12 d’agost 2012

Ells no ho saben, però són semblants


Són nocions de primer curs de dret constitucional recordar les quatre funcions d’un parlament: fer lleis, controlar al govern, proposar iniciatives i idees d’impuls a l’acció del govern i aprovar i controlar el pressupost. Començo així perquè el que no és propi del bon parlamentarisme és fer foc d’artificis ni hauria de ser molt ben valorada aquesta política de declaracions i contradeclaracions en les que el periodisme acaba essent un mer transcriptor de frases sense comprovar la solidesa dels arguments que les sustenten o l’estultícia de l’inconsistent que les pronuncia.
Corren temps en que la política està sotmesa, en aparença, a un dur escrutini i a una encara més ferotge crítica. Però els hi he de dir que jo em sento molt poc controlat i avaluat en el que realment és la meva feina i les meves responsabilitats. La meva feina és fer lleis bones (aquesta legislatura poques perquè es governa a cop de decret-llei), controlar el govern, proposar idees i estudiar el pressupost i fer un seguiment del seu grau de compliment i dels seus habituals escandalosos decalatges entre allò pressupostat i allò realment gastat o executat. Tot això, però, no sembla que compti molt. Per una part i altra sembla que n’hi ha prou descarregant els fogots de la irritació regnant amb quatre frases pujades de to que deixen el personal descansat. La setmana passada el diputat socialista Àlex Sáez va qualificar a la diputada popular Concepció Veray de “diputada invisible” (improvisació, humor negra, mala llet?, qui sap...). La diputada al·ludida va respondre ràpidament llançant a l’acusador els qualificatius de “frustrat i inútil”. Tot plegat molt edificant. La congressista Veray és invisible en la seva tasca parlamentària? El legislador Sáez és inútil en el seu quefer parlamentari? Més enllà de la política pirotècnia, hi ha maneres de mesurar la veritat de les coses. A la pàgina web del Congrés cadascú dels ciutadans interessats pot verificar el treball de tots els parlamentaris: iniciatives parlamentàries, text de les intervencions, número de preguntes al govern.... És cert que aquesta és una informació que essent molt rellevant és incomplerta. Manca una feina d’interpretació que en molts països realitzen centres de pensament polític, think tanks. I també és indispensable la funció social dels mitjans de comunicació, últimament massa acostumats a la política de declaració sense comprovació.
El diputat Sáez, exercint el seu rol d’oposició, tal vegada hauria de mirar pel retrovisor per tenir un atac de pudor i recordar que els governs del PSOE només van gastar el 21% del que van pressupostar per les comarques gironines en els seus set anys de govern. Que van deixar abandonada la N-II quan encara hi havia diners per desdoblar-la a bon ritme i que no van resoldre els problemes d’una absurda aplicació de la llei de costes al litoral gironí. Ni van escometre els camins de ronda ni els passeigs marítims. I van pagar indemnitzacions de més de 200 milions d’euros a l’empresa TPFerro perquè el TAV no va arribar a Figueres el 2009. I no van traspassar l’aeroport de Girona segons allò pactat en la negociació de l’Estatut.
La diputada Veray, després de set mesos i mig de govern del PP, tal vegada hauria de reflexionar sobre la seva influència perquè del desdoblament de la N-II no en tenim notícia i el que tenen previst fer en els tres anys restants és poc (Caldes-Maçanet) i s’ha d’actuar en els punts d’alta sinistralitat del nord (variant de Figueres). I s’ha de preguntar perquè la gran obra del TAV arribarà amb anys de retard (havia d’arribar el 2004 i arribarà el 2013!) però també amb mesos de retard respecte a l’última data donada (2012) per una absurda aturada en séc de la licitació de l’estació de Girona. I s’haurà de preguntar si el pla d’estalvi i racionalització dels bens immobles de l’Estat també ha arribat a Girona on l’Estat es gasta més d’un milió d’euros anuals en lloguer de seus de delegacions de ministeris buits de competències. O els només 150 mil euros destinats aquest any a tot el litoral gironí.
Els diputats Sáez i Veray se les diuen de l’alçada d’un campanar: “invisible, frustrat, inútil...”. Però encara que ells no ho saben, tenen moltes experiències i penes per compartir. Un i altre han patit en pròpia carn una vella pràctica en el Madrid oficial: el toreig i el mareig per part del funcionari de torn del ministeri competent al diputat de “províncies” del partit del govern. “Ells passen, nosaltres ens quedem i manegem els pressupostos com volem”, màxima del cos i la crosta de Nuevos Ministerios. A un i a l’altre els hi ha estat oferta la meva col·laboració que només és útil pels anys d’experiència i coneixements. Però un i altre han patit el síndrome del poder efímer: “deixa, que això ho resolc tot sol”. El destí del govern és l’oposició i tot va avall, per dir-ho a la manera planiana. Mentrestant, Girona ha perdut uns anys que ara només podrem recuperar lentament. Ells no ho saben però, adjectius a part, són semblants.
Article publicat al diari ElPUNTAVUI el diumenge 12 d'agost de 2012