Pacte fiscal- dimecres 25 de juliol
de 2012, assisteixo a la sessió plenària de la tarda del Parlament de Catalunya
en la que es vota la proposta del pacte fiscal per ser negociada amb el Govern
central. Al matí havia estat, a Madrid, explicant les bondats i els propòsits
del pacte fiscal entre un selecte grup de dirigents tots ells molt irritats amb
“lo autonómico” i “lo catalán”. Al final la primera autoritat de l’Estat hi posa pau. Un afirma: “yo soy cántabro y a nosotros nos habría ido bien con una diputación provincial y sin el parlamento y todo esta parafernalia...”. Ells mateixos es
comencen a cansar del cafè per a tothom. Però, ai las, qui desmuntarà l’edifici
que té escrit en el frontispici “No quiero ser menos qué....”? Torno al centre en el cotxe d’un noble
diplomàtic, escriptor, lúcid i prou savi i vell per afirmar: “se avecina una crisis
como la del 98. Allí los americanos nos birlaron Cuba y Filipinas por nuestra
miopía, hoy las clases dirigentes españolas son muy mediocres para ver mas allá
de lo inmediato”. A la tribuna del Parlament, a davant, hi tinc els dos màxims dirigents
del PSC que porten un paper amb els seus vots a favor i les seves abstencions
al pacte fiscal. Perduts en l’oceà. Els germans Margall tenen registrat un
partit que es diu Partit Europeu de Catalunya. Dimecres va votar per primer cop
en la persona d’Ernest Maragall. Es diuen semblants al partit Demòcrata
nord-americà, europeistes i catalanistes. Han viscut en la seva pròpia pell el
fracàs d’intentar canviar Espanya durant el procés de l’Estatut de 2006. I han
arribat a les seves pròpies conclusions. El mapa de partits catalans continuarà
evolucionant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada