Són nocions de primer curs
de dret constitucional recordar les quatre funcions d’un parlament: fer lleis,
controlar al govern, proposar iniciatives i idees d’impuls a l’acció del govern
i aprovar i controlar el pressupost. Començo així perquè el que no és propi del
bon parlamentarisme és fer foc d’artificis ni hauria de ser molt ben valorada
aquesta política de declaracions i contradeclaracions en les que el periodisme
acaba essent un mer transcriptor de frases sense comprovar la solidesa dels
arguments que les sustenten o l’estultícia de l’inconsistent que les pronuncia.
Corren temps en que la
política està sotmesa, en aparença, a un dur escrutini i a una encara més
ferotge crítica. Però els hi he de dir que jo em sento molt poc controlat i
avaluat en el que realment és la meva feina i les meves responsabilitats. La
meva feina és fer lleis bones (aquesta legislatura poques perquè es governa a
cop de decret-llei), controlar el govern, proposar idees i estudiar el pressupost
i fer un seguiment del seu grau de compliment i dels seus habituals
escandalosos decalatges entre allò pressupostat i allò realment gastat o
executat. Tot això, però, no sembla que compti molt. Per una part i altra
sembla que n’hi ha prou descarregant els fogots de la irritació regnant amb
quatre frases pujades de to que deixen el personal descansat. La setmana
passada el diputat socialista Àlex Sáez va qualificar a la diputada popular
Concepció Veray de “diputada invisible” (improvisació, humor negra, mala llet?,
qui sap...). La diputada al·ludida va respondre ràpidament llançant a
l’acusador els qualificatius de “frustrat i inútil”. Tot plegat molt edificant.
La congressista Veray és invisible en la seva tasca parlamentària? El
legislador Sáez és inútil en el seu quefer parlamentari? Més enllà de la
política pirotècnia, hi ha maneres de mesurar la veritat de les coses. A la
pàgina web del Congrés cadascú dels ciutadans interessats pot verificar el
treball de tots els parlamentaris: iniciatives parlamentàries, text de les
intervencions, número de preguntes al govern.... És cert que aquesta és una
informació que essent molt rellevant és incomplerta. Manca una feina
d’interpretació que en molts països realitzen centres de pensament polític, think
tanks. I també és indispensable la funció social dels mitjans de comunicació,
últimament massa acostumats a la política de declaració sense comprovació.
El diputat Sáez, exercint el
seu rol d’oposició, tal vegada hauria de mirar pel retrovisor per tenir un atac
de pudor i recordar que els governs del PSOE només van gastar el 21% del que
van pressupostar per les comarques gironines en els seus set anys de govern.
Que van deixar abandonada la N-II quan encara hi havia diners per desdoblar-la
a bon ritme i que no van resoldre els problemes d’una absurda aplicació de la
llei de costes al litoral gironí. Ni van escometre els camins de ronda ni els
passeigs marítims. I van pagar indemnitzacions de més de 200 milions d’euros a
l’empresa TPFerro perquè el TAV no va arribar a Figueres el 2009. I no van
traspassar l’aeroport de Girona segons allò pactat en la negociació de
l’Estatut.
La diputada Veray, després
de set mesos i mig de govern del PP, tal vegada hauria de reflexionar sobre la
seva influència perquè del desdoblament de la N-II no en tenim notícia i el que
tenen previst fer en els tres anys restants és poc (Caldes-Maçanet) i s’ha
d’actuar en els punts d’alta sinistralitat del nord (variant de Figueres). I
s’ha de preguntar perquè la gran obra del TAV arribarà amb anys de retard
(havia d’arribar el 2004 i arribarà el 2013!) però també amb mesos de retard
respecte a l’última data donada (2012) per una absurda aturada en séc de la
licitació de l’estació de Girona. I s’haurà de preguntar si el pla d’estalvi i
racionalització dels bens immobles de l’Estat també ha arribat a Girona on
l’Estat es gasta més d’un milió d’euros anuals en lloguer de seus de
delegacions de ministeris buits de competències. O els només 150 mil euros
destinats aquest any a tot el litoral gironí.
Els diputats Sáez i Veray se
les diuen de l’alçada d’un campanar: “invisible, frustrat, inútil...”. Però
encara que ells no ho saben, tenen moltes experiències i penes per compartir.
Un i altre han patit en pròpia carn una vella pràctica en el Madrid oficial: el
toreig i el mareig per part del funcionari de torn del ministeri competent al
diputat de “províncies” del partit del govern. “Ells passen, nosaltres ens
quedem i manegem els pressupostos com volem”, màxima del cos i la crosta de
Nuevos Ministerios. A un i a l’altre els hi ha estat oferta la meva
col·laboració que només és útil pels anys d’experiència i coneixements. Però un
i altre han patit el síndrome del poder efímer: “deixa, que això ho resolc tot
sol”. El destí del govern és l’oposició i tot va avall, per dir-ho a la manera
planiana. Mentrestant, Girona ha perdut uns anys que ara només podrem recuperar
lentament. Ells no ho saben però, adjectius a part, són semblants.
Article publicat al diari ElPUNTAVUI el diumenge 12 d'agost de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada