La Policia Nacional torna de la mà de Sánchez-Camacho

L’any 1983 Alianza Popular, antecessora de l’actual Partit Popular, va votar a favor de la llei de normalització lingüística. Ara hi estén en contra i fan de la immersió lingüística i de l’escola catalana arma de lluita política. En els anys noranta del segle passat el Partit Popular va recolzar el desplegament dels Mossos d’Esquadra com a policia integral de Catalunya. No pas sense reserves i arrufant el nas. Però el fet és que l’any 1996 el Partit Popular va acordar amb CiU aplicar per primer i únic cop l’article 152.1 de la constitució per traspassar una competència exclusiva de l’Estat – la policia de trànsit- a la Generalitat. Aleshores ja hi havia qui s’hi oposava. Un home de la dreta extrema que avui és fins i tot mal vist en el seu partit, Alejo Vidal-Quadras, tertulià del complex mediàtic d’extrema dreta on pesa més la massa testicular que la massa cerebral i teòric de l’enviament de la Guardia Civil a Catalunya per arrestar el president i suspendre la Generalitat, va tronar a mitjans dels anys noranta: “No entenc aquesta fal•lera per tenir els Mossos d’Esquadra vigilant les carreteres. Quan veig la Guàrdia Civil a la carretera em sento segur i em sento a casa”.

Alícia Sanchez-Camacho fa números per atrapar a Vidal-Quadras en la retòrica i els fets ultres. La presidenta del quart partit de Catalunya, i primer d’Espanya, ha decidit no tenir més el Mosso d’Esquadra assignat amb funcions de guardaespatlles. La senyora Sanchez-Camacho vol ser protegida per un Policia Nacional. De fet, hem sabut que ja fa temps que la presidenta popular és acompanyada per la Policia Nacional. Aquest és un fet gravíssim d’indubtable tiny polític. El Partit Popular s’ha radicalitzat i allunyat de la centralitat política catalana, que no és una fórmula matemàtica fixa sinó l’evolució del centre de gravetat dels plantejaments polítics i el quefer quotidià dels ciutadans i les seves aspiracions. Ara el PP aposta per una escola segregada per la llengua i ara el PP també acaba d’obrir la doble línea de seguretat amb la pretensió de substituir un Mosso d’esquadra per un Policia Nacional.

La seguretat és la primera de les llibertats. Sense seguretat física i seguretat jurídica no es pot desenvolupar una societat lliure i democràtica. I la seguretat és el monopoli de la força assignat al poder públic. En tot cas aquest poder públic pot delegar aquesta capacitat a la seguretat privada però sempre amb forta supervisió pública. I el poder públic competent a Catalunya per exercir les competències de seguretat són els Mossos d’Esquadra amb caràcter integral. Només el control de fronteres i el tràfic il•legal està reservat a la Policia Nacional i la Guardia Civil. Per això és tant greu que una diputada del Parlament de Catalunya renunciï a la seguretat de la policia integral del país, la Police de la Generalitat. I el Parlament és una de les peces de la Generalitat (President, Govern i Parlament).

Alícia Sánchez-Camacho ja podrà dir, seguint a Vidal-Quadras: “Quan veig la Policia Nacional al costat meu em sento segura i em sento a casa”. Ja ho va escriure Oscar Wilde: “Del sublim al ridícul només hi ha un pas”. Alícia, estrella de l’escena política catalana no fa pas gaire temps, està a punt de rodolar per la pendent del ridícul més grotesc.

Viatge al país dei grillini

Chiara és la recepcionista ocasional d’aquest hotel italià batuts instal·lat en un palazzo. Té carrera universitària i parla perfectament anglès i estudia alemany. Després d’haver-nos saludat unes quantes vegades amb recíproca formalitat, comencem a parlar de política en un vespre que li baga la feina. No ho diu ni el primer moment ni el segon, però m’ho explica: ha votat la llista 5 Stelle del còmic italià Beppe Grillo. Aquests dos dies i mig a Itàlia per feina m’han anat molt bé per viatjar al cor d’una societat impactada pel resultat d’unes eleccions que presenten un país quasi ingovernable i un horitzó d’una nova cita amb les urnes.

Per què la jove Chiara ha votat Grillo? Per què un 25% dels electors han votat un còmic que ha fet de la crítica frontal al sistema institucional sense alternatives programàtiques la base del seu èxit? Per què Pierluigi Bersani, líder del centreesquerra i que ja tenia la victòria coll avall, va quedar a cinc dècimes de la llista del centredreta? Per què Silvio Berlusconi, cantant melòdic de creuers en la joventut, home de negocis sota l’ombra de Bettino Craxi en l’apogeu econòmic i líder del centredreta i tres cops primer ministre en els últims 19 anys, no ha finit en un remolí orgiàstic de bunga-bunga i un atac de decència cívica ciutadana? Per què el professor Mario Monti, tan estimat a les cancelleries europees i raspallat a Berlín i Brussel·les s’ha quedat amb un exigu 10% dels vots?

Itàlia bull: quantes coses que succeiran en una setmana i en un mes! Tres eleccions en una primavera, tres seus vacants. La setmana que entrem serà la de l’elecció del nou Sant Pare. El Vaticà és un Estat independent però a ningú se li escapa la forta rellevància de l’església catòlica en el quefer social i polític italià. Per seguir el Conclau, res millor que entrar al bloc “Vatican2013” de l’edició digital del Corriere della Sera a corriere.it. Fumata blanca la setmana que entrem: 115 elettori verso la Sistina. Divendres dia 15 es constituiran les dues cambres, la Cambra de Diputats i el Senat i el dia 16 s’elegiran els seus respectius presidents. En el cas del Senat, sense majoria absoluta, la incertesa és absoluta i l’elecció pot ser indiciària dels acords polítics, que avui no es veuen per enlloc sota una espessa boira. Però a Itàlia tot gira molt ràpid i amb una certa el·legància. El dia 19 el president de la República, Giorgio Napolitano, començarà les consultes per encarregar la formació d’un govern. El president Napolitano vol un govern ràpidament. El 15 d’abril es reuneix el Col·legi electoral per triar un nou president de la República al finalitzat els set anys de Napolitano que als seus 87 anys no vol repetir. Napolitano encarregarà en primera opció un govern a Bersani però aquest busca un acord amb Grillo, que ja ha dit que no vol pactar amb cap partit “tradicional” i que el seu món és la virginitat i l’improperi. Berlusconi s’ofereix per un gran acord centreesquerra-centredreta (que segurament serviria també per allargar les set vides del gat Berlusconi) però Bersani, una mica obtús i impactat pel resultat (“el guanyador-perdedor”, l’anomenen), no està per aquesta via. La segona opció serà un govern de curta durada, “i esecutivo del presidente”, orientat a passar les setmanes de l’elecció del nou president i de reformar algunes lleis entre les quals la llei electoral i enfocar noves eleccions per juny o setembre. Mentrestant, qui serà elegit president de la República pel “Colle” (diputats, senadors i representants de les regions)? La suma del Partito Democrático i de la llista Monti ja sumen majoria absoluta. Romano Prodi sap que és la seva oportunitat i il professore Monti sap que pot treure esforços de flaquesa d’aquesta operació. També s’ho mira des d’un angle, expectant, l’exprimer ministre Giuliano Amato. Itàlia bull. Tres seus vacants a resoldre en aquest despuntar de la primavera.

Per què Chiara deu haver votat Grillo? Aquesta mateixa setmana s’ha produït la primera reunió dels diputats i senadors grillinis. No s’havien trobat mai fins aleshores. Havien estat elegits per votació d’Internet en les sevs circumscripcions entre els que havien resultat “més simpàtics” i cada un d’ells porta una llista de problemes o propostes locals o sectorials. Han triomfat molt els contraris al tren d’alta velocitat al nord d’Itàlia, altres són antinuclears. No hi ha programa. Grillo insulta i amenaça: “sense mi, la violència arribarà al carrer”. No es pot mirar cap a una altra banda i s’ha d’estudiar detingudament el fenomen dels grillini però cada cop que en sé més coses, més inconsistents em semblen. Tot i això, o els partits tradicionals es depuren de dalt a baix o els grillini continuaran avançant en aquests possibles eleccions avançades, el desgast serà nul i el còmic Grillo sap mantenir la tensió dramàtica insultant amb veu de tro. Matteo Renzi, alcalde de Florència i home a punt per desplaçar a Bersani si aquest no aconsegueix formar govern (un liberal més que no pas un socialista segons les seves paraules) parla de calcular “el cost de la política”. La frase pot semblar extrema perquè algú ho pot plantejar en els termes més hispànics del “cost de la democràcia” i declinar ràpidament cap a l’autoritarisme. Però en l’avui profundament democràtica Itàlia parlar com Renzo del cost de la política vol dir plantejar: els polítics solucionen problemes o en creen? Quin és el cost-benefici de la feina dels polítics? A Itàlia la depuració resulta urgent. I, és clar, la lliçó italiana ens l’hem d’aplicar també a la política catalana i espanyola. Han estat molt profitosos aquest tres dies italians. I, a més, en aquesta reunió m’han encarregat un informe que donarà molt de sí: “the method of nominating candidates within political parties”, el mètode de seleccionar candidats dintre dels partits polítics. En els propers mesos m’hauré de capbussar en els estatuts de molts partits per trobar les millors pràctiques. Segurament aquesta és una explicació del naixement dels grillini: l’endogàmia partidista nascuda del sistema electoral. La solució no és la votació per Internet d’una colla que no es coneixien entre ells. Ni una olla de grills ni la política vella. El laboratori Itàlia. Mirem el laboratori italià i anem ràpids aquí que sinó la Joana d’Arc espanyola, Rosita Perón, mira amb furor lerrouxista. Que el proper vot de la jove Chiara ja pugui ser un vot amb futur. 

No anem tan malament quan el PSC canvia després de 30 anys

Felicitats PSC. Després d’anys i anys, desenes d’anys, de posar el dit a la llaga a la supeditació dels diputats del PSC al Congrés als interessos del PSOE, no es pot fer res més que felicitar ben sentidament als 13 parlamentaris que van trencar la disciplina de vot del grup socialista i van votar una resolució de CiU a favor del dret a decidir del poble de Catalunya. Una diputada del PSC va quedar fora de joc, en terreny de ningú, lost in translation, Carme Chacón. Uns altres diputats del PSC van votar ben sentidament a favor del dret a decidir de Catalunya i uns altres ho van fer dubtant fins l’últim moment, a contracor i molt propers anímicament a la dissident Chacón, tot s’ha de dir. Però com que aquests últims han vist que han estat rebuts com a herois entre l’opinió pública i publicada a Catalunya, estan ben cofois i callats davant la sorprenent decisió i gir estratègic del primer secretari Pere Navarro.

El gir de Navarro. Les enquestes internes i els treballs sociològics de comportament electoral assenyalen que l’electorat socialista català està dividit quasi a la meitat entre els que veuen pura democràcia en el dret a decidir i els que se n’allunyen arrufant el nas perquè no entenen més marc nacional que l’espanyol. El paper del PSC davant aquesta cruïlla és doncs, transcendent. I ple de dubtes, com hem vist. Del no a la declaració de sobirania del poble de Catalunya del 23 de gener al Parlament català al sí al dret a decidir al Congrés el 26 de febrer. Aquest canvi també és un termòmetre que ens indica que la pulcritud democràtica de la consulta – 35 anys després del pacte constitucional i amb tantes coses que han canviat en la relació de Catalunya amb Espanya- va guanyant suports, també entre un partit d’origen i actituds inequívocament democràtiques com és el PSC. Aquest gir també dibuixa una legislatura catalana amb més possibilitats de ser estable. Els dirigents del PSC diuen que votarien que no a una consulta sobiranista, s’ha de veure què farien una bona colla dels seus votants. Aquest plantejament de respectar el dret a decidir i posicionar-se diferent sobre el vot d’una eventual consulta també s’ha sentit en el si de la federació de partits CiU. Una postura i altre, francament, no queden tan lluny. I en una consulta el que compten, sobretot, són els vots lliures, un a un, molt més que no pas les indicacions d’un partit. I com més lliure és la societat més compte la voluntat individual i menys pesa l’orientació de partit. Aquesta setmana potser s’ha estabilitzat la legislatura catalana. Necessitem temps per veure com respon el govern espanyol i, sobretot, necessitem temps per reconfigurar tantes coses dins de la política catalana.

El PSOE davant Catalunya. Dimarts a la tarda, a les files socialistes del Congrés, el desànim i la perplexitat regnaven. La primera reacció: trencar amarres amb el PSC i tornar a la federació catalana del PSOE. En política, qui fa més de trenta anys que no s’ha posat a prova d’urnes, sol tenir un pànic en el moment de la reflexió. Els socialistes veuen que en el proper parlament espanyol, molt fragmentat, sense majoria absoluta, només els falta una fractura del seu electorat a Catalunya (que envia 47 diputats al Congrés). No podem demanar a Alfonso Guerra, a punt de complir 73 anys, que es mogui del seu moment i el seu marc, que és del segle passat. Però sí als que saben que el “tema català” es pot aturar als tribunals però que perdurarà més enllà de la resposta dels mandarins del PP (aplicats advocats de l’Estat tant dotats per recitar de memòria el Codi Civil com mancats d’olfacte polític).

I ara què? No per llest, sinó per observador, fa setmanes que vaig escriure que el Partit Popular no s’embarcaria en mesures contundents com la suspensió de l’autonomia (article 155 de la Constitució) sinó que aniria ofegant a pessics a través de l’article 162.1 de la Constitució: impugnació d’actes polítics i jurídics de les administracions autonòmiques i locals davant els tribunals. I això han fet amb la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Si el Tribunal Constitucional continua amb fruïció la seva debilitat d’exercir de tercera cambra parlamentària i política, amb pocs dies o setmanes podem tenir una suspensió de la declaració de sobirania. I amb cinc mesos la resolució definitiva. Els temps es cremen molt més ràpid del que alguns pensaven. S’hauran de plantejar alternatives aquest mateix 2013. Els passos que segueix el PP no crec que siguin molt ben rebuts a Catalunya, tret d’entre el nucli d’incondicionals. Continuen els moviments entre l’esgrima i un ball de minuet. Amb una serietat molt allunyada dels actes estrafets. No estem davant un 6 d’octubre, estimats amics. Estem davant d’una tossuda perseverança que ha portat al PSC a votar diferent del PSOE al Congrés per primer cop en trenta anys. Continuarà. 

Viatge a Portugal que mira Catalunya

Un país que va firmar el memoràndum amb la troika, un país intervingut, un país silenciós que amb els vells codis de l’honor, l’orgull i l’estoïcisme entoma les dures condicions de la seva lenta recuperació econòmica. He estat tres dies a Lisboa aprenent més del país de l’altre extrem de la Península ibèrica que està curant amb humilitat i estretors els excessos que el van fer caure en el “diktat” dels organismes internacionals per tornar a l’equilibri pressupostari i el camí d’un nou futur econòmic. Portugal ha evitat el perill de caure per la pendent de l’espiral viciós, Portugal no és Grècia. Al país lusità se l’ha de conèixer bé per veure com van les coses en l’economia intervinguda més propera a l’economia espanyola que balla a la corda fluixa. Portugal és un país meridional, germà, un punt melancòlic com els seus fados però gens fatalista, resistent. Portugal se’n sortirà després d’haver fet el seu viatge a la modèstia col·lectiva.

Joao Marcelino és el director del Diario da Noticias, el principal periòdic del país. Marcelino, casat amb una catalana i que observa, amb molt d’interès, tot el que succeeix a Catalunya, és un bon analista i un periodista molt influent en el país. L’esmorzar s’ha prolongat per dues hores i mitja, i encara ens han quedat coses al tinter. L’esmorzar, com part del viatge, només ha estat possible gràcies al català que millor coneix Portugal, el nostre home lusità: Ramon Font, gran periodista, millor persona, un home de prestigi a Portugal. Hi ha alguns factors que fan que la situació de Portugal sigui millor que l’espanyola: el memoràndum amb la troika -FMI, BCE, UE- va ser firmat pel govern socialista de José Sócrates Carvalho Pinto de Sousa i és ara pilotat pel govern conservador de Pedro Passos Coelho. Hi ha una concertació dels dos grans partits – més el CDS-PP- a favor de les mesures d’austeritat adoptades. Aquesta unitat mai ha existit en la política espanyola dels últims tres anys. Un segon factor a favor: l’economia portuguesa està tocada però en cap cas va ser sacsejada per la bombolla immobiliària orgiàstica que s’ha viscut a Espanya. Els governs espanyols des d’abans de l’any 2000 han patrocinat un capitalisme popular no pas de petits propietaris – conservadorisme britànic dels vuitanta- sinó de classes mitges especuladores (ara compro un pis per 20 i el venc per 40 i embolica que fa fort). Segurament el capitalisme low cost va ser l’invent més desgraciat que ens va llegar la Tercera Via de Tony Blair. Duros a quatre pessetes. Això havia d’acabar malament. Menys pels bancs més prudents i de navegació sigil•losa.

Però Portugal també té temes conflictius de rabiosa actualitat: les privatitzacions que proveiran els ingressos indispensables per intentar reduir el dèficit públic d’acord amb els compromisos firmats. Les privatitzacions a Espanya ja es van fer en l’època del president José María Aznar i segurament sense la venta de les joies de la corona no s’entendria l’aparent èxit econòmic dels anys de l’aznarat -primeres llavors de la gran bacanal que vindria. La venta de Endesa, Telefònica, Iberia....va ser una gran operació de transferència de poder a la dreta econòmica castellana i l’assegurament dels ingressos per patrocinar l’ambició nacionalista d’una Espanya de primera divisió que, aquesta sí, va ser una quimera. Ara Portugal ha de vendre la seva línia de vols de bandera, Tap Portugal, i ha d’obrir a capital estranger la compra dels seus principals actius: des de la televisió pública fins a les grans infraestructures. I un parell de països treuen el cap amb diner fresc i voracitat: Angola o, més exactament, les grans fortunes polítiques i militars de l’excolònia, i Xina que està disposada a comprar arreu del món. Portugal té un gran cartell que diu: “està en venta (sense que es noti perquè el nostre orgull vell no ho resistiria)”. A Portugal a totes les autovies els hi ha posat peatge: mira Espanya cap a Portugal per despertar el teu sud repenjat en el gran son del subsidi.

La reunió amb l’antic president Jorge Sampaio està concertada per dijous a mig matí. Un despatx d’un groc serè en un petit palauet rehabilitat també de color groc. I un sol de l’atlàntic que entra per la finestra i la vista sobre les aigües de plata del mar més gran i més ambicionat. Sampaio parla amb la serenitat i ponderació del que sap ser en el difícil repte de ser expresident. Sampaio em trasllada records per l’expresident Pujol i mostra un gran interès pel que succeeix a Catalunya. Els portuguesos, per ser francs, prefereixen ser un entre dos estats ibèrics que un entre tres o quatre estats ibèrics. Els egoismes d’Estat, uns vells coneguts. El president Sampaio mira amb distància i gran autoritat moral el Partit Socialista que tindrà un decisiu Congrés en proper mes de juliol on es repartiran les cartes: el candidat a primer ministre i el candidat a president. El Partit Socialista té molts números de guanyar les properes eleccions generals d’aquí a quatre anys (o menys si el president Cavaco Silva dissol l’Assemblea perquè no es pot complir amb el memoràndum). Els governs de moltes parts d’Europa colpejats per la crisi són governs que es calcinen en una sola legislatura de demanda de constants sacrificis a la població. Que miri el Partit Socialista espanyol a Portugal i a Itàlia i que es comenci a preguntar què li passa.

Portugal mira Catalunya, Lisboa amb més recel, Porto amb una admiració dissimulada i ambivalent. Creuen que va de debò perquè saben història de la Península. Saben més història peninsular que molts polítics castellans. Diversitat i unitat en l’iberisme, un banc de proves en una Unió Europea que, agradi o no, tornarà competències als Estats i deixarà fer més integracions subregionals. L’iberisme té futur i Catalunya hi és cridada com una part del tot. Alguns periodistes que els hi crida l’atenció la dimensió de crònica social de la política han destacat que els quatre parlamentaris ens hem pagat el viatge i l’estada a Lisboa. No entenen que els polítics, la gran majoria, treballem perquè ens agraden les causes en les que podem ser útils. Aquesta no és la notícia, la notícia és que Portugal mira Catalunya i Catalunya hauria de mirar molt més a Portugal.

Cospedal

Pregunto a un destacat dirigent del Partit Popular per què la senyora Maria Dolores de Cospedal (que sembla un personatge secundari d'una obra de teatre d'Arturo Fernández) és tan mal educada i agressiva en els temes de política catalana o dels polítics catalans nacionalistes. Aquesta setmana ha insultat greument al president Mas. Em dóna aquest argument: "Habitualment qui fa el paper de policia dolent en un govern és el vicepresident que s'hi deixa la pell a favor del president i del partit. Però com que la senyora Soraya Sáez de Santamaría manté les seves ambicions de ser successora i candidata a presidenta, cuida al mil·límetre la seva imatge i no entra en brega per no cremar-se. Aleshores a la Cospedal li queda aquest paper per recollir la simpatia de la militància i la base electoral més de pedra picada. Ella no està al govern ni hi té peons. És la seva manera de posicionar-se per la successió al final d'un segon mandat del president Rajoy". Ho escolto, pot ser. Però en política, set anys són una eternitat. La senyora Cospedal es fa insuportable per la seva argumentació simplista i de titular fàcil. No entén que el dia de l'arribada de l'alta velocitat també es pot i s'han de recordar els dèficits i incompliments. Al Madrid gelat s'ha obert la veda al "tir a la cosa catalana". I anirà a molt més en els propers mesos. Una colossal falla només comparable a la recollida d'un milió de signatures contra l'Estatut. A un PP sense majoria absoluta (molt probable) li quedarà l’opció d'UPyD. Un panorama galdós. 

I, per fi, va arribar el tren ràpid

Alta Velocitat- Hem recordat tants cops els injustificables anys de retard en l'arribada de l'Alta Velocitat a Girona i la connexió amb la resta d'Europa que potser avui convé subratllar l'atac de sentit comú i optimització que ha embargat al Ministeri de Foment a l'hora de rebaixar preus del trajecte Figueres-Girona-Barcelona i compartir els mateixos trens pels serveis AVE i Avant. Sobre els horaris, un error que hi hagi un sol tren semidirecte que en 3 hores i 35 minuts faci el trajecte Girona-Madrid. La resta fan parades que allarguen el trajecte fins a quatre hores. Convindria un parell de semidirectes més.

Renfe regional- També és l'hora de dir que l'entrada en funcionament, per fi, del TAV farà que la línia de Renfe regional deixi de ser bastant utilitzada des de Figueres i Girona. Serà una línia de servei per les parades intermitges. Creixerà el dèficit de la línia i, ara més que mai, s’hauran de fer esforços per mantenir-la amb millors serveis i temps més curts de trajecte.

El baixador a l'aeroport- Un tren d'alta velocitat no pot parar cada dos per tres a vàries poblacions. Hi estem d'acord. Però amb la posada en funcionament es veu més clar que mai el que alguns venim dient: s'ha de construir una estació-baixador a l'aeroport Girona-Costa Brava. Seria, serà, l’únic aeroport català connectat amb alta velocitat. A 25 minuts de Barcelona. Utilitzant la mateixa via i uns trens llançadora, es pot convertir en l'aeroport Barcelona2, beneficiant també a les comarques gironines. El Govern català està redactant el projecte i haurem de fer entrar en raó el govern central. En cas contrari, el Govern català haurà de construir aquesta estació-baixador. Pot revolucionar les possibilitats de l'aeroport de Vilobí d'Onyar.

Massa gran- El dia que es van inaugurar els túnels de la variant de Castellfollit -que passen per Sant Joan les Fonts, com em recorda sempre l'alcalde Joan Espona- una olotina ben intencionada va exclamar: "és molt ample aquesta autovia, n'han fet un gra massa". Avui, cap usuari de la A-26 renunciaria a la conducció confortable d'una autovia de bon traçat. El dia de la inauguració de l’estació del TAV a Girona també vaig sentir: "és molt gran aquesta estació, n'han fet un gra massa". Deixem que prengui vida i s'ompli de bullici. Aprofitem una inversió que en el panorama pressupostari actual, ara no es faria. Traiem suc de tot el que tenim.

Uns ho fan, altres ho inauguren- En la posada en funcionament del TAV Barcelona-Girona-Figueres hi va ser invitat l'exministre Jose Blanco i l'exsecretari d'Estat Víctor Morlan, ara tots dos diputats socialistes de l’oposició. Els vaig anar a saludar: a tothom qui ho volia escoltar anaven repetint que dels 3.700 milions de l'obra 3.500 havien estat licitats en època del govern socialista. Pot molt ben ser: uns ho fan i uns altres ho inauguren. Aquesta és, a vegades, la resultant dels calendaris de l'obra publica i l’alternança en el poder. Cal dir que Blanco i Morlan es van abocar amb l'alta velocitat -els pesaven les multes per incompliment de contracte del tram de TPFerro, la broma va costar a les arques públiques més de 200 milions d'euros- però també s'ha de dir que fins i tot quan van voler, al final del seu mandat, es van despistar i no van licitar ni un punyeter quilòmetre de desdoblament de la N-II.

L'alegria de la ministra- Algú em va fer notar que la ministra de foment estava eufòrica amb la inauguració de l'alta velocitat Barcelona-Figueres. Jo també ho vaig notar en diferents trucades telefòniques. Per què? "Fixa't -vaig dir al meu interlocutor- que segurament aquesta serà l’única línia d'alta velocitat que podrà inaugurar en els quatre anys de mandat. Galicia va per llarg i la connexió Valencia-Barcelona pel 2015 és un optimista brindis al sol" Temps de sequera, hem tallat just, per uns quants anys. Amb els recursos que queden, es manté vigent la reivindicació d'una obra indispensable: desdoblament complert de la N-II. Tot i que no ho volen fer, no podem retrocedir ni un mil·límetre.

Itàlia

La clau de les eleccions a Itàlia serà el resultat del Senat. Per ser investit primer ministre es necessita la confiança –fiducia- per majoria absoluta de les dues cambres. Amb alta probabilitat l’esquerra del PD aconseguirà la majoria a la Cambra dels Diputats. Tota l’energia del debilitat Poble de las Llibertat i de la Llista Monti s’ha centrat en aconseguir un bon resultat al Senat que eviti la majoria d’esquerres a la cambra alta. Aleshores només seria possible un nou govern tècnic. Un govern Monti 2? Un exemple de com un petit poder amb una bona palanca pot noure una gran roca. En la política italiana res és el que sembla a primera vista.

La informació contrastada

Una Plataforma (quants són?) anomenada Democracia Real Ya presenta una denúncia contra 63 diputats que cobren indemnització per manutenció a Madrid tot i tenir residència a la capital. Els hi comunico que no tinc residència a Madrid i que sóc parlamentari de “províncies”, que és on visc amb la família, a 700 km del lloc de treball! Dit això, tothom té dret a presentar denúncies millor o pitjor fonamentades en dret. El que passa últimament és que es confon la veritat i l’embolic i la mentida amb una gran facilitat. Cas real: diputada per Barcelona, resident a Barcelona i que cada setmana es desplaça a Madrid per treballar. Viu en un hotel. I té un pis de propietat a Madrid fruit dels acords d’un divorci. En aquest pis no hi ha volgut tornar a posar els peus i viu en un hotel molt més proper al Congrés. Si tingués el pis llogat a Barcelona, Sevilla o Llívia, ningú hauria disparat contra el seu honor. Ara té una denúncia presentada davant el Tribunal Suprem pels tipus penals més furibunds. Em jugo un sopar a on vulguin que aquesta denúncia serà arxivada per falta de consistència jurídica. Però qui repararà l’honor tacat?

La fira de les vanitats

Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) ja tenia la fortuna feta abans d’anar a exercir de director-gerent del Fons Monetari Internacional però sobretot després de sortir-ne. Oficialment en va sortir perquè s’enyorava del seu Madrid natal en aquella nova etapa d’un nou amor i una criatura petita. Però, sembla ser, que la seva executòria al capdavant del FMI tampoc era molt brillant. En tot cas, tenia una pensió vitalícia del FMI que li garantia una daurada retirada. Però va poder més l’ego irritat i l’orgull ferit. L’home que ara sabem per les memòries del president Aznar que després de dir dos cops que no al final va dir que sí que volia ser candidat a president del Govern, va tornar i es va fer càrrec de Caja Madrid per demostrar que podia liderar un empori econòmic que fes contrapès al poder polític. Caja Madrid, després Bankia, era la gran avaladora del Madrid espumós dedicat al diner ràpid, fàcil i sense recorregut. Segurament el seu predecessor, Miguel Blesa, va ser el que va cometre majors lleugereses com a bancari però Rato va cometre un error capital de supèrbia: voler ser més després d’haver-ho estat quasi tot, no saber-se retirar. Rodrigo de Rato està pendent de judici per la seva gestió al capdavant de Bankia i ara l’acaba de fitxar Telefònica. En una societat en un concepte alt de l’ètica, ja existiria avui una campanya per donar-se de baixa de forma massiva dels serveis de Telefònica.

La més complerta exposició mai vista de Salvador Dalí

El més complert Dalí. La reputació de París com a capital d’exposicions d'art de gran èxit - on fornades de visitants es mantenen ferms fent cua tota la nit sota la pluja per entrar - es confirmarà un cop més en aquests mesos en els que el Centre Pompidou mostra la retrospectiva de Salvador Dalí més important des de fa 30 anys. És la major mostra de les seves obres des de la retrospectiva de 1979 a París, en el mateix Centre, i que segueix sent l’exposició més vista en la història del Pompidou - amb gairebé 900.000 visitants, un ritme de 8.000 al dia. Aquella mostra de 1979 va ser presidida pel propi Dalí que, amb la immodèstia típica, va exigir dels comissaris de l’exhibició: "Ha de ser alguna cosa enorme, colossal, una mena d'apoteosi de vida que fa que tothom entengui que sóc inimitable".

Des de l'inici de la crisi financera, la capital francesa ha mostrat en repetides ocasions que el pessimisme econòmic internacional no ha disminuït la demanda del públic per a exposicions d'art importants. El 2010, la retrospectiva més gran del món sobre Monet, al Grand Palais, va atraure 920.000 visitants i va haver d'obrir tota la nit per donar cabuda a les multituds. Una altra gran exposició del Grand Palais, Picasso i els Mestres, va ser un ple total el 2008. L'exposició de grans ventall sobre Dalí és assenyalada arreu com un dels majors esdeveniments d'art de París de l'hivern.

La mostra de París, que s'estendrà fins al març, abans de traslladar-se a Madrid, compta amb prop de 200 obres, entre olis, escultures, pel·lícules i instal·lacions, dissenyades per mostrar el funcionament intern del món de l'artista. És una gran oportunitat per veure les obres que ja es poden veure a Figueres o Madrid però també les dels Estats Units, els museus centreeuropeus i les col·leccions particulars. Desprès de fer només mitja hora de cua, hi vaig dedicar dues hores i mitja que em van passar volant. Vaig mirra el rellotge i m’esperaven per sopar. A París no es pot fer esperar cap invitació a sopar. Em vaig quedar amb bocins de l’exposició per gaudir. I moltes hores de films. Tota aquella gent que admirava els quadres, els detalls, els lliberts de les exposicions, les pedres del Cap de Creus... Tota aquella gent que admirava a través de l’obra de Dalí el món proper, casolà, íntim de l’Empordà, de casa. No deixin passar l’oportunitat de veure aquesta magnífica exposició que segurament tornarà a batre el rècord de ser la més visitada en tota la història dels museus de París, que vol dir de l’Europa de cultura sòlida i densa. Veure l’exposició de Salvador Dalí al Centre Pompidou amb aquella vista plàcida sobre París és com estar reconfortat al ventre de la mare.