Però fa 21 anys el socialisme governant va decidir fer arribar el primer TAV a Sevilla, ciutat fronterera amb un riu que porta al mar Atlàntic. (“Un tren de folclóricas”, segons Umbral). Que lluny que els hi quedava Europa!